EM VAN DONAR UNA EXCLUSIVA

L’escriptor barcelonès establert a Tortosa Esteban Martín (el Pintor d’ombres i coautor amb l’Andreu Carranza de la Clau Gaudí), va passar fa pocs dies per l’oficina on treballo a Tortosa. No era la primera vegada que ho feia ni tampoc la primera vegada que havíem mantingut una conversa sobre la seva obra, de fet, tinc algun llibre signat per ell.

Després de preguntar-li si tenia algun projecte entre mans, em va dir que estava escrivint la segona part d’una de les seves novel·les (no recordo que em digués el títol)

Li vaig dir el que sempre dic quan parlo del tema que, tot i que m’agrada escriure, per a ser realment escriptor em falta una qualitat molt important: imaginació. No tinc la suficient imaginació per inventar-me una història i desenvolupar-la fins aconseguir la categoria de novel·la. Ni tan sols de conte...

Em va dir l’escriptor que a ell li va costar molt fins que li van publicar el primer llibre.

-Fins que no vaig aconseguir que em publiquessin en vaig haver de presentar 3 o 4... Finalment, l’editora Carme Balcells (recentment traspassada) va accedir a publicar-me el primer.

Li vaig dir que jo feia de periodista aficionat i que col·laborava amb la revista Vinaròs News...

-Ja què ets periodista...

-Aficionat –li vaig tornar a remarcar.

-És igual, et donaré una exclusiva: després de 20 anys d’haver escrit el conte infantil Ricard i el seu robot que ha estat publicat en català, castellà, euskera, gallec i  italià, ara, la companyia Lazzigags Produccions el portarà al escenari. Les representacions començaran el proper 14 de novembre i es faran al Jove Teatre Regina. Com comprendràs, és per a mi una gran satisfacció que després de tants d’anys, algú hagi pensat en el meu compte per fer una obra de teatre... Realment no sé com s’ho faran, ja que es un compte molt curt...Pots trobar més informació a Internet (http://www.teatrebarcelona.com/espectacle/la-berta-i-el-seu-robot). També li han canviat el títol i es dirà Berta i el seu robot... Però qui farà de la protagonista serà un xiquet...

   

-A partir d’un microrrelat que vaig presentar l’any 2011 a un concurs de la Cadena Ser, i tu ja saps com són de curts els microrrelats, es va rodar el curtmetratge la Fatarella 1938. El microrrelat es deia el Último cigarrilloi i on explicava un episodi de la guerra Civil espanyola.

En aquell moment va intervenir un tercer interlocutor.

-Així la Clau Gaudí és una obra teva?... Felicitats!

-Sí, es una obra meva (va ometre, no sé si voluntàriament, que la va escriure conjuntament amb el recentment premi Josep Pla de narrativa Andreu Carranza) Però des de que la vaig escriure ja n’he publicat 6 o 7 més...  

-L’han portat al cinema, veritat?

-No, no l’han portat... Bé, això de portar-les a la gran pantalla és també una història...

-Si un dia la volguessin portar, n’escriuries tu el guió?

-No ho sé... Podria fer-ho, però els guionistes solen treure molt de suc de qualsevol situació.

Vaig tornar a intervenir jo.

-De l’Último cigarrillo també se’n va fer un guió. Es va afegir una escena al començament per a donar més emotivitat a la història i es van crear alguns diàlegs.

Finalment em va recomanar el llibre Ejercicios de estilo que explica una mateixa història segons la veuen els protagonistes i els diferents testimonis (es pot descarregar en PDF i de forma gratuïta a Internet)

Segurament no em donaran el premi Pulitzer, però el fet de poder conversar amb un escriptor d’èxit i que a sobre em donés una exclusiva, em va omplir d’orgull i satisfacció... (Com deia algú... Ara no recordo qui...) 

EL SENY CATALÀ

Si uns conceptes són exclusivament catalans, aquests són seny i rauxa. Però no ens quedem només amb el lèxic, anem més enllà, anem a analitzar-ne el seu significat.

El seny és un concepte que ens ha caracteritzat sempre, que va implícit en la nostra forma de ser i actuar. Tenir seny és fer les coses acuradament, avaluant els inconvenients abans d’executar qualsevol acció o dit d’una altra manera: el sentit comú. Els avantatges són molt més fàcils de veure i, per tant, de fer-les entendre (o de fer-les creure) als nostres interlocutors. En canvi la rauxa és la espontaneïtat, l’impuls... Precisament l’antònim de seny.

A un país, els que tenen més responsabilitats i, per tant, haurien de tenir més seny, són els governants. Per tant, a Catalunya són Mas, el seu govern i, ara que estem en període electoral, els membres de la seva candidatura (encara que Mas s’amagui fins el 4t lloc) els qui haurien de tenir-lo i fer-lo tenir al poble donant l’exemple necessari. Però no és així. Ni Mas, ni els membres del  seu govern monocolor (CDC) ni els membres de la seva llista (Junts pel sí) sembla que en tinguin. Tampoc sembla que hagin fet les coses amb rauxa... L’actual situació no és fruit d’un impuls, sinó d’una situació llargament meditada.

El 9-N, data del frustrat referèndum independentista, els organitzadors van comptabilitzar els vots i, com no podia ser d’una altra manera, més del 80% dels electors van optar pel doble sí. Però va ser un referèndum descafeïnat, res a veure amb el que s’havia dissenyat setmanes abans. Aquest va ser el motiu principal de la baixa participació, ja que al no tenir cap mena de valor jurídic, va desmotivar a una gran part de l’electorat que, en circumstàncies normals, haurien participat majoritàriament.

El resultat favorable a la secessió, tot i que aclaparador, a prou penes va arribar al 20% del cens i això que es podia votar a partir dels 16 anys (un segment d’edat inclinat cap a posicionaments més independentistes), mentre que la participació va ser considerablement baixa (sobre un 42%)

Si aquell referèndum hagués comptat amb totes les garanties (tal i com va passar amb el d’Escòcia), amb més d’un 50% de vots favorables al doble sí, hagués tingut la força i la validesa necessàries com per a negociar amb l’Estat una secessió pactada. Però no va ser així.

Tal i com ens anem apropant a les eleccions autonòmiques del dia 27 (precisament el dia que Vinaròs News publicarà aquest article), Mas i els seus (que insisteixen que són plebiscitàries), aplanen el camí cap a una sortida digna per als seus interessos electorals.  

El dia 27 es comptaran els vots, afirmava Mas el passat mes d’agost. Però algun assessor del President el va haver d’advertir que encara que les forces independentistes (Sí que es pot i la CUP) obtinguin la majoria absoluta del diputats al Parlament, igual no tenen majoria de vots. Per tant, a les poques setmanes, Mas va canviar el discurs: La majoria absoluta és suficient per adoptar qualsevol tipus de mesura... No és cert.

Si per aprovar un nou estatut d’autonomia (o reformar-lo) és necessari el vot favorable de les 2/3 parts del Parlament, es difícil entendre que per a proclamar la independència unilateral  no s’hagi de superar el 50% dels vots favorables a les candidatures que la promouen.

El passat dimarts dia 15, el periodista Joan Tapia publicava un article al Periódico de Catalunya amb el títol Barbaritats d’un inici de campanya. Deia Joan Tapia: la CUP demostra ser més realista que el partit que governa, en clara referència al percentatge mínim de vots que caldria obtenir per a prendre qualsevol mesura contundent. Sembla que de sobte els nostres governant hagin perdut el seny i, de passada, el nor

DESCOBRINT AMICS

A finals d’agost varem anar a passar uns dies a Tarragona. Com faig cada matí, vaig sortir de casa per a passejar una estona a la nostra gosseta Electra i comprar el diari al que estic subscrit des de fa uns anys. En marxar del quiosc alguna cosa em va cridar l’atenció: el darrer número de la revista Descobrir Catalunya estava dedicat als pobles del Maestrat.

Vaig retrocedir d’immediat i el vaig comprar. En arribar a l’apartament que té llogat la meva dona, el vaig fullejar i ràpidament me’n vaig adonar que esmentaven a Vicent Sanz, periodista nascut a Traiguera i col·laborador de Vinaròs News. No em vaig poder resistir. Faig fer un parell de fotos i, des del mòbil les vaig penjar a Internet etiquetant al meu amic. Ràpidament es va assabentar i em va preguntar que em semblava el seu reportatge el Maestrat que torna.

