ESPANYA VOTA CORRUPCIÓ

Col·legi electoral del Museu de les TT.E. 

Sempre he pensat que tenim els que ens mereixem. Si el partit més corrupte d’Europa guanya vots i escons respecte a les generals de fa 6 mesos per alguna cosa serà. Culpables? Con diria Rajoy: Tots els espanyols... Encara que a mi no m’agrada generalitzar, però si no són tots, som molts, una gran majoria.

He estat 6 mesos dient que el que era prioritari per aquest país era fer fora a Rajoy. Però sigui pel que sigui, PSOE i Podemos no es van posar d’acord i d’aquí que es repetissin les eleccions.

No obstant, ahir, jo mateix, no vaig votar en clau de canvi. Per una vegada potser no vaig ser conseqüent amb el meu criteri... O potser sí... Ahir vaig votar un partit que no va treure cap representació. I si vaig votar així va ser perquè cap dels que podia haver votat me donaven la suficient confiança. I no vaig ser l'únic... 

De fet, quina confiança té poden donar unes persones que han demostrat que es mouen més per interessos propis què no pensant amb els ciutadans que són els que els hi paguen. Això sí, a l’hora de repartir responsabilitats, uns ne tenen més que els altres, encara que les urnes no ho hagin reflectit exactament així.

Al començament de la nit electoral semblava que, a partir d’avui, tindríem la mateixa cançó que hem tingut durant molts de mesos. Amb petites variacions de forma, això sempre passa, però bàsicament igual. Però al final de la nit es va visualitzar el gran canvi. El PP guanyava 14 diputats respecte a les eleccions del 20-D, la qual cosa el reforça en la seva condició de tornar a governar-nos. Heu vist que he posat governar-nos en cursiva... Això és perquè per a mi el que ha fet Rajoy no ha estat governar sinó desgovernar... Però no tothom ho veu igual...

A la portada del meu diari de referència (ja sabeu, el Periódico), entre els titulars he visualitzat dues paraules que me semblen claus: depèn i fracassa.

Primer titular: El PP amplia la seva majoria a costa de C’s, però la governabilitat depèn del PSOE.

Segon titular: Pablo Iglesias fracassa en el seu intent de fer el ‘sorpasso’ als socialistes.

La veritat, ara mateix no voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Tot i que pot mirar de governar amb l’ajuda de Podemos, la pèrdua d’escons, sumada als que ha guanyat el PP, el desacrediten enormement. A part d’això, si governés i no ho fes molt bé (amb un aprovat no en tindria prou), la victòria del PP dintre de 4 anys seria aclaparadora.

L’altra possibilitat és abstenir-se i deixar governar el PP. En aquest cas, com reaccionaran el seus votants, (els pocs que ja li van quedant...) Però també els seus rivals... Està preparat Sánchez per a continuar rebent de la dreta i de l’esquerra?

El fracàs estrepitós ha estat el de Pablo Iglesias. Va jugar la carta de tornar a unes noves eleccions amb el convenciment de que superaria al PSOE. Durant tota la campanya electoral les enquestes així ho pronosticaven ja que la suma de Podemos i Izquierda Unida (Unidos Podemos) feia preveure que es guanyarien escons a moltes circumscripcions on s’havien quedat a les portes d’obtenir-ne un més. Però a l’hora de la veritat no ha estat així. Les empreses de demoscòpia s’han equivocat com mai. Diuen que ha estat per culpa de molts votants d’IU que han vist la coalició com una absorció per part de Podemos. És curiós que els militants d’IU van votar majoritàriament a favor de la coalició (un percentatge molt superior al dels militants de Podemos) i, en canvi, a l’hora de la veritat el recolzament dels simpatitzants i votants no ha tingut res a veure.

A qualsevol país democràticament avançat (Espanya no ho és), avui dimitirien dos dels principals líders: Pablo Iglesias i Albert Rivera (el gran perdedor de la jornada electoral) Però com que aquí no dimiteix ningú, molt me temo que seguiran al capdavant de les seves formacions.

Me sorprèn molt la valoració de Podemos: Ja es donarà una altra situació per al canvi...        

Com diuen els castellans No hay mal que cien años dure. Ni el Partit Revolucionari Institucional de Mèxic ha estat sempre al poder. De fet ho va estar de forma ininterrompuda més de 80 anys...  

MENTIDERS COMPULSIUS

Deia fa algunes setmanes que el tema de la llengua sé sol utilitzar per a esgarrapar un grapat de vots (de vegades molts) I sinó que els hi pregunten al del PP valencià que van utilitzar aquesta argúcia heretada d’Unió Valenciana.

Tradicionalment sempre han estat els partits de dretes els qui l’han fet servir. A part dels dos esmentats, també podríem esmentar els del Partido Aragonés Regionalista que voldria esborrar del mapa d’Aragó tots els vestigis del català (i si de passada els esborrava de Catalunya, millor que millor) Per a reforçar les seves tesis parlaven de llengua d’imposició, quan resulta que gràcies al castellà, l’aragonès (que existeix com a llengua) s’ha convertit en residual.

Aquests temes solen agafar força durant les campanyes electorals. El demagog Alberto Rivera no se’n va poder estar i va dir a Sevilla que a Catalunya t’has de partir el pit per a poder parlar el castellà... Aquesta frase està dirigida als ignorants, a aquelles persones que, en el cas dels sevillans, no s’han separat del Guadalquivir, perquè tots aquells que han visitat Catalunya saben perfectament que als establiments turístics el castellà, en alguns casos, fins i tot s’anteposa al català. Així no és difícil trobar una carta de restaurant que usi el castellà o un catàleg de museu o exposició que contempli la llengua castellana.

