POTSER NO ANEM TAN BÉ…

S’ha elaborat un document per ampliar el copagament a la majoria dels servis que presta el sistema públic de salut: per no assistir a les cites programades, per acudir a urgències, per col·locar pròtesis, per ver avortaments (dintre del marc que establirà la llei Gallardón) etc.

Però l’estudi va molt més allà i contempla altres mesures com: la venda de determinats fàrmacs fora de les farmàcies, reducció del marge comercial, limitació dels productes farmacèutics amb finançament públic, i un llarg etcètera.  En total més de 200 mesures entre les que s’inclouen l’aplicació de diversos Reials Decrets ja aprovats.

Des del ministeri de Salut es van afanyar a dir que mentre l’Ana Pastor sigui la ministra, les mesures estudiades no entraran en vigor. Però ja sabem que ningú és etern i fins i tot els que semblen imprescindibles acaben per no ser-ho.

Què penseu davant de l’anunci que s’ha fet? Què no anem tan bé, oi?

Si l’economia espanyola fos molt més bollant, no faria falta aplicar cap mesura restrictiva.

Però el que passa és que mentre es rescaten bancs i després es malvenen. Recordo que quan es van rescatar es va dir que quan es vendrien es recuperarien els diners. De moment s’estan perdent més de 34.000 milions d’euros. Quina vergonya!  

Un govern mai serà un bon govern mentre deixi morir de gana al poble i, en canvi, destini mils de milions en sanejar uns bancs que han patit una mala gestió per part dels seus directius.

Qui són els responsables? Els banquers i el govern corresponsable.

Per tant, lluny de parlar d’un bon govern, s’ha de parlar d’un pèssim govern.

Peter Pan ja no vota PSOE

Antón Losada

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

El tractament serà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura

Dimecres, 23 de juliol del 2014
 
El partit socialista arriba al seu congrés extraordinari agitat per dues notícies, l'una dolenta i l'altra bona. La mala notícia certifica que els seus percentatges de vot i fidelitat han baixat fins a nivells sense precedents coneguts. El pitjor és que el seu descens no sembla haver tocat fons. Passen els anys després de la derrota del 20-N, els votants no tornen, i els que queden envelleixen. Lluny de curar-se, el mal no deixa d'empitjorar. El PSOE perd suports cada vegada més de pressa i en cicles més curts. No és el seu únic problema. L'espai de l'esquerra s'ha repoblat amb potents competidors, amb possibilitats reals de disputar-li la seva posició dominant. Al PSOE se li acaba el temps. El votant s'impacienta i pren decisions que ningú en el partit sembla capaç d'adoptar i els seus dirigents sempre troben la manera d'ajornar.
La bona notícia és que els motius per a tanta desafecció salten a la vista. En les nombroses enquestes publicades en el procés per escollir el seu nou secretari general, els votants socialistes no haurien pogut parlar més clar. Vuit de cada deu demanaven un canvi cap a l'esquerra en les posicions de l'organització. Una proporció igual demanaven primàries per escollir el candidat a la Moncloa abans del mes de novembre.
Si es vol veure, no es necessiten gaires més proves per inferir un diagnòstic nítid sobre els mals socialistes. Si les prioritats se centren a assegurar un fràgil domini d'equilibris interns, o preservar les possibilitats d'un aspirant o d'un altre, llavors fins i tot Moby Dick podria plantar-se davant dels nassos del congrés socialista sense ser advertida. Els votants del PSOE no li perdonen haver governat des del 2009 amb polítiques que no van votar i que han allunyat milers de milles el partit en la direcció contrària. L'electorat socialista tampoc oblida que aquelles decisions es van prendre girant-li l'esquena, sense cap altra explicació de Zapatero que una inevitabilitat que ni van entendre llavors ni comprenen ara. Potser la història l'absoldrà, els seus electors encara no.
El tractament resultarà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura. Els suports es recuperen amb un programa que torni a caminar cap on esperen els seus votants. La confiança es renova oferint la possibilitat efectiva de participar en la presa de decisions rellevants com la selecció del cap de cartell electoral. Tot el que no avanci en aquest sentit serà percebut per la majoria del potencial electorat socialista com a tres quarts del mateix, una altra excusa perquè les coses no canviïn com esperen; només servirà per alimentar la desafecció.
Les primàries i la seva data de celebració s'han convertit en una qüestió simbòlica per a molts simpatitzants socialistes. Tan sols un cec podria ignorar-ho. Els barons orgànics es van obstinar a dilapidar l'efecte curatiu d'unes primàries internes clarament guanyades per Pedro Sánchez i ho han aconseguit. Com més repeteixen la conveniència de «no obrir en canal» l'organització amb unes primàries per no destorbar la carrera per les municipals i les autonòmiques, més es desconcerta un simpatitzant a qui li havien explicat que les primàries eren una cosa bona i més li semblarà que només es pretén tancar-li una altra vegada les portes. Com més es proclamava que el novembre va ser una data compromesa perquè es va veure forçat en el debat entre candidats, més se'n ressent la credibilitat del guanyador. El més important és que se celebrin i la data és igual, murmuren a l'orella del nou secretari general els savis socialistes. Sánchez s'hauria de preguntar sense complexos fins a quin punt això és veritat. O tan sols es tracta de prolongar una tutela que ni s'han guanyat, ni segurament es mereixi.
En el terreny de l'oferta de polítiques, de moment, arriben missatges confusos des de les altures socialistes. Per raons pèssimament explicades no es va recolzar l'elecció de Juncker a la Comissió Europea, però sí que es va votar Schulz per al Parlament Europeu. Tots dos anaven en el mateix pacte i no genera gaire confiança complir només la part que et convé. Després d'assestar una punyalada tan teatral a la gran coalició, Sánchez va viatjar a Barcelona per emplaçar Rajoy al diàleg i oferir-li un gran acord per parar Artur Mas, una altra vegada, en les misterioses línies vermelles. Mentrestant, el nou secretari general del PSC, Miquel Iceta, defensava la bondat de consultar la gent si es fa com cal.
La claredat acostuma a resultar la mare de totes les confiances. Complir el que es promet també hi ajuda. Els votants socialistes ja no creuen ni en Peter Pan, ni en les pólvores màgiques de fades i no volen viure per sempre en el PSOE de Mai Més. Volen i esperen resultats.

AUTÒNOMS I ASSALARIATS

(Llegit al Periódico) Els autònoms declaren la meitat d’ingressos que els assalariats. Quina novetat!  

Els qui treballem amb nòmina tenim els ingressos declarats. Com a molt, l’empresa deixarà de declarar retribucions com les hores extres i no perquè el treballador hi surti guanyant, sinó perquè, de fer-ho, les hauria de cotitzar a la Seguretat Social.

En canvi, els autònoms, sempre tenen la possibilitat de preguntar: això ho vols amb IVA o sense IVA? No carregar un 21% d’IVA sobre el cost del bé o del servei és un caramel massa llaminer per a que la resposta sigui positiva.  

Evidentment, tota transacció econòmica que no porti IVA, es converteix en una operació en negre, ja que la persona que cobra, no ho declara. I ja sé sap el que diu la dita: de mica en mica s’omple la pica...    

Sense anar més lluny, l’altre dia em deia un amic advocat: la cosa està molt malament; gràcies al que fem sense haver d’arribar al jutjat que no ho declarem... I així suma i segueix...

L’Agència Tributària té pocs mecanismes per a detectar els focus de diner negre. Per això s’haurien de destinar més recursos. Però no és fa. La majoria dels recursos que obté el fisc són gràcies als treballadors assalariats. En aquests casos, la pràctica totalitat dels ingressos de l’any anterior estan en poder d’hisenda. Per això es poden emetre un bon nombre d’esborranys.

En canvi, dels ingressos que obtenen els autònoms només es coneixen una petita part: en aquells casos que hi ha obligació d’aplicar una retenció a les factures.

Fa 28 anys que treballo a l’Agència Tributària i me’n adono que des d’aquella àpoca, les coses no han canviat gaire. Llavors la majoria d’autònoms declaraven entre molt poc o res. D’aquí a que sortissin els mòduls. V ser la forma de que paguessin una mica.

Quan algú pregunta quines són les activitats que van a mòduls, la resposta pot ser molt més senzilla del que sembla: les activitats més comunes. I quines són aquestes? De ben segur que al teu barri hi ha carnisseries, fruiteries, fleques, bars i, possiblement, algun taller mecànic. Si a totes aquestes activitats sé li suma el transport, els paletes que fan reformes, els pintors de brotxa grossa, els electricistes, fusters, etc. ja els tindrem a quasi tots... Són o no són les professions més comunes?

En aquell temps l’Agència Tributària (de nova creació) va advertir que a tots aquells que renunciessin al nou sistema se’ls hi faria inspecció. I ho van complir! Però alguns assessors, els que tenien menys escrúpols, els explicaven que tenien la possibilitat de constituir una societat limitada. Però no els explicaven que haurien de pagar-los a ells molt més del que s’estalviarien de pagar a hisenda. A part, amb la constitució de la societat, es lligaven indefinidament, ja que les obligacions que contreien eren més que les que té un simple autònom: llibres de comptabilitat oficial seguint el pla contable vigent, dipòsit de comptes anuals al Registre Mercantil, Imposts de Societats fins que la societat no es dissolgués, etc.  

A la pràctica seguien fent el mateix: treballar en negre. Us acabaré explicant una anècdota. Una vegada el comptable d’una empresa que es dedicava a la fusteria, cansat de posar-li existències fictícies per tal d’arreglar-li una mica els comptes (segur que els que teniu idea ce comptabilitat ja sabeu de que us estic parlant), li va dir això: Quan tens previst ampliar el magatzem?  

Davant de la cara d’incredulitat que va fer l’empresari , el comptable va remarcar: Si t’he de seguir posant existències, aviat no et cabran al magatzem.

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. L'EDIFICI CETECOM

Al final del polígon de l'Oriola, al costat del Lligallo de Lorente, em vaig trobar amb un edifici del que no n'havia sentit a parlar: l'Associació Centre Tecnològic del Composite.
Té tota l'aparença d'un edifici oficial ja que com es pot veure està finançat per la Unió Europea i, a part de l'Ajuntament d'Amposta, també hi té que veure la Diputació de Tarragona i l'Estat Espanyol.
Què és exactament? (Ho he hagut de buscar) És un centre tecnològic amb seu a Amposta, dedicat a la investigació en el camp dels materials compostos, principalment en les seves aplicacions als sectors naval, aeronàutic i de les energies renovables.
Em sembla una cosa extraordinària, però de moment no s'hi veu cap tipus d'activitat.
A veure si passarà com el viver d'empreses de la Galera o altres edificis que es van construir els anys de bonança econòmica i estan infrautilitzats.

Per cert, m'ha dit un moixonet que el van crear per a donar ocupació a una determinada persona, però les vegades que hi ha passat pel davant no he vist cap senyal de vida humana. Ni tan sols cotxes aparcats.