Ja per la tarda, una altre amic em va dir si li podia avançar les fotos del seu (Entre el fred i la Marinada) Era Jordi Maura, un altre periodista del Maestrat. Volia veure com havia quedat la maquetació abans de presentar en públic el número de la revista al seu poble.

Posteriorment encara vaig trobar un altre amic que, com els anteriors també signava un reportatge (Un paisatge aspre i dolç) Però en aquest cas l’autor era de l’altre costat del riu Sénia i concretament de la ciutat d’Amposta. Es tractava de Santi Valldepérez, realitzador ampostí i responsable de la productora Films Nòmades.

Entre tots els amics que tinc al Facebook, en tic de realment importants i el millor és que els conec personalment a quasi tots, la qual cosa m’omple d’orgull i satisfacció (com solia dir un...)

Fer una llista d’aquest amics vip, comporta quasi sempre dificultats, però sobre tot, el risc de deixar-te’n algun. Els ordenaré alfabèticament per a evitar possibles interpretacions errònies.

Aliern Pons Francesca. Una de les escriptores més prolíferes de les Terres de l’Ebre. Entre la seva extensa obra cal destacar: Xerta (dedicat al seu poble), Records i memòries al votant d’uns murs, No llores Laura, la Menestrala, el Pont de la solitud, la Segona innocència o Cullerades de Vida.

Ávila Granados, Jesús. Escriptor i divulgador. Entre la seva intensa obra destaquen la Mitologia Celta, la Mitologia Càtara, la Mitologia Templera, Templers a les Terres de l’Ebre, Enciclopèdia de l’Oli d’Oliva, Catalunya Càtara (inclou Sant Mateu i el Matarranya) i les novel·les el Último hereje i la Profecía del Laurel. Col·labora en diverses revistes de divulgació històrica.  

Bel, Germà. Catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona, és un dels economistes de referència; expert en temes de transport. Autor de diversos llibres, articles, assaig, etc. Entre la seva extensa obra cal destacar Espanya capital París. Número 1 de la candidatura de Junts pel Sí per Tarragona.

Carranza, Andreu. Escriptor i músic. La novel·la de més èxit la Clau Gaudí que va escriure conjuntament amb Esteban Martín. També és autor d’altres novel·les com per exemple Anjup, l’hivern del Tigre (amb el general carlí Cabrera com a protagonista), Impremta Babel i el Poeta del Poble amb la que va guanyar el premi Josep Pla de Narrativa, un dels més importants que es donen en llengua catalana. Líder del grup de rumba ebrenca lo Gitano Blanc.

Castell, Jeroni. Xef i propietari del restaurant les Moles d’Ulldecona. Des de 2013 té concedida una estrella Michelin. 

Garcia Xavier. Periodista. Autor d’una quarantena de llibres. Col·laborador de diferents diaris d’àmbit nacional, va ser corresponsal del diari Avui a París. Actualment té una columna setmanal a la revista de referència del territori: l’Ebre.

Itarte, Pau. Realitzador. Conec a tota la seva família i a ell des de ben petit. Autor de documentals com Sin Piedras, Retrats i Somos Viento (un documental que té al grum Amparanoia de protagonista i gravat a l’estat de Chiapas –Mèxic-) Normalment treballa conjuntament amb Quim Fuster. Va ser ajudant de muntatge de la pel·lícula Mientras duermes de Jaume Balagueró pel que va guanyar el premi Gaudí.

Marsal, Jordi. Periodista. Autor del llibre Castor: la bombolla sísmica. És corresponsal a les Terres de l’Ebre de l’Agència Catalana de Notícies (ACN)                                                                  

Mingote, Sergi. Alpinista. Ha escalat dues vegades l’Everest i el mes passat va pujar al mont Eiger, als Alps suïssos. El seu pare (mecànic d’Ángel Nieto) era de Massalió, comarca del Matarranya.  

Panisello, Joan. Ceramista. Un dels millors del món. Membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica. Ha creat diversos estils i ha fet exposicions per mig món. La seva evolució ha estat constant: figures concèntriques, figures simètriques, figures asimètriques, binomi arbre-natura, Rakú, la conquesta del Cosmos, etc. Ha guanyat diversos premis nacionals i internacionals.

Pellicer, Vicent: Fotògraf i divulgador de la natura. Autor de nombrosos llibres sobre natura en els que la fotografia n’és la protagonista principal: A peu pel massís del Port, Paisatges de l’Ebre: Delta i Port, Guia de les Terres de l’Ebre, el massís del Port: de font en font, etc.

Pons, Mario. Realitzador i músic. Es va formar amb Pere Portabella. Ha realitzat documentals com: Aigua font de vida (en plena lluita contra el transvasament de l’Ebre), Contracorrent, la Batalla de la Memòria, Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre i la Filla del farer. És el líder del grup musical los Sirgadors.

Sales, Llorenç: Atleta. Aquest anys va corre la final del Campionat d’Espanya absolut de 1.500 metres llisos. És nascut a la Galera, el meu poble i sons iaios paters són de Cervera del Maestre i Sant Jordi.

Tibau, Jesús M. Escriptor. Autor de diversos llibres com Tens un racó dal del món (sobre Siurana, enclavament de Cornudella del Montsant) Postres de Músic, el Vertigen del trapezista, I un cop de vent els despentina o la Pluja a vessat milions de núvols abans. Dirigeix i presenta un espai sobre cultura a Canal 21. 

PROGRESSA ADEQUADAMENT

Després de 28 anys de governs monocolors de CiU, des del passat 13 de juny tenim a Amposta un nou govern, el de la candidatura Esquerra d’Amposta- Acord Municipal, integrada per Esquerra Republicana de Catalunya, Esquerra d’Amposta (un partit d’àmbit local), Esquerra Unida i Alternativa i Iniciativa per Catalunya, així com per altres plataformes ciutadanes i gent independent.

Com que la victòria de dita formació va ser per majoria absoluta (11 regidors de 21), garanteix als guanyadors poder aplicar el seu programa electoral sense haver d’arribar a pactes concrets. Certament, l’heterogeneïtat de la candidatura hom fa pensar en la complicació que, molt possiblement, hi va haver a l’hora de confeccionar-lo, però penseu que no és el mateix arribar a un pacte d’aquestes característiques a nivell nacional, com a l’hora d’intentar assaltar el govern municipal. Les prioritats dels pobles són les mateixes tant si governen els partits de la dreta com els de l’esquerra, l’única cosa que canvia l’ordre i la forma d’executar-les.

Des d’aquell 13 de juny, encara no han passat ni 100 dies, el temps de gràcia que sé sol donar als governs abans de fer els primers balanços. Com aquell que diu, no has tingut ni temps de prendre possessió de la cadira quan ja havien arribat les Festes Majors.

Abans de les festes però, l’equip de govern presidit per l’alcalde Adam Tomàs, ja va prendre les primeres mesures, entre les que vull destacar les següents: la campanya per a sensibilitzar a la ciutadania de l’ús adequat dels contenidors de brossa, així com de la recollida d’objectes voluminosos, posar una mesa electoral al Poble Nou (fins ara havien d’anar a Votar a Amposta), l’elecció directa de l’alcalde del Poble nou per part dels seus habitants (fins ara el representant de l’alcalde era nomenat pel propi alcalde), crear un servei de pediatria de guàrdia a l’Hospital Comarcal (de propietat municipal) i donar suport a la Plataforma en Defensa de l’Ebre (un fet impensable en els governs de CiU)

La programació de les Festes Majors ja estava pràcticament tancada abans de la constitució del nou ajuntament. Això és així, perquè després no queda temps material per a organitzar-les. Una ciutat com Amposta té un programa d’actes molt atapeït i, a part d’això, s’haurien de contractar tots els espectacles que inclourà el programa, la qual cosa s’hauria de fer a corre-cuita sense pràcticament temps material per a dur-ho a terme.

Tot i això, el nou equip de govern ha volgut posar la seva particular empremta al contractar alguns espectacles que no havien actuat mai a Amposta o que feia molts d’anys que no ho feien (serà per alguna cosa en concret?) Així, la nit de divendres 14, i després de 21 anys de no haver estat contractats per l’ajuntament, actuaven davant d’unes 4.000 persones el grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i diumenge 16 ho va fer la cantautora Montse Castellà, una persona molt compromesa amb la majoria dels moviments socials de les Terres de l’Ebre, com per exemple amb la Plataforma Trens Dignes. Finalment, i com a colofó de la festa, diumenge 23 actuava el grup els Catarres.

Si a aquests fets li sumem l’actuació de dimecres 19 de Pepet i Marieta, en aquet cas dintre de la programació de Surt al Castell que, des de fa 5 anys venen organitzant unes festes alternatives al marge de les oficials, arribarem a la conclusió que, aquest any, han passat per Amposta, sinó els millors, si al menys els artistes més representatius del territori.

Però no tot poden ser flors i violes... En el tema del tractament de la brossa s’ha de reconèixer que s’ha millorat, però encara s’està molt lluny d’haver assolit la situació ideal. Cal seguir incidint en aquest punt i en un altre que a mi també em sembla crucial: el de la circulació a Amposta. Crec necessària la convocatòria d’una taula d’experts (policia local, professors d’autoescoles...) per mirar d’esmenar aquelles deficiències que després d’un Pla de Mobilitat, una reforma, diversos retocs i campanyes sensibilitzadores, desgraciadament, encara ens trobem massa sovint per la nostra ciutat degut a les conductes incíviques d’alguns conductors, però també mirar de canviar alguns aspectes de circulació en determinats punts i, perquè no, de posar semàfors on hi ha més afluència de transit (Amposta deu de ser l’única –o de les poques- ciutat de Catalunya de més de 20.000 habitants que no té ni un sol semàfor)

I per acabar vull posar el dit a la nafra. L’any que ve que el programa de festes ja el confeccionarà integrament el nou equip de govern... S’atreviran a racionalitzar els actes (que no espectacles) taurins?                   

Fins ara, tot indica que el nou equip de govern progressa adequadament. Esperem que fins al final de legislatura continuï pel mateix camí i l’acabi amb bona nota.   

REEDICIÓ: L’AMENAÇA NUCLEAR

Segurament les Terres de l’Ebre donen als seus habitants una qualitat de vida que no trobarem allà on hi ha les grans aglomeracions humanes. No tenim una programació estable de teatre, ni les millors comunicacions per a desplaçar-nos, ni els millors centres comercials ni bons transports públics amb unes freqüències de pas idònies. Però a la gent d’aquí, el que tenim, ja ens va bé. Podem gaudir d’una climatologia benigna, tenim la mar i la muntanya relativament prop, bona gastronomia, etc. Però també tenim allò que no volen enlloc: centrals nuclears i tèrmiques, plantes regasificadores i parcs eòlics.

Som, de llarg, les comarques que més energia produïm. Però aquesta “solidaritat” amb la resta de Catalunya, sovint no es veu corresposta com caldria i a sobre ens demanen que encara hem de ser més solidaris i hem de donar aigua allà on hi manqui. I així mentre altres indrets, com el Camp de Tarragona, ha crescut, percentualment parlant, gràcies a l’aigua de l’Ebre, els nostres polígons industrials s’han d’omplir de la indústria d’aquí, ja que de fora n’arriba ben poca.

Però de tot els que s’ha dit, només hi ha una cosa que preocupa al territori, sobre tot a aquells pobles que les tenen més prop; potser de vegades no hi volen pensar, però l’amenaça hi es sempre present: les centrals nuclears!

Al municipi d’Ascó, a la Ribera d’Ebre, riu amunt, se n’hi troben dues. I una tercera no està ben bé a les nostres comarques, però hi és al costat mateix: Vandellòs. Per això, l’Ametlla de Mar, poble veí, és un dels que, tradicionalment, més diners a rebut com a pagament de “l’amenaça nuclear”. Vandellòs I ja va ser clausurada per un accident greu sofert els anys 80. Segurament el més greu que ha patit mai una central nuclear al nostre país. I ara, després d’uns anys de certa “bonança”, l’accident (que no incident, com ells ho volien qualificar” l’ha sofert una de les nuclears d’Ascó. El fet va produir-se el passat mes de novembre, però els responsables de la central nuclear (director i director de seguretat) ho van silenciar. Però quatre mesos mes tard, el passat mes de març, la noticia va omplir capçaleres de diaris i noticiaris. Ja no es va poder amagar més! Les partícules radioactives, “controlades” els primers dies de saber-se la noticia, van acabar apareixent per tot arreu. L’accident va passar de nivell I a nivell II i el Consell de Seguretat Nuclear va haver de destituir als dos personatges abans esmentats. Es van tenir que realitzar proves a nens i nenes que amb els seus col·legis havien visitat la planta, als treballadors... però no als ciutadans d’Ascó i els pobles dels costat (Riba-roja d’Ebre, Flix, Garcia, les dues “Móres”, etc.) La gent estava intranquil·la i així ho feien constar quan se’ls apropava un micròfon per a que donessin la seva opinió sobre l’enrenou que va ocasionar l’accident nuclear.

Ara, a sobre, per manca de consens a l’hora de trobar un magatzem permanent on deixar els residus nuclears (el volien posar a les Campusines, terme municipal de la Fatarella -Terra Alta-), els volen emmagatzemat “temporalment” a les instal·lacions de la pròpia central nuclear d’Ascó!

A més, una de les inversions “estrella” del govern central a les nostres comarques és la descontaminació del pantà de Flix, ple de fangs radioactius. A l’hora d’extreure’s diuen que prendran tot tipus de precaucions en forma de murs de contenció. Però a un li sembla que tractant-se d’energia nuclear qualsevol mesura preventiva es del tot insuficient. Davant d’una amenaça d’aquest tipus, el millor que es podria fer es tancar definitivament les centrals! La vida útil de les mateixes ja ha estat exhaurida i tota l’energia elèctrica que ara es produeix, ja és benefici afegit.

Acabaré amb un titular del diari el Punt del diumenge 27 d’abril: “Els experts antinuclears consideren l’incident d’Ascó com un ‘avís’ d’un possible ‘macroaccident’.

La alternativa són les energies renovables: eòlica i solar. Però no posada indiscriminadament com s’ha fet fins ara. Cal trobar l’emplaçament adequat, però que a la vegada sigui respectuós amb el paisatge de forma que tingui el menor impacte visual possible! 

REEDICIÓ: LA DRETA ES MANIFESTA

Avui començaré amb una mena d’endevinalla. Què fan un sindicalista agrari, un pescador, un  caçador, un representant d’una comunitat de regants, un representant d’una cambra arrossera i un defensor dels bous? La resposta és: conspirar contra els governs de Catalunya i Espanya. Després d’una reunió prèvia van convocar una roda de premsa per anunciar una manifestació a Amposta perquè, segons ells “el govern els limita el creixement econòmic”. Finalment la manifestació tindrà lloc dissabte 16 de febrer sota el lema: “Per la dignitat de les Terres de l’Ebre”. La mateixa dignitat que ells no van tenir ara fa uns anys quan una bona part de la població va sortir al carrer per a defensar l’Ebre. Però aquest grup de gent, que en principi pareix tan heterogeni, tenen forts lligams entre si. Tal com escriu Antoni Espanya, Delegat del DAR a les Terres de l’Ebre, al seu blog el dia 20 de gener: “Veurem un mes de febrer farcit de manifestacions suposadament de base ciutadana, que estan sent preparades des de fa mesos a consciència pel cacics territorials de CiU, amb el suport del PP. Tot el franquisme sociològic de la Catalunya rural està activat al servei una vegada més dels interessos dels poders fàctics de sempre. Esperem que aquesta sigui per sempre més la darrera imatge del Vell Règim”. 

L’elecció d’Amposta com a lloc de la manifestació tampoc és casualitat. La capital del Montsià representa la defensa dels drets especulatius que suposava l’espoli de l’aigua de l’Ebre en front a Tortosa que va congregar bona part de les manifestacions anti-transvasament que es van fer al territori. Fins i tot, mentre a l’entrada a Tortosa pel Sud s’ha alçat el monument que recorda la lluita de les quatre comarques ebrenques en contra del PHN, a Amposta s’alcen les figures gegantines d’un bou i un retallador... 

No és primer cop que alguns d’ells van “agafats de la ma” per a defensar els seus interessos que no són d’altres que els privilegis que sempre han mantingut. Com deia l’altre dia l’exalcalde d’Amposta Josep Maria Simó” “Els mateixos que s’oposaven al Parc Natural del Delta de l’Ebre, ara s’oposen a la Xarxa natura 2000”. I també els que estaven a favor del transvasament i reclamaven contraprestacions per a desenvolupar el territori. Els mateixos que quan es va crear el Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre (CEPIDE), organisme creat per la llei del PHN, amb la connivència dels governs del PP, en el cas d’Espanya i de CiU, llavors govern de la Generalitat per a fer creure al territori que es prendrien mesures per a protegir el que el Pla Hidrològic volia destruir. Tota una paradoxa, no? A la pràctica va ser una manera de mantenir fidels a la seva gent donant-los càrrecs remunerats. Així es va crear una comissió executiva on el president era de CiU i el director executiu del PP, amb un sou de 73.000 euros a l’any. Finalment hi havia l’assemblea, que rebien assignacions per assistències, formada per gent molt propera i, en alguns cops, d’escàs calat polític. Tot s’hi valia a l’hora de fer veure que tenia molt suport popular, encara que en alguns casos hi havia representants d’entitats que res tenien a veure amb el Delta de l’Ebre.

Efectivament hi podem treure diverses conclusions. Potser la que ens crida més l’atenció és la “rellevància econòmica” que tenen els caçadors i els defensors dels bous. Però n’hi ha una de més sorprenent encara: la presència de la Cambra Arrossera del Montsià, fruït de la fusió de les d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja (totes dues a la vora dreta del riu) El govern de Pujol els va prometre una subvenció de 1.000 milions de pessetes com ajut de la unificació. En canvi, va tenir que ser el govern de Maragall qui acabés fent-se càrrec del pagament. A les portes d’una nova fusió de cooperatives, ara entre les de les ribes dreta i esquerra de l’Ebre, potser sigui el moment que algú els hi digui aquella famosa frase pronunciada pel cònsol Servilio Cepión l’any 139 abans de Crist als assassins de Viriato: “Roma no paga a traïdors!” 

Acabaré amb l’inici de l’article signat per Ignasi Ripoll representant de SEO/BirdLife publicat a la Veu de l’Ebre del dia 1 de febrer: “Una manifestació preelectoral, convocant agricultors, caçadors i pescadors contra qui va derogar el transvasament és una esquellada, un intent de manipular els votants”. Potser per això la Comunitat de Regants de l’Esquerra i Unió de Pagesos ja se n’han desmarcat...         

REEDICIÓ: FOMENT DE LA CULTURA O NEGOCI?

La cultura hauria d’estar a l’abast de tothom al preu més reduït possible. I no sempre és així. Un espectacle, per molt subvencionat que estigui per part de les institucions, si és bo (entenent per bo si hi participen figures de cartell), resulta car. I no parléssim si a sobre hem de traslladar-nos on s’hi solen fer els bons espectacles (teatre, música, dansa, etc.), que en aquest país sol ser a Barcelona i Madrid. Llavors, al cost del propi espectacle, se li han de sumar les despeses de viatge, allotjament, menjar fora de casa...

Però que passa si algú ve i ens diu que el que cal es fomentar la cultura a casa nostra? I si a sobre se’ns diu que ens pot oferir un títol amb renom? En primer lloc el que passa és que ens tocarà rascar la butxaca! Evidentment no estic parlant a títol individual, sinó de forma col·lectiva representats pel nostre ajuntament.

Per a que després no diguin que està tot inventat, fa uns anys, un barceloní de nom “navarrès”, Xavier Tudela, va pel món oferint “capitals de cultura”, depenent de l’indret i de importància de la ciutat, pot arribar a oferir fins a 5 alternatives: la Capital de la Cultura Catalana, la Capital de la Cultura Europea (Tarragona és candidata per al 2016), la Capital Americana de la Cultura, la Capital Brasilera de la Cultura i la US Capital of Culture. D’aquesta activitat n’ha fet el seu “modus vivendi”, per la qual cosa, l’oferiment del títol no es fa de forma gratuïta, sinó que a la futura capital li costa uns diners...

Amposta, va ser capital de la Cultura Catalana el 2006. Abans ho havien estat Banyoles (comarca del Pla de l’Estany) i Esparreguera (el Baix Llobregat) I amb posterioritat ho va ser Lleida (el Segrià) Aquest any ho és Perpinyà (el Rosselló, Catalunya Nord) i el títol per al 2009 ja ha estat concedit a Figueres (l’Alt Empordà) Si ens hi fixem, observarem que anat recorrent la geografia catalana de Nord a Sud i d’Est a Oest. Ha passat per totes les províncies catalanes i fins i tot s’ha aturat a la Catalunya francesa, però encara no ha fet cap incursió al País Valencià.

Tudela s’ha rodejat de tota la parafernàlia que comporta la realització d’un esdeveniment com aquest: jurat de notables per elegir la nova seu (diversos rectors d’universitat, entre els que figura Francisco Toledo de la Jaume I de Castelló i Francesc Xavier Grau de la Rovira i Virgili de Tarragona), patrocinadors... fins i tot compta de cert suport institucional! Aquest suport de la Generalitat de Catalunya li va costar prou a aconseguir-lo. La Conselleria de Cultura del govern Maragall amb la Caterina Mieres al capdavant (PSC) no li va voler donar cap tipus de recolzament i va tenir que recorre a Josep Bargalló (ERC) el  Primer Conseller del Govern.

Com no podia ser d’una altra manera, la concessió a Amposta del títol de Capital de la Cultura Catalana 2006 va ser aprofitat pel govern municipal (CiU) per a proclamar-ho a bombo i platerets i fer-ne bandera del “bon govern municipal”. Després d’una inauguració molt prometedora, amb un espectacle al carrer a càrrec de la companyia Artistras, ple de llum i color, al més pur estil del grup Comediants, a mesura que anava avançant l’any, prompte es va poder veure que les expectatives de una promoció real d’Amposta s’anaven diluint. Amb l’slogan de “Pont de la Cultura Catalana”, es va dir que es pretenia ser el nexe d’unió entre Catalunya i el País Valencià. També es va dir que es volia fer participar a les localitats veïnes. No recordo que dita participació anés més enllà de l’habitual trobada de bandes de música que organitza cada any la Lira Ampostina y un altre cicle de música de banda al carrer on hi van passar la majoria de les societats musicals de la comarca del Montsià.

Es veritat que es van realitzar una gran quantitat d’actes (es va sobrepassar la xifra de 300, es a dir, quasi un cada dia), però la majoria eren en petit format, amb una participació molt fidel, però minsa, per a una població que tenia prop de 20.000 habitants... I això que segons la “propaganda oficial” s’hi van vendre més de 800 abonaments i es comptava amb més de 400 voluntaris (?)...

I després què? Es deia que es volia consolidar aquells actes amb més repercussió i participació i tret d’uns pocs, com la trobada d’escriptors ebrencs que organitza la biblioteca comarcal, la resta han anat passant a millor vida. I la prova és que el pressupost per a cultura ha disminuït ostensiblement. Per tant, la promoció cultural de l’any de la capitalitat, ha deixat un pòsit molt minso i de cap manera s’han complert les expectatives!  

  

REEDICIÓ: IRRESPONSABILITAT POLÍTICA

A Amposta, si algú desperta passions és l’exalcalde Joan Maria Roig. Passions de signe contraposat segons vinguin dels seus adeptes que el tenen com un veritable líder o dels contraris, que consideren que ha estat un alcalde autoritari, prepotent i que només ha mirat pels seus propis interessos i els del seus fidels.

El que us vull explicar res té a veure amb la introducció que he fet, però és un clar exemple de la seva manera d’actuar. De com exercia el “poder absolut” que li atorgaven les majories absolutes que anava encadenant...

