Antón Losada
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
El tractament serà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura
Dimecres, 23 de juliol del 2014
El partit socialista arriba al seu congrés extraordinari agitat per dues notícies, l'una dolenta i l'altra bona. La mala notícia certifica que els seus percentatges de vot i fidelitat han baixat fins a nivells sense precedents coneguts. El pitjor és que el seu descens no sembla haver tocat fons. Passen els anys després de la derrota del 20-N, els votants no tornen, i els que queden envelleixen. Lluny de curar-se, el mal no deixa d'empitjorar. El PSOE perd suports cada vegada més de pressa i en cicles més curts. No és el seu únic problema. L'espai de l'esquerra s'ha repoblat amb potents competidors, amb possibilitats reals de disputar-li la seva posició dominant. Al PSOE se li acaba el temps. El votant s'impacienta i pren decisions que ningú en el partit sembla capaç d'adoptar i els seus dirigents sempre troben la manera d'ajornar.
La bona notícia és que els motius per a tanta desafecció salten a la vista. En les nombroses enquestes publicades en el procés per escollir el seu nou secretari general, els votants socialistes no haurien pogut parlar més clar. Vuit de cada deu demanaven un canvi cap a l'esquerra en les posicions de l'organització. Una proporció igual demanaven primàries per escollir el candidat a la Moncloa abans del mes de novembre.
Si es vol veure, no es necessiten gaires més proves per inferir un diagnòstic nítid sobre els mals socialistes. Si les prioritats se centren a assegurar un fràgil domini d'equilibris interns, o preservar les possibilitats d'un aspirant o d'un altre, llavors fins i tot Moby Dick podria plantar-se davant dels nassos del congrés socialista sense ser advertida. Els votants del PSOE no li perdonen haver governat des del 2009 amb polítiques que no van votar i que han allunyat milers de milles el partit en la direcció contrària. L'electorat socialista tampoc oblida que aquelles decisions es van prendre girant-li l'esquena, sense cap altra explicació de Zapatero que una inevitabilitat que ni van entendre llavors ni comprenen ara. Potser la història l'absoldrà, els seus electors encara no.
El tractament resultarà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura. Els suports es recuperen amb un programa que torni a caminar cap on esperen els seus votants. La confiança es renova oferint la possibilitat efectiva de participar en la presa de decisions rellevants com la selecció del cap de cartell electoral. Tot el que no avanci en aquest sentit serà percebut per la majoria del potencial electorat socialista com a tres quarts del mateix, una altra excusa perquè les coses no canviïn com esperen; només servirà per alimentar la desafecció.
Les primàries i la seva data de celebració s'han convertit en una qüestió simbòlica per a molts simpatitzants socialistes. Tan sols un cec podria ignorar-ho. Els barons orgànics es van obstinar a dilapidar l'efecte curatiu d'unes primàries internes clarament guanyades per Pedro Sánchez i ho han aconseguit. Com més repeteixen la conveniència de «no obrir en canal» l'organització amb unes primàries per no destorbar la carrera per les municipals i les autonòmiques, més es desconcerta un simpatitzant a qui li havien explicat que les primàries eren una cosa bona i més li semblarà que només es pretén tancar-li una altra vegada les portes. Com més es proclamava que el novembre va ser una data compromesa perquè es va veure forçat en el debat entre candidats, més se'n ressent la credibilitat del guanyador. El més important és que se celebrin i la data és igual, murmuren a l'orella del nou secretari general els savis socialistes. Sánchez s'hauria de preguntar sense complexos fins a quin punt això és veritat. O tan sols es tracta de prolongar una tutela que ni s'han guanyat, ni segurament es mereixi.
En el terreny de l'oferta de polítiques, de moment, arriben missatges confusos des de les altures socialistes. Per raons pèssimament explicades no es va recolzar l'elecció de Juncker a la Comissió Europea, però sí que es va votar Schulz per al Parlament Europeu. Tots dos anaven en el mateix pacte i no genera gaire confiança complir només la part que et convé. Després d'assestar una punyalada tan teatral a la gran coalició, Sánchez va viatjar a Barcelona per emplaçar Rajoy al diàleg i oferir-li un gran acord per parar Artur Mas, una altra vegada, en les misterioses línies vermelles. Mentrestant, el nou secretari general del PSC, Miquel Iceta, defensava la bondat de consultar la gent si es fa com cal.
La claredat acostuma a resultar la mare de totes les confiances. Complir el que es promet també hi ajuda. Els votants socialistes ja no creuen ni en Peter Pan, ni en les pólvores màgiques de fades i no volen viure per sempre en el PSOE de Mai Més. Volen i esperen resultats.
