diumenge, 11 d’octubre del 2009

CLOENDA ACTES 50è ANIVERSARI PENYA JOAN GAMPER D’AMPOSTA


La Penya Barcelonista Joan Gamper d’Amposta ha celebrat durant tota aquesta setmana els actes del 50è aniversari de la seva fundació. Dilluns es va inaugurar a la sala d’exposicions de Caixa Tarragona una mostra dl que ha estat aquest mig segle fent barcelonisme a les nostres terres.
Avui ha estat el dia més institucional. A les 11:30, a la plaça del mercat s’ha destapat una placa commemorativa on hi eren presents un bon grapat de penyistes vinguts de diferents pobles de les comarques de l’Ebre i també del Maestrat (s’ha pogut veure les representacions de les penyes barcelonistes de Camarles, els Lligallos, Tivenys, el Perelló, l'Ampolla, Alcanar, Benicarló, Traiguera, etc.) També hi ha assistit a l’acte directius del FC Barcelona acompanyats pel net i el tataranet del fundador i també del que dóna nom a la penya d’Amposta: Joan Gamper. Als parlaments s’ha destacat la valentia que van tenir els fundadors de la penya on, en els anys difícils de la dictadura franquista, no només van fundar la primera penya fora de Barcelona, sinó que a més a més, li van posar el nom del que un dia de 1889 va decidir fundar l’entitat. Tal com ha reconegut el seu net, va ser tot un atreviment i també ha volgut recordar que l’any 1957, quan es va inaugurar l’estadi actual, el llavors president Miró Sans li va voler posar el nom de Joan Gamper al nou estadi, però les autoritats de l’època li van prohibir.
Després s’ha fet la recepció oficial a la seu de l’ajuntament de la ciutat i el lliurament d’obsequis.
S’esperava l’assistència del president Joan Laporta, però finalment no hi ha assistit. Encara que, segons sembla si que hi serà present al dinar de cloenda que es celebrarà a un conegut restaurant de l’Aldea.

BARCELONA ORGANITZARÀ LA FINAL DE LA COPA DAVIS DE TENNIS


València va perdre la votació per 13-1 amb gran desesperació per part de tots els “chufers”. Però què hauria passat si la Reial Federació Espanyola de Tennis hagués designat València?
Imaginem-nos la segona opció i, a sobre que el cas Gürtel que afecta el PP no hagués sortit a la llum. Segurament hauria passat el següent.
Rita Barberà, com alcaldessa de la ciutat i Francisco Camps, com a president de la Cheneralitat s’haurien fos en una abraçada. Les llàgrimes d’alegria (pels diners que anaven a guanyar) els hi haurien rajat per la cara fins fer baixar el Túria pel seu antic traçat. Llavors, Camps trucaria a Ricardo Costa demanant-li que es poses ràpidament en contacte amb Álvaro Pérez, més conegut com “el Bigotes”, representant al Regne de València de Francisco Correa per a que la seva empresa d’espectacles Orange Market li organitzes la final somiada.
El lloc ideal per a fer-ho seria a la Ciutat de les Arts i de les Ciències de València que, per aquest cas avançaria les falles de Sant Chusep. Abans dels partits, els jugaors, en lloc d’escoltar l’himne d’Espanya i per a que no tornés a passar el que un dia va passar a Austràlia que van posar l’himne de Riego, l’oficial en temps de la República, una banda de música interpretaria l’òpera Roger de Flor del mestre Ruperto Chapí, això sí, amb les modificacions oportunes per a treure qualsevol referència sobre Catalunya i els catalans. Així Roger de Flor es convertiria en Rogelio de Flor del Taronger i l’exercit almogàver català es convertiria en un exercit mixt de moros i cristians d’Almoradí de l’Alqueria del Niño Perdido i de Tavernes Blanques que haurien creuat el riu Sénia primer i més tard l’Ebre per anar conquerint poc a poc Catalunya que passaria a ser la València del Nord i es plantarien davant de Barcelona. Allí, un 9 d’octubre, s’afegirien les tropes de Jaume I el Conqueridor (què hauria nascut a Torrevella) i junts entrarien a una Barcelona deslliurada de catalans. I colorín colorado...
Àlvaro Pérez parlaria amb Alejandro Agag per a que, utilitzant tot els seus encants i influències i també ajudat per seu sobre José Maria Aznar, convidessin a Bernie Ecelestone, George Bush, Barack Obama i el Papa que tornaria a València per a veure com juga els seu equip (els tennistes solent jugar de blanc, que és color més habitual del Sant Pare) I Canal 9 seria la televisió oficial del torneig que vendria les imatges per tot el món i, encara que guanyés l’equip de Txèquia, els locutors insistirien que ha guanyat Espanya i al final s’ho acabarien creient tots.
I amb dels beneficis obtinguts, a Paco Camps li regalarien un vestit a mida i a Ricardo Costa un rellotge d’or i brillants i per a cada valencià un cucuruxo de mantecado.
I tots quedarien molt contens sense importar-los massa si la “safata per l’amanida” la guanyés l’equip espanyol o el xec. I tots serien molt feliços i seguirien votant el PP perquè, donar-los no els dona molt, però menys dóna un pedra... I les pedres i els totxanes, ja sé sap, són necessàries per a quan sé surti de la crisi i Rajoy sigui el president del govern de l’Estat, seguir construint en terrenys reqüalificats il•legalment on abans hi havia una zona protegida. Ah! Què ja no en queda cap? Sí home, no recordeu que s’ha conquerit Catalunya... I l’Alicia Sánchez-Camacho seria designada nova presidenta de la Cheneralitat (passaria a dir-se així) Catalana!