El fets es remunten a l’any 2000, quan a Barcelona encara governaven el seus. L’Ajuntament d’Amposta va atorgar l’explotació del nou escorxador municipal fet al polígon de Tosses a l’empresa Ganados y Carnes Martí, SL, del Perelló (Baix Ebre) El cost de la concessió rondava les 400.000 pessetes a l’any! L’empresa concessionària matava, sobre tot, bestiar de sanejament. Es a dir, el que havia patia alguna malaltia, malformació, etc. Cal afegir que cap carnisser d’Amposta sacrificava els seus animals a l’escorxador municipal.

Degut a la necessitat de fer una ampliació de les seves instal·lacions amb més corrals i més línies de matança, l’empresa concessionària va tenir la necessitat de demanar un préstec de 800 mil euros. Al no disposar de patrimoni suficient, l’Institut Català de Crèdit Agrari va demanar-li un aval. L’aval en qüestió li va fer l’Ajuntament d’Amposta i va ser aprovat pel propi alcalde mitjançant un decret d’alcaldia, sense haver passat pel ple municipal, avalat per un informe del llavors secretari en funcions. 

Degut a un canvi de legislació promogut pel govern de Maragall es va prohibir matar aquest tipus de bestiar a tot el territori català. A partir d’aquí, els concessionaris van entrar en una profunda crisi que els va portar, finalment, a presentar davant un jutjat mercantil, una demanda de suspensió de pagaments.

Assabentada l’oposició de l’ajuntament i més concretament el grup municipal del PSC, va demanar a l’alcalde l’expedient de la concessió administrativa i del aval realitzat anys després. Al cap d’una espera prudencial i davant la persistència socialista, l’exalcalde va al·legar “haver extraviat dit expedient” (!)

Amb la constitució del nou ajuntament al juny de 2007 hi ha un canvi d’alcalde que no de govern ja que el grup de CiU aconsegueix un altre cop la majoria absoluta i per tant el govern de l’ajuntament. Això comporta el fet de l’arribada d’una nova secretaria municipal de formes clarament més independents que els que havia estat durant molt de temps secretari amb Roig. Només prendre possessió del càrrec, el grup municipal del PSC li va encarregar un informe sobre la possible il·legalitat del decret d’alcaldia que avalava el préstec sobre la garantia de la llicència d’explotació de l’escorxador. L’informe fou concloent: “El decret d’alcaldia era del tot il·legal i havia d’haver estat aprovat pel plenari municipal”. Evidentment el resultat final hagués estat el mateix, ja que, amb la majoria absoluta, l’aval s’hauria concedir igualment. Això és una prova fefaent de l’obscurantisme de la gestió de l’anterior alcalde...

Al ple dels mes de juliol s’incorpora a l’ordre del dia, en efectes retroactius, un punt per aprovar la concessió del aval. Fou aprovat amb els únics vots favorables del grup de CiU.

Però arribat el mes de novembre, el jutjat mercantil que ha de decidir sobre la suspensió de pagaments, comunica a l’Ajuntament d’Amposta, que faci una reserva de 525.000 € per a fer front als deutes contrets per la companyia explotadora de l’escorxador davant els seus proveïdors. La xifra total encara es desconeix, per la qual cosa es suposa que la responsabilitat de l’Ajuntament d’Amposta encara serà més gran, ja que s’ha d’afrontar el deute més els interessos de demora.

I com pot acabar tot aquest enrenou? Només hi ha dues maneres de finalitzar-lo. La primera i més senzilla, és que l’ajuntament es faci càrrec del deute i punt. Això suposaria la despesa més gran de la història de la ciutat i, evidentment, amb les repercussions negatives que comportaria tant per a Amposta com per els seus ciutadans. La segona és que, davant d’una sentència que condemnés a l’ajuntament per part del jutjat mercantil, el grup municipal socialista (l’únic grup que ha votat negativament, cada cop que han sortit a l’ordre dels dia dels plens, els punts relacionats en aquest tema) presenti un recurs de nul·litat contra tot el procés i que el jutjat acabi donant-los-hi la raó.

Però, en aquest cas, no s’hauria de demanar responsabilitats a qui ha portat a Amposta fins aquesta situació?                        

REEDICIÓ: ELS PRESSUPOSTOS D’AMPOSTA PER AL 2008: L’ART DE VENDRE FUM

L’Ajuntament d’Amposta va aprovar el 28 de desembre (dia dels innocents) els pressupostos municipals per a l’any 2008 únicament amb el vots a favor del grup de CiU, amb majoria absoluta i el vot en contra dels altres dos grups de l’oposició (EA-ERC i PSC-PM) Encara que l’Alcalde Manel Ferré afirmi que pressupost vol dir fer una prevaloració de les grans xifres municipals, el cert és que aquestes s’han de fer de la forma més ajustades possible i amb el màxim de rigor. L’alcalde va qualificar-los de molt potents, realistes i treballats. Treballats potser si, ja que es van tenir que utilitzar tota mena d’ argúcies comptables per a fer-los quadrar! Mentre, els grups de l’oposició els qualificaven de fràgils, desequilibrats, etc. etc. Anem a explicar-ho.

El capítol d’inversions puja, aproximadament, a un 16 milions d’euros. D’aquests, 800 mil són per a construir la nova residència d’esportistes dintre del Centre de Tecnificació. Aquesta partida, en la seva totalitat arribarà via subvenció de la Generalitat de Catalunya. Un altre exemple: les urbanitzacions dels polígons industrials de Tosses i l’Oriola, entre els dos més de 6 milions d’euros. Tal i com marca la llei, es finançaran via contribucions especials que pagaran els afectats, així com les urbanitzacions de l’avinguda de Sant Jaume o els carrers Verge del Pilar i Miquel Granell (4.800.000 euros més) I la resta d’inversions es finançaran amb el que es preveu recaptar de l’Impost sobre Construccions (ICO), de venda de sòl i amb més endeutament o sigui, fent préstecs. I la gran pregunta és: Quina quantitat es destinarà dels recursos propis per a inversions? La resposta és 7 euros! Sí ho heu llegit bé “set” euros! Un més que fa dos anys que van ser 6!

Encara que les previsions d’ingressos per l’ICO han baixat respecte al 2007 en un 26 %, la xifra que es pensa assolir encara sembla una mica exagerada, ja que durant el 2007, la major part de la quantitat recaptada ho va ser dintre del primer semestre de l’any i com és conegut, la construcció ha sofert una davallada important en els darrers mesos. Només un apunt: des del mes de maig no es demanen permisos per a construir blocs de pisos.  

Però sobre tot, la part més fràgil del pressupost és el condicionar part de les inversions a la venda de terrenys de propietat municipal. O sigui, primer s’haurà que vendre i després invertir. “No enganyen ningú: si fem venda de patrimoni farem inversions i si no en venem, no es faran”, va sentenciar el propi Manel Ferré. Per tant no s’entén com fent una afirmació tan contundent com aquesta pot qualificar-los de potents i realistes!

I és que CiU ens té sovint massa acostumats a vendre fum per a justificar la seva bona acció de govern. Però el sorprenent no és això, el sorprenent és que el seu electorat els segueix creient i donant la confiança elecció rera elecció. Encara que s’estigui a favor del transvasament de l’Ebre o es canviï de candidat!            

REEDICIÓ: RECICLAR: QUÈ? PER A QUÈ? QUI? PER A QUI?

Us proposo un exercici de memòria: recordeu com va començar el reciclatge? Jo recordo que fa molts anys la meva mare anava a la botiga del poble, on s’hi venia de tot (era com un tot a cent d’ara!), i bescanviava les botelles de llegiu per plats i gots de vidre marca Duralex. També la majoria d’envasos eren “retornables” i te’ls cobraven quan els adquiries per primer cop. Recordo també que et passava per casa el drapaire i et comprava les botelles de cava que anaves replegant al llarg de l’any, els cartrons, els ferros i fins i tot els electrodomèstics vells.
Però el temps, inexorablement va passant, arriben temps moderns i un dia, van i ens posen uns contenidors de colors i ens diuen què hem d’anar-ho ha dipositar allí, què els diners trets de la venda repercutirà en benefici de la comunitat... I també del planeta: s’estalviaven recursos naturals, energia, etc.
Van deixar de comprar-nos les botelles de cava i a la tenda ja no et donaven res a canvi de les ampolles buides de llegiu...
Cada cop ens van posar més contenidors: verd per al vidre, groc per envasos de llauna, botelles de plàstic, briks, etc., blau per a paper i cartró; finalment uns de petitons de color beige amb tapa marró per a la fracció orgànica. Estaven davant del naixement d’un nou concepte: “fracció orgànica” Per habituar-nos a que dipositéssim les deixalles derivades dels aliments, l’ajuntament, amb un gest de generositat va “regalar” a les cases uns petits poals, també de color marró. Les bosses les podies trobar a les fleques al mòdic preu de 100 pessetes el paquet. D’aquesta manera es va passar de rebre uns diners a canvia de reciclar a tenir que pagar per fer-ho. En l’actualitat ja no hi ha bosses a les fleques i als supermercats et costen a quasi 2 euros!
A la comarca del Montsià ja hi ha municipis amb contenidors soterrats. L’any passat es van posar en funcionament els de la Ràpita i el 17 d’octubre passat a Amposta. Per les informacions que arriben el resultat ha estat desigual: si bé es recicla més, també es veritat que no fa com deuria de fer-se i sovint s’amunteguen les escombraries fora dels contenidors. Fins i tot, l’empresa que feia la recollida del cartró a la Ràpita ha renunciat a fer-ho, perquè la gent hi tirava altres tipus de deixalles i el feien inservible per a donar-li una “vida nova”. El ciutadà, de forma generalitzada, pensa que són aquestes empreses les que hi treuen benefici amb el tema del reciclatge i ell cada cop té que pagar més pel servei...
Normalment, les campanyes per a foment del reciclatge van dirigides als particulars i... els grans consumidors? Bars, comerços, fàbriques, etc. ja fan el reciclatge que toca? Jo he vist bars que tiren les llaunes de refresc a les papereres públiques i els comerços dipositen els cartrons al costat dels contenidors en lloc de portar-los a la deixalleria, com seria la seva obligació. Segurament que el temps que perden i la distància a recorre és la causa que els motiva a no reciclar. Diferent seria si al portar-ho a la deixalleria rebessin una contraprestació. És possible fer-ho via bonificació de la taxa d’escombriaires. Ajuntaments com Viladecans (Barcelona) utilitzen aquest sistema.
En canvi, altres llocs con  països del N d’Europa ja s’estan plantejant si el reciclatge dóna resposta a l’hora de conservar el medi ambient. Es creu que no és la solució, ja què resulta car econòmicament. Sense anar més lluny, l’ajuntament de Vilassar de Mar, també ha deixat de fer, de moment, la recollida selectiva pel seu elevat cost, encara que cal dir que el servei es feia porta a porta.
Així que després de la enorme inversió feta en contenidors, camions, etc. Tal vegada ens tindríem que tornar a plantejar d’usar la vella fórmula de portar els envasos a la botiga, encara que sigui a canvi de res.

/p>  

REEDICIÓ: FRANCO VIU!

El 20 de novembre, data de la mort de Franco, ara fa trenta dos anys, no em passa desapercebuda. Fins i tot recordo quasi amb tota exactitud que vaig fer aquell dia de 1975: amb qui vaig parlar, on vaig anar... El temps ha passat, però hi ha coses que encara perduren al llarg dels anys. Així, quan viatges arreu de l’Estat Espanyol s’hi pot trobar tota mena de simbologia franquista, sobre tot a les esglésies on es llegeix allò de: “Caidos por Dios y por España”. Però no cal anar gaire lluny per veure vells símbols feixistes. A Tortosa, sense anar més lluny, tot just al mig del riu i al costat del pont de l’Estat queda en peus el monument a “los 25 años de paz” (hi ha qui va opinar llavors irònicament: ¡y de paciencia!) Però el més habitual és trobar en algunes construccions de l’època una placa del “Ministerio de la Vivienda” (cases de protecció oficial) amb el jonc i les fletxes (més conegut com “el yugo y las flechas”) A Amposta se’n han tret unes quantes, però hi ha llocs, com a l’avinguda Sant Jaume, on encara se n’hi poden veure a sobre la porta de algunes cases. Molt prop d’allí, just a la part superior d’un bloc de pisos s’hi pot veure un gravat de dimensions considerables. Però tal vegada els vestigis més significatius que queden a la capital del Montsià són el nom de diversos carrers amb connotacions franquistes. Els més notables: Ruiz de Alda (co-fundador de la Falange) i García Morato (aviador franquista) Però també Burgos (capital de la “zona nacional”), Canàries (buc insígnia del bàndol “nacional”), Larache (ciutat africana capital del protectorat espanyol on Franco estava destinat), Navarra (divisió de l’exercit franquista comandada pel general Garcia Valiño, responsable de partir en dos la zona republicana a l’alçada de Vinaròs), etc. (veure l’escrit NOMS DELS CARRERS D’AMPOSTA D’UNA ALTRA ÈPOCA a www.laviaaugusta.blogspot.com/)  Y per sobre de tot destaca el nom de la seva barriada, al mateix cor del Delta de l’Ebre: Villafranco del Delta, popularment conegut com el Poble Nou.

Sobre aquest tema, no fa gaires dies, concretament el 29 d’octubre, el ple de l’ajuntament va debatre una moció presentada per ERC per treure de la nomenclatura oficial aquest noms. Sorprenentment, l’equip de govern (CiU) hi va votar en contra al·legant què, prèviament, volen consultar els veïns les modificacions i, en el cas del Poble Nou, tenen temor a perdre la consulta! La qual cosa considero tota una bestiesa!

Quan acabi el seu procés parlamentari i entre en vigor la Llei de la Memòria Històrica, la majoria d’aquesta simbologia tindrà que desaparèixer. Només podran quedar en peus aquells monuments declarats com a bens d’interès cultural local.

Així què podem dir què: Franco “viu entre nosaltres”!, encara que sigui de forma simbòlica!         

REEDICIÓ: BATUSSES DE CAP DE SETMANA

Els ciutadans de les Terres de l’Ebre ens estem acostumant a sentir què, a la sortida de la discoteca Metro d’Amposta, les baralles és repeteixen, pràcticament cada cap de setmana. I quan algú s’acostuma a una cosa, no anem bé. Quan un fet, que deuria de ser extraordinari passa a convertir-se amb ordinari, és que les coses no funcionen tal con deurien de funcionar.

Segons la policia municipal d’Amposta les denuncies per baralles “son poques”, tenen lloc a la matinada, quan ja es hora de tancar la discoteca i entre grups rivals que sovint ja venen provocant-se dintre del local i que porten a sobre grans dosis d’alcohol.

El que passa és que si el fruït de les batusses no són més que contusions produïdes per les baralles entre grups i no passa d’aquí, qui ho denúncia? Ningú. Fins el dia que hi ha sang perquè algú ha tret una navalla. Que va passar a la festa de la Patum de Berga? Llavors quan es produeix una mort, tothom a lamentar-se i mirar de posar mesures preventives!

Però la situació és més greu si cap quan les baralles són per motius ètnics o sexuals. Ja s’han denunciat diversos casos d’agressions a parelles de nois homosexuals que s’estaven expressant els seus sentiments en públic. Pareix que la violència ha vingut per part d’estrangers procedents de l’est d’Europa. Tal com diu el col·lectiu homosexual d’aquestes terres, potser desconeixen la llibertat sexual d’aquest país. Però pensar només en això, no em satisfà. El problema és que tants els uns com els altres busquen en l’agressió física una manera de passar-s’ho bé. Troben el complement que els falta a una nit de disbauxa i excessos alcohòlics i potser alguna cosa més...

El lector que m’està llegint pensarà: I la policia? I la seguretat del recinte? Això és un altre tema i molt delicat.

Els Mossos d’Esquadra, fins ara, estant fent casi en exclusiva els controls d’alcoholèmia i estupefaents al sortir del recinte, ja que encara no estan desplegats en aquesta demarcació. La policia local s’apropa poc, s’ho miren de lluny i només van si els criden i en tot el recinte (on hi ha diverses discoteques i altres locals d’oci) només hi ha un vigilant de seguretat. Tots els locals tenen el seu propi servei de seguretat (o porters) però es neguen a actuar fora i, pareix que no fan ni allò que seria mes elemental: donar l’avís als Mossos quan hi ha una baralla.

