dilluns, 24 de juliol de 2017

1-O: resta i segueix

Director

Com més puresa independentista exhibeixi la Generalitat, inclosa la cúpula policial, menys moderats se sentiran convocats al referèndum unilateral


L'independentisme va conquistar l'hegemonia del relat català per encerts propis i abandonaments aliens. Les icòniques imatges de diades multitudinàries es complementaven la resta de l'any amb eslògans imbatibles: el dret a decidir, 'El vot de la teva vida', 'Un país nou', 'La revolta dels somriures'... Una obra d'art del màrqueting astutament apuntalada amb un joc de llums i ombres sobre la realitat espanyola: sota el focus polític i mediàtic, els episodis més casposos; la resta, convenientment eclipsat. 
Però, amb vistes a l'1-O, l'acceleració dels esdevenimentsestà mudant el rictus de l'independentisme. A mesura que s'evidencia que el que s'acosta no és tant un xoc de trens com una col·lisió de la locomotora separatista contra el mur de legalitat internacional, els moviments del Govern català i el seu entorn es tornen cada vegada menys incloents, més divisius.
Bon exemple d'això és l'accidentada crisi de Govern executada en tres temps per Carles Puigdemont Oriol Junqueras: primer va caure el conseller Jordi Baiget per publicitar els seus dubtes sobre el referèndum; després van sucumbir quatre membres més delPDECat per no superar en privat la prova de fe independentista; i la depuració, induïda o voluntària, prossegueix en els alts escalafons de l'Administració, amb relleus tan significatius com el del director dels Mossos d'Esquadra, Albert Batlle, per un secessionista tan desacomplexat com Pere Soler.
Al dissident se l'aparta de portes endins i extramurs se l'assenyala amb el dit acusador. Els cartells que identifiquen els abstencionistes amb el dictador Francisco Franco constitueixen tot un prodigi de subtilesa.

DESCONFIANÇA I OBSCURANTISME

Si la pretensió independentista era mobilitzar el vot del 'no' per així omplir les urnes, les depuracions en la família postconvergent, el clima de desconfiança i l'obscurantisme que envolta els suposats preparatius de l'1-O aconsegueixen exactament l'efecte oposat. Com més puresa independentista exhibeixi el Govern, menys votants moderats se sentiran convocats al referèndum. L'eslògan ha canviat: Resta i segueix.
Els manifestos i discursos que propala el procés denoten una empatia cada vegada menor, pràcticament inexistent, amb els no convençuts. ¿A quants indecisos pretenien seduir l’Assemblea i Òmnium posant en boca de Pep Guardiola que Catalunya està sotmesa a «un Estat autoritari»? ¿Quines noves complicitats va teixir la presentació de la llei del referèndum, destinada a enardir la parròquia sense oferir a la resta cap garantia democràtica sobre la convocatòria? ¿Quants votants del no se sentirien cridats a una jornada de votació ideada, organitzada i monitoritzada per i per a independentistes?
Més que unir voluntats socials, al Govern el preocupa demostrar que està a punt per expugnar aquest castell... encara que en veritat sigui un molí. I que, fins i tot sent cada vegada menys, són els irreductibles.