Decidiràs... com jo et digui

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

El referèndum unilateral de l'1-O i la independència exprés constitueixen un dogma de fe, i qüestionar-lo és herètic i mereix el foc etern

Reconeguem-ho, tots ens hem equivocat: Ada Colau i els seuscomuns; Xavier Sardà amb el seu aplaudit ‘no votaré’; Jordi Évole i els seus democràtics dubtes sobre l'adveniment delreferèndum; qui això subscriu, per formular preguntes que ofenen i no mereixen resposta, i tants altres que, en veu alta o en silenci, posen en qüestió que l'1-O sigui en veritat el bàlsam panacea dels nostres mals seculars.

Ens hem equivocat perquè ens vam creure a ulls clucs allò del dret a decidir, que érem lliures de reflexionar, sospesar pros i contres i escollir l'opció que més s'ajustés als nostres pensaments. ¡Quina ingenuïtat! Ara sabem que no ens és donat fiscalitzar el Déu verdader: data, pregunta i full de ruta cap a la independènciaexprés constitueixen un tot, un dogma de fe, i qüestionar-lo és herètic i mereix el foc etern. Decidiràs... però com jo et digui.

Un país on la complexitat és pecat i l'ambigüitat anatema corre el risc d'abocar-se a l'abisme del totalitarisme. Catalunya en Comú, obstinada a incloure la mateixa pluralitat identitària que impregna la societat catalana, pateix la fustigació en aquesta arena políticaen què tot s'hi val, fins a equiparar les seves vacil·lacions a “l'acció repressiva de l'Estat”. Mentrestant, a Évole, Sardà i molts altres se'ls dona el seu merescut escarment al fangar de les xarxes socials. La invitació a la festa de l'1-O és per a tots els catalans, sense distinció, però els que no hi vagin gustosos més val que s'atinguin a les conseqüències.

Perquè, com és sabut, tots els independentistes són per definició esperits lliures, persones honestes guiades només per l'afany de llibertat, mentre que la resta són esclaus de no se sap quins foscos interessos. ¿En quin cap cap que un ésser sense lligams prefereixi la tirania espanyola a la beatífica República catalana?

NECROSI DEL CONFLICTE

I així avancem, a poc a poc, cap a un estadi en què la necrosi del conflicte català no serà culpa del quietisme del PP ni del tacticisme independentista, sinó dels agnòstics que es van negar a combregar amb les seves respectives rodes de molí.