Diuen les males llengües que els propietaris del recinte, que són amics de qui governa Amposta, demanen a les autoritats certa “permissibilitat i fer ulls grossos” a l’hora d’enviar dotacions de la policia municipal a fer tasques de vigilància i control.

I és que allí on, presumptament, corre l’alcohol i la droga, massa policia espanta la clientela. I sense clientela, ja se sap, no hi ha negoci.           

REEDICIÓ: PROPAGANDA PARTIDISTA PAGADA AMB DINER PÚBLIC

Començaré per fer-vos una pregunta. En política, les majories absolutes són bones o dolentes? Suposo que una àmplia majoria de vosaltres direu que són dolentes. Però per a qui governa? Evidentment, governar ambmajoria absoluta et deixa les mans lliures per a portar a terme el teu programa i governar el municipi segons el teu propi model.

A la comarca del Montsià hi ha 6 majories absolutes: 2 de socialistes (Sant Jaume d’Enveja i Mas de Barberans), 3 de convergents (Amposta, Masdenverge i Santa Bàrbara) i una d’esquerra, encara que es van presentar-se amb una llista “blanca” (*) (Freginals)

Una majoria absoluta llarga, que es perllongui al llarg de diverses legislatures pot arribar a comportar que, per part del seu alcalde i l’equip de govern, s’agafin tics totalitaris i formes de governar que voregin la il·legalitat.

Em vull referir a les revistes municipals. Aquest mitjà de comunicació és una eina útil de fer arribar les notícies, avisos, anuncis, etc. a la ciutadania. Però sovint pot esdevindre un instrument de propaganda del partit que governa. Què s’ha d’esperar d’una revista que té per director l’alcalde i com altres membres destacats del consell de redacció, el regidor de cultura i el coordinador de mitjans de comunicació que és càrrec de confiança del propi alcalde. L’oposició municipal no té cap tipus de representació o sigui: ni veu ni vot! 

Això comporta que la fotografia de l’alcalde presidint actes, inaugurant exposicions, etc. surti a la majoria de pàgines i els membres de l’oposició, si a les fotografies ens atenem, “no assisteixin mai a cap tipus d’esdeveniment”.

Una altra cosa que passa amb freqüència es veure publicat com article d’opinió un escrit que no mereix ni tenir la categoria de carta al director. M’explicaré. Es solen publicar escrits totalment parcials criticant de forma descarada els membres de l’oposició o lloant la persona de l’alcalde. De vegades aquest articles van signats amb pseudònim. També a l’apartat de cartes al director apareixen d’altres escrits amb insults cap l’oposició o altres persones que es permeten discrepar de la forma de fer política del govern municipal, sovint amb inicials fictícies o fins i tot amb noms “inventats”. Això sí, a les instruccions que regulen aquest tipus d’escrits s’hi demana fins i tot la fotocòpia del DNI, cosa que no fan els diaris de difusió nacional. Encara que em digueu malpensat, aquestes instruccions són d’obligat compliment per als que no siguin “del partit” i es “salten a la torera” per aquells “fidels del règim”.

Pot semblar mentida, però en una democràcia consolidada encara existeixen petits “regnes de taifes” on l’alcalde exerceix un poder quasi que absolut amb l’aplaudiment dels seus votants!   

(*) Una llista blanca és aquella que es presenta amb unes sigles que no corresponent a cap partit polític, però els seus vots comptabilitzen per a un determinat partit a l’hora de constituir els consells comarcals i diputacions. En aquest cas AM (Acord Municipal) ho faria per a ERC. Les candidatures oficials han de portar també aquestes sigles: ERC-AM o PSC-PM (Progrés Municipal)  

TEYCO I AMPOSTA

Fa uns dies van detenir els fills de Carles Sumarroca (Jordi, Joaquim i Susanna), fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i íntim amic de Jordi Pujol, el què fora President de la Generalitat de Catalunya, per blanqueig de capitals i suborn. Els Sumarroca són els propietaris de l’empresa constructora TEYCO que, entre d’altres obres, va construir el pitch & putt de l’Ampolla quan era alcalde el convergent Paco Sancho. També van voler aixecar una urbanització que s’hauria dir el Mirador del Delta, entre l’Ampolla i Camarles, però amb l’esclat de la bombolla immobiliària, es va quedar en un simple projecte.    

Curiosament, tot i que ho van intentar, a Amposta no hi van poder construir mai. O potser seria millor dir que mai van acabar cap obra. I això que durant 28 anys va ser un des bastions territorials de CiU, afins ideològicament a la família Sumarroca.  

A saber, a Amposta tenen (si es que no les han venut recentment, ja que els van posar en venda) fins tres solars, dos dels quals han tingut la seva particular història.

El primer d’ells ubicat l’avinguda Josep Tarradellas, encara em pregunto ara com és que durant els anys del bum immobiliari no es va arribar a construir. El lloc era ideal per haver-ho fet.   

El segon, situat entre el passeig del Riu i l’avinguda de Sant Jaume, va ser l’únic que es va començar a construir, però quan ja tenia l’estructura acabada, des del Ministeri de Foment se’ls va advertir que estava afectat per la llei de costes i que, per tant, no complia la normativa i s’havia de retocar el projecte inicial.

Després d’anar a Madrid, l’exalcalde Roig i l’alcalde Ferré (jo em pregunto si haurien fet el mateix per alguna de els empreses constructores d’Amposta), només hi podia haver una solució: en lloc d’habitatge destinar-lo a oficines i, retranquejar l’estructura que, com ja he dit, estava acabada. Retranquejar vol dir, escalonar-la de manera que els pisos superiors tinguin menys superfície que els inferiors. Ja mai més es van tornar a reiniciar les obres i avui en dia no deixar de ser una silueta fantasmagòrica que mira cap a l’Ebre.

La tercera de les obres s’havia de fer a uns solars que l¡empresa havia comprat al carrer BuenosAires, al costat de la zona del Catell, també mirant cap el riu. Com que anteriorment era sòl industrial, l’Ajuntament d’Amposta va tenir que fer una modificació puntual del POUM, per tal de que s’hi pogués construir un gran bloc d’habitatges.  

Quan els antics tallers i magatzems ja estaven ensorrats, la companyia Electria del Ebro SA que subministra electricitat a una bona part de les poblacions del delta de l’Ebre, va advertir TEYCO que no podien construir en aquest solar, ja que al costat mateix hi tenien la central mare des d’on es captava l’electricitat de l’empresa FECSA per a poder subministrar-la posteriorment als seus clients. Actualment aquesta central està en desús, ja que Electrica del Ebro la capta directament de la Nuclear de Vandellòs. El projecte, del qual en vaig poder veure la maqueta, el va realitzar l’arquitecte ampostí Josep Maria Simó. 

Davant d’aquelles perspectives tan negatives, van pretendre que l’Ajuntament d’Amposta els hi comprés els terrenys per a destinar-los a d’altres usos (zona verda, equipaments...) Però el millor de tot era que pretenien que se’ls hi comprés pel mateix preu que ells els havien adquirit mesos abans, es a dir, al preu que marcava el mercat per a sòl edificable per a vivendes.   

Aquest fet va ser objecte d’un intens debat al si del Plenari municipal i, encara que CiU tenia majoria absoluta, el posicionament contrari dels grups de l’oposició va impedir que es formalitzés l’operació, què, d’haver-se fet, hauria significat un flagrant tracte de favor cap a l’empresa TEYCO.

Com ja he dit més amunt, tots tres immobles van se posats a la venda, però dubto molt que, coneixent els precedents esmentats, cap empresa o particular pugui estar mínimament interessada en adquirir-los. 

TENS UN PLA?

Tret de caminar cap a Ítaca, sembla que el govern de la Generalitat de Catalunya no té cap altre pla.

M’estic referint, evidentment, al Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre del que el govern va ensenyar la poteta (com al compte de les cabretes), però fins aquí puc llegir...

Sobta però el tuït que va fer Xavier Pallarés, el delegat a les Terres de l’Ebre dient l’impecable que havia estat el secretari del govern explicant-lo (!?)  