Fa uns anys, un d’aquests amics virtuals que tens pel Facebook, me va dir que, una vegada, ell havia estat a Lloret de Mar i que no va torbar res escrit en castellà. No m’ho crec. Ho no ho va mirar bé o no ho va voler veure. Lloret és una població amb una gran importància turística i són els propis propietaris dels establiments hotelers i restauradors els primers interessats en posar la informació en diversos idiomes, a part d’atendre als clients amb el màxim possible. El castellà, l’anglès i el francès solen ser els més utilitzats, però fa uns anys a la Costa Daurada, el rus era pràcticament imprescindible.

En contraposició, hi ha d’altres patits i plataformes per la llengua que demanen que davant d’un resident a Catalunya, sigui de la nacionalitat que sigui, li hem de parlar en català, ja que normalment l’entén i que així l’ajudem a integrar-se. Possiblement tenen raó, però a mi em consta i puc afirmar (per pròpia experiència) que no sóc l’únic, ja que, en general, tendim a parlar-los en castellà, al menys que ells té demanin que no ho facis.

Per tan, Alberto Rivera és un mentider compulsiu, perquè sembla que de mentides ja n’ha dit unes quantes... I es queda més ample que llarg... Però no és l’únic. Desgraciadament, durant les campanyes electorals es diuen moltes coses que no s’acaben complint. Recordeu per exemple les paraules de Zapatero en parlar de l’Estatut: defenderé el Estatuto de Autonomía de Catalunya que salga del Parlamento Catalán. I després va rebre la visita d’un tal Arturo Mas que li va oferir rebaixar les pretensions si intercedia amb els socialistes catalans per a que pogués ser president de la Generalitat com a líder de la força més votada.

Quin gran error no haver-ho fet! Si l’any 2007 Arturo ja hagués estat proclamat president de la Generalitat, igual a hores d’ara ja seríem independents. Ara mateix aniríem 5 anys avançats respecte al punt que ens trobem en l’actualitat. Fins i tot podria ser que ja fóssim independents: Us ho imagineu?  

Una frase similar a la que va dir Zapatero allà per l’any 2007, la va dir fa pocs dies Pablo Iglesias durant el míting que va fer a Barcelona juntament amb la plana major d’En Comú Podem.

Què creieu, que Iglesias també serà un mentider compulsiu o no?                    

ÉS POSSIBLE UN PACTE D’ESQUERRES DESPRÉS DEL 26-J

Possible sí, provable, no.

Tal com s’ha pogut veure durant els darrers anys, el mal anomenats anys de la crisi, la política actual té molt que veure amb l’economia.

Pes pitjors decisions que s’han pres durant els darrers 8 anys, totes, absolutament totes, sé poden quantificar en diners: rescats al bancs, retallades... I a sobre la corrupció que s’ha posat al descobert, encara que molta tenia els seus orígens amb els anys anomenats de bonança econòmica o de la bombolla immobiliària també es podria quantificar, tal i com va dir fa unes setmanes Pepa Buenos a la SER.

La majoria dels polítics no tenen llibertat d’actuació i la majoria de les mesures que prenen estan condicionades per les multinacionals i grans empreses i, per exemple, en el cas d’Espanya per les empreses que formen l’exclusiu grup de l’IBEX 35.

Totes les enquestes venen a dir que el PP guanyarà, però que la suma del PP i C’s no dóna la majoria suficient (més o menys com ja va passar amb el PSOE + C’s) Si sumessin els dos partits de la dreta, de ben segur tindríem un president del PP 4 anys més. Potser no es diria Mariano Rajoy Brey, però seria del PP.

Les mateixes enquestes també diuen que la suma de Podemos i el PSOE (poso davant la formació lila perquè sembla que traurà millors resultats que els socialistes) si que sumarien o al menys conformarien una majoria suficient que amb l’abstenció d’alguna formació minoritària, n’hi hauria prou per a conformar un nou govern.

Però el dilema és, si guanya Podemos, obtindran el suport del PSOE per a que Pablo Iglesias sigui el nou president del govern d’Espanya? Pablo Iglesias demana generositat i aparcar velles rancúnies, però sé fa molt difícil creure que el PSOE li acabi donant un suport que no van aconseguir a la inversa només fa uns mesos.

Un dels dubtes que me genera el no pacte entre el PSOE i Podemos és el de qui va fallar a qui. Segons els socialistes, la culpa és dels podemitos i segons aquests del PSOE. Potser la solució seria posar-los als dos dintre d’una gàbia amb lleons a veure si algú acabava confessant el que va passar exactament... Me temo que tots dos acabarien devorats pels lleons abans de dir la veritat... Això si no matava l’un a l’altre primer!

L’altra combinació que sumaria seria la del PP i el PSOE. És la més desitjada per l’empresariat espanyol i per la majoria de governs d’arreu del món. És el que s’ha vingut a anomenar la gran coalició.

Si finalment fos l’única solució possible per a desencallar la incertesa dels darrers 6 mesos, un dels partits seria guanyador i l’altre el gran perdedor. El guanyador seria el PP, ja que Rajoy tornaria a ser investit president del govern. I el PSOE seria el gran perdedor perquè les bases del partit no perdonarien una jugada com aquesta. Seria, deixem-ho clar, el principi de la fi del partit més històric d’Espanya.

Són molts el que me pregunten si crec possible la gran coalició... Jo no la veig, però en política tot és possible.

I si finalment no s’arriba a cap acord? Si tornem a tenir un panorama similar al de després de les eleccions del 20-D? Seria possible la convocatòria d’unes noves eleccions?

Com he dit unes línies més amunt, en política tot és possible, fins i tot unes terceres eleccions en un any. La possibilitat és real... Potser fins i tot més real que acabi havent-hi un pacte d’esquerres.

Si voleu podeu llegir l’article que va publicar dimecres el Periódico del director adjunt Juancho Dumall: I si anem a unes terceres eleccions?

EL ‘CORASSON PARTIO’

De Ferreres al Periódico. 

L’actual situació política espanyola, amb els estira i arronsa dels partits que deien voler arribar a acords per a governar, però que a la vegada, la seva actitud semblava indicar tot el contrari, m’ha trencat el cor. Des de la meva manera de veure-ho, el cor es pot trencar de dues formes diferents: per una gran decepció o bé quan té debats entre dos amors.

És increïble que després de pràcticament 4 mesos des de les eleccions i havent pogut posar-se d’acord per a elegir un president del Congrés socialista (per tant, no del PP), no hagi passat el mateix per a formar un govern que permetés enterrar una llarga etapa de govern i, sobre tot de corrupció del PP.

Ho deia dilluns i ho repeteixo ara. Crec que a personatges com Pablo Iglesias els hi pot més el seu ego que no desbloquejar les negociacions i permetre que Pedro Sánchez sigui investit president. Qüestió de prioritats, ja ho sabeu... I tot indica que la prioritat de Iglesias no passa precisament, per enterrar l’etapa de Mariano Rajoy que, recordeu-ho, ha estat de llarg el president del govern més dolent de la història recent d’aquets país. Fins i tot més que el xulesc personatge d’Aznar que, al menys tenia una cosa: personalitat.

Perquè, segons indiquen les enquestes, d’haver-se de tornar a fer eleccions (queden menys de dues setmanes per a que es convoquin automàticament) les tornaria a guanyar el PP i amb més diputats que el passat desembre i, tot i que C’s diguin que no donaran suport a un partit corrupte, falta per veure si a l’hora de la veritat aquests dos partits representatius de la dreta espanyola, no es posen d’acord per a formar govern.

De qui serà culpa si els propers 4 anys encara són de més retallades? Evidentment no d’aquell que ha volgut (i no ha pogut) ser investit president que li hauria permès formar un govern diferent. I no és el mateix governar sols que fer-ho condicionat per un altre partit, no ho oblideu...

I ara la segona part, el debat entre dos amors o potser millor dir, dues alternatives. Sabeu bé que mai votaré un partit de dretes (i els espanyols, a part representen a una dreta molt rància), per tant no em queden moltes opcions a l’hora d’escollir quina papereta posar dintre de la urna.

A les passades generals vaig estar-me pensant si la d’ERC o la d’en Comú Podem, ja que la socialista l’havia descartat a les primeres de canvi degut a la darrera etapa de govern de Zapatero que, des del meu punt de vista va ser nefasta i a l meva família els va afectar directament ja que vàrem veure com el nostre sou com a treballadors de l’administració es reduïa considerablement en un moment que el nostre fill menut començava a estudiar a Barcelona.

Finalment vaig votar en Comú Podem, pricipalment perquè hi veia darrere de la candidatura un personatge con el de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que, tot i no m’afecta directament, trobo que ha canviat alguns aspectes socials de Barcelona.

Però en Comú Podem és una de les formacions que donen suport a Pablo Iglesias i, per tant, indirectament, el meu ressentiment cap el líder de la formació lila, acabarà afectant a la formació de va encapçalar Xavi Domènech.

Es diu que la cabra sempre tira al monte. Per la qual cosa no descarto que, en cas de repetir-se les eleccions, aquesta vegada acabi votant socialista. Vulguis o no (i mal que em pesi molts de cops, són els meus) i ja els he castigat amb el meu vot unes quantes vegades, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. Alguna vegada s’haurà d’acabar. Penseu que la gent de la dreta quasi mai castiguen als seus i també ho podrien fer... Ni que fos de tant en tant!  

LA MEVA OPINIÓ SOBRE EL ‘NO PACTE’

Del Plural.

Taxín, taxín: Les eleccions del junt cada cop més prop!!! Tindrem nou govern del PP amb el suport de Ciutadans i Pedro Sánchez se’n anirà a la reserva passiva...  

4 anys més de retallades de drets, de congelacions de sous públics, pensions, salari mínim interprofessional... I si no voleu dir-li congelació, digueu-li com vulgueu, però les apujades són tan paupèrrimes que no es poden ni anomenar apujades...

Fa anys vaig escriure un article per a una revista amb la que col·laborava titulat les Velles Bruixes. Veritat què a les velles bruixes us les imagineu com unes dones molt, però que molt lletges? I, a part de les bruixes, hi ha alguna cosa què sigui lletja, però què molt lletja? La resposta és sí: LA CULPA.  

La culpa no la vol tenir ningú i tots la donen als altres. És el que està passant amb les negociacions que s’han dut a terme entre el PSOE i Podemos. Tots dos partits es donen la culpa mútuament i ningú la vol... Ara bé, al juny la ciutadania tornarà a votar i del que diguin uns i els altres, el que siguin menys convincents a l’hora d’explicar els motius pels quals no s’ha arribat a un pacte d’esquerres, dependran molt els resultats de cadascú.

Aquest matí he escoltat (després de molt de tems de no fer-ho) al gran mestre del periodisme Iñaqui Gabilondo. Una veu sensata on les hi hagi i un home d’esquerres de cap a peus. Segons el gran mestre, no s’ha arribat a cap acord perquè Podemos no l’ha volgut mai i els barons socialistes que hi ha al darrere de Pedro Sánchez, tampoc. Així de contundent.

Des del meu punt de vista, l’únic que ha buscat l’acord impossible, ha estat Pedro Sánchez, perquè era conscient que era la seva primera i única oportunitat de ser investit president del govern espanyol.

Podemos diu que mai formarà part d’un govern on estigui C’s i li demanava a Sánchez trencar amb la formació d’Albert Rivera...

Però Sánchez, recercant suports, el primer que va trobar va ser el de C’s i el pacte que van subscriure totes dues formacions el van lligar de mans i peus sense gaires possibilitats de fer una altra cosa que la que finalment s’ ha fet.

Sempre us di  (i no em cansaré de repetir-ho), en política, com a tot a la vida, s’ha de saber triar i tot és qüestió de prioritats (recordeu-ho, perquè aquests dies hi seguiré insistint)

Sánchez, des d’un bon principi ho va tenir molt clar: volia ser president del govern (al menys intentar-ho) i com que no ho podia aconseguir amb els únics vots del seu partit, havia de buscar aliances a dreta i esquerra. I només ho va aconseguir per la dreta.

En canvi, qui sembla que no ho té clar (gens clar!) es Pablo Iglesias. Per què tu, amic meu, saps que és el que vol? A mi l’única cosa que se’m acut és tornar a votar a unes properes eleccions.

No vol pactar amb Sánchez o el que és el mateix, posar condicions inassolibles per a què els socialistes diguin que no. I no vol que Mariano Rajoy torni a governar al front del PP, però la seva actitud ho propiciarà.

Mentre, Albert Rivera es frega les mans. Sap que si es va a una repetició de els eleccions el seu partit creixerà en vots i diputats i per tant, tindrà més força de la que ara tenen. Si supera en vots als socialistes, es postularà com a candidat a la presidència del govern i per tan li demanarà a qui llavors sigui el candidat (segurament no ho serà Sánchez), el mateix pacte que s’ha signat ara, però a la inversa, és a dir que el PSOE doni suport al seu candidat.

I, en el pitjor dels casos, si el PSOE no dóna suport a C’s per encapçalar un futur govern, es llençarà a les mans del PP i tindran 4 anys per anar menjant-li terreny polític.

Davant d’aquesta disjuntiva, no sé el que vosaltres penseu, però a mi m’ho estan posant molt difícil i la veritat, no acabo d’entendre com poden fer fora al PP, no es fa.

O potser sí: massa personalismes!      

POSEU-VOS LES PILES!

De Faro a Diari de Tarragona. 

L’opinió pública comença a dictar sentència; no definitiva, però si al menys per a tenir-se en compte i mirar de donar-li la volta ara que encara estem a temps.

He intentat ser contundent, ja que la situació em preocupa. Avui el Periódico publica una enquesta electoral (anit ja estava disponible a la seva web i la vaig publicar al Facebook) on el partit C’s aconsegueix un notable augment de vot (uns 20 escons) que sumat al del PP (què patiria un lleuger descens) fregarien la majoria absoluta i, en tot cas, si entre els dos partits sumen uns resultats incontestables, ningú posaria en dubte la seva legitimitat per a formar govern. Com a votant d’esquerres que sóc (sempre m’he mogut pel mateix segment de vot) no perdonaré (políticament parlant, es clar), a aquell o aquells partits que no facilitin un relleu al govern.    

Ja fa dies que ho dic i ho tornaré a repetir. El primer objectiu després de les eleccions del 20D hauria de ser fer fora a Rajoy i els seus, un partit marcat per les retallades i per la corrupció. Crec que més malament no s’hauria pogut fer ni volent! Per tant, una versió 2.0 del mateix govern, per molt que pugui integrar càrrecs del partit d’Albert Ribera, significarà una continuació de les polítiques que, desgraciadament, ens hem acostumat a viure.

Suposo que el pacte subscrit entre el PSOE i C’s té una data de caducitat: una hipotètica convocatòria d’eleccions. A partir de llavors, tots dos partits es veuran deslliurats del compromís i per tant, seran lliures de tornar a negociar els acords que creguin més convenients.

Si les eleccions es repeteixen, molt probablement Mariano Rajoy no repetirà com a cap de llista. El PP voldrà maquillar (una altra cosa no pot fer) la corrupció interna buscant un candidat sobre el qual no planegi la mínima ombra de sospita. Qui serà? Pot ser l’actual presidenta Soraya Sáenz de Santamaria o Núñez Feijoo, ves a saber. Tampoc és que sigui el meu problema.

Si el PP renova les cares i subscriu una declaració de lluita contra la corrupció que sigui mitjanament creïble, no ho dubteu, hi haurà un pacte entre PP i C’s.

Diuen que la cabra tira al monte... A ningú sé li escapa que el partit de Rivera és un partit de dretes i tot i que va pactar amb el PSOE, va intentar apropar al PP a aquest pacte per a que al menys, no obstaculitzés la investidura de Sánchez. Tard o d’hora acabaran mostrat la seva veritable cara , però potser quan la gent se’n adoni de la situació ja serà massa tard.

Fa mesos que llegeixo en alguns mitjans proper als socialistes com per exemple el Plural, que l’objectiu de Iglesias i Podemos és enfonsar el PSOE. Fins ara no m’ho havia cregut o potser no m’ho volia acabar de creure, però si en aquesta segona ronda no veig un canvi d’actitud per part de Iglesias, Errejón i companyia, possiblement canviï d’opinió.

S’ha criticat molt que el PSOE hagi renunciat a alguns punts programàtics que a priori es podrien considerar com a línies roges o quasi bé. Però  es tracta d’això. Quan dos parts negociïn han de poder arribar a acords i per això sempre és necessari que cedeixin en determinades qüestions per a intentar trobar l’equilibri necessari on ningú guanyi o perdi més que l’altre.

Vist des de fora veig a Pablo Iglesias molt intransigent. Potser perquè el seu grup parlamentari està format per una amalgama de partits i formacions i és difícil acontentar tothom. Però en tot cas és un problema interna de la formació que haurien de saber solucionar sense perjudicar a la ciutadania.

