Si m’he de pronunciar sobre si crec
que a Veneçuela hi va haver tupinada a les eleccions presidencials del
passat diumenge, la meva resposta és afirmativa.
Evidentment no tinc cap prova del que
estic dient, simplement és una intuïció una vegada vistos els fets que
van passar.
L’ajustada victòria del candidat oficial
Nicolás Maduro en front al rival opositor Henrique Capriles per poc més
d’un punt de diferència és molt poc marge per a que l’oposició no tingui
el dret a que es torni a fer el recompte de vots.
Si a qualsevol país de la UE es donés
un resultat tant ajuntat, de segur que ningú els posaria en dubte, igual
com ha passat més d’una vegada als EE.UU. Però estem parlant de Veneçuela...
La ràpida presa de possessió de maduro
fa que els sospites es facin més grans. Per què tanta pressa? I que el
cap de l’exèrcit surti amenaçant, també em sembla una mesura de pressió
cap els responsables de l’escrutini electoral.
No sé si heu vist els gràfics oficial
que ha donat la televisió pública veneçolana. Patètics. La paupèrrima victòria
es converteix per la llei del barliqui-barloqui en una àmplia avantatja
del partit que va ser de Chávez.
I que consti que no em decanto per ningú.
Tots dos candidats em semblen massa populistes. No concebo a cap candidat
d’aquí amb un vestit que portés la bandera (ja sigui l’espanyola, ja
la catalana) Un imagineu a Mas o Junqueras amb un xandall amb els colors
de la senyera. A Veneçuela sembla que és força corrent. Aquí, com a molt,
Felipe González anava amb una americana de pana que el feia més proper
al seu electorat, però res més.
L’auto proclamat president Nicolás Maduro,
hereu de Chávez, representa, des de el meu punt de vista, un partit de
difícil qualificació. Cal recordar que abans de guanyar les primeres eleccions
Chávez va donar un cop d’estat contra un règim legal. Des d’una posició
d’esquerres em costa assimilar una situació així.
Per l’altra banda, Capriles representa
a la dreta dels terratinents i la burgesia veneçolana; d’aquells que sempre
han volgut manar i tenir sotmès el seu poble.
Davant el dilema a qui votar, quasi segur
que m’hauria abstingut; encara que mai es pot dir que, finalment, no m’hagués
decantat cap a un dels dos.
Mireu, acabaré amb una anècdota. Un dels
cosins de França és socialista militant. Fa uns anys van disputar-se la
presidència de la República el candidat dretà Chirac i l’ultradretà Le
Pen. Què fer? Va votar a Chirac per evitar que a França s’instaurés un
règim xenòfob. Ho enteneu veritat?