TREBALLEN COM FORMIGUETES…

Que jo sàpiga no hi ha enquestes, però si sensacions. Als carrers, als bars, a molts de llocs de la nostra ciutat ja es parla de les eleccions municipals que tindran lloc el proper 24 de maig.

Una vegada més, els ciutadans d’Amposta desencantats i cansats dels governs de CiU esperen un canvi que només els ciutadans de la nostra ciutat en dret a vot, acabaran per decidir.

Les he sentit de tots colors, des que ERC ho té coll avall, a que el PSC només en traurà 1, passant per que CiU tornarà a renovar la confiança del seu electorat.

Perquè això sí, a CiU només la vota la seva parròquia, aquells que com una senyora amb qui vaig compartir transport sanitari pensen i diuen frases com aquest: L’alcalde s’ha gastat molts diners per a salvar les palmeres de l’avinguda Aragonesa... Com si Ferré hagués pagat de la seva pròpia butxaca el tractament contra la plaga d’escarabats coneguts com morruts rojos.

Mentre que la majoria de partits i coalicions que tenen intenció de presentar-se estan ultimant acords per mirar de configurar les candidatures, els de CiU encara no han fet públic qui serà el seu cap de llista, encara que fa anys que sé sap.

L’altre dia un amic em va dir: els de CiU treballen com a formiguetes. I és que estan en campanya permanent. Viuen d’això i han de conservar la menjadora al preu que sigui, fins i tot prometent coses de forma individual, a mida.

Sinó son naps són cols, però sempre s’ho fan vindre bé a l’hora de buscar motius per a continuar al capdavant del govern municipal.

Recordo que quan Roig ho va deixar i Manolito va ser, per primera vegada, el cap de llista, l’alcalde sortint demanava als seus que li fessin un darrer favor: que votessin per Manel Ferré.  

Ara, el motiu és que aquest any es commemora el centenari de la col·locació de la primera pedra del pont penjant. No és que sigui un argument de pes, però suficient per a demanar que se’ls torni a votar. Sembla ser que l’acció de govern quedaria relegada a un segon pla.  

Tornant a les candidatures opositores, ERC-EA sembla que renunciarà a les seves sigles tradicionals a efectes d’incorporar sàvia nova, però sobre tot, buscar el vot de una part de l’electorat que mai votaria a ERC. Podria ser que la candidatura es quedés amb EA (Esquerra d’Amposta), germen de la formació actual. Des de fa uns anys, la candidatura que encapçalarà Adam Tomàs, sembla ser, que és l’única que pot fer ombra a CiU i lluitar per arrabassar-li l’alcaldia.

Potser serà per això que ja córrer el rumor de que, darrerament Adam Tomàs no fa res. La qual cosa, evidentment, no seria certa, si ens atenem a les darreres peticions que ha fet aquesta formació: auditories a l’Hospital Comarcal i FUSSMONT per esbrinar si hi ha cap tipus de connexió al l’entramat Innova de Reus, focus de corrupció.

Els de CiU usen la mateixa estratègia amb es republicans que només fa uns anys usaven contra el PSC: política de difamació i desgast. Amb aquesta tàctica pretenen contrarestar una hipotètica pèrdua de vots de la seva formació: Si el rival també en perd, la balança es compensarà.

Però una vegada més, està en mans del PSC donar la volta a la truita. Només el daltabaix que va patir la formació que va encapçalar Toni Espanya els dos darrers comicis, fa fer que CiU tornés a obtenir majoria absoluta, amb la qual cosa és perden totes les opcions de que hi hagi un canvi de govern. Em temo que al maig serà igual. De la recuperació del vot socialista per part del nou cap de llista Francesc (Paco o Sisco) Miró, passen moltes de les possibilitats de canviar de govern. Em consta que s’està treballant dur per aconseguir-ho.

Si el PSC no assoleix, com a mínim, retenir els 3 regidors que té actualment, possiblement CiU revalidarà la majoria absoluta i, com diu la dita castellana: mi gozo en un pozo.    

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS DE 2015 I LA FUM ELECTORAL

El conseller d’Economia Andreu Mas-Colell va presentar ahir els pressupostos de la Generalitat per al 2015. Un pressupost irreal que, de moment, no té el suport de cap de la resta dels partits., tot i que, segons sembla, en un intent d’atraure el PSC, és més social que els anys precedents.

Segons els experts, els pressupostos es fan a partir d’uns ingressos reals i unes despeses inflades. Es a dir, els ingressos han de ser els segurs i no es poden complementar amb d’altres ingressos ficticis que es trauran no sé d’on... En canvi, en el capítol de despeses, sempre s’ha de tenir en compte que, normalment, hi hauran despeses imprevistes i, per tant, el prudent és inflar aquesta partida.

En canvi, els de la Generalitat contemplen uns ingressos extres de 2.183 milions que no saben ben bé d’on sortiran. En principi el govern català els reclamarà al govern central del que consideren que és el deute històric que l‘Estat té amb la Generalitat, segons la clàusula adicional tercera de l'Estatut. Però, hi si l’Estat no paga?

Si no recordo malament l’any passat van preveure la venda de patrimoni, d’immobles propietat de la Generalitat on tenien dependències administratives. D’haver-ho aconseguit, haurien fet uns diners extra, però les previsions van fallar i no es van recaptar els milions que s’havia previst.

De totes formes, abans d’aprovar-se, el govern de CiU ja ens ha volgut vendre la burra. La premsa comarcal publica avui les inversions que, suposadament, s’han de fer al territori, entre elles el nou CAP d’Amposta pressupostat en més de 300.000€.

És curiós que aquesta infraestructura només surti quan arriben les eleccions municipals. L’any 2011, no em cansaré de recordar-ho, el govern municipal d’Amposta la va anunciar en plena campanya electoral i fins i tot van col·locar un cartell allà on es preveia la construcció. Després de la denúncia de l’oposició davant la Junta Electoral de zona, aquesta la va fer retirar. El cartell es va treure, però el suport va quedar allí present com a testimoni del joc brut practicat per CiU a la nostra ciutat.

Han passat més de 3 anys sense sentir parlar més del tema i és ara, precisament ara, quan arriben les eleccions (24 de maig) quan es torna a anunciar. Imagino que l’alcalde trigarà poc en ordenar col·locar el mateix cartell que es va poder veure durant uns dies al maig de 2011.

Només espero que, si s’arriba a fer, aquesta vegada, sigui la definitiva i que el CAP s’acabi fent i no torni a ser fum electoral.   

Més informació a aguaita.cat. 

LES FOTOS DEL DIA 2-12-2014. S'APROPEN LES MUNICIPALS!!

TORTOSA. Arranjament de la plaça Joaquín Bau. Crec que no feia ni un any des del darrer apanyo i avui diversos operaris hi tornaven a treballar.
També ho feien al final del carrer la Ràpita.

AMPOSTA. Primer dia de funcionament de l'estació d'autobusos. A les 15:30 mostrava aquest desolat aspecte: cap autobús i pocs usuaris.
Els senyals de transit que prohibeixen parar tant a l'entrada dels busos pel carrer Sebastià Juan i Arbó, com al pàrquing pel carrer Xiprés, són provisionals. Sembla que no han tingut temps per a col·locar els definitius.

Sobre les 20:00 la situació no era molt millor. Mentre passava per allí ha entrat un autobús i han baixat uns pocs passatgers.
Per cert, m'ha semblat veure el propietari de la Hife.

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 20

Qui serà el candidat de CiU? Es diu, es comenta què, a les properes municipals que s’han de celebrar el maig de 2015, Manel Ferré no serà el candidat de CiU.

En tota lògica la candidata (dona) hauria de ser Isabel Ferré, actualment la primera tinent d’alcalde i que està a l’ajuntament des de l’època de Roig.

Però segons les mateixes informacions, no serà Isabel Ferré, sinó una altra dona que actualment no ocupa cap càrrec a l’ajuntament, però si al Parlament de Catalunya. Evidentment estic parlant de Anabel Marcos, la que durant molts d’anys va ser la gerent de la GURSAM i també va presidir CDC a nivell local. Per a més dades, és advocada encara que em penso que no ha exercit mai.

El cert és que d’aquest tema se’n parlarà molt fins que no es faci públic de forma oficial qui serà el candidat o candidata. A estes alçades, personalment a Manel Ferré no el descarto. Però si finalment decideix no encapçalar la llista per motius personals, intueixo que hi haurà una guerra interna per a decidir qui serà la candidata entre les dues més ben col·locades (si és que finalment són la Isabel Ferré i l’Anabel Marco)

Sempre s’ha dit que Ferré i la Ferré no es portaven gaire bé, però que Manel va haver d’acceptar-la perquè així li va manar el seu jefe (Rojo y Gualdo)

Però és evident que la seva candidat de confiança pot ser un altre i, per tant, mentre un en proposa una, l’altre en proposarà una segona.

Ara podria dir que cap de les dues té el carisma suficient, però no ho diré. També podria dir que, segurament, l’any que ve CiU perdrà la majori absoluta i la resta de partits pactaran per a fer-los fora, però tampoc no ho diré. Com diu la dita, encara hi ha molta roba que tallar i d’aquí al maig poden passar moltes coses. Més d’una vegada semblava que CiU perdria la majoria absoluta i sempre va remuntar i aquí els tens: 28 anys (24 de majories absolutes!) I així ens va...

Menys d’un mes. Dimarts faltava un mes per a les eleccions d’Escòcia. Per tant, avui dijous falta un mes menys dos dies.

És evident que les diferències entre el referèndum escocès i els que es farà (o no es farà, o sí) a Catalunya hi ha grans diferències. Sobre tot destaca que el d’allí està pactat amb el govern de britànic i per tant, ningú pot negar la legalitat. Mentre que aquí (si finalment s’acaba fent), ni està pactat ni ho estarà i això crea tota mena de suspicàcies.

Ahir, l’alcalde Trias (que per cert va sortir acompanyat del meu nebot Xavier Tomàs) va dir que si el govern central impedia el referèndum, podria cometre prevaricació, és a dir, fer una cosa sabent que s’està fent malament.

Però segurament si escoltes a l’altra part (al govern d’Espanya) pot, perfectament, esgrimir el mateix argument. Els que cometrà prevaricació serà el govern de Catalunya, perquè, segons la Constitució, no es pot fer.

És el que us deia ahir. S’està fent política teòrica, perquè a la pràctica encara no sabem que passarà. Però molt em temo que si al final el 9-N es vota, el govern d’Espanya impugnarà ràpidament el referèndum. Llavors, els partits i els moviments que avalen la consulta, què faran? Tornaran a treure a la gent al carrer? L’experiència em diu que la gent s’acaba cansant i caldrà veure ja no el suport que tindrien en aquest cas, sinó el que tindran l’11-S per a completar la V. Ja us avanço que per motius personals i de salut jo no hi seré, al contrari de la manifestació de Barcelona del 2012 i de la Via Catalana de 2013.

El món del futbol viu una altra realitat. No sé si vareu escoltar dimarts les declaracions que va fer Cerezo, el president de l’Atlético de Madrid. Bé, sinó les vareu escoltar us les resumiré: Hisenda no hauria de ser tan dura amb els equips de futbol, ja que aquests tenen entretingut el país. No sé si una frase així deu de ser constitutiva d’algun delicte, però si no ho és, ho hauria de ser.

On s’ha vist que el món del futbol hagi de tenir un tracte diferent a la resta dels humans. El gran problema que tenen els clubs de futbol són les enormes nòmines que cobren els jugadors, sobre tot les grans estrelles. Llavors els clubs han de fer mans i mànegues per aconseguir recaptar diners suficients, encara que sigui a costa de fer trampes, com per exemple el que es va fer al cas Neymar.

Personalment em sembla bé que la Lliga Professional de Futbol hagi fet baixar de categoria el Real Murcia. Però una flor no fa maig i si hi ha més clubs en situacions similars, també haurien de baixar.

Els futbolistes viuen una realitat diferent a la nostra. Mentre a la majoria dels treballadors han vist com se’ls ha rebaixat el sou o s’han quedat a l’atur o el que és pitjor, se’ls hi ha acabat les prestacions, els futbolistes demanen més i més. Una autèntica vergonya!!             

TORNAR-SE EN CONTRA

Quan el passat 9 de juny es va fer oficial davant la premsa la candidatura de Francesc Miró com a candidat a l’alcaldia d’Amposta pel PSC, estava acompanyat per l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros.

El motiu de la seva presència era doble. Per un part, recolzar la candidatura de Miró, ja que tots dos fa molts d’anys que es coneixen i han estat unts a la Diputació de Tarragona i, per l’altra, la petició de l’alcaldable d’Amposta a l’alcalde de Tarragona de que Amposta fos seu dels Jocs del Mediterrani de 2017 que es celebraran a la seva ciutat.

Cal dir però que, el comitè organitzador dels jocs no havia tingut en compte Amposta per a que fos subseu dels jocs. Ballesteros li va prometre a Miró que s’estudiaria. Una resposta de polític que no té perquè anar més enllà... Francesc Miró aprofitarà la promesa per a impulsar una mica més la seva candidatura, però el tema hauria d’estar tancat molt abans de la campanya electoral de les municipals de 2015.

Sense haver de fer cap instal·lació, Amposta podria ser subseu d’almenys dues modalitats: el rem i l’esgrima.

El rem és sense dubte l’esport que més triomfs ha portat a la ciutat d’Amposta amb medalles constant tant nacionals com internacionals, fins al punt de tenir alguns remer olímpic. Les instal·lacions del club Nàutic són relativament noves (3 o 4 anys) i el riu Ebre ideal per a la pràctica d’aquest esport.

En quan a l’esgrima, tot i ser un esport amb molta menys tradició que el rem, ha tingut un gran impuls en les darreres dècades i també ha guanyat medalles en competicions nacionals i internacionals.

Però què passarà si finalment el comitè organitzador del Jocs del Mediterrani de Tarragona no atorga a Amposta la categoria de subseu? Què CiU ho aprofitarà electoralment per a carregar contra el candidat socialista i presentar-ho com el seu primer fracàs. És el mateix que dir que sé li pot girar en contra.

Si li donen, Francesc Miró podrà presentar-ho con un èxit particular, però això, per si mateix, no garanteix un bon resultat a la candidatura que ell mateix encapçalarà.

I, si finalment és CiU la que torna a guanyar o ERC a la que les enquestes sembla ser que també li donen possibilitats, li sabran treure un rèdit polític a un esdeveniment que els haurà plogut del cel, sense que hagin fet res per aconseguir-lo.

Sovint la política sol ser molt injusta.

LES RETALLADES QUE ENS AFECTEN

Ahir mateix em vaig assabentar quasi que per casualitat que dos metes interins han causat baixa de la plantilla de personal sanitari de l’ambulatori d’Amposta. Al mostrador d’atenció al públic hi ha fulls d’adhesió per  demanar la readmissió dels facultatius.

Quants de casos més com aquest hi deu d’haver? Segur que molts.

Què significa això? Més llistes d’espera que repercutiran, primer en els propis pacients, però també amb la resta de metges que s’hauran de repartir els malalts. Per tan, si una persona té un refredat i demana hora per al metge per a que li recepti un medicament, li poden donar hora per a quinze dies més tard (no sé si 7, 10 o 15, em dóna igual) quan ho ja t’ha passat o has empitjorat. Per tant, molta gent optarà per anar per incidències i els casos més greus per urgències, col·lapsant els serveis.  

En canvi per a d’altres coses sembla que sí que hi ha diners o al menys n’hi havia. ERC ha denunciat un tema que ja feia temps que sé sabia, però que per a no soltar-ho tot de cop, l’oposició ens fa entregues per capítols sobre la mala gestió que ha existit durant molts d’anys al nostre ajuntament.

Ara toca a la tanca que es va construir a la zona del Lligallo, darrere de SIMASA. I quan es va fer? Abans de les passades eleccions. Segons CiU allí hi acabarà anant la nova residència d’avis i d’altres serveis socio-sanitaris.  La tanca de marres va tenir un cost d’ aproximadament  mig milió d’euros i hi ha qui opina que són molts diners per una tanca...

Quan es construirà? Ni sé sap ni se’l espera... Em dóna la impressió que un projecte de la magnitud d’aquest equipament trigarà molts d’anys, ja que, ara mateix, per la situació que patim, no hi ha diners per a fer-se. 

 

A la nostra ciutat, CiU mira de treure rendibilitat electoral de qualsevol cosa. La tanca que envolta un solar buit no va ser l’única trampa que van voler col·lar-nos i que, en alguns casos es va aconseguir. Al costat de la plaça de la Castellania d’Amposta, a tocar del carrer Sebastià Juan i Arbó, en plena campanya electoral, van col·locar un cartell anunciat la nova construcció d’un ambulatori que hauria acabat per substituir el vell, el mateix del que han acomiadat als dos metges. La Junta Electoral de Tortosa el va fer treure, però la foto ja estava feta.

A la meitat de la legislatura el balanç d’obres inaugurades o començades, és paupèrrim. Què prometran per a la propera legislatura si el balanç de l’actual serà pràcticament nul? L’època gloriosa on els alcaldes demanaven i la Generalitat i Diputació concedien, ja ha passat, però mentre va durar els hi va anar perfecte per a mostrar a l’electorat que la ciutat o poble funcionava a la perfecció.  

Ara, sempre es podrà donar la culpa al Tripartit per haver estirat més el braç que la mànega... (amb el consentiment de tots)  

ANÈCDOTES ELECTORALS

Diumenge pel matí vaig publicar les subvencions que cobrarien els partits polítics segons els diputats que traguessin les properes eleccions del 25-N. També per cada vot aconseguit si s’obté un escó, si s’aconsegueix fer grup parlamentari, etc.

A part d’aquestes subvencions, a les eleccions municipals es dóna una subvenció a l’ajuntament segons la participació. Al menys, abans era així. A partir d’aquesta introducció us explicaré dues anècdotes electorals. Cronològicament, de la primera en vaig ser testimoni directa i sobre la segona, m’ho van explicar, però en dono tota la credibilitat dels fets. Sense que serveixi de precedent, posarem, quan calgui, nom i cognom dels protagonistes.

La primera anècdota (la que vaig ser-ne testimoni) va passar a les eleccions municipals de l’any 2003 a Santa Bàrbara. Per aquella època jo vivia allí i era apoderat pel PSC. A l’hora del recompte de vots, el president d’una de les meses va extreure un sobre i, de sobte, a l’obrir-lo, hi van sortir 30 pessetes (una moneda de 5 duros i un duro) La papereta (que en aquest cas és el de menys, o no) era de CiU i portava diversos noms taxats, com per exemple el del seu cap de llista: Josep Bertomeu Canalda (Don Pepe o el farmacèutic, com preferiu)

Ningú va saber interpretar bé que significava allò (imagino no cal ni dir-ho, no ho he tornat a veure mai més) Algú va interpretar que representava les 30 monedes que li van pagar a Judes per trair a Crist, però en aquest cas hi haurien hagut 30 monedes no dues, ja fossin de 1 pesseta o d’un duro. Jo en vaig fer un altra interpretació.

Sempre ha estat costum de CiU, sobre tot als pobles més menuts, anar casa per casa a demanar el vot. Potser llavors per cada vot assolit li revertia a l’ajuntament 30 pessetes (aproximadament) i aquest era un dels arguments que fien servir quan es trobaven amb algun abstencionista: “Mira –li devien de dir- Si vas a votar, pel teu vot ens donaran 30 pessetes i com més subvenció aconseguim, més coses podrem fer per al poble...”. Aquell votat (que recordo, va votar nul), va haver de pensar: “Si és per 30 pessetes, cap problema, jo mateix els hi donaré...”.

L’altra devia de produir-se durant la campanya de les municipals de 1991. A la Galera optava a la reelecció Juan José Talarn (CiU) i té a ell com un dels protagonistes.

Cal situar l’escena a una casa del poble, concretament del carrer Major. L’alcalde i candidat de CiU estava demanant el vot amb tota mena d’explicacions. De sobte, l’altre interlocutor li va dir: “El meu vot té un preu”. Talarn va quedar una mica perplex (imagino que mai s’havia trobat en una situació així) Quan li va preguntar quin era el preu del vot, li va dir l’altre. “5.000 pessetes”. L’alcalde va posar-se la ma a la butxaca, va treure la cartera i del seu interior un bitllet de 5.000 pessetes. “5.000 pel meu vot i 5.000 pel de la meva dona”, va puntualitzar el ciutadà (sé qui era, però en aquest cas ometre el nom) I Talarn va extreure un altre bitllet de 5.000 i li va donar”.

El dia de les eleccions va presentar-se el matrimoni a votar (suposadament per a CiU), però mentre ell ho va poder fer sense cap problema, la seva dona no perquè no estava censada.

Segons em van explicar, la història acaba quan Talarn li va reclamar les 5.000 pessetes del vot frustrat. Tot és possible...   

LA MINORIA SILENCIOSA

Acudit de Forges publicat al País d'avui.