Durant els darrers dies sembla que Podemos s’està començat a descompondre, al menys a Madrid on han renunciat diversos càrrecs. D’aquesta situació, el que me sembla surrealista és que es busquin fantasmes on no el hi ha. Resulta que culpen al PSOE, al diari el País i al grup PRISA de crear dos bàndols: els partidaris de Iglesias i els d’Errejón.

Fa temps que no llegeixo el País, al menys amb certa assiduïtat, però crec recordar que fa anys va abandonar la seva tradicional posició propera al PSOE per a decantar-se més al centre dreta buscant connectar amb la majoria de la ciutadania espanyola que l’any 2011 va donar la majoria absoluta al PP.

Si finalment el PSOE i Podemos no es posen les piles i arriben a un acord de govern, pensaré que realment el que volen Iglesias i els seus és ocupar l’espai que avui ocupa el partit de Sánchez i que no l’importa esperar... I mentre que governi la dreta!

A POLÍTICA REVOLTA, LA DRETA HI SURT GUANYANT

De Ricardo al diari el Mundo. 

Sabeu que no cal seguir els debats per a treure’n opinió. Només cal escoltar o llegir aquells mitjans més objectius i que normalment es qualifiquen d’esquerres. Ja m’agradaria a mi que els que es diuen de dretes fossin tan imparcials...

Més que vencedors i vençuts (sembla que a tots els debats hi ha d’haver forçosament algú qui guanyi i algú que perdi), el que ho va haver va ser qui en va sortir reforçat de cara l’opinió pública i qui en va sortir tocat. Opino que Pedro Sánchez, tot i que no va aconseguir el seu propòsit (ja ho sabia) la seva imatge fa sortir-ne reforçada, fins i tot dintre del seu propi partit que no és poc.  

Qui també va donar la talla va ser Albert Rivera que tot i que no era el seu debat, segons he escoltat aquets matí en va sortir com l’autèntic líder del centre-dreta espanyol. I va parlar en català! Poc, però ho va fer, com també ho va fer Xavi Domènech de En Comú Podem.

En canvi, els qui van perdre punts van ser Rajoy i Pablo Iglesias. Rajoy perquè és evident que després de més de 4 anys al front del govern (us recordo que fa dos mesos i mig que segueix sent el president del govern en funcions), encara no se’n ha assabentat de que va la pel·lícula. Ahir l’única cosa que va demostrar és que té experiència en moure’s per l’hemicicle del Congrés, però al fons de qüestió o el que és el mateix, l’estat real d’aquest país, allí encara no ha arribat. Potser només és una anècdota, però va tornar a equivocar-se en una frase donant-li el sentit contrari del que realment volia expressar, tot dirigint-se a Pedro Sánchez: el que nosaltres hem fet, cosa que no ha fet vostè, és enganyar la gent . Després va rectificar ràpidament, però ja ho havia dit, igual el va trair el subconscient... Perquè efectivament si algú ens ha estat mentint durant molts d’anys ah estat el Partit Popular dels quan, Rajoy n’és el màxim exponent.

Però qui realment va pixar fora de test va ser Pablo Iglesias. El líder de Podemos va perdre les formes i també bona part de la seva credibilitat a l’acusar a Pedro Sánchez d’haver estat influït per Felipe González que té els mans tacades de ‘calç viva’. A Iglesias li va sobrar la segona part de la frase. D’haver acabat després d’esmentar a Felipe González, no hauria ofès a ningú i fins i tot una majoria dels socialistes hi haurien estat d’acord (encara que se’n guardaran molt de manifestar-ho en públic) Evidentment a Felipe González sé li poden retreure moltes coses. Ja sabeu que jo també sóc molt crític amb aquell que un dia teníem com a líder i model tots els socialistes, fins i tot els catalans... Però, simplement, ahir no tocava...    

Qui em va agradar va ser Joan Tardà quan va dir que els catalans estàvem vacunats contra els cants de sirena, ja que Zapatero ja va enganyar a Maragall. Té raó, però omet una cosa... No sé si per oblit o per interès, ja que molta part de la culpa de l’enganya a Maragall la va tenir Arturo Mas que per aquell temps ja somiava presidir la Generalitat que 3 anys abans els havien furtat, tal i com va dir la Marta Ferrusola, la dona del Molt Poc Honorable Jordi Pujol.

I les declaracions que, tot i ser intranscendents em van sorprendre van ser les de Quico Homs quan va afirmar que si no hi havia un pacte d’esquerres era perquè Sánchez no volia... Tal com ho va dir sembla que fins i tot incloïa el seu propi partit... És que ara Democràcia i Llibertat és un partit d’esquerres? I jo sense assabentar-me!

En política és tot tan canviant que en un tes i no res, el que semblava impossible, pot fer-se realitat. Que Pedro Sánchez pugui ser investit demà sembla, ara per ara impossible. Però també és veritat que Podemos està obert en seguir negociant... Potser és molt aventurar, però ara com ara, de cara unes eleccions anticipades per al juny sembla molt millor posicionat el PSOE que el partit que encapçala Pablo Iglesias. Aquest fet seria determinant per a una rectificació de Podemos. Però vull recordar que el pacte és a tres bandes... Com reaccionaria Ciudadanos si deixés de ser l’aliat preferent dels socialistes?

Rajoy sembla cada vegada està més acabat. Quan l’aplaudeixen els seus ho veig més com un acte hipòcrita que de suport al que encara, oficialment, és el seu líder. És més que probable que si anem a unes noves eleccions Rajoy no serà el cap de llista dels populars. I potser no serà l’única novetat que hi haurà, ja que, sovint, per a que es puguin arribar a acords cal fer sacrificis(humans)

Hi ha una dita castellana que diu: A río revuelto ganancia de pescadores. L’adaptació a la situació actual és: A política revolta, la dreta hi surt guanyant!        

