dijous, 11 d’agost de 2016

Sí, però no: manual d'escapisme polític

FRANCESC VALLÈS
Professor de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona

Si Rajoy assumeix l'encàrrec del Rei, assumeix la responsabilitat que comporta i el procediment previst


Si hi ha res que ha quedat clar durant tot aquest temps d'interinitat institucional és que la Constitució espanyola està plena de llacunes. Especialment de procediment. Una de les virtuts del pacte constitucional del 1978 va ser precisament la voluntat de forjar acords, de transaccionar, la determinació per reteixir amb força la unitat política per poder superar la fosca etapa del franquisme i així començar a construir les bases d'una nova democràcia. I aquesta predisposició al pacte comporta, gairebé indestriablement, la selecció minuciosa de les paraules i les expressions més adequades per poder segellar el text final en què totes les parts es puguin sentir còmodes. Això comporta moltes vegades recórrer a redaccions ambigües o inconcretes bé sigui per voluntat expressa o per la impossibilitat de preveure tots els escenaris possibles, fruit de la falta d'experiència institucional, del funcionament de la mateixa democràcia o dels canvis soferts en el nostre sistema de partits i en la mateixa societat.

L'ARTICLE 99.2

N'és un exemple l'article 99.2 de la Constitució Espanyola (CE)relatiu a la investidura del president del Govern. La seva redacció és fruit d'un sistema polític gairebé bipartidista, en què l'alternança entre ells feia impossible imaginar-se un escenari (ara doblement repetit) en què cap dels dos tradicionals grans partits pogués articular una majoria parlamentària suficient que li permetés superar el debat d'investidura.
Rajoy s'ha agafat a una d'aquestes preteses 'llacunes' per generar una incertesa institucional, completament irresponsable, que ha provocat un terratrèmol de dimensió estatal. Aquest "Rajoy fent de Rajoy", aquest "sí però no", aquest "ja veurem" que en l'accepció més gallega del terme no sabem si puja o baixa, ha arribat en aquesta fase del procés, a cotes més aviat grotesques.
Amb la falta de claredat, Rajoy ha decidit mantenir tot el país amb l'ai al cor, pendent de si l'article 99.2 de la Constitució li permet fer un exercici d'escapisme polític i no presentar-se al debat d'investidura malgrat haver acceptat l'encàrrec del Rei.
Segons la meva manera de veure-ho, l'article 99.2 de la Constitució és contundent: "El candidat proposat (pel Rei) d'acord amb el que està previst a l'apartat anterior exposarà davant el Congrés dels Diputats el programa polític del Govern que pretengui formar i sol·licitarà la confiança de la Cambra". És a dir, una vegada proposat, comença a posar-se en marxa el procediment previst per a la investidura i Rajoy ha d'anar al Parlament transcorregut un temps prudencial per intentar forjar la majoria necessària. Pot no aconseguir-la, però no pot fer-se enrere.

INCOMPAREIXENÇA LETAL

Lògicament la possibilitat material de la incompareixença del candidat existeix. De fet, fins que no es produeixi, estem en aquesta fase. Però a ningú se li escapa que les conseqüències polítiques, constitucionals, institucionals i personals d'una incompareixença d'aquesta envergadura serien letals. En primer lloc perquè estaríem davant l'incompliment d'un precepte constitucional, d'un encàrrec del Rei, que comprometria indegudament la posició del cap de l'Estat, i per tant l'equilibri de la nostra arquitectura i estabilitat institucional.
En segon lloc perquè amb aquesta actitud prolongaria irresponsablement els temps de la interinitat d'un govern en funcions i impediria la posada en marxa del rellotge democràtic per al desbloqueig d'una situació d'ingovernabilitat. I finalment, perquè en cas de fer-ho l'inhabilitaria definitivament com a candidat en unes hipotètiques terceres eleccions.

EL PODER I EL DEURE

És la diferència entre el poder i el deure. Físicament Rajoy podria no anar-hi. Però institucionalment no s'hauria ni d'imaginar aquesta possibilitat i encara menys traslladada al conjunt de la societat. No hi ha marxa enrere. Si contemplava no presentar-se a la investidura,no hauria d'haver acceptat l'encàrrec. Assumit l'encàrrec, s'assumeix el procediment que se'n deriva perquè la mateixa Constitució ja preveu l'escenari d'un debat d'investidura fallit.
I aquest és el principal argument pel qual Rajoy no pot al·legar ara falta de majoria per justificar una hipotètica incompareixença en el debat d'investidura, perquè la Constitució ja preveu en els apartats 4 i 5 del mateix article 99 què s'ha de fer si això passa:tramitar successives propostes durant el termini de dos mesos i si cap candidat aconsegueix la majoria per ser investit, convocatòria de noves eleccions. I això forma part de la normalitat institucional. Potser no és habitual, però en allò que està previst, forma part del funcionament normal de les nostres institucions perquè es preveuen els mecanismes per a la solució d'aquests escenaris. El bloqueig institucional no es produeix si Rajoy no troba una majoria parlamentària suficient en el debat d'investidura.El bloqueig es produeix si no hi va.
Una altra cosa és que a Rajoy no li agradi l'escenari d'una investidura frustrada i la imatge de feblesa i soledat que pogués projectar. Però això s'ho hauria d'haver pensat abans. Arribats a aquest punt no es pot confondre el terreny personal amb l'institucional. Si s'assumeix l'encàrrec, s'assumeix la responsabilitat que comporta i el procediment previst. I aquí no s'hi valen ni subterfugis ni funambulismes polítics.