Des de Nova York, Rajoy va citar al que ell anomena minoria silenciosa a l’hora de reclamar comprensió a la resta de la població que són els qui es manifesten, fan vagues, etc.

Rajoy fa una lectura interessada del col·lectiu minoria silenciosa que són evidentment, la majoria de la població espanyola.

Per l’experiència que tinc (i creieu-me, en tinc molta) a les manifestacions solen anar sempre els mateixos. Són pocs els que només hi ha assistit en comptades ocasions. Per la mateixa regla de tres, hi ha gent que mai han sortit de casa. En aquest cas els motius que hi podríem trobar poden ser força variats: des d’aquells que pensen que no s’aconseguirà res fins els que estan impossibilitats per assistir-hi.

Jo mateix, Després de molts d’anys de no perdrem cap mobilització sindical, darrerament hi assisteixo a molt poques. Vaig anar a de Tortosa el 19 de juliol. En canvi no vaig desplaçar-me a Madrid el passat dia 15. I no hi vaig anar (i no vull que soni a excusa) perquè el dia 11 ja em vaig manifestar a Barcelona per a que Catalunya pugui ser un nou estat d’Europa i diumenge havia d’anar a Corbera d’Ebre per a gravar un crowdifundig per a un projecte que, d’alguna manera em sento meu, ja que el relat inicial d’on arranca el projecte, el vaig escriure jo. Però hi vaig estar d’esperit i, segurament, com jo, molts de milers més que no varem computar ni per a Rajoy ni per a ningú.

Una gran part d’aquesta minoria silenciosa a la que feia referència Rajoy, són els que no van mai o quasi mai a votar. Per tant, el dia 20 de novembre de l’any passat no van votar el PP. Dir ara que no el van votar perquè estaven d’acord que Rajoy governés les Espanyes, seria, simplement, una fal·làcia. Com passa amb els qui no van mai a manifestar-se, tampoc hi ha un únic patró per aquells que no voten, encara que m’atreveixo a dir que, en la seva majoria, és que estan desenganyats de la política o, simplement, tan els hi dóna moros com cristians.  

Sovint, els partits polítics, volen convèncer als abstencionistes per tal d’obtenir els desitjats vots. A quest fet em sembla del tot improbable. Jo no dic que no es pugui acabar convencent a uns pocs, però la gran majoria, seguirà pensant igual i abstenint-se.

No fa gaire, el meu fill menut, em va parlar sobre la possibilitat de que una sèrie de gent jove del poble de ideologia d’esquerres i independentista. M’ho explicava amb la il·lusió que té qualsevol jove quan ha d’engegar un projecte. Em va parlar de convèncer als abstencionistes i, evidentment, li vaig dir que sempre hi haurà un percentatge important de ciutadans que no aniran a votar. Està demostrat. 

Saps que passarà? -Li vaig preguntar-. Que de presentar-se una candidatura així, s’emportarà volts del PSC i d’ERC, però CiU seguirà obtenint majoria absoluta com ha passat durant moltes legislatures. Li vaig voler explicar un cas real. No recordo exactament si va ser el 91 o el 94 a Santa Bàrbara, un grup de joves, molts d’elles universitaris, van formar una candidatura per a presentar-se a les municipals amb el nom de Planers Independents. Van tenir un gran èxit a l’assolir 3 regidors, però a costa del PSC que, crec recordar, es va quedar en un de sol. CiU va tornar a assolir majoria absoluta i, a la pràctica, no va canviar res.

Com sé sol dir: els invents amb gasosa.

TARRAGONA, REBEL·LIA O PANTOMIMA DE CIU?

Quan escric el comentari d’avui, a la majoria de pobles ja s’han constituït els nous ajuntaments, els de la legislatura de 2011-2014. Evidentment no puc parlar de tots, ni encara que sigui globalment. Nu puc ni ho vull. Em centraré en el de Tarragona, una ciutat que ha donat molt que parlar (valgui la redundància) en les darreres setmanes i que fins els darrers dies no s’ha aclarit el panorama polític, al menys de moment, ja que en el futur encara podien passar moltes coses.

Josep Fèlix Ballesteros en serà l’alcalde, gràcies a que, finalment no ha prosperat un pacte que la dreta ha intensificat aquests darrers dies entre la dreta d’aquí, CiU i la d’allà, el PP.

Si atenem a les declaracions que han fet els diferents protagonistes i a les notícies que han anat sortint als diaris, des de la direcció nacional de CiU, representada per l’Oriol Pujol (l’hereuet) es va manar als convergents de Tarragona que no pactessin amb el PP i que fessin alcalde al candidat de la llista més votada.

M’imagino a Joan Aregio, que durant molts d’anys va ser president de la Diputació i avui és el director general de Transit i a Joan Miquel Nadal, qui fou l’alcalde de Tarragona gràcies a una moció de censura al llavors alcalde Josep Maria Recasens del PSC, rebel·lant-se contra la cúpula dirigent del seu partit a Barcelona. Bons són tots dos! Evidentment encapçalats per la cap de cartell actual Victòria Forns que, segons diuen, és una senyora força prepotent i molt “d’ella”.

Com diu la meva dona (fa 9 anys que treballa a Tarragona i en una etapa anterior va conèixer personalment Nadal quan encara no era alcalde), aquests intent de rebel·lia (o suposada rebel·lia), va ser apaivagada des de Barcelona fent-li saber a la candidata que, “acatava les ordres o ja es podia anar acomiadant d’aconseguir pujar dintre del partit”. Difícilment sabrem la realitat del que va passar. Si finalment es van acatar les ordres per les bones o es va tenir que fer servir “la força” per a que avui, els convergents, no posessin obstacles a l’hora de fer alcalde a Ballesteros.

Però avui, el Periódico de Catalunya porta unes declaracions del candidat del PP. Segons Alejandro Fernández, “CiU li va plantejar fer fora a Ballesteros el 2012”. Una cosa així també s’ha dit de Badalona, però allí la moció de censura, en tot cas, la farien la federació nacionalista i el PSC. Segurament, i tal com estant anat les coses en aquests darrers dies, això no passarà, ja que la reedició d’un nou pacte del Magèstic, sinó de forma oficial, si al menys oficiosa, pareix una realitat.

Tot això em dóna que pensar si a Tarragona, CDC realment és van voler rebel·lar contra la direcció nacional del seu partit o només fa ser una pantomima de cara la galeria (representada pels seus votants)

Certament, i segons com vagi la legislatura, una nova moció de censura (la de 1989 va comptar amb el suport del CDS, si la memòria no em falla) podria fer fora als socialistes del govern de Tarragona. No obstant això, de vegades, resulta contraproduent, tal i com va passar fa uns anys a la Ràpita amb Miquel Alonso. Es diu que la gent no té memòria, però de vegades si que la tenen...          

ELECCIONS MUNICIPALS. LES “PATACADES”

Aquest cop no és gens difícil trobar pobles i ciutats on els socialistes “ens hem donat una bona patacada”. Hi ha qui pensa que la remuntada començarà a partir d’ara, que ja no es pot arribar més avall. La meva resposta va ser “que sempre podem cavar un colt”. Vull dir amb això que la renovació a la majoria de llocs hauria de ser, pràcticament total. Començat per la cúpula del partit a Barcelona. Gen nova, amb noves idees i renovada il·lusió. Si cal, hauria de refundar el socialisme i com em deia l’altre dia un amic, tornar a la doctrina marxista que, per a ell, encara està en vigor. El que si que cal és apropar-se més a la ciutadania, sobre tot a les classes mitjanes i baixes, fer nostres els seus problemes i trobar-los solucions les solucions adients per a cada cas.

Bé, dit això, passem a les “patacades”. Començarem per Tortosa, per ser la ciutat més important del territori i un dels llocs que s’han perdut més regidors. Concretament de 7 que en tenien s’ha passat a 4. Abans de les eleccions ja eren moltes les veus que deien que l’alcaldable Joan Sabaté no hauria d’haver continuat. De fet que hauria d’haver dimitit ja fa 4 anys quan es va perdre l’alcaldia. La sortida de la llista d’algunes significades regidores (per exemple la que havia anat de 2) ja feia pressentir que alguna cosa passava. La darrera “bona” pista la va donar quan es va veure la dificultat en poder completar-la i tenir que recórrer al sindicat CC.OO., d’on va sortir la seva “segona”, una persona fins llavors “desconeguda”  per la majoria dels ciutadans.

Una bona patacada va ser també la que es van pegar els socialistes a la Ràpita. La renovació de la llista amb la sortida del carismàtic Miquel Alonso deixant pas a Josep Pitarch, va comportar passar de 9 a 4 regidors i va ser, després de molts anys la segona llista més votada pel darrere de CiU. Una política rapitenca em va valorar els resultats i em va voler dir (ella no m’ho va dir amb les mateixes paraules) que en el futur Josep hauria de deixar anar llast... Ara que ja sé sap que hi haurà un pacte de govern amb CiU, personalment penso que ha estat una decisió encertada la que han pres els companys de la Ràpita.

Potser a Ulldecona no cabria parlar de “patacada” però és cert que quan es governa i es perd l’alcaldia, la valoració no pot ser bona. L’incombustible Celestino Hervás (ex-UCD, ex-CDS i des de fa molts d’anys “independent”) pot acabar donant l’alcaldia a la dreta local pactant amb CiU i el PP en detriment de la llista més votada.  Dependrà de l’entesa que hi haurà entre els tres partits en els propers 4 anys, per a que, a les properes Núria Ventura pugi tornar a ser l’alcaldessa. Veus de gent  molt propera a mi d’Ulldecona també m’havien avançat de la més que provable davallada socialista.

Però per a “patacada grossa” la que es van donar les candidatures amb integrants socialistes de Santa bàrbara i la Galera. Dels resultats se’n podria treure una conclusió: “Els invents amb gasosa”. És a dir, voler ajuntar naps amb cols pot resultar contraproduent. A Santa Bàrbara s’havia fet una candidatura conjunta entre ERC i PSC, amb el cap de llista republicà i sota el paraigua de Progrés Municipal. En lloc de sumar van restar. I a la Galera va passar quelcom paregut. Si cap, l’experiment encara va ser molt més complicat. La darrera alcaldessa Ester Martí va encapçalar una candidatura on el seu segon era un díscol del PP i el tercer el darrer regidor que va tenir el PSC i que fa quatre anys ja no havia sortit. Aquí sa suma de forces també va restar i el resultat va ser la majoria absoluta de CiU després de molts d'anys de no aconseguir-la.   

(L'acudit és del mestre Ferreres i el publica avui el Periódico de Catalunya) 

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI 3a PART, ELS PERDEDORS: EL PSC

La derrota soferta pel PSC diumenge 22 de maig a les urnes, és històrica. Volia afegir que “difícil d’entendre”, però penso que es donaven les circumstàncies necessàries per a que fos així.

Malgrat el que diuen algunes veus, el cap de llista no té res a veure amb aquesta derrota.  Certament, ja abans de les eleccions parlaves amb gent que mostrava el seu desacord amb que Toni Espanya encapçales la candidatura. Per a mi era i segueix sent, avui per avui el millor candidat. Disposa de la capacitat suficient per a liderar i coordinar qualsevol grup, té molt clares les seves idees i les sap transmetre i defensar davant de qui sigui. Segurament amb un altre candidat o candidata, aquest cop, la davallada hauria estat igual de contundent. 

Per tant, els motius de la derrota els hem de buscar per un altre lloc. Primer que res, per la baixada general que ha tingut el partit tant a nivell d’Espanya com de Catalunya. Ara mateix la “marca” socialista no ven. De totes maneres és cert que hi ha llocs on s’han mantingut o, fins i tot, s’ha pujat lleugerament. Si bé, en la majoria dels casos, la victòria es deu al carisma de l’alcalde o candidat, caldria analitzar un per un tots els casos.

Tornant a Amposta, la pèrdua de vots que ha patit el PSC respecte a fa 4 anys amb els mateixos cap de llista i segona, ha estat de 547 regidors. Si fa 4 anys el 4t ja es va assolir per molt poc, el context general ha fet que aquesta vegada si s’acabés perdent. No obstant, i com ja he dit en els altres cassos, és com si se’n haguessin perdut dos al passar de 17 a 21 regidors.

I on han anat a parar? Amb tota seguretat a PxC i al PP. Encara que sembli difícil, en èpoques de crisi, els votants fidels del PSC (des del partit al menys així es pensava) han buscat altres opcions polítiques perquè segurament pensen que des d’allí se’ls “alleugerarà la situació que estan patí. Serien les classes més humils, les que no tenen feina, les que tenen fills o nets a l’atur i no veuen cap sortida a la solució.

El PP, però sobre tot PxC han fet un discurs populista, buscant els suports dels descontents, sobre tot, en la política a nivell nacional de Zapatero. Un discurs basat, sobre tot, en els mals de la immigració, carregat d’odi i demagògia barata. Però que ha acabat calant entre els electors. Fins i tot, un dels membres de la candidatura era un exafiliat del PSC que, tot sigui dit, mai he vist pel partit.  

Certament PxC va obtenir uns “bons” resultats (per ells, evidentment), no així el PP que s’esperava alguna cosa més. De tots ells també us en parlaré.  

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI 2a PART, ELS PERDEDORS: ERC

Tot hi haver guanyat dos regidors respecte a les eleccions de 2007 (de 4 han passat a 6), és evident que els resultats assolits per la formació republicana van quedar molt lluny de les expectatives que s’havien creat. De fet  l’increment  de dos regidors, un seria degut a l’augment de regidors que hi ha a partir d’aquesta legislatura:  dels 17 anteriors s’ha passat a 21.

La percepció de que ERC podria obtenir uns resultats històrics a Amposta era degut, sobre tot, a dos coses. La primera els sondejos favorables que s’havien fet públics. El primer, ja fa uns mesos, els hi donava 7 regidors per 4 el PSC, la qual cosa trencaria la majoria absoluta de CiU. I ja en campanya electoral en va sortir una més amb un resultat encara millor per a ERC. En aquesta darrera ERC i CiU empataven a 8 regidors (encara que la federació nacionalista guanyava les eleccions en vots) Mentre el PSC en treia cinc i els altres partits no en treien cap.