Quans de plans portem des d’aquell llunyà 1980 que va començar a caminar la restaurada i electa Generalitat de Catalunya?

Fem una mica d’història. Abans, amb la Generalitat restaurada, però no electa de Josep Tarradellas, es va crear l’any 1978 el Consell Intercomarcal de lesTerres de l’Ebre, embrió del que seria més tard l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) creat l’any 1993.

Sempre recordaré aquell dia en el que hi va haver una reunió entre representants de la Plataforma en Defensa de l’Ebre amb els representants territorials a la seu de l’IDECE a Tortosa. Devia de ser l’any 2000, tot just quan començava la lluita contra el transvasament de l’Ebre. Quan entraven, Joaquim Paladella, alcalde Batea i Joaquim Vidal, alcalde de Vilalba dels Arcs, hi sortien. Al primer dels Joaquins ja feia molts d’anys que el coneixia i, amb la confiança que li tenia, li vaig preguntar per a què servia l’IDECE. Em va respondre contundentment: per a fer estudis...

El primer Pla Territorial Parcial va néixer l’any 2001, quan l’Ebre anava més revoltat. Precisament, en aquella època també es va crear la figura del Delegat de la Generalitat, a la pràctica un autèntic comissari polític per mirar de controlar el moviment antitransvasament que tenia per enemics al PP a nivell d’Espanya i a CiU a Catalunya, ja que en aquest tema caminàvem agafadets de la ma.    

L’any 2010, el govern de José Montilla va aprovar-ne el segon Pla TerritorialParcial de les Terres de l’Ebre que substituïa el primer i que s’havia començat a redactar l’any 2008.

Al cap de pocs mesos, aquest segon Pla Territorial Parcial es va convertir en Pla Territorial, es a dir, sé li va treure la denominació de parcial.

No ha fet falta massa temps per a què se’n redactés un altre, el que ara ens ocupa: el Pla Estratègic. Pel nom em sembla molt més ambiciós, però intueixo que a la pràctica serà més del mateix, o sigui, un altre fracàs.

Llegia que el nostre govern ha desestimat un estudi de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona que s’ha fet sobre el nostre territori. No conec l’estudi, però segurament és molt més realista i adequat a les necessitats del nostre territori que qualsevol altre que hagin fet els nostres polítics des de Barcelona i, sovint, sense demanar-ne l’opinió. (Què ja la van demanar als nostres polítics? Perdoneu que dubti de la capacitat de segons qui...)

Mireu com serà el tema de controvertit, que fins i tot ERC, que s’ofereixen a Convergència (ens haurem d’anar acostumant a treure i Unió) per a entrar a formar part del govern així que tenen l’ocasió de fer-ho, ha demanat explicacions al govern de Catalunya sobre aquest tema.

No sé si serà només una apreciació meva, però durant tots aquests anys no he notat cap actuació que hagi afectat al conjunt del territori o, si més no, a una determinada zona. Tot segueix com estava fa dècades i cada ajuntament ha fa la guerra pel seu compte per a acontentar els seus ciutadans i poca cosa més.

Els polígons industrials es diversifiquen per tot el conjunt del nostre territori i, sovint, intueixo, estan mal gestionats i cada cop més buits. Construir un polígon és relativament fàcil, només cal agafar uns terrenys, urbanitzar-los, dotar-los dels serveis bàsics i esperar que s’instal·li la indústria. Però aquest és precisament el problema. No ho podem deixar en mans de la fortuna i que algú tingui a bé instal·lar-s’hi.

Per això fa falta actuacions conjuntes, tenir en compte a tots els agents socials i econòmics de la zona i a partir d’aquí mirar allò que més pot afavorir al conjunt del territori.

Hi ha una dita catalana que diu: començar la casa per la teulada... Aquesta és la percepció que tinc la majoria de les vegades.

Per tant, prou de plans i més solucions per al territori, senyors governants... Per favor!       

AMPOSTA SOM TOTS

Amb aquest nom, fa uns mesos, es va obrir una pàgina a Facebook per a denunciar sobre tot, les barreres arquitectòniques i els comportaments incívics relacionats amb els males pràctiques a l’hora d’aparcar que dificulten el pas a persones amb mobilitat reduïda, mares (o pares) amb cotxets de nadons, etc. Però també l’estat de les illes de contenidors i totes aquelles conductes irresponsables que, freqüentment es poden veure per Amposta.

Un dels promotors de la pàgina, pare d’un fill discapacitat, em deia que fa uns anys van promoure una campanya en col·laboració amb l’ajuntament per a sensibilitzar els conductors que no tenen cap mirament a l’hora de deixar (que no aparcar) el seu vehicle al primer forat que troben. La campanya portava per nom un minut, un obstacle i, aquest lema, va pintar-se al terra d’una part (petita al meu parer) dels passos de vianants de la nostra ciutat.

Ignoro si es va fer una campanya informativa molt més propera que el fet de publicitar-la als mitjans de comunicació locals i si, finalment, algú es va dignar en fer un estudi sobre l’efectivitat d’aquesta campanya i la incidència sobre els conductors i vianants. Promoure una campanya de sensibilització que no vagi acompanyada d’un exhaustiu seguiment i, finalment d’un estudi (que bé podria haver-lo fet la nostra policia local) és, des del meu punt de vista totalment ineficient. La gent seguirà deixant el cotxe només 5 minuts per anar a comprar tabac, tal com diria el meu amic Daniel Bonfill, policia local de Roquetes.  

Desgraciadament, la ciutadania d’Amposta en general i, més concretament, un gran percentatge de conductors, estan acostumats a comportar-se incívicament  i no se’n adonen de la gravetat dels seus actes i fins i tot, qualifiquen els seu comportament de normal.

Troben normal deixar el cotxe amb dues rodes sobre la vorera ocupant bona part de la mateixa, troben normal deixar-lo en doble filera reduint l’espai viari, troben normal deixar-lo davant d’un gual dificultant l’entrada i sortida dels vehicles, troben normal ocupar una plaça d’aparcament reservada a discapacitats o a l’aparcament de l’autobús urbà... I podríem continuar ja que situacions denunciables n’hi ha moltes més.  

Ho troben tan normal que, tot i que algú d’ells es va adherir a la pàgina Amposta som tots (ningú els va obligar a fer-ho), però no els agrada veure el seu cotxe enxampat en una de les conductes inapropiades citades anteriorment, es molesten, posen excuses (que no dic que no siguin certes) i finalment, m’acusen d’avorrir-me i d’estar empipat amb el món per publicar-ho al meu blog.  

Quan vaig llegir els comentaris que van fer sobre la meva foto denúncia (ho anomeno així),  vaig pensar que igual resulta que no vivim a la mateixa població. Per a adonar-se’n de que Amposta és una ciutat de campi qui pugui, només cal estar una mica sensibilitzat amb les situacions incíviques que provoquen o poden provocar més d’un problema... I caminar per Amposta. Trepitja’n la ciutat s’observen moltes més conductes d’aquest tipus que no si agafes el cotxe per anar de casa a la fleca o al bar de costat de casa (comportaments reals) A més, avui en dia és normal tenir un mòbil amb càmera; el fet extraordinari és no tenir mòbil o tenir-lo, sense càmera. Per tant, quan detectes alguna d’aquestes situacions, costa molt poc treure-te’l de la butxaca i captar la situació. El procediment és el mateix que aquell que es fa una foto davant de l’espill del lavabo de casa i després sé la posa de perfil de Facebook o el que capta el moment fent-se el que s’anomena un selfie amb els amics mentre es prenen un gintònic a un local de moda. No sé de què s’estranyen!

I després de tot això ve quan et preguntes: realment, Amposta som tots? Hauríem de ser tots, però no ho serem mentre la gent (en general) no prengui consciència que amb els seves conductes perjudiquen (i de vegades molt) als altres, tinguin o no mobilitat reduïda... I, sovint, fins i tot econòmicament, tal com va passar amb la tanca de les pistes del costat del col·legi Miquel Granell que eren de fusta i després de trencar-les es va haver de fer una nova de ferro.

Qui va pagar aquell acte vandàlic? El conjunt del ciutadans d’Amposta. Però sembla ser que hi ha gent que no se’n adona o mira cap a un altre costat.