 |
| Del Plural. |
Taxín, taxín: Les eleccions del junt cada cop més prop!!! Tindrem nou govern del PP amb el suport de Ciutadans i Pedro Sánchez se’n anirà a la reserva passiva...
4 anys més de retallades de drets, de congelacions de sous públics, pensions, salari mínim interprofessional... I si no voleu dir-li congelació, digueu-li com vulgueu, però les apujades són tan paupèrrimes que no es poden ni anomenar apujades...
Fa anys vaig escriure un article per a una revista amb la que col·laborava titulat les Velles Bruixes. Veritat què a les velles bruixes us les imagineu com unes dones molt, però que molt lletges? I, a part de les bruixes, hi ha alguna cosa què sigui lletja, però què molt lletja? La resposta és sí: LA CULPA.
La culpa no la vol tenir ningú i tots la donen als altres. És el que està passant amb les negociacions que s’han dut a terme entre el PSOE i Podemos. Tots dos partits es donen la culpa mútuament i ningú la vol... Ara bé, al juny la ciutadania tornarà a votar i del que diguin uns i els altres, el que siguin menys convincents a l’hora d’explicar els motius pels quals no s’ha arribat a un pacte d’esquerres, dependran molt els resultats de cadascú.
Aquest matí he escoltat (després de molt de tems de no fer-ho) al gran mestre del periodisme Iñaqui Gabilondo. Una veu sensata on les hi hagi i un home d’esquerres de cap a peus. Segons el gran mestre, no s’ha arribat a cap acord perquè Podemos no l’ha volgut mai i els barons socialistes que hi ha al darrere de Pedro Sánchez, tampoc. Així de contundent.
Des del meu punt de vista, l’únic que ha buscat l’acord impossible, ha estat Pedro Sánchez, perquè era conscient que era la seva primera i única oportunitat de ser investit president del govern espanyol.
Podemos diu que mai formarà part d’un govern on estigui C’s i li demanava a Sánchez trencar amb la formació d’Albert Rivera...
Però Sánchez, recercant suports, el primer que va trobar va ser el de C’s i el pacte que van subscriure totes dues formacions el van lligar de mans i peus sense gaires possibilitats de fer una altra cosa que la que finalment s’ ha fet.
Sempre us di (i no em cansaré de repetir-ho), en política, com a tot a la vida, s’ha de saber triar i tot és qüestió de prioritats (recordeu-ho, perquè aquests dies hi seguiré insistint)
Sánchez, des d’un bon principi ho va tenir molt clar: volia ser president del govern (al menys intentar-ho) i com que no ho podia aconseguir amb els únics vots del seu partit, havia de buscar aliances a dreta i esquerra. I només ho va aconseguir per la dreta.
En canvi, qui sembla que no ho té clar (gens clar!) es Pablo Iglesias. Per què tu, amic meu, saps que és el que vol? A mi l’única cosa que se’m acut és tornar a votar a unes properes eleccions.
No vol pactar amb Sánchez o el que és el mateix, posar condicions inassolibles per a què els socialistes diguin que no. I no vol que Mariano Rajoy torni a governar al front del PP, però la seva actitud ho propiciarà.
Mentre, Albert Rivera es frega les mans. Sap que si es va a una repetició de els eleccions el seu partit creixerà en vots i diputats i per tant, tindrà més força de la que ara tenen. Si supera en vots als socialistes, es postularà com a candidat a la presidència del govern i per tan li demanarà a qui llavors sigui el candidat (segurament no ho serà Sánchez), el mateix pacte que s’ha signat ara, però a la inversa, és a dir que el PSOE doni suport al seu candidat.
I, en el pitjor dels casos, si el PSOE no dóna suport a C’s per encapçalar un futur govern, es llençarà a les mans del PP i tindran 4 anys per anar menjant-li terreny polític.
Davant d’aquesta disjuntiva, no sé el que vosaltres penseu, però a mi m’ho estan posant molt difícil i la veritat, no acabo d’entendre com poden fer fora al PP, no es fa.
O potser sí: massa personalismes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada