ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
La política espanyola s'ha convertit en una partida de pòquer. Mariano Rajoy ho va apostar tot que Albert Rivera anava de farol i no aguantaria la mà i va guanyar. Ciutadans va tirar les cartes sobre la taula a la primera ocasió. Ara Rivera i Rajoy semblen apostar fort perquè Pedro Sánchez també va de farol i no podrà mantenir l'envit que suposaria plantar-se en la investidura amb 170 diputats i seguir votant en contra.
Els socialistes estan a punt de veure's forçats a abandonar la zona de confort que els oferia declarar-se alternativa i emplaçar Rajoy a sumar vots entre els que estan més a prop de la seva ideologia. Ara han de decidir si negocien i què negocien. Felipe González, oblidant la ferotge oposició que al seu dia va liderar contra Adolfo Suárez o el mateix Aznar, va ser el primer a disparar des de dins i reclamar als seus que s'apartin per aplanar el camí. No serà l'últim. Al secretari general socialista l'espera un agost de foc a discreció.
Els barons socialistes, que tant tenien a dir al desembre, quan Sánchez tenia possibilitats efectives de presidir un Govern del canvi, ara callen com monjos de clausura i corren a posar-se a cobert. A mesos del congrés federal que decidirà el futur del lideratge socialista, ningú vol assumir el cost d'una decisió que podria explicar-se als votants però que costarà fer entendre als militants.
Al PSOE haurien de prendre exemple d'un Rajoy sense presses i amb temps fins i tot per anar-se'n de pont. Abans que res, molta calma i capejar el temporal. Ningú els ha plantejat una negociació. Se'ls està imposant un ultimàtum. O es mouen o hi haurà eleccions. En política, cedir davant una amenaça i estar mort és el mateix. Les negociacions es comencen amb una oferta. Això haurien de reclamar els socialistes a Rajoy abans d'exigir la rendició a Pedro Sánchez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada