L'espectacle de Rivera

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Ja està fet. Rajoy, com sempre fins ara, se n'ha sortit sense moure res més que l'índex cap a si mateix: «Veniu, veniu, regaleu-me vots». Rivera baixa del seu tamboret de Tancredo i els hi regala. Legislatura desencallada. Govern ­monocolor amb brillantina an­ticorrupció. L'espanyol que menys mereix governar, el cap dels corruptes, president del Govern. «Todo por la patria». Es confirma així la teoria que contempla C's com un magatzem provisional de vots de dretes descontents amb el PP. Un magatzem amb la teulada de vidre, improvisat des de dalt, incapaç d'emprendre una travessia del desert per falta d'implantació territorial. Sense un nombre important d'ajuntaments a les seves mans, els partits estan mancats de bastions per resistir els assalts dels rivals. El PP, el PSOE, Podem i els perifèrics disposen de sòlides bases municipals, i això els fa forts. C's és un contrafort, no un partit. Els contraforts encara no disposen d'una vareta màgica que els transformi en la catedral que amb tanta eficàcia com escassa estètica contribueixen a sostenir.

Les sis condicions de Rivera que asseguren la continuïtat de Rajoy a la Moncloa són fum. Les que no ajudin el PP no es compliran. La famosa comissió d'investigació sobre el cas Bárcenas no passa d'afegir brases a un foc que només ha socarrimat la sola de les botes de l'incombustible Rajoy. Si Rita Barberá accepta el seu destí i plega sense piular, encara s'acabarà reforçant la imatge de Rajoy com l'home que va surfejar la corrupció amb la mateixa facilitat que va surar tot i el llast portentós del Prestige. De reforma equitativa de la llei electoral, no en tindrem perquè els supervivents del bipartidisme, premiats pel sistema actual, sumen 222 diputats sobre 350. Del «Váyase, señor Rajoy», vam transitar a la teoria de la legislatura curta, i d'aquí a una limitació de mandats a vuit anys que tampoc anirà més enllà de les declaracions i els compromisos personals, que a Espanya han passat de no tenir cap valor a ser aplaudits quan es trenquen, com es comprova amb aquest xou.

Ara bé, a Albert Rivera el xou li ha quedat esquàlid: ni mitja mesura, encara que també fos fum, per pal·liar el sofriment de les víctimes de la crisi; res de res sobre el mercat laboral; dels impostos i de les pensions no cal que se'n parli; ni una paraula sobre una llei d'ensenyament consensuada; ni una sola ratlla d'un pla per apuntar-se a l'economia del coneixement, afavorir la indústria i fer el país més competitiu; ni la mes mínima menció de reformes de les institucions de l'Estat, començant pel TC i prosseguint pel Senat; ¿la Constitució?, connais pas. Així ho hem trobat i així ho deixarem.

Parlant d'estètica, que Rivera és català i per això ha passat de Tancredo a trista figura: per acabar d'aquesta manera, valia més haver començat així la mateixa nit electoral. Si les expectatives de votar Rajoy eren tan altes, no calia passar unes setmanes gallejant sense cresta. En comptes de sospirar per consolidar-se a l'oposició en competència amb el PSOE i Podem, Rivera hauria d'haver optat a una vicepresidència del Govern encarregada de les reformes, un parell de ministeris i unes quantes dotzenes d'alts càrrecs per als seus. En canvi, amb el seu papalloneig, primer abraçat a Sánchez i després fent l'esqueneta, i de franc, a la persona que segons ell havia de sortir per cames de la Moncloa, Rivera ha perdut una oportunitat d'or per passar d'arribista a estadista. Perdó, com que ja no hi ha diferència i només compta el poder, rectifico: C's ha perdut sobretot una oportunitat de convertir-se en partit de govern.

Els que ara l'aplaudeixen des de l'establishment per sotmetre's al xantatge del PP, haurien de tenir en compte que si C's es destapa tan aviat com a enganyifa nacional, potser no disposaran de marge de maniobra per inventar-ne un de semblant si algun dia el tornen a necessitar. Tot i això, les futures tribulacions de Rivera no són res si les comparem amb les que esperen Sánchez. Pot dilatar la seva estada dalt del tamboret de Tancredo abans d'imitar Rivera i entronitzar Rajoy a canvi de res, però tothom sap que hi està tan obligat com una fitxa de dòmino quan li cau a sobre la del costat. És probable doncs que, després del xou de Rivera, encara puguem assistir a un espectacle més llastimós i més divertit alhora, digne dels guionistes de La vida de Brian de Monty Python: el Ponç Pilat de la legislatura deixa de rentar-se les mans, s'empara de la creu, puja tot sol, de nit i d'amagat, al Gòlgota i quan comença a fer-se de dia es crucifica a si mateix. Espanya és definitivament insuperable.