LA CABRA SEMPRE TIRA AL MONTE

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Molt de dir Rivera que no pactaria amb el PP i al final ho acabarà fent... O no ves a saber.

De fet, fa poques hores que la Guardia Civil ha començat una macroredada a les seus del PP de València buscant documentació dels casos més sonats. Quan la notícia m’ha arribat al mòbil, la foto era de Alfonso Rus, que va ser el totpoderós president de la Diputació de València a part d’alcalde de Xàtiva. Vaig conèixer a Alfonso Rus gràcies a les paròdies de l’humorista Xavi Castillo que sempre el treia amb una fletxa que li apuntava el cap i que el seguia per allà on anava, ja que per la seva baixa estatura física, de vegades solia passar desapercebut.

Si a aquesta actuació sé li suma la imputació del propi partit per la destrucció dels dics durs dels ordinadors de Bárcenas, així com el nou cas de corrupció al votant de l’empresa pública Acuamed (per citar els casos més recents), el PP com a partit (i per suposat tots i cada un dels seus dirigents), haurien d’estar inhabilitats i, per suposat, deslegitimats per a formar govern i fins i tot per a exercir d’oposició.

https://www.youtube.com/watch?v=BM_sHgXQc_0&feature=youtu.be

Tornant a Rivera, ja sabeu que ahir mateix va tenir una entrevista amb Rajoy per a mirar d’arribar a un acord de govern. La suma del PP+C’s és la que té un millor resultat exceptuant, està clar, la que farien el PP+PSOE, coalició que només interessa al PP, ja que per al PSOE seria alguna cosa així com signar la defunció... Això sinó arriba igual encara que no pacti amb els populars.

Alguns analistes polítics volen veure en un possible govern encapçalat pels socialistes, la redempció de les últimes decisions del govern de Zapatero, ja que no els hi quedaria més remei que desfer en tot o en part el que van fer fa ja més de 4 anys, com per exemple la connivència amb la banca o la reforma laboral rectificada posteriorment pel PP a l’alça.  

També hi ha analistes que opinen que la tàctica e Podemos està encaminada a guanyar-li tot el terreny possible al PSOE  fins a convertir-lo en un partit residual, tal con a passat a Grècia amb Syriza i el PSOK.

Aquestes maniobres em donen la raó un cop més. El PSOE no es fa refundar quan ho hauria hagut de fer, es a dir, fa al menys 3 anys. Les grans decisions dels partits s’han de prendre en períodes no electorals, que és quan mes temps tens de preparar-ho a la vegada que la possibilitat de patir un desgast electoral és nul·la. Fixeu-vos per exemple amb els moviments que ha iniciat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que s’ha proposat crear un partit (ara es va presentar en una coalició de partits) i ha llençat gestos fins i tot a la gent de els CUP per a que s’integrin al nou projecte.

Ara bé, si voleu saber el que penso avui d’aquesta situació, us he de dir que ni jo ho sé... Cada dia, segons el que passa, penso una cosa diferent. Per una part, repetir les eleccions només faria retardar uns mesos el problema, ja que si els resultats són pràcticament calcats, les dificultats seran idèntiques o al menys similars.

Una opció que avui no descarto per a res, és la repetició de les eleccions sense Rajoy ni Sánchez... Però mirat des del mateix punt de mira, perquè aquests no s’haurien de presentar i Iglesias i Rivera, sí? Si s’analitza objectivament, la culpa de que no s’arribi a cap pacte, no és compartida pels 4?

De totes formes que vagi per davant que jo tampoc no pactaria amb segons qui. És evident que traçaria unes línies roges (un concepte que està molt de moda) i que no les traspassaria sinó fossin per motius de força major (molt de força major!) I ara per ara no en veig cap ni un.

Per cert. Si estigués al lloc de Sánchez o Iglesias (afortunadament no hi estic), no em deixaria intimidar per les coaccions dels empresaris com per exemple la retirada de la inversió estrangera.

I ja per a finalitzar, em permeteu una broma? I si Rajoy volgués anar a unes noves eleccions per a que així no es pugui presentar Pedro Gómez de la Serna?    

LA CULTURA DEL PACTE

A Espanya no hi ha cultura del pacte. Fins ara no ha estat mai necessari, ja que, quan no s’ha disposat de majoria absoluta, s’ha deixat governar a la llista més votada. Però mai s’havien obtingut uns resultats tan paupèrrims com els del passat diumenge.

Com deia l’altre dia, el poble ha parlat, però no se’l ha acabat d’entendre. Sembla que volen ha demanat un canvi, però la majoria de les sumes no arriben a la majoria absoluta i, per tant, serà molt difícil (si al final s’arriba a pactar) d’aconseguir un govern estable.

Després de l’únic debat entre Rajoy y Sánchez, el líder del PP va dir que no descartava un pacte entre el PP i el PSOE, però sense Sánchez. Va sortir del debat indignat, però Sánchez li va dir el que pensaven la majoria dels espanyols.  

Diuen una bona part dels mitjans que tothom mira a Pedro Sánchez, ja que qualsevol pacte passa inevitablement pel PSOE. Però ahir ningú sabia on estava el líder socialista. Van haver de ser altres dirigents socialistes com la presidenta d’Andalusia Susana Díaz els qui tingueren que sortir a donar la cara.

El gran pacte o la gran coalició en el PP i el PSOE es evident que a qui perjudica és als socialistes. Com deia ahir la pròpia presidenta d’Andalusia: Cap dels nostres votants de diumenge ho van fer per a que féssim president a Rajoy. Després encara ho van matisar més: Ni a Rajoy ni a cap altre dirigent del PP –remarcaven-.

Ara Mateix, Rajoy estaria encantat de pactar amb el PSOE sempre que ell fos el president, es clar... Ja sabeu allò de donde dije digo, digo Diego...  Sembla que fins i tot el propi Iñaqui Gabilondo hi estaria d’acord davant dels mals que preveu per a Espanya en un futur no molt llunyà.  

Tot i que el PSOE sospiraria amb un pacte amb els altres partits de l’esquerra (caldria incloure per exemple ERC) que sumarien més vots que el PP+C’s, aquí qui no es mostra d’acord és Podemos. A hores d’ara la formació de Pablo Iglesias no està per la labor de fer president a Sánchez, fins el punt que Íñigo Errejón ha proposar que sigui algú no polític... Què per falta d’idees que no sigui!

De moment, a al constitució del Congrés, una vegada passin els Reis, es podrà visualitzar si hi ha alguna mena de pacte o si el pot arribar a haver. La suma de les forces d’esquerres donarien la presidència del Congrés a algú que no fos del PP. Si això no passa voldrà dir que els posicionaments estan molt llunyans. En canvi, si s’escull un president del bloc dels partits d’esquerres serà que alguna cosa s’està movent.

Diuen (i no sense raó, ja que jo també ho crec) que una repetició d’eleccions afavoreix a Podemos i perjudica a Ciudadanos. De fet Pablo Iglesias ja va dir la mateixa nit electoral que li va faltar una setmana i un debat. Suposadament per a superar al PSOE que, suposo, era el que pretenia, ja que quedar per davant del PP era del tot improbable perquè el perfil dels dos votants és totalment contraposat.

En canvi C’s va anar perdent pes a mesura que s’apropava el dia de les eleccions i les excel·lents perspectives que tenia abans de començar la campanya electoral es van anar diluint fins els resultats de diumenge. Segons Rivera va ser la conseqüència de no disposar de portaveus per a fer arribar el seu missatge correctament.

Pel que fa al PSOE i al PP, crec que tenen un problema similar: la manca de lideratge dels seus dos caps de cartell. Quan dilluns es va presentar Aznar a l’executiva del PP després d’anys sense aparèixer per la seu del carrer Gènova, va ser tot un toc d’atenció. De fet ja ho havia pronosticat. Però que no s’equivoqui Aznar. Va ser ell qui va posar a dit a Rajoy al front del PP, això sí, segons es diu, després de que Zaplana i Rato li diguessin que no (potser perquè eren conscients dels merders en que s’havien ficat?) Això mai ho sabrem...

A Sánchez se’l va qüestionar des del principi. Semblava que no comptava amb els suports de una bona part dels barons territorials (de la Susana Díaz sense anar més lluny) I es clar, després d’aconseguir els pitjors resultats de la història i baixar de la xifra psicològica dels 100 diputats. Avui mateix se’l torna a criticar perquè sembla que vol endarrerir el congrés que té previst el partit per aquest any. I és que no és fàcil assumir una derrota i més encara per part dels detractors.

Per cert, si voleu saber que faria jo, us ho diré. De cara la constitució de la mesa del Congrés miraria d’arribar un acord amb la resta de partits d’esquerra per a fer baixar els fums als del PP i després, sinó hi ha acord per a formar govern, deixar que governi el PP amb minoria o, en tot cas amb els suports de C’s i mirar, des de l’oposició de controlar el govern. I si el futur govern abusés dels reials decrets (cos força provable), sempre es podria presentar una moció de censura.  

EN BUSCA DEL VOT ÚTIL

Després del primer debat entra Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera i Soraya Sáenz de Santamaria, diferents mitjans de comunicació van fer enquestes per veure qui havia guanyat. L’àmplia majoria d’aquestes enquestes van donar guanyador a Pablo Iglesias i perdedor (entre els presents) a Pedro Sánchez. Dic entre els presents, perquè van ser moltes les crítiques que va rebre Mariano Rajoy, sense cap mena de dubte el gran absent.

Rajoy es va disculpar dient que té una agenda molt carregada i que ha d’exercir de president del govern, en canvi, als altres no els hi passa. Però això no és així. Quan un candidat està en campanya es passa el dia d’aquí per allà acudint a tots aquells actes que ha pactat amb el beneplàcit del seu cap de campanya que és qui la dissenya tenint en compte les virtuts i els defectes del candidat.

El cap de campanya de Rajoy sap que aquest té les de perdre en un debat on intervinguin diversos candidats (per cert, es va trobar a faltar a Alberto Garzón) i per això l’aparta tot el que pot d’aquesta mena d’actes. En canvi si que el fa ben visible a d’altres on sap que la seva imatge sortirà millor parada. Per cert, segon Rajoy la guanyadora absoluta del debat va ser la seva vicepresidenta. Alguns dubten de que veiés el debat...

Absent Rajoy i sabedors que la Soraya no és Mariano, Pablo Iglesias y Albert Rivera van atacar més a Pedro Sánchez que a la pròpia Soraya. Sembla ser que Sánchez no se’n va saber sortir.

Aquest fet em recorda el debat que van mantenir Rajoy i Pérez Rubalcaba fa 4 anys. Llavors l’actual president del govern li va donar una bona repassada, tot i que a priori el candidat socialista era molt millor orador que el popular.

I és què, insisteixo, és molt difícil defensar que ara faran el que no van fer durant el darrer govern. El PSOE va tenir 4 anys per a fer els deures i no els ha fet. Només canviant cares difícilment s’assoleixen els objectius marcats. I de vegades ni això, com per exemple a Catalunya on la Chacón serà la cap de cartell per tercera vegada.

El PSOE ha perdut el temps i no s’ha renovat com ho havia de fer. Fa molt de temps que vaig clamar per una refundació, però esta clar que els interessos dels seus líders van en una altra direcció. Potser ho faran després de la possible patacada que es pegaran el dia 20.