La segona era la percepció o sensació del carrer. Com a polític i ciutadà més d’un em va dir que “Adam trauria un bon resultat”.  No sé sabia exactament el perquè, però, sembla ser que “queia bé” entre l’electorat., sobre tot en el sector més jove dels ciutadans.

Aquests bons auguris van crear un clima generalitzat d’eufòria. Pareixia que, finalment, es podria trencar la majoria absoluta de CiU (8+3=11) i, amb uns resultats tan aclaparadors, des del PSC no es discutiria l’alcaldia d’Adam Tomàs.

Arribat el dia de les eleccions, al col·legi electoral on estava com apoderat, hi havia diversos militants d’ERC. No sé si era per la seva joventut, o per les bones perspectives que tenien estaven molt més eufòrics que els del nostre partit. Només a mitja tarda i després d’intuir durant una estona un vot proper a CiU, va parèixer que la moral els baixava una mica. Però només va ser una situació momentània. En arribar el recompte, els resultats ja indicaven clarament una tendència guanyadora de CiU, encara que la extrapolació dels resultats de la meva mesa electoral, molt possiblement, haurien trencat la majoria absoluta.

Tornant als regidor (o regidors que van guanyar), cal remarcar que ERC només va obtenir 22 vots més que fa 4 anys quan la llista la encapçalava Marta Cid. Prova evident que el vot que va perdre CiU i dels que ja us parlava ahir, no va anar cap a la formació republicana. Així és molt difícil que mai es pugui trencar la majoria absoluta dels “convergents”.  

El resultat final va caure com un poal d’aigua freda sobre la formació republicana (sobre la nostra també, evidentment) fins al punt de que jo encara no he llegit cap valoració feta pels “analistes” habituals d’ERC valorant els resultats de diumenge. Potser després d’un període de reflexió ho arribaran a fer.
Se'n van refiar massa dels resultats de les enquestes i de la sensació general? Segurament sí, però encara que no hagués estat així, el resultat hauria estat pràcticament igual.

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI (1a PART, ELS VENCEDORS)

Abans de parlar de les “patacades” que hi van haver a alguns municipis de les nostres comarques,  voldria “dissertar” una mica sobre els resultats d’Amposta.

Primer que res reiterar el que ja vaig dir diumenge per la nit. Per a mi, la majoria absoluta de CiU no va significar cap sorpresa. I m’imagino que per a d’altres companys, tampoc. I no és que no es fessin les coses ben fetes, que no es fes la campanya que calia, són altres coses.

Primer que res dir que CiU a Amposta es mostra com a una gran maquinària electoral perfectament engreixada des de ja fa molts d’anys. Baixar dels 4.000 volts en unes eleccions municipals és pràcticament impossible. Si a això sé li suma que l’abstenció és més alta del que seria desitjable per a l’oposició, ja estaríem davant d’un dels motius que els hi ha donat la majoria absoluta.

I com aconsegueixen mobilitzar 4.000 persones?

Primer que res cal dir que es tracta d’un vot molt fidelitzat degut a diverses causes. La majoria simplement ho són i prou i passi el que passi “els votaran segur”. A d’altres se’ls hauria de buscar entre les associacions, clubs, entitats, etc. de tot tipus que controlen tenint al cap davant de la majoria d’elles a una persona de la seva total confiança. En aquest apartat cal destacar, sobre tot, les associacions de jubilats. Però també de les esportives, culturals, filantròpiques. Fins i tot les “oenegés” que tenen assemblees locals  (Creu Roja, Siloe...)

Les jornades que s’han celebrat ens els darrers anys com el “dia d’Equador”, el “dia de Romania”,  etc. és una bona manera d’establir contacte amb els dirigents locals dels diferents grups d’estrangers que formen part de la nostra comunitat.

Ja abans de la campanya electoral es parlava del descontentament que hi havia entre diversos col·lectius de la ciutat. Per una part els de la Lira, pel tema del finançament de els escoles de música. Per l’altra els comerciants per dos motius: per l’obertura de la nova zona comercial i per les obres que es van fer a la zona centre que impedien la normal circulació de persones i vehicles. Aquestes obres, fetes al mateix temps a diversos carrers, també van molestar molt als propis veïns de la zona. Finalment algunes empreses constructores també van mostrar molestes amb l’adjudicació de les obres d’urbanització dels Eucaliptus a una empresa de “fora”. Amb tot, els vots “perduts”  el 2011 respecte al 2007 han estat 369. Si tenim en compte que una entitat com la Lira deu de tenir quasi 1.000 socis (evidentment no tots votaven CiU) i  entre veïns, comerciants, constructors, treballadors e la construcció que van anar a l’atur al no haver adjudicat les obres a les seves empreses i familiars directes de tots aquests col·lectius afectats,  la xifra d’indignats amb el govern municipal hauria de ser molt més superior al que van reflectir les urnes diumenge passat.  Fet que vindria a demostrar la meva teoria de que a l’hora de la veritat, molts dels qui “parlen i critiquen pel carrer”, a l’hora de la veritat no canvien la seva opció política (veure escrit publicat diumenge passat) Així és molt difícil que la situació a Amposta pugui canviar i, per tant, tots els vicis adquirits després de tants d’anys de govern, només faran que créixer.

LES ELECCIONS MUNICIPALS. ELS/LES QUI HAN AGUANTAT EL COP

Evidentment parlaré dels alcaldes i alcaldesses del PSC que malgrat l’actual conjuntura social i econòmica han sortit victoriosos dels comicis de diumenge passat.

Per a començar, els alcaldes dels únics 3 municipis de les Terres de l’Ebre on el PSC va guanyar les eleccions autonòmiques de novembre: Mas de Barberans, Sant Jaume d’Enveja i Batea.

Haver posat primer el Mas de Barberans no és casual, el petit poble de la comarca del Montsià, pegat al massís del Port, és l’únic poble de la demarcació on, des de la recuperació de la democràcia una vegada mort el dictador, sempre, en totes les eleccions, ha guanyat el PSC. Josep Lleixà, el meu company de treball ha estat, per tant, reelegit alcalde.

A Sant Jaume, Joan Castor Gonell també ha revalidat la majoria que tenia. Si a la seva bona gestió davant del consistori sé li suma la construcció de “lo Passador”, han fet bons els pronòstics que s’havien fet abans de les eleccions.
I què dir de Godall. Francesc Miró ha assolit per primera vegada la majoria absoluta per al PSC. Després d'una convulsa primera alcaldia (2003-2007), en la passada, tot i governar amb només els 3 regidors del seu grup, ha demostrat que és un bon alcalde. 

Batea, a la Terra Alta, és un dels pocs pobles on es trenca el domini convergent. El meu bon amic Joaquín Paladella porta monts d’anys sent reelegit alcalde. Primer per l’UPTA, un partit crear per ell i altres polítics de la comarca. Ara amb l’UPTA-PSC.

A la comarca del Baix Ebre hi ha pobles on els darrers anys el domini del PSC ha estat indiscutible.

A Tivenys, amb Maria José Beltran, la Maria, una història del partit i de la UGT. A Aldover, amb el meu homònim Joan Ferré, un home que treballa incansablement pel poble i així li saben reconèixer els seus conciutadans.

