A mitjans de gener, a primera hora del matí, la ràdio pública
d'aquest país anunciava que havien entrat al registre de la Mesa del
Parlament quatre resolucions o proposicions relatives al dret a decidir,
i al cap d'un o dos dies n'entrava una cinquena, la del PSC. Un ciutadà
mitjà podria haver pensat, en ple esmorzar, que quan té lloc un moment
històric s'hauria de notar. D'una manera o d'una altra, l'ambient hauria
de delatar una espècie de catarsi social. Alguna cosa. Però tantes
propostes de resolució com grups té el Parlament menys dues semblen
massa. I al final algú va recordar que la nostra Cambra parlamentària ja
ha fet altres pronunciaments similars mitja dotzena de vegades en anys
recents.
És a dir, entre l'indubtable moment
social de la Diada quatre mesos abans (que, agradi més o menys, sí que
es va notar) i aquest retorn a la més absoluta i tediosa banalitat
partitocràtica hi ha una falla geològica, i no és només pel tsunami de
la corrupció. Però dues setmanes després de tant dipòsit documental al
registre del Parlament va arribar la resposta, o si més no una resposta.
Preguntat en un mitjà informatiu el líder del primer partit de
l'oposició sobre què passaria si no hi havia consulta a finals del 2014,
va respondre amb tota franquesa: «Doncs hi haurà eleccions
anticipades». Ah, ¿es tractava d'això, unes altres eleccions? Sembla el
més versemblant tenint en compte els esdeveniments, però no és gaire
apassionant.
D'una banda, perquè des del mateix 12 de setembre
els partits (tots) van continuar amb el més clàssic i previsible joc
polític segons el qual la seva màxima prioritat és diferenciar-se els
uns d'altres, competir davant un suposat (futur) electorat en disputa i
mantenir una retòrica elevada al voltant d'elevats principis abstractes,
sense deixar d'acusar-se els uns als altres de pràcticament tots els
defectes i males intencions. Aquí és on va començar la famosa
desconstrucció del fenomen de la Diada.
Per
exemple, des de llavors s'han aguditzat les contradiccions i tensions
entre tots els partits, i dins d'aquests, entre els seus dirigents i els
seus quadros, o entre l'aparell i simplement la seva gent, i en aquest
punt les enquestes són aclaparadores. Cada dia i en cada ocasió saps el
que cada polític dirà encara que el televisor es quedi sense àudio. Per
exemple, el Consell Assessor de la Transició Nacional: un òrgan per
buscar «totes les alternatives jurídiques disponibles». ¿De veritat
creuen que aquesta informació no està a disposició de qui vulgui
veure-la?
¿Llistes obertes? Bona idea, però és a tots els manuals
de dret electoral comparat. Aquest és un altre gran malentès: molts
dirigents pretenen que falten idees, com si el problema dels nostres
sistemes polítics fos que els que els gestionen s'han quedat sense
idees. Doncs bé, la bona notícia és que no falten idees; la mala notícia
és que el problema és un altre, està en els comportaments dels partits,
la seva
cleptocràcia, de la qual es deriva el mal funcionament del conjunt del sistema.
O,
en altres paraules, el problema no és que algú -des de la societat
civil, la intel·lectualitat o els comunicòlegs- descobreixi alguna idea
inèdita perquè
desaparegui la corrupció. El problema és molt més
greu: s'ha trencat el que en última instància és el contracte social, és
a dir, el conjunt de mecanismes pels quals una societat democràtica
delega en una sèrie de persones (per entendre'ns, la
classe política) la delicada tasca de gestionar l'interès general.
I
aquí apareix un altre problema. Hi haurà qui digui que fet i fet la
mateixa societat ha fallat, que en democràcia tenim els governants que
escollim, etcètera. Cert, però la responsabilitat a l'hora de corregir
el desastre no és simètrica. No és a l'abast del ciutadà, de la societat
civil, corregir el comportament de la classe política, si més no a curt
termini. Perquè l'objectiu d'aquesta reforma són els mateixos
encarregats de portar-la a terme: els partits. I, francament, no se'ls
veu per la feina. La seva
cleptocràcia no es refereix aquí a
ambicions econòmiques de tal o tal altre individu, encara que això sigui
un trist espectacle quotidià (compti el lector el temps que qualsevol
telenotícies hi dedica, comparat amb la totalitat de la resta de les
notícies,
Messi i
Mourinho inclosos). Es refereix al
control absolut que volen continuar mantenint sobre la totalitat
d'institucions públiques, des del Consell General del Poder Judicial i
el Tribunal Constitucional fins als consells d'administració dels
mitjans de comunicació públics. Per tant, no es tracta d'idees sinó de
comportaments. La ruptura del contracte social és devastadora. I això no
és exclusiu de Catalunya i el seu procés sobiranista, va molt més
enllà. Però, és clar, i tornant al símil inicial, el que per a molts
havia de ser un imparable i esplèndid suflé sembla que acabarà com una
espessa fondue. No és dolenta, però és de digestió pesada.