dissabte, 10 d’octubre del 2009

EL LABERINT DEL PP


Si calgués entrar en una discussió sobre els resultats de les properes eleccions, avanço que estic obert a escolat qualsevol càbala. D’aquí a les properes eleccions que, si no les hi ha d’anticipades, seran a finals de l’hivern de 2012, pot passar de tot: des de una majoria absoluta del PP a una total davallada que portaria al partit que ara “governa” Mariano Rajoy a renéixer de les seves pròpies cendres com va fer l’au Fènix.
De totes formes, una victòria electoral del PP ja sigui per majoria absoluta o no, per molt democràtica i legal que fos, em portaria a pensar que, en aquest país, la majoria haurien perdut els més elementals valors socials.
No cal fixar-se molt per veure que el cas Gürtel ha estat com un torpede que ha impactat a la mateixa línia de flotació del que és el segon partit d’Espanya amb més de 10 milions de vots a les darreres generals. Però el seu enfonsament (si es que al final es produeix) trigarà una mica més que el Titànic. Això sí, els seus capitans, com passa sempre en els naufragis, seran els darrers d’abandonar el barco.
Dña. Esperanza Aguirre, que a l’hora d’investigar les escoltes il•legals entre membres del seu partit a la Comunitat de Madrid, va tenir pressa en tancar la comissió i va fer com si allí no hagués passat res, ara, ha estat la primera en apartar els diputats imputats de la assemblea autonòmica (per cert, la Wikipedia ja ha estat actualitzada) Però hi ha una pregunta que em faig: quin serà el sentit del seu vot a partir d’ara? La composició de l’assemblea no fa perillar les votacions, ja que el PP gaudeix d’una majoria absoluta molt sobrada.
Ara, Dña. Esperanza espera que Rajoy també depuri els membres de l’executiva nacional i els aparti del partir, mentre que, aquest, Rajoy, espera que a València, Camps, tingui l’atreviment de fer el propi amb Ricardo Costa i companyia.
La situació és la mateixa ara que fa dos mesos enrera. Què ha canviat? Què ara el sumari del cas Gürtel ja no és secret i tothom que ho vol pot accedir al sumari que consta de milers de folis. Potsr per al públic en general les coses estant ara molt més clares, però no per al PP que sabia fa molts mesos els que estava passant.
Davant de casos així és difícil configurar una estratègia i el PP ha fet el que ha pogut. Tornant al símil nàutic, el que fins ara ha fet el PP ha estat tapant amb draps (bruts) les vies d’aigua que s’havien fet al barco. Però per cada una que tapaven en sortien dues més.
Segons com sigui el drap (brut) pot convertir-se en un simple pedaç. Qualsevol final que no acabi amb les dimissions de Rajoy, Camps, Aguirre, Barberà i companyia, serà tancar tot l’enrenou de finançament il•legal, enriquiments, suborns, ambicions, conspiracions, etc. amb pedaços.
Però els dirigents del PP saben que, amb la seva dimissió, hauria que tornar a refundar el partir com ja va fer Fraga a finals dels anys 80, però més bèstia encara. I tornar a refer un partir amb gent nova i solvent que no s’hagi vist implicada ho veig una mica complicat.
En canvi, si són els “segundons” els que accepten les culpes i són apartats, presentaran davant de l’opinió pública “les pomes podrides” i intentaran convèncer de que els qui es queden no han estat mínimament implicats encara que, cada dia, hi apareixen noves proves que Rajoy era conscient de tot el que passava.
El dubte és si l’opinió pública, en forma de ciutadà amb dret a vot, s’ho acabarà creient o no.
(L’acudit és del mestre Ferreres a “Animus Iocandi” del Periódico de Catalunya d’avui)

divendres, 9 d’octubre del 2009

EL NEGOCI DELS IMMIGRANTS


La immigració ha estat un gran negoci. Una part d’ell legal, però també s’ha mogut molt de diner negre i s’han comès un bon grapat d’irregularitats entorn dels immigrants.
Sempre s’ha dit que els principals impulsors de la immigració il•legal han estat les màfies que operen als països d’origen. El viatge amb pastera en pèssimes condicions han costat la vida a molts d’ells. De vegades dones i nens. Potser és una exageració, però el negoci d’aquestes xarxes és directament proporcional a les morts per ofec en l’intent de creuar la mar.
Però una vegada arribats a al “paradís”, sovint, no es troben amb el que s’esperaven. Explotació desmesurada, pèssimes condicions de vida, sous indecents, precarietat laboral, solen ser els comuns denominadors dels treballadors vinguts dels països africans, però també d’altres llocs con l’Amèrica del Sud o de l’Europa de l’Est. I no parlaré de les xarxes de tracte de blanques (prostitució forçosa), sinó només dels que venen buscant un lloc més digne per a viure i unes condicions de treball que els permetin, al menys, mantenir i prosperar la família.
Però qui són els culpables de tanta immigració il•legal? Sovint empresaris sense escrúpols que ho disfressen de caritat. Perquè no els paguen un sou digne equiparat al jornaler d’aquí?
La majoria dels que arriben passen per la província d’Almeria. Els “camps” d’hivernacles s’estenen per la major part del territori. D’allí surt una bona part de verdura i fruita que arriba a les grans cadenes comercials del país i també de l’estranger. Quan poden se’n van cap un altre lloc. Després, amb sort, trobaran feina a la construcció, al camp un altre cop o fen aquelles feines que els d’aquí difícilment accepten.
Però al voltant de la immigració il•legal encara es pot trobar molta gent que hi fan negocis. De vegades “legals”, com el lloguer de pisos a preus desorbitats. Bé, dic pisos per dir-ho d’alguna manera, perquè no sempre és així. De vegades son naus industrials o cases que amenacen ruïna.
Però també hi ha els estafadors i falsificadors que volen treure profit de la immigració. L’obsessió de l’immigrant il•legal és la obtenció de papers al cost que sigui. I aquí tornen a aparèixer els qui s’aprofiten de la situació. Ja siguin xarxes o simplement la típica persona sense escrúpols que sempre estar a la que “salta” i disposada a obtenir diner fàcil.
La primera situació irregular de la que vaig ser conscient, va tenir lloc a Santa Bàrbara. Un vell pagès (80 anys) buscava desesperadament treballadors immigrants. Va ser el començament del gran èxode africà, farà quasi 20 anys. Per a poder-los contractar els mancava un precontracte que els garantís que el govern no posaria traves. De sobte va aparèixer un planer que vivia a Tarragona que, al principi no vaig acabar d’entendre que hi pintava. Legal o il•legal, segur que, segur que per “amor a l’art” no ho feia.
Abans d’ahir, els Mossos d’Esquadra van detenir a Tortosa un grup especialitzat en la falsificació de contractes per a obtenir permisos de treball. El grup estava composat per quatre persones, entre els qui havia al menys una dona. Jo en conec al menys 2 que fa un parell d’anys van se expulsats de la UGT.
També fa uns anys, la Guardia Civil va entrar a una assessoria de l’Ametlla de Mar i es van emportar detinguts a l’ama i dos treballadors. Al pis de dalt hi havia un comptable que va sentir tot el que passava, esperant que a ningú si li ocorris pujar a mirar. Segons la pròpia policia de l’Ametlla de Mar havien falsificat més de 100 contractes. Per un contracte d’aquest es podien arribar a pagar uns 2.000 euros. Un negoci rodó, no?