En canvi n’hi ha d’altres on el governs socialistes són molt més recents.

Un d’aquests pobles és Camarles. Joan Curto també és un vell conegut (fa quasi 30 anys que el conec) Després de mots d’anys de govern “independent” i convergent amb l’emblemàtic i controvertit Primitivo Forastero i posteriorment amb Carmelo Redó, ara fa quatre anys, un vot (o dos, no me’n recordo bé) li va fer guanyar un regidor que li va permetre pactar amb ERC i obtenir l’alcaldia. Ara la seva victòria ha estat inqüestionable.

L’Alfara de Carles, un dels pobles més petits de la comarca, també ha sofert un procés paregut. Durant molts d’anys Joan Fort va ser alcalde per CiU fins la passada legislatura on Bartomeu Roselló va aconseguir l’alcaldia per al PSC. Motius laborals del fins ara alcalde van fer que aquest any Josep Mas encapçales la candidatura i ha revalidat la majoria absoluta davant del retorn de Joan Fort.

A la comarca de la Ribera d’Ebre també hi ha hagut llocs on el domini del PSC s’ha consolidat. Flix, un feu històric dels socialistes. Després d’uns anys on l’alcaldia la va tenir ERC o va ser compartida, aquesta vegada permetrà a Marc Mur ser-ne l’alcalde.

I Ginestar. Feu històric de CiU on fa uns anys una càmera oculta va grava a l’alcalde Josep Bru fent transaccions immobiliàries des del seu despatx. També aquí s’ha aconseguit repetir victòria amb Josep Maria Domènech al cap davant.  

Com es veu, no són molts, però possiblement per això, les victòries, encara les converteix en més emblemàtiques si cal.

Demà parlaré d’altres pobles on assolir l’alcaldia (encara que s’hagi de pactar i compartir, està a l’abast)        

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. VALORACIONS DEL DIA D'AHIR

La primera valoració, com és obvi, és que CiU ha revalidat per 5è cop la majoria absoluta, la qual cosa li permetrà fer la seva política i portar a terme el seu “programa de govern” (tal i com li agradava dir a seu candidat a l’alcaldia) Certament  han perdut vots (uns 300), però en el context global han aguantat de forma excel·lent. Pràcticament sense desgast.
La segona valoració és que ERC no ha obtingut el resultat esperat. S’ha quedat per sota de les perspectives que tenia. De totes formes, si no hagués segut perquè s’esperaven obtenir l’alcaldia PER A Adam Tomàs, els resultats s’haurien de considerar-los com de molt bons. Dos regidors més dels que tenien és per a estar contents (la mateixa pujada que CiU) I més si tenim en compte que ERC ha desaparegut del mapa electoral de molts llocs, sobre tot a ciutats importants (amb excepció de Barcelona): Tarragona, Lleida, Girona, etc. El nombre de vots fa ser pràcticament idèntic al de far 4 anys.
Tercera valoració: la davallada del PSC.  Si els socialistes ampostins haguessin “aguantat” (pensem que 4 regidors a l’anterior legislatura equivaldrien a 5 d’aquesta), s’hauria pogut tombar la majoria absoluta de CiU. Els resultats del PSC ampostí no reflecteixen el treball que s’ha fet, sobre tot pel seu candidat Antoni Espanya.  Si analitzen detingudament els resultats (segurament els pitjors de la historia del PSC local amb uns 500 vots perduts respecte a les municipals de 2007), es pot treure la conclusió que els vots “perduts” haurien anat a parar, majoritàriament, a PxC, però també al PP. La classe més humil, la que acostumava a votar “progressista”, aquest cop se’n ha anat al partit xenòfob que lidera l’Anglada. Sembla ser que el mateix va passar a l’anomenat “cinturó roig” de Barcelona.   
Quarta valoració: el regidor obtingut per PxC. No m’allargaré, ja que no vull fer-los propaganda. Només un comentari que em va fer al Fadebook un amic que és mosso. “És el que realment em fa por...”.
La quinta valoració seria global per a la resta de partits. Tret del PP que va ser qui més es va apropar al mínim per a obtenir representació, respecte als altres, s’ha de dir que s’ha demostrat un cop més que a Amposta és molt difícil poder “sucar”, per moltes il·lusions que s’hagin fet durant la campanya. Abans de començar vaig parlar amb el germà de l’alcaldable de IV-EUA i ja li vaig pronosticar que no en traurien cap. Què hauria passat si partits com Solidaritat Catalana (SI) i ICV-EUA no s’haguessin presentat? Ara ja no ho sabrem mai...
Per a concloure us explicaré dues anècdotes de la campanya i ho faré cronològicament. Un dia, mentre fèiem el “porta a porta”, vaig veure a un vell conegut a qui suposava “compromès socialment”. Després de comprar el pa va entrar al quiosc del cap de llista de PxC i va sortir amb un diari sota el braç. El vaig cridar per a donar-li la “bossa electoral” mentre arribava la seva dona i varem estar parlant una estona. Mentre vaig mirar el diari que portava: la Gaceta què, per si algú no ho sap, pertany al grup Intereconomia.
La segona anècdota va passar ahir durant la jornada electoral. Se’ns va avisar que a una cabina s’hi van trobar un parell de sobres amb una papereta de CiU al seu interior. La jugada era maquiavèl·lica: si no se’n adonaven i es votava una opció diferent, el vot era nul i si es votava a CiU, de dos paperetes de la mateixa candidatura se’n dóna una de vàlida. A Flix sembla que també va passar el mateix. De totes formes, al final, tot es va quedar en na simple anècdota. Per exemple, a la messa que estava jo al col·legi Miquel Granell només va sortir una sobre amb una papereta de CiU i una del PP i tampoc és pot afirmar que fos el resultat d’una acte premeditat i aliè al votant.  

CiU PER 4 ANYS MÉS

Tal i com ja m’esperava, a Amposta CiU ha revalidat la seva majoria absoluta a l’ajuntament. Amb 11 regidors Manel Ferré seguirà sent l’alcalde.

ERC passa dels 4 (amb projecció de 5, per l’increment de regidors) a 6, per tant aguanta bé, però es queda lluny de les perspectives més optimistes.

En canvi el PSC sofreix una gran davallada i es pot considerar que en perd 2. En tenia 4 (amb projecció de 5) i ara només n’ha obtingut 3.

Entra a l’ajuntament PxC.

Segurament el pitjor escenari possible.

Si llegiu l’escrit que avui publico a VinaròsNews i al meu blog, veureu com ja em temia una situació així. La gent del carrer es mostraven tan indignats com els que s’han concentrat a la plaça de l’ajuntament aquest cap de setmana, però a l’ora de la veritat, les urnes no ho han reflectit. 

Més informació a la pàgina del Ministerio del Interior. 

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. FENT MEMÒRIA

 

Recordo les darreres municipals. Com aquell que no vol ja han passat 4 anys! Què efímer que ha estat aquest període!

Però què passava a Amposta fa 4 anys? Hi havia alguna diferència?

Evidentment la resposta és que sí. Per començar es tancava una etapa. El que havia estat alcalde els darrers 20 anys deixava pas al seu delfí. Les expectatives de canvi eren molt presents durant la campanya electoral. Però el dia de les eleccions tot es va esvair... Tornarà a passar el mateix? Diumenge al vespre en sortirem de dubtes.

Ara fa quatre anys, a les tanques de bona part de les obres de la nostra ciutat s’hi podia veure propaganda de CiU. Com fa 8, segurament com fa 12... Els constructors ampostins, una bona part d’elles, volien estar bé amb el “regim establert”. Sabien que això era garantia de feina. L’obra pública, sempre tan “apetitosa” era un motiu més que suficient per apropar-se a CiU. Fins i tot per a treure-se’n el carnet de militant.

Però hi ha un fet que vull destacar per sobre dels altres. Durant la campanya va tancar el fòrum d’Amposta Info.

Amposta Info, una pàgina web pionera en la divulgació general de notícies sobre la nostra ciutat tenia un fòrum de debat molt actiu. Però com sol passar a la nostra ciutat, sovint, el que no “combreguem amb la doctrina oficial”, érem insultats, menyspreats, etc. Com es sol dir vulgarment, se’ns tirava per sobre tot tipus de merda...

Però algú va traspassar el límit del que és ètic. Van acusar al llavors director territorial d’Acció Social i Ciutadania Ismael Piñas de fer xantatge als ancians de la residència d’avis amb perdre l’ajut si no votaven ERC. Ismael PIñas va amenaçar a l’administrador de la pàgina en denunciar-lo si no hi havia una rectificació d’aquella maliciosa notícia.

A mi mateix, des d’aquell fòrum, també sé m’havia insultat diverses vegades. També durant la campanya electoral. Vaig aprofitar per enviar-li un correu al seu administrador (Josep Torta) per a dir-li que jo també m’havia plantejat la possibilitat de fer-ho.

En aquells moments totes les mirades es dirigien cap a Josep Torta, la cara més visible d’Amposta Info.

Però a la seva empresa, InsertNet hi tenia una sòcia. Una persona que durant els darrers mesos s’ha comportat com una autèntica “holigan” de CiU i així s’ha comportat en diverses vegades. Després de tot això em dóna que pensar que possiblement la culpa no hauria de recaure tota cap a Josep, potser sigui compartida. Tal vegada seria possible (i només dic que ho seria) que fos una de les persones que més activament participaven al fòrum. La seva privacitat a l’hora d’escriure els missatges estaria més que garantida.

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. SÓC L’ALCALDE!

7 són els aspirants a ocupar la cadira d’alcalde on, durant aquesta darrera legislatura s’ha assegut Manel Ferré, el candidat de CiU. No conec a tots els candidats, ni he tingut el plaer (o la desgràcia) de parlar amb alguns d’ells. Amb altres, sí.

És evident que no tots es comportarien de la mateixa manera si arribessin a ocupar el càrrec. Els alcaldes poden ser dialogants, propers, afables, servicials, atesos... Però també tot el contrari. Hi ha una tercera via, o sigui ni una cosa ni l’altra. Potser sí, aquells que no es comporten d’igual manera si coneixen anticipadament el “color” de les idees. Segurament en aquest darrer grup podríem incloure a l’actual alcalde d’Amposta. Per als seus, el primer bloc. Per als altres, el segon...

Ser alcalde d’un poble o ciutat significa molt. Segurament, molts polítics de primer nivell canviarien el seu càrrec de ministre o conseller per ser-ne alcalde de la seva pròpia ciutat o poble. Ara fa 4 anys, el llavors president del Parlament de Catalunya va visitar la nostra ciutat per fer una conferència a favor de la que era candidata d’ERC Marta Cid. Tot i ser la segona autoritat de Catalunya va reconèixer que a ell lo que de veritat li hauria agradat ser era “alcalde de Reus”.

L’exconsellera Montserrat Tura (que ho va ser d’Interior i també de Justícia), sabia bé el que significava ser alcaldessa del seu poble, Mollet del Vallès. En la primera visita que va fer a la nostra ciutat, quan encara era alcalde l’avui senador espanyol, en passar als saló de plens per fer el protocol·lari acte de signar el llibre d’honor, va rebutjar la cadira de l’alcalde, tot dient: “Aquí n’ets tu la màxima autoritat!” Certament és així.

Però quan s’ha d’usar el càrrec de forma imperativa (“Sóc l’alcalde!”), és que et queden molts pocs arguments per contraposar la teva opinió sobre la dels altres. Al dia a dia, una vegada ja s’està fora del ple, l’alcalde hauria de ser conscient que tampoc no cal trepitjar l’espai dels altres, ni imposar el seu càrrec per fer-se valer.

Ara retrocedirem una mica en el temps (només una mica) i ens en anirem al dia de la inauguració del Carrefour. Tots els convidats (per assistir a la inauguració tothom havia d’estar convidat) que van acudir amb el seu cotxe, varem d’haver de buscar aparcament a les rodalies del centre comercial, ja que encara no es podia accedir a l’aparcament soterrat. Jo hi vaig acudir amb la Lluïsa i en baixar per carrer lateral, arribava l’alcalde. En tot el carrer estava prohibit aparcar (de fet encara hi està, però aquell dia fins i tot hi van posar senyals), però ell, l’alcalde, no va tenir cap problema en fer-ho. Quan un guarda de seguretat s’hi va aproximar i li va dir allò que era evident (“Aquí no es pot aparcar”), ell li va respondre: “Sóc l’alcalde!”.

El mateix argument va fer servir diumenge passat durant l’assemblea general de socis de la Lira. Ell, l’alcalde, hi va assistir com a soci que és de l’entitat. En sentir-se al·ludit per torpedinar el finançament de l’escola de l’entitat, va voler intervenir des de l’escenari. Quan sé li va negar aquesta possibilitat, va tornar a dir allò de “Jo sóc l’alcalde”, a la qual cosa li van dir: “Bé, però aquí estàs com a un soci més”.

Segons m’han explicat, l’alcalde, va tenir que aguantar fortes esbroncades. Per a calmar els ànims va usa dos arguments. El primer en forma d’una subvenció d’uns 60.000 euros que, segons pareix, el conseller se’ls trauria de les seves despeses de “representació”. I el segon argument va ser que cada vegada que parlava amb el President Mas, aquest li preguntava si “El tema de la Lira ja estava solucionat”.

L’escola de la Lira està deixant de percebre, anualment, uns 100.000 euros. Molt lluny del “pedaç” que estan oferint els actuals responsables del departament d’Ensenyament.

I per acabar, avui no deu de ser un bon dia per a l’alcalde d’Amposta, com a madridista la consecució matemàtica del títol de lliga per part del Barça no li ha hagut de caure gens bé. Ah!, què no ho sabíeu? L’alcalde d’ara com l’anterior són simpatitzants del Reial Madrid. Però o són els únics. Aquest matí m’he apropat fins l’ajuntament amb un polo amb l’escut del Barça i la responsable de l’àrea de promoció econòmica m’ha dir:” No cal que presumiu tant el barcelonistes que el Madrid és millor”. “Millor per lles”, li he respost.