I com que Pedro Sánchez sé la veu vindre (a pesar de tot no crec que sigui babau), clama pel vot útil i proclama que el partit que representa és l’única alternativa d’esquerres...

L’estratègia del vot útil és, des del meu punt de vista, la tàctica dels que sé saben perdedors. D’aquells que no tenen arguments per atraure el vot majoritari de la ciutadania i recorren sovint a la por per mirar de capgirar les enquestes. Ho he vist moltes vegades i no només davant d’unes eleccions generals, també a les eleccions municipals.

Tampoc crec que ajudi gens a Pedro Sánchez criticar els altres partits de l’esquerra en un intent desesperat d’esgarrapar vots d’on sigui. No són l’enemic a batre. L’enemic són Rajoy, els seus i el que representen. Sinó saben veure això, anem malament. I si en són conscients del que estan fent, és que busquen el seu propi benefici com a partit en detriment del de la col·lectivitat.  

El PSOE vol derogar tot allò que el PP ha legislat durant aquest 4 anys i que atempten contra els drets dels ciutadans. Però cal recordar que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades.

Com a treballador públic, en 4 anys i mig he perdut molts diners. Els sindicats del sector calculen que sobre un 30% sobre el que podria haver guanyat. Per a mi han estat temps difícils, ja que un dels meus fills encara estava estudiant a la universitat i per tant, això comportava una despesa extra en matrícules, allotjament i desplaçaments.

Per tant, el meu vot no pot anar per als qui van iniciar a soscavar els fonaments de l’estat del benestar. Per molt bonic que m’ho puguin pintar ara, se’m fa molt difícil creure que faran tot el contrari del que van fer durant la darrera legislatura.

Com a català també vull el millor per al meu país i se’m fa costa amunt pensar que els partits tradicionals modificaran les seves conviccions i acabaran acceptant un nou estatus per a Catalunya.     

ÉVOLE, EL ‘COLETAS’ I EL ‘PIJO’

Publicat al diari el Mundo. 

Diumenge, Jordi Évole va tenir l’encert de reunir per al programa Salvados (la Sexta) els líders dels dos partits emergents i que, segurament, faran d’àrbitres a les properes eleccions generals del 20-D: Pablo Iglesias, el Coletas (Podemos) i Albert Robera, el Pijo (Ciudadanos)

Si es compleixen les previsions, aquest dos partits trencaran el bipartidisme existent a Espanya des de la recuperació de la democràcia i, fins i tot, tenen moltes possibilitats de governar, ja sigui perquè guanyaran les eleccions o entraran a formar part d’un futur govern fruit d’un acord postelectoral.

A hores d’ara, sembla (i les enquestes així ho diuen) que Podemos, després d’unes extraordinàries expectatives està baixant en intenció de vot, mentre que C’s, tal com s’ha demostrat a les darreres eleccions catalanes, està pujant com l’escuma.

Per a fer el cara a cara, Évole els va reunir a un bar del districte de Nou Barris de Barcelona on a les passades municipals va guanyar Barcelona en Comú (candidatura avalada per Podemos), mentre que el passat 27-S va guanyar Ciutadans.

No vaig seguir fil per randa el debat, però si alguna fase del mateix. Évole, amb la seva mordacitat les hi va fer alguna pregunta compromesa com per exemple si alguna vegada havien pagat alguna factura en negre. Pablo Iglesias, tot i que es va mostrar prudent, va acabar acceptant que si que ho havia fet...

-No ho recordo exactament, però segur que sí... Però en els darrers anys, no... En aquest país qui no ha pagat mai una factura en negre?

Mentre que Albert Ribera es va mostrar molt més dubitatiu:

-No ho recordo...

Només després de que Iglesias ho acceptés va dir:

-... Segurament que sí...  

Tot i que aquesta pregunta segurament va ser la més compromesa, ja que els hi afectava un aspecte personal de la seva vida privada. Però no va ser la més important. Van parlar d’economia, d’atur, de pensions, de sanitat, d’immigració, de Catalunya, de corrupció; fins i tot de la que va afectar als seus respectius partits (Jordi Cañas, per part de C’s i Juan Carlos Monedero de Podemos) En aquest aspecte tots dos van voler minimitzar el que havia passat mirant de passar de puntetes sobre el tema.

També els hi va preguntar el que van votar a les generals de 2004. Mentre Ribera va dir que va votar en blanc:

-No estava d’acord de com el PP va gestionar la crisi dels atemptats, però tampoc de com ho va voler rendibilitzar el PSOE.

En canvi, Iglesias va dir que havia votat a Pascual Llamazares de Izquierda Unida.  

Potser serà la sensació que em vaig emportar, però vaig veure més segur al Coletas que no al Pijo. Aquest últim semblava que anava al remolc del primer i responia depenent de la resposta de l’altre.

Ahir llegia al Periódico que tots dos polítics van coincidir amb la majoria de temes. O sigui, que de governar uns o governar els altres, no hi hauria tanta diferència...

Per què serà que no m’ho crec? A veure, segurament Pablo Iglesias intentarà fer el que va dir, tot i que Évole li va recordar que a Grècia Syparas va haver d’acceptar les condicions que, finalment sé li van imposar.

En canvi, des del meu punt de vista Albert Ribera representa a la dreta més pura d’aquest país. Això sí, a primera vista no són hereus del franquisme com el PP, però con diuen els castellans: de lunes a martes, poco te apartes...

Per cert, Évole també els hi va preguntar sobre una hipotètica declaració de reprovació del franquisme i aquesta va ser la resposta de Ribera:

-El franquisme és una etapa passada que no es té perquè reprovar... Però si cal reprovar-la, es reprova... No hi ha problema.

Tal com va fer el PSOE amb el tema de la OTAN: d’entrada, no...