El partit socialista arriba al seu congrés extraordinari agitat per dues notícies, l'una dolenta i l'altra bona. La mala notícia certifica que els seus percentatges de vot i fidelitat han baixat fins a nivells sense precedents coneguts. El pitjor és que el seu descens no sembla haver tocat fons. Passen els anys després de la derrota del 20-N, els votants no tornen, i els que queden envelleixen. Lluny de curar-se, el mal no deixa d'empitjorar. El PSOE perd suports cada vegada més de pressa i en cicles més curts. No és el seu únic problema. L'espai de l'esquerra s'ha repoblat amb potents competidors, amb possibilitats reals de disputar-li la seva posició dominant. Al PSOE se li acaba el temps. El votant s'impacienta i pren decisions que ningú en el partit sembla capaç d'adoptar i els seus dirigents sempre troben la manera d'ajornar.
La bona notícia és que els motius per a tanta desafecció salten a la vista. En les nombroses enquestes publicades en el procés per escollir el seu nou secretari general, els votants socialistes no haurien pogut parlar més clar. Vuit de cada deu demanaven un canvi cap a l'esquerra en les posicions de l'organització. Una proporció igual demanaven primàries per escollir el candidat a la Moncloa abans del mes de novembre.
Si es vol veure, no es necessiten gaires més proves per inferir un diagnòstic nítid sobre els mals socialistes. Si les prioritats se centren a assegurar un fràgil domini d'equilibris interns, o preservar les possibilitats d'un aspirant o d'un altre, llavors fins i tot Moby Dick podria plantar-se davant dels nassos del congrés socialista sense ser advertida. Els votants del PSOE no li perdonen haver governat des del 2009 amb polítiques que no van votar i que han allunyat milers de milles el partit en la direcció contrària. L'electorat socialista tampoc oblida que aquelles decisions es van prendre girant-li l'esquena, sense cap altra explicació de Zapatero que una inevitabilitat que ni van entendre llavors ni comprenen ara. Potser la història l'absoldrà, els seus electors encara no.
El tractament resultarà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura. Els suports es recuperen amb un programa que torni a caminar cap on esperen els seus votants. La confiança es renova oferint la possibilitat efectiva de participar en la presa de decisions rellevants com la selecció del cap de cartell electoral. Tot el que no avanci en aquest sentit serà percebut per la majoria del potencial electorat socialista com a tres quarts del mateix, una altra excusa perquè les coses no canviïn com esperen; només servirà per alimentar la desafecció.
Les primàries i la seva data de celebració s'han convertit en una qüestió simbòlica per a molts simpatitzants socialistes. Tan sols un cec podria ignorar-ho. Els barons orgànics es van obstinar a dilapidar l'efecte curatiu d'unes primàries internes clarament guanyades per Pedro Sánchez i ho han aconseguit. Com més repeteixen la conveniència de «no obrir en canal» l'organització amb unes primàries per no destorbar la carrera per les municipals i les autonòmiques, més es desconcerta un simpatitzant a qui li havien explicat que les primàries eren una cosa bona i més li semblarà que només es pretén tancar-li una altra vegada les portes. Com més es proclamava que el novembre va ser una data compromesa perquè es va veure forçat en el debat entre candidats, més se'n ressent la credibilitat del guanyador. El més important és que se celebrin i la data és igual, murmuren a l'orella del nou secretari general els savis socialistes. Sánchez s'hauria de preguntar sense complexos fins a quin punt això és veritat. O tan sols es tracta de prolongar una tutela que ni s'han guanyat, ni segurament es mereixi.
En el terreny de l'oferta de polítiques, de moment, arriben missatges confusos des de les altures socialistes. Per raons pèssimament explicades no es va recolzar l'elecció de Juncker a la Comissió Europea, però sí que es va votar Schulz per al Parlament Europeu. Tots dos anaven en el mateix pacte i no genera gaire confiança complir només la part que et convé. Després d'assestar una punyalada tan teatral a la gran coalició, Sánchez va viatjar a Barcelona per emplaçar Rajoy al diàleg i oferir-li un gran acord per parar Artur Mas, una altra vegada, en les misterioses línies vermelles. Mentrestant, el nou secretari general del PSC, Miquel Iceta, defensava la bondat de consultar la gent si es fa com cal.
La claredat acostuma a resultar la mare de totes les confiances. Complir el que es promet també hi ajuda. Els votants socialistes ja no creuen ni en Peter Pan, ni en les pólvores màgiques de fades i no volen viure per sempre en el PSOE de Mai Més. Volen i esperen resultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada