dilluns, 24 de juliol de 2017

MÉS CONSEQÜÈNCIES DEL PROCÉS

L'exalcalde de Camarles Ramon Brull i l'alcaldessa Sandra Zaragoza (1ª per la dreta)
Tal com anem avançant cap l’1-O van sortint noves coses. Per una part s’ha  cessat o s’ha acceptat la renuncia de persones que ocupaven lloc claus i que pel motiu que fos no ho veien clar.
Per a ocupar els càrrecs vacants s’ha buscat a gent a la que s’ha qualificat com a totalment compromesos, però jo els qualifico com a radicals o fanàtics. Des de menut sempre he sentit dir: Qui no en ve de raça, ne fa poc o ne fa massa... I no miro a ningú concretament.
La darrera (o la penúltima com se sol dir) és l’anunci del PDeCAT de trencar els pactes amb el PSC als ajuntaments on governen plegats. Ja sabeu que penso: Què cadascú és lliure de portar a terme les polítiques que cregui necessàries en cada moment. Però jo també tinc la llibertat d’opinar tot i que no agradi a tothom el que escric.
Els ajuntament haurien de tenir l’autonomia política suficient per a establir els pactes que creguin més convenients. Sempre s’ha dit que la política municipal es diferent, que la gent vota a la persona per sobre d’unes sigles polítiques. I normalment és així, sobre tot als pobles menuts on tots els veïns se coneixen.
Tot i això, de vegades, s’estableixen pactes contranatura i contraris a la voluntat d’una gran part de l’electorat que ha recolzat una determinada candidatura fins al punt d’haver-li fet guanyar les eleccions, tot i que sense la majoria suficient. Recordar per exemple els casos de la Ràpita on es van unir tots contra Miquel Alonso o la Galera on el PP i ERC van pactar per prendre-li l’alcaldia a Josep Miquel Tomàs.  
Mireu-ho com vulgueu (de baix cap amunt de dalt cap a baix o de costat) però un pacte entre el PSC i el PDeCAT sempre és contranatura. Durant molts i molts anys si a Catalunya hi havia dos partits rivals amb interessos totalment contraposats aquests eren el PSC i CDC, fins al punt que els regidors socialistes que vam estar a l’oposició ens ho vam passar molt malament. I d’això ne puc donar fe com si fos un notari.
Tot i que el PDeCAT actual està molt lluny del que va ser CDC (no té tants alcaldes i regidors), en essència estan tallats del mateix patró. En alguns casos poden haver canviat les formes, però no els fons.
Si un socialista per a ser alcalde ha de pactar amb els exconvergents, és que no els ha patit prou. Està clar que si de mi depengués, no existiria cap govern així en tota Catalunya. Però evidentment no hi depèn...
Abans d’acabar vull posar-vos un exemple. A les passades eleccions de fa dos anys, a Camarles va sortir guanyadora la candidatura d’ERC. A priori semblava que CiU (llavors encara era CiU) els hi posaria força fàcil, bé pactant o bé, simplement, deixant-los governar. Però per aquelles coses que només poden passar als pobles, el pacte va ser entre el PSC i CiU i així Ramon Brull (PSC) es va convertir en alcalde els dos primers anys de la legislatura, mentre que Sandra Zaragoza (PDeCAT) ho serà (en teoria) fins que acabi.
Ara donem-li la vota a la truita. Igual com el PDeCAT ha anunciat que trencarà els pactes, què passaria si també es fes a la inversa? No estic en condicions de dir qui hi guanyaria més o qui hi sortiria perdent, però pot arribar a passar.
El que no hauria de passar mai és que, en política, prevalguessin més els interessos partidistes que no els de la ciutadania. El ciutadà vol una bon govern municipal i que això es reflecteixi en una bona administració. Si fos així seria indiferent el color del seus governants.
Però quan mescles naps amb cols (procés català i política municipal) pot sortir-ne qualsevol cosa. Fins i tot alguna idea de bomber.