dilluns, 24 de desembre del 2012

Una asesora de Aguirre era del Comité de Auditoría de Bankia sin saber de contabilidad

Mercedes Rojo Izquierdo, consejera y miembro de la comisión de auditoría del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), la matriz de Bankia, lo ignoraba casi todo sobre el mundo de las finanzas, por eso decidió hablar poco y poner su firma a cualquier papel que le pusieran delante, a cambio (eso sí) de cobrar 374.000 euros en dietas y otras retribuciones en el 2011.

El martes,abrigada con una gabardina de Fendi, acudió a declarar ante el magistrado de la Audiencia Nacional Fernando Andreu. La dama está imputada en el llamado caso Bankia y, cuando el juez le pidió explicaciones sobre posibles irregularidades en la fusión y salida a bolsa de la entidad, Mercedes Rojo confesó sin apenas vergüenza su incapacidad para dárselas.

Ella le aclaró que empezó a estudiar Farmacia, pero que de finanzas no tenía ni repajolera idea. El juez no daba crédito a que, con tan escaso bagaje, hubiera sido propuesta por Caja Madrid como consejera del BFA, y que encima la nombraran para su comisión de auditoría, donde no se recetan aspirinas, aunque sus cuentas producen dolores de cabeza. Cuando el magistrado le preguntó por su reacción ante la  reformulación de las cuentas de Bankia del año pasado, se limitó a decir que se quedó sorprendida, pero que, en realidad, no entendía nada y que, técnicamente, no estaba capacitada para dar ninguna explicación.

La declaración de la consejera resultó surrealista. El juez abría los ojos constantemente como si recordara a Nietzsche: “Lo más difícil de comprender por los hombres es su ignorancia con respecto a ellos mismos”. ¿Cómo pudo una dama tan poco preparada en asuntos económicos sentarse a la mesa de la comisión de auditoría, sobre la que la investigación penal está centrando sus pesquisas acerca de la salida a bolsa de Bankia? Por puro nepotismo.


Los únicos méritos de Rojo eran haber sido secretaria de Esperanza Aguirre, de la que fue más tarde asesora y, finalmente, responsable de la agenda de la presidenta de la Comunidad de Madrid. Fue un acto de irresponsabilidad de su jefa recomendar a una persona sin la preparación necesaria y de insensatez por parte de ella al aceptar un cargo para el que no estaba capacitada.


Produce indignación ver cómo se han gestionado entidades que han acabado necesitando el rescate del Estado y que han sido instrumentos políticos usados con total impunidad. El llamado caso Bankia no ha hecho más que empezar, pues las comparecencias recién iniciadas seguirán hasta Navidades. El juez tomará declaración a 33 imputados, pero también a responsables políticos y altos ejecutivos en calidad de testigos. Preparémonos a enrojecer de rabia y de impotencia ante lo que nos espera.

diumenge, 23 de desembre del 2012

NO FELICITARÉ A ARTURO



En aquest cas no seré políticament correcte. De ser-ho felicitaria a Arturo Mas per la recent proclamació de President de Catalunya (la qual cosa no implica, ni molt menys, que sigui el president de tots els catalans)
Ja fa uns anys que vaig decidir no felicitar els meus rivals polítics. El respectaré, miraré de no insultar-los si no és que la fan molt grossa (algú recorda algun insult meu cap algú d’ells? Jo no)
El qui em coneixeu bé sabeu del meu tarannà. Sóc molt amic dels meus amics, però quan crec que una persona no es mereix ni la meva amistat ni, tal vegada, el meu respecte, miro d’ignorar-lo i, si s’escau, criticar-lo sempre que sé sobrepassi en les seves actituds totalitàries i intolerants. Potser Mas sigui prudent en aquest sentit i que tingui ben assumit el rol de President de la Generalitat, però no em direu que no ha estat força permissiu amb algun dels seus conseller. Felip Puig, Boi Ruiz, etc.
El començament d’aquesta legislatura no ha estat tot el bona que hauria esperat Mas. No havien passat ni 24 hores quan a Madrid es celebrava el sorteig de la rifa més popular de l’any i, possiblement, la més important de les que es fan arreu del món. El qui hi juguen, que solen ser la majoria dels espanyols tenen dipositades moltes esperances amb que els hi toqui, al menys, un pessic que els hi permeti tapar algun forat i, en tot cas, permetre’s donar-se alguna alegria. Avui, una vegada celebrar el sorteig, la sort ha estat força esquiva amb Catalunya. Ni a la Bruixa d’Or de Sort ha tocat res!
No és que les coses haguessin canviat molt, però de tocar a Catalunya, allà on ho hauria fet, hauria reactivat, encara que només fos per uns dies, l’economia. Qui sap si els més agosarats s’haurien atrevit a muntar algun negoci que hagués donat feina a la gent de la comarca. Però no ha estat així.
Els propers dies, Mas, tindrà una petita treva. Ja sé sap que durant els dies de Nadal i Cap d’any la política s’atura. És quan els governants aprofiten per fer algun viatge llunyà per visitar les tropes (Rajoy va viatjar a Afganistan)
Però una vegada hagin passat aquestes dates, Mas haurà d’afrontar la dura realitat del dia a dia: negociacions amb Madrid i retallades en seran la constant.
El cert és que no espero res d’aquest anys que ve 2013. Lluny queden els qualificatius de feliç i pròsper. Tot indica que no serà ni una cosa ni l’altra. Auguro un dur any 2013 per a la majoria dels espanyoles i catalanets del carrer, però també per a Mas, Rajoy i companyia. No és el mateix para un governant tenir una legislatura plàcida que una de turmentosa.
Si només fa uns dies Mas incomplia un any, dintre d’un altre any Rajoy n’incomplirà dos i Arturo un del seu segon cicle. Un cicle que, ara per ara, ningú (crec) s’atreveix a dir si l’esgotarà o no. I en aquest tema tindran molt que dir Junqueras i els seus republicans. Si la legislatura complau a ERC, ja els anirà bé fer el paper de crossa i usar-la com a rem per anar cap a Ítaca. Però si la legislatura es complica i hi ha mala mar i els vaixells independentistes queden varats al port sense poder sortir, Mas podria tornar a convocar unes eleccions anticipades.
No li desitjaré sort, Sr. Mas. A vostè no, però desitjo per als catalans i les catalanes que vinguin dies millors i que es compleixin els seus desitjos: encara que aquests siguin més humils, però no per això més fàcils d’assolir.
Que hagi sort!     

INTERVENCIÓ DE TONI ESPANYA SOBRE ELS PRESSUPOSTOS DE L'AJUNTAMENT PER AL 2013



Per tercera vegada consecutiva en la seva història recent, ens trobem amb uns pressupostos municipals que pateixen un decreixement. El 2010 el pressupost fou de 26,7 milions d’euros,  el 2011 va baixar a 21,2 el 2012 a 21,0 i el 2013 serà de 19,2, és a dir un 8,3 % menys que l’any anterior. En tres anys aquest ajuntament ha perdut 7,5 milions d’euros pel que fa als ingressos i ha imposat una reducció equivalent en l’apartat de despeses, és a dir, gastem un 30 % menys ara que fa tres anys.

Contràriament al 2012 hi ha una lleugera pujada dels ingressos corrents, que passen dels 18,94 als 19.04 milions d’euros, la qual cosa s’explica per l’increment recaptador lligat a l’IBI, que el 2013 serà d’un 2 % més que vostès van aprovar en solitari i per la major previsió pel que fa a l’impost de plusvàlues. Tot i això  continuem amb aportacions sota mínims vinculats als impostos lligats a la construcció i per fi, hi ha una estabilització de les transferències corrents de les Administracions superiors (Estat i Generalitat) que ens situen en 4,93 milions d’euros respecte els 5,15 de l’any passat i que hem de recordar que estàvem en caiguda lliure també des del 2010.

Respecte les despeses, que és l’apartat que des del nostre punt de vista ens hem de mirar amb més atenció que mai ates la importància que tenen els escassos i per tant valuosíssims recursos públics, ens trobem que de forma similar a l’any passat, baixen un 3,6 % i passem dels 16,7 milions d’euros als 16,1, 600.000 euros menys. Aquesta xifra d’entrada és un bon indicador ates que reflexa la voluntat de gastar menys, en uns moments que requereixen màxima contenció. Dit això, si analitzem la despesa en els dos grans blocs de personal i bens i serveis, la valoració ja és diferent.

Pel que fa a la despesa en personal aquesta continua sent la partida més gran del pressupost amb 8 milions euros i un 41 % respecte al total de despesa. Aquest capítol baixa un 5,5 % respecte el 2012, any en que ens vam gastar 8,5 milions d’euros. Aquesta tendència a la baixa en la despesa de personal, va començar amb el decret de l’Estat del 2011 que baixava un 5 % el sou dels funcionaris, que al 2012 ha continuat amb un 7 % imposat per l’Estat amb la retallada de la paga extra de Nadal i que el 2013 s’ha traduït en una congelació de la massa salarial de tots els treballadors públics, inclosos els del nostre ajuntament.

Valorem positivament els gestos de disminuir un 15 % el sou dels càrrecs de confiança i el mateix nivell les aportacions als grups polítics municipals i també un 5 % dels sous i assistències tant dels regidors del govern com dels l’oposició. Tot i això hagués estat més just que la disminució en aquest darrer apartat fos del 7 % ates que aquest percentatge ha estat la retallada que han sofert els treballadors municipals i el càrrecs polítics hem de donar exemple i solidaritzar-nos els esforços que s’imposen als que menys culpa tenen del que està passant.

Dit això hi ha alguns punts negres en aquests apartat que són difícilment assumibles per al nostre grup municipal. Per una banda, vostès mantenen pel 2013, un partida important del voltant de cent mil euros en concepte d’incentius de productivitat i gratificacions a alguns funcionaris municipals. Ja saben com en anys anteriors que aquest punt és un dels principals esculls si volen comptar amb el nostre suport. No vull ser reiteratiu però el Comitè d’Empresa de l’ajuntament s’ha manifestat obertament contrari al famós “decret de gratificacions” perquè és un greuge comparatiu entre els treballadors municipals i perquè en aquests moments d’austeritat pressupostària on tots els empleats públics estan contribuint de forma “obligatòria” a la reducció dels seus salaris, especialment els del nostre ajuntament que se’ls ha retallat un 7 % de la seua massa salarial bruta, és injust i “immoral” que alguns “escollits” estiguen al marge d’aquestes retallades. No entenem tampoc com després de tres anys, encara usen l’argument del catàleg de lloc de treball que està elaborant la Diputació de Tarragona per continuar justificant aquest abús. Tampoc entenem les formes que s’empren, mitjançant un decret que pressuposa una productivitat per l’any que comença, es a dir, paguem per una productivitat no realitzada ! Aquesta estratègia que hauria de ser digna d’estudi en les universitats que imparteixen cursos sobre funció pública. I tampoc entenem la discrecionalitat i poc rigor del repartiment d’aquestes prebendes. Com és possible que l’àrea d’urbanisme s’endugue 18.000 euros en gratificacions entre cinc tècnics quan ha hagut una baixa importantíssima en la càrrega de treball d’aquest àrea i hi ha mesos que per la comissió no passa una sola llicència de nova construcció ? Per no parlar dels 4 treballadors municipals que continuen enduent-se 45.000 euros en conjunt, 5.000 menys que l’any passat, de sobresou gràcies a l’esmentat decret.

Par l’altra banda, vostès han après a externalitzar serveis per no justificar nous càrrecs de confiança però que a la pràctica fan el mateix paper. Ens referim al servei d’assessorament extern de l’àrea d’Empresa i Indústria que ens costa 40.000 euros l’any i també al de Fires que està al voltant dels 6000. És una manera de camuflar noves contractacions que estan posant en practica d’un temps cap aquí.

En definitiva, creiem que continua havent molta capacitat d’estalvi en la més gran bossa de despesa, optimitzant per una banda els recursos humans i per l’altra reduint les contractacions d’urgència i assessoraments externs, que acaben sent contractacions “a dit” i d’algun càrrec de confiança. La transparència en la contractació de personal continua sent una de les assignatures d’aquesta casa.

Pel que a la despesa corrent, la segona partida en importància del pressupost, a comprovem que queda estabilitzada en 6,7 milions d’euros pel 2013, el mateix import que pel 2012. Fem una valoració positiva d’alguna de les mesures de contenció que vostès apliquen, algunes de les quals ja va proposar el nostre grup al Ple de pressupostos de l’any passat. Així aplaudim la previsió que fan de reducció de la despesa en partides com la de telefonia, protocol, publicitat, Revista Amposta, Festes Majors, etc ... En algunes encara haguessin pogut anar més enllà. Però els he de recordar que encara hi ha moltes partides de despesa corrent que es pot millorar. Em consta que han conscienciat els gestors dels serveis i bens municipals i que estan mirant com reduir la despesa però encara continuen sent molt altes en casos com:

• 475.000 euros en conservació i manteniment d’edificis municipals i reparacions de vehicles
• 300.000 euros ens consums elèctrics d’edificis municipals
• 100.000 en calefaccions d’edificis públics (continuem tenint edificis que gasten el triple que altres en calefacció tenint volumetries similars)
• 82.000 en lloguers d’edificis (mentre tenim l’Escorxador vell i nou buits i sense ús)
• 80.000 euros en combustibles
• 15.000 euros en indemnitzacions patrimonials per mal estat de la via pública




I sense esmentar com ja saben tots els serveis municipals que són deficitaris i que sumen en conjunt més d’un milió d’euros més que han de sortir les arques municipals. Vull fer notar que la piscina municipal que l’any 2012 va aconseguir disminuir el seu dèficit, pel 2013 es preveu que el  tornarà a incrementar. Hi ha molt de camí a recórrer com veuen encara en aquest apartat tot i que he reconeixem que han començat a fer algun gest en la bona direcció tot i que encara insuficients.

Pel que fa a l’apartat de transferències corrents, és a dir tot el conjunt de subvencions que des de l’ajuntament es dona a les entitats i associacions de la ciutat i el territori, veiem que passen de 1 milió d’euros a 915 mil. Aquesta partida té un descens  del 9 %, i pateixen especialment la baixada les entitats esportives amb una mitja d’un 10 %. Valorem que hagin mantingut el mateix suport que l’any passat a les entitats de caire social i cultural, però els he de recordar que situen la resta d’entitats amb el mateix suport que tenien el 2011.

Igual que l’any passat i l’anterior, el 2013 serà un any complicat per moltes entitats, especialment les esportives, que han vist reduïdes les aportacions per manca d’espònsors i d’impagament de moltes quotes de socis a causa de l’estat de les economies familiars. El que tocava per tant en mantenir el nivell de suport i fins i tot augmentar-lo Estem parlant de uns 100.000 euros extres o el que és el mateix, els que ens estalviaríem si suprimissin el decret de gratificacions. No cal dir, que pel camí es poden perdre moltes potencialitats individuals que haurien de nodrir en el futur l’important projecte esportiu de la ciutat que pivota al voltant de les entitats esportives, el centre de tecnificació i els estudis universitaris d’Educació Física.

Continuem notant a faltar un suport més decidit a les àrees de comerç, empresa, indústria i turisme. Coincidiran amb nosaltres que en aquests moments de crisi, aquestes activitats són les úniques que poden generar dinàmiques econòmiques positives a la ciutat. En números reals trobem que destinen pel 2012, 55.000 euros a la promoció del comerç el que suposa un increment important, però només 20.000 a promoció d’empresa i indústria i res destinat a la promoció turística. És a dir mantenen els mateixos números que l’any passat, però distribuïts de forma diferent. Continuem pensant que amb aquests xifres és difícil que aquestes àrees estratègiques ajuden a canviar la tendència econòmica d ela ciutat.

Quant a les inversions per al 2013 ens situem en una xifra mai vista en la història d’aquest ajuntament 375.968 euros, una xifra ínfima si tenim en compte que l’any passat ja estàvem en uns baixíssims 2,2 milions d’euros i fa 5 anys estàvem en xifres superiors als 15 milions i per tant l’impacte que aquesta injecció econòmica hauria de tenir en el conjunt d’empreses locals, una de les aportacions que hauria de fer la primera entitat publica municipal en aquests moments de crisi i poca activitat, serà inexistent. Aquestes son xifres d’inversions de municipis de menys de 500 habitants. L’única cosa positiva que veiem és que també per primera vegada en la història de les inversions municipals aquestes es finançaran al 100 % amb recursos propis, de la qual cosa ens hem de felicitar per aquesta és la via de futur, tot que la quantia sigue de moment tan modesta. També els he de fer notar que vostès mateixos incompleixen la projecció d’inversions quadriennal que van presentar al Ple de Pressupostos de l’any passat. Pel 2013 van posar 1,7 milions d’euros pels 375 mil que finalment seran

Pel que fa a l’apartat del deute. Segons les dades facilitades per Intervenció, l’ajuntament deurà 14,84 milions d’euros a 31 del XII del 2012 o el que és equivalent al 79,48 % del pressupost municipal i que supera el 75 %, de caràcter extraordinari que permet la Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat pel 2012. L’any passat estàvem al 76,92 %, és a dir, hem pujat en pràcticament 3 punts el nivell l’endeutament. Tot i això lloem l’objectiu de situar-nos per sota del 70 % a finals del 2013, tant de bo sigue així perquè ens permetria disminuir la càrrega financera i alliberar recursos propis per augmentar les inversions i contribuir des de l’ajuntament a dinamitzar l’economia local.

Si a aquest fet li sumem que la Generalitat ens devia a mitjans d’any 3 milions d’euros en conceptes diversos de subvencions i que segons l’Oficina de Gestió Tributària (OGT) els impagats – impostos, taxes, plusvàlues ... - de l’ajuntament estan en nivell similars al 2011, és a dir, gaire bé un milió d’euros, tot plegat ens porta al que els creditors i proveïdors estan cobrant a més de cent dies de mitjana per manca de liquiditat. Això també és un fet que encara ofega més l’encomia de les petites empreses que ens tenen com un dels seus principals clients. Per sort hem pogut donar una empenta important amb el préstec concedit per l’Estat però tenim pendent de pagament encara 4,7 milions d’euros segons dades d’Intervenció

Vull acabar amb l’altre gran argument que ens obliguen a votar en contra dels seus pressupostos generals pel 2013, és a dir, els de l’ajuntament més els de les empreses municipals: Hospital i GURSAM. Des del mes de juny estem denunciant diverses actuacions realitzades per alguns responsables de l’Hospital, entre ells vostè, que entenem que són casos flagrants de mala de mala gestió, opacitat i abús de la seva majoria absoluta en el si del Consell d’Administració. Vostè va amagar als Consellers de l’oposició el segon contracte de lloguer del servei de rehabilitació que ascendeix a la immoral xifra de 15 mil euros mensuals (iva inclòs) o el que és el mateix 180 mil anuals, vostè ens va dir el 2008 que la ubicació d’aquest servei seria provisional a l’espera que s’alliberés l’actual edifici que acull la residencia de gent gran mentre no es construïa la nova, vostè dilluns es va negar a rescindir el contracte que ens acabarà costant prop de dos milions d’euros el 2017, incloent l’iva, la clàusula de finalització de contracte i les obres de condicionament que vam fer al local de rehabilitació el 2008 , quant a Amposta hi ha en aquests moments plantes baixes de mil metres quadrats ubicades en carrers principals de la ciutat, disponibles per 3000 euros mensuals, és a dir, 5 vegades menys que el estem pagant ...

En definitiva un sumatori de coses tant pel que fa del pressupost municipal com al de  l’Hospital Comarcal que ens impossibiliten ni tants sols abstenir-nos com vam fer l’any passat.

Por qué Paul Preston está equivocado sobre el monarca y la monarquía

Vicenç Navarro
Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra

Paul Preston es un historiador que goza de un merecido respeto y estima entre las fuerzas democráticas que lucharon contra la dictadura en España por sus trabajos sobre aquel régimen que existió en España durante cuarenta años (1939-1978). Sus libros han sido y continúan siendo puntos de referencia en la historiografía española para miles y miles de, no sólo historiadores, sino gente normal y corriente que ha ido descubriendo lo que ocurrió en este país durante aquel periodo enormemente represivo. Historiador basado en la London School of Economics, es el decano de los historiadores anglosajones, estudiosos de la dictadura que en España se conoce como dictadura franquista.
Una nota personal. No conozco a Paul Preston, pero sí sus trabajos. Utilizo sus textos en mis clases a los estudiantes de Ciencias Políticas de la Universidad Pompeu Fabra, que encuentran su lectura absorbente pues muestra una cara de su país ocultada o silenciada en los mayores medios de información y persuasión a los que están expuestos en su vida cotidiana, incluso dentro de la academia. Aplaudo pues su inmensa labor esclarecedora de la naturaleza tan opresiva y cruel que caracterizó aquel régimen político. Cuando volví del exilio, hace ya muchos años, una de las realidades que me causó mayor tristeza e indignación fue ver lo poco que sabían los estudiantes de muchas universidades españolas y catalanas (en las que impartí docencia como profesor visitante) sobre la dictadura y su represión. El miedo y el silencio que conllevó, explica que las generaciones que vivieron bajo la dictadura callaran y no transmitieran a las generaciones más jóvenes lo que habían visto.
Y esta opacidad del pasado, que Paul Preston ha ido mostrando y denunciando, continuó durante la democracia, una democracia muy limitada y muy vigilada como consecuencia del enorme dominio que las fuerzas conservadoras (herederas de la nomenclatura que controló el Estado dictatorial) todavía tienen en las instituciones políticas, mediáticas e incluso académicas de este país. La Real Academia de la Historia ha publicado recientemente un volumen de la historia de España que contiene capítulos de alabanza al Dictador y al sistema político que estableció. Este dominio explica, por cierto, porqué muchos historiadores académicos españoles no hayan tratado aquel periodo con la frecuencia e intensidad que deberían, pues en su valoración para ser promocionados en la carrera universitaria, pueden estar evaluados por catedráticos conservadores, que en muchas áreas llegan a ser mayoría. No es por casualidad que algunos de los profesores universitarios que han sido más críticos con aquel periodo en sus escritos hayan sido historiadores —como Paul Preston— extranjeros. Durante muchos años eran los únicos que tenían acceso a las fuentes de datos que eran vetados a los españoles. Ni que decir tiene que esto ha ido cambiando y hay excelentes historiadores españoles que han hecho una labor extraordinaria, excelente y llena de rigurosidad. Pero muchos de ellos lo han hecho a un coste personal elevado. Su marginación de los centros de decisión tanto universitario como político y mediático es muy acentuada.
Estos son los costes de la Transición de la democracia a la dictadura, que se hizo en términos muy favorables a las fuerzas conservadoras, que impusieron un silencio sobre su pasado, lo cual me lleva al desacuerdo que tengo con Paul Preston, un desacuerdo mayor pues sus lentes, críticas con aquel régimen liderado por el General Franco, son excesivamente benevolentes en su análisis del monarca y el papel que el rey jugó en tal Transición.
 La transición no fue modélica
El punto de vista que Paul Preston expresa acerca del monarca es el que se reproduce en el establishment político y mediático español, basado en su mayor parte en Madrid. Es el que también ha sido promovido por las fuerzas conservadoras del país, a la cual se han añadido voces de las fuerzas democráticas que tuvieron un protagonismo en aquella Transición de la dictadura a la democracia. Según tal sabiduría convencional, la Transición —definida como modélica— fue fruto de un consenso entre los herederos de la dictadura y las fuerzas democráticas —lideradas por las izquierdas— que decidieron olvidarse del pasado y mirar al futuro, con gran generosidad por parte de todos, estableciendo una Constitución que recoge la síntesis de tal consenso, el cual permitió que se estableciera una democracia, homologable a cualquier otra en la Europa occidental, dotada con los derechos sociales, políticos y laborales existentes en todo sistema democrático. Y una persona clave en esta Transición modélica, que lideró aquel proceso (con un “comportamiento heroico” según lo define Paul Preston), fue el monarca que lideraba las fuerzas herederas del franquismo. En su libro sobre el monarca, Paul Preston, lo define como un demócrata, camuflado en las estructuras del poder dictatorial, que prácticamente esperaba su momento para desarrollar las libertades democráticas. Repito que esta visión es ampliamente extendida en el establishment español.
La idealización de la figura democrática del Rey
En esta idealización de la figura del Monarca se ignoran hechos que la contradicen, y entre ellos son.
  1. El Monarca, nombrado por el General Franco como su sucesor, tenía como base de su poder todo el aparato del Estado heredado de la dictadura, incluyendo las Fuerzas Armadas y el Aparato Represivo. Tenía también la capacidad de incidir sobre la mayoría de medios de información en España, tanto públicos (controlados por la nomenclatura del Estado dictatorial) como privados.
  1. Las fuerzas democráticas, lideradas por las izquierdas, acababan de salir de la clandestinidad, y su poder institucional y mediático era prácticamente nulo. El desequilibrio de fuerzas no podía ser mayor. De ahí que la Transición se hiciera en términos muy favorables a las ultraderechas y derechas gobernantes y muy desfavorables a las izquierdas.
  1. Los primeros borradores propuestos por el primer gobierno nombrado por el monarca para democratizar el sistema político, que él deseaba liderar, no tenían nada de democrático. El hecho de que tales primeros borradores se fueran abriendo se debió a la gran agitación social, liderada por el movimiento obrero y sus sindicatos clandestinos que se habían infiltrado en los sindicatos fascistas. Desde 1974 a 1978 España vio el mayor número de huelgas y movimientos de protesta que Europa haya visto, de manera que si bien Franco murió en la cama, la dictadura murió en la calle. El temor de los herederos de la dictadura era que hubiera una rebelión popular, contaminada por la Revolución de los Claveles ocurrida en Portugal. Tal agitación fue la que forzó los cambios del monarca, pues su principal objetivo, por encima de cualquier otro, era mantener la monarquía, y temía, que por mucho Ejército que controlara, el proyecto se le podría venir abajo si aquellas movilizaciones continuaban.
  1. Esta apertura de las propuestas iniciales escasamente democráticas, hechas por el rey, tuvo sus límites, sin embargo. La Ley electoral, inicialmente aprobada por la Asamblea del Movimiento Nacional (los remanentes del movimiento fascista) como condición de su desaparición, estaba deliberadamente sesgada a favor de los territorios considerados conservadores, con el intento, según han reconocido autores de tal ley electoral, de marginar a las izquierdas, y muy en particular al Partido Comunista.
Dicha ley, aunque modificada, no ha variado en su sesgo, de manera que, aún cuando la suma de los votos a los partidos de izquierda ha sido mayoría en todas las elecciones (excepto dos) al Parlamento Español (las Cortes Españolas), las políticas públicas (excepto en limitados periodos) no han respondido a una voluntad de izquierdas. Aún hoy, España tiene el gasto público social por habitante más bajo de la UE-15.
  1. El monarca y la monarquía han jugado un papel clave en la permanencia en el poder de los poderes fácticos como la banca y la gran patronal, que continúan siendo el centro del establishment conservador, el mismo establishment que ha sido responsable del enorme retraso político, económico y social de España. Y su intervencionismo en la vida política es mayor que la existente en otras monarquías, gozando de una inmunidad que no tiene parecido en otros sistemas monárquicos democráticos.
La evidencia de cada uno de estos puntos es abrumadora y queda sintetizada en mis libros Bienestar Insuficiente. Democracia incompleta. Lo que no se habla en nuestro país. 2002 y el Subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias. 2006.
Se me dirá, como me lo han transmitido personas protagonistas en aquella Transición, personas que me honran con su amistad y a las cuales he tenido siempre gran respeto y estima (tales como el fallecido Santiago Carrillo), que no había otra alternativa. Parece que ello fue así (aunque tengo que admitir que cada vez tengo más dudas, a la luz de lo que se va conociendo) pero lo que sí considero un grave error es que se definiera la Transición como modélica o que se considerara al monarca como el mayor motor del cambio democrático. Me parece que cada día se ve mejor que de modélica, aquella Transición tuvo poco, pues ni se ha resuelto el enorme retraso social de España ni tampoco se ha solucionado el hecho todavía no admitido por la monarquía y por la Constitución, de que España es un país plurinacional. Hoy estamos viendo la gran agitación social consecuencia de los fallos heredados de aquella Transición inmodélica, tanto en el frente social como en el identitario.
Paul Preston no toca estos temas, lo cual es sorprendente, pues la evaluación del pasado debe incluir su impacto sobre el presente. Y el presente está yendo muy mal, y ello está relacionado con cómo no se resolvió el pasado. Lo único que dice Paul Preston es que si no hubiera rey, habría una Presidencia de la República que la ocuparía gente como Felipe González o José María Aznar, figuras claramente políticas que politizarían en exceso la figura del presidente.
Pero tal argumento ignora que si hubiera una República querría decir que no habría monarquía y que el establishment enormemente conservador, que ha actuado como freno a los cambios que este país necesita, tendría mucho menos poder. El establecimiento de una República en España sería un enorme cambio pues sería una rotura con el pasado dictatorial y su herencia, liberando la enorme energía, todavía por desarrollar, que significaría una nueva cultura democrática, que inevitablemente ocurriría con el establecimiento de una República. La extraordinaria limitación del sistema democrático español que ofrece escasísimas oportunidades a la ciudadanía para participar en la gobernanza de su país (resultado del dominio conservador en las instituciones españolas) se ampliaría en un sistema republicano, tal como ha ocurrido en otros periodos anteriores de nuestra historia, como fue la II República. En cuanto a la supuesta excesiva politización de la figura del presidente del país, tengo confianza en la ciudadanía española, pues el voto puede solucionar los problemas que el mismo voto crea, lo cual no ocurre con la monarquía.

dissabte, 22 de desembre del 2012

SERÀ QUÈ NO, SR. MAS



El encara President en funcions Sr. Arturo Mas, demana als altres grups de la cambra catalana que s’uneixin al pacte de legislatura que van signar ell mateix com a cap de files de CiU i Oriol Junqueras d’ERC.
Per molt que ho digui i que insisteixi, serà què no, Sr. Mas. No s’han donat les condicions necessàries per a que cap de la resta dels grups s’hi pugui sumar.
És ben cert que, jo mateix, havia parlat d’un govern de concentració que contemplés, al menys, CiU, ERC, PSC i ICV-EUA. Encara que també és veritat que havia parlat d’altres possibilitats.
Quan el que es pretén fer és un govern d’unió nacional, cal, des de el primer moment, expressar aquesta voluntat per a que tots els partits que hi estiguin interessats puguin donar la seva opinió i aportar les seves propostes.
Ara com ara, el pacte signat entre les dues forces que més diputats tenen al Parlament, contempla les mesures acordades entre tots dos i, en l’hipotètic cas de que s’hi afegissin d’altres formacions, haurien de subscriure el text als 100 %, la qual cosa em sembla impossible.
El PSC no s’afegirà perquè el ful de ruta marcat no és el seu, està clar. Més enllà de les divergències internes que tenen els socialistes, és evident que hi ha un sector molt més nacionalista i, si m’apureu, fins i tot independentista, però d’aquí a caminar de la ma de Mas, hi ha una distància insalvable. Navarro ja va anunciar fa setmanes que ni governarien amb CiU ni tant sols votarien l’envestidra de Mas.  
El PPC hauria desitjat ser el soci de govern preferent, però CiU hauria hagut de renunciar al seu full de ruta, és a dir, fer el referèndum sobiranista i, evidentment treure’s del cap la idea independentista. Ara per ara, al menys sobre la taula, els objectius d’una i de l’altra formació són del tot divergents, fins i tot oposats diria jo.
Els d’ICV-EUA són els que més prop estan de les dues formacions que han signat el pacte de govern, però no crec que als seus dirigents els agradi gens ni mica haver de renunciar al que és el moll de l’os del seu programa: les polítiques socials. Joan Herrera es va cansar de repetir allò de: Això no és una crisi, és una estafa! El nou govern català seguirà retallant i, molt a pesar d’ERC, està clar que, encara que sigui menys, seguirà tocant els pilars del benestar.
C’s no té res a veure amb el futur govern. Ara mateix encara estan sobre el núvol per haver aconseguir 6 escons més, prova que la política que han fet en aquests dos anys els hi anat perfecte. S’arriscaran a canviar-la per perdre tot el què han guanyat? Evidentment, no.
I per acabar, les CUP. Algú s’imagina a les CUP pactant amb qualsevol de les formacions que hi ha Parlament? Jo no. Abans hauria d’haver una regeneració total de la política del nostre país. Mentre els partits que governin o que hi tinguin opcions, no deixen de donar suport als poderosos (banca, multinacionals, etc.), el pactes són del tot impossibles.
Per tant, Mas s’haurà de fer la idea que la seva única parella de ball serà Junqueras. Sí, ja sé que l’Oriol no és un sex symbol i que de vegades, ballant, ballant, el xafarà, però s’haurà d’aguantar i, també és possible que li hagi de donar algun pessic. És l’inconvenient de voler ser president i tenir una situació de desavantatge.

EL TITULAR DEL DIA 22-12-2012



Ahir, al Periódico de Catalunya s’hi podia llegir el següent titular:

Rajoy incompleix un any.

Era la particular manera de recordar els innumerables incompliments del president del govern espanyol tot just quan es complia el primer aniversari de la presa de possessió.
En un extens reportatge de quasi dues pàgines on s’hi veia una foto de Rajoy presa des de sobre (com si estigués capcot) i al seu costat 5 dels seus grans fracaSsos: La pujada del IVA, l’incompliment del pacte sobre les pensions, les retallades als funcionaris, la reducció del subsidi de l’atur i el rescat dels bancs.
Encara se’n podrien afegir més: retallada de les prestacions socials, sobre tot a la llei de la dependència –es gestiona des de les comunitats autònomes, però els diners arriben de Madrid), pujada dels tipus de l’IRPF, etc.
Si a tot això sé li afegeix que,, les CC.AA. també han retallat per allà on podien fer-ho (Sanitat, Ensenyament, Cultura... ) El panorama és desolador.
Per tant, ni felicitacions ni res. Rajoy no s’ho mereix. Altres, al seu lloc, després d’incomplir totes les promeses electorals, ja hauria dimitit. Segur que ocupant el seu lloc de treballa com a registrador de la propietat a Santa Pola (Alacant) estaria més tranquil i un país sencer li agrairia.   

Un vídeo molt gràfic. 

 

Lección que deberíamos recordar en muchas ocasiones


Una  mañana cuando nuestro nuevo profesor de "Introducción al Derecho" entró en la clase lo primero que hizo fue preguntarle el nombre a un alumno que estaba sentado en la primera fila:  
 
- ¿Cómo te llamas?

Me llamo Juan, señor.

¡Vete de mi clase y no quiero que vuelvas nunca más! - gritó el desagradable profesor.   Juan estaba desconcertado.  Cuando reaccionó se levantó torpemente, recogió sus cosas y salió de la clase.   Todos estábamos asustados e indignados pero nadie dijo nada.
Está bien. ¡Ahora sí! ¿Para qué sirven las leyes?... Seguíamos asustados pero poco a poco comenzamos a responder a su pregunta: "Para que haya un orden en nuestra sociedad"   "¡No!" contestaba el profesor   "Para cumplirlas" "¡No!"   "Para que la gente mala pague por sus actos" "¡¡No!!   ¿Pero es que nadie sabrá responder esta pregunta?!"...  "Para que haya justicia", dijo tímidamente una chica.   "¡Por fin!  Eso es... para que haya justicia.   Y ahora ¿para qué sirve la justicia?"

Todos empezábamos a estar molestos por esa actitud tan grosera.  Sin embargo, seguíamos respondiendo:  "Para salvaguardar los derechos humanos" "Bien, ¿qué más?", decía el profesor. "Para discriminar lo que está bien de lo que está mal"... Seguir... "Para premiar a quien hace el bien."
Ok, no está mal pero... respondan  a esta pregunta  ¿actué correctamente al expulsar de la clase a Juan?.... Todos nos quedamos callados, nadie respondía.   — Quiero una respuesta decidida y unánime.
¡¡No!!- dijimos todos a la vez.
¿Podría decirse que cometí una injusticia?
¡Sí!
¿Por qué nadie hizo nada al respecto?  ¿Para qué queremos leyes y reglas si no disponemos de la valentía para llevarlas a la práctica?  Cada uno de ustedes tiene la obligación de actuar cuando presencia una injusticia.  Todos.  ¡No vuelvan a quedarse callados nunca más!   Vete a buscar a Juan  —dijo mirándome fijamente.
Aquel día recibí la lección más práctica de mi clase de Derecho.


Cuando no defendemos nuestros derechos perdemos la dignidad, y la dignidad no se negocia.

divendres, 21 de desembre del 2012

L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA ES RASCA LA BUTXACA PELS BONS ESTUDIANTS

Fa un moment, a la sala de plens de l'Ajuntament d'Amposta s'han lliurat les beques de transport per als bons estudiants que cursen estudis universitaris lluny de la nostra ciutat.
A mon fill, que va fer tercer de la carrera de navegació marítima li han concedit 34,83 €. A un amic seu i músic de la Lira, 40 € i a una amiga que havia justificat uns 1.000 euros amb transports, 90.
Al proper número de la Revista Amposta sortirà en sinyó ancalde amb el titular: "L'ajuntament lliura les beques de transport) Senzillament vergonyós! Per això que les treguin i que destinen els diners a ajudar a les famílies més desafavorides.
Els pares d'alumnes que estudien fora i que, com el nostre fill, no poden obtenir cap ajuda més, saben de l'esforç que s'ha de fer per a que puguin acabar la carrera (la del nostre fill és de 5 anys)... I l'Ajuntament ens dóna xavalla i, a sobre, haurem d'estar agraïts. 
Per cert, el nostre fill diu que no sap com s'ho gastarà...

LA FRASE DEL DIA 22-12-2012



Un candidat s’assembla més a un detergent nou que a un veí que explica les seves idees.

Per a mi és una frase contundent i que t’invita a la meditació. La vaig llegir no fa gaires dies en un article d’opinió que signava Gerard Costa al Periódico de Catalunya i que portava per títol: Màrquèting polític estimulant. 
Certament, quan arriben les eleccions, els candidats, sobre tot els novells, s’intenten vendre mostrant el que diuen que són les seves virtuts: amb mi sortirem de la crisi, acabarem amb la corrupció i l’atur o bé, assolirem un estat independent dintre d’Europa... Al final moltes d’aquestes promeses no es poden complir i és llavors quan els ciutadans deien de creure amb la classe política.
Recordo el primer cop que vaig anar a una llista. Va ser a les municipals de 1987 a la Galera. Anava de 4, però vaig ser l’ànima d’aquella candidatura. El programa estava replet d’idees per a transformar el poble. Tota la part de Cultura i Joventut la van elaborar una noia i un noi (Pepi i Xavi) que només tenien 19 anys. Vana anar de 3 i 2 respectivament. Mai el PSC a la Galera havia obtingut tant bon resultat. Només varem treure 2 regidors però el tercer va estar a tocar. Ja fa temps que el PSC no té representació a l’Ajuntament de la Galera.
Durant molts d’anys aquells resultats van seguir sent els millors i crec que només s’han superar 1 o dues vegades. Una d’elles a les eleccions generals de 1996 que, contra tot pronòstic va guanyar el PSC mentre a Espanya guanyava Aznar per primer cop.
És evident que el candidat ha de mostrar-se com a una persona propera. Ha d’arribar als seus conciutadans i,el que és més important, no els ha de fallar.
NO ha de prometre coses difícils de complir. Ha de tocar de peus a terra i saber, en tot moment quina és la realitat per a adoptar les mesures més adients.
Encara que això no és sempre així. Allà on guanya normalment el PP és insòlit veure com governa la corrupció i hagi qui hagi al davant, sempre acaba traient majoria absoluta.
Crec que un dia, algú d’un altre planeta hauria d’estudiar-nos detinguda i minuciosament per mirar d’esbrinar el perquè actuem d’aquesta manera.     

COSTUMBRES EN VÍAS DE EXTINCIÓN III – LA EXTRA DE NAVIDAD (Un artículo de Fernando García Crespo)

Sin añoranzas, sin otro fin que disfrutar de un rato agradable, aquí llega la tercera entrega de Costumbres en Vías de Extinción: La Extra de Navidad.
Hace un tiempo, apoltronado, engullendo tele, asistí perplejo al desarrollo de un programa de T.V en los U.S.A.. En él animaban a padres y madres para que grabasen en vídeo las reacciones de sus hijos al abrir los regalos la mañana del 25 de diciembre. La presunta gracia estaba en que estos regalos debían de ser ruines, miserables o estúpidos. El programa continuaba emitiendo los resultados de este experimento antinavideño sin ningún tipo de censura.
No sé si estos niños habrán perdonado a sus padres, o si todo quedó en el olvido si más tarde fueron correspondidos con regalos acordes a sus expectativas defraudadas. No sé.
No recuerdo qué contenían aquellos miserables regalos disfrazados de prosperidad, lo que fue difícil de olvidar fueron las reacciones de los niños cobaya. Aquello no era desilusión, era odio, colapso, desamor. Los más creciditos miraban a sus padres como la personificación del patetismo. Me resultó tan duro que a punto estuve de cambiar de canal.
No había vuelto a pensar en ello hasta que se confirmó que este año, como por arte de birli birloque, los empleados públicos no tendríamos extra de navidad.
Sentí como un resorte, no me quedaría de brazos cruzados, pensaba vengarme con un acto simbólico: le daría una patada en el culo a Papá Noel. Estaba decidido a que mis hijas pequeñas no tuvieran otro regalo la mañana de Navidad que no fuese una foto enmarcada del gordo del traje rojo; Papá Noel y su sociedad de consumo eran los culpables de que yo me hubiese quedado sin extra y, por ende, mis hijas sin su habitual regalo de navidad.
Tardé en darme cuenta de que mis niñas eran demasiado pequeñas para entender que en la sombra de Papá Noel puede ampararse un consumismo irracional y desemocional como el que nos ha traído hasta esta crítica situación.
Pero una vez descartado el del traje rojo ¿quién era el culpable? Tendría que ser la foto de… ¿de quién?
No lo sabía, así que me dediqué a escuchar a los que presumían de saberlo. Como no se ponían de acuerdo resultaba difícil saber quién tenía razón. Ni siquiera la Cope y la Ser opinaban lo mismo, aunque su tono de crispación era muy parecido.
Así que afiné el oído y presté atención a los murmullos, a las voces de los antisistema. Escuché alegatos que me parecieron muy coherentes y también lo que a mi sencillo entender eran absolutos disparates. Perdí el rastro del culpable en un laberinto de transnacionales y familias reales.
Me empezó a doler la cabeza. Es lo que tiene pensar que, si no estás acostumbrado, al principio puede doler. El caso es que después de mucho cavilar no sabía qué pensar. Me sentía culpable. Otro culpable más que ignorante busca culpabilidades ajenas.
Intentando superar las angustias de la razón quedé con mis viejos amigos sin necesidad de otra excusa que retomar viejos hábitos abandonados.
Supongo que a los habituales de la noche les debimos parecer seres de otra época, de otro espacio. Lo éramos o, al menos,   así nos sentíamos, desintegrados, desubicados.
Atrincherados en un oscuro rincón de algo similar a un pub nos dimos cuenta de lo absurdo de la situación. ¿Qué hacíamos allí? ¿Quién nos había arrastrado hasta aquella situación que, de repente, nos parecía tan patética? En un acto de sinceridad compartida reconocimos que nosotros mismos éramos los únicos responsables. ¿Quién si no?
Abonamos las consumiciones y nos fuimos caminando. Nos dejamos llevar por la falta de objetivos, de horizontes cercanos; sólo hablábamos, o callábamos. Hacía una noche ideal para no hacer otra cosa que no fuese hacer nada. Sólo hablar, o callar. Caminar y contemplar. Como si fuésemos turistas accidentales.
Mientras contraveníamos algunas ordenanzas municipales y nos mirábamos los zapatos les conté lo que estaba tramando con el regalo de navidad.
Nos reímos todos, menos uno al que no le hizo ninguna gracia que utilizase a mis hijas para exteriorizar mis frustraciones amparándome en la pérdida de la paga extra. Parecía que se hubiese tomado a mal mi comentario.
-        No busques culpables, me escupió. Sé responsable. Toma conciencia de tu responsabilidad y todo estará bien, con extra y sin extra de navidad.
No sé por qué pero siempre que se pone metafísico escupe. No se lo tuve en cuenta, es mi amigo y cuando me escupe lo hace con cariño.
La Navidad está a la vuelta de la esquina y yo sigo en mis trece, aunque con variaciones considerables en mi estrategia original. El regalo para mis hijas está ahora en manos de su madre y la tarjeta de crédito, y respecto al “regalo trampa” he decidió que su destinatario final seré yo mismo.
Aunque pueda parecer que poca sorpresa puede uno darse a sí mismo, todos sabemos que si nos conociésemos más a fondo quedaríamos gratísimamente sorprendidos.
Así que a falta de culpable he encontrado un responsable. Mi regalo no contendrá ninguna foto enmarcada, sino un espejo. Un espejito mágico.
Me miraré en él cada vez que busque un culpable y no un responsable.
Me miraré en él cada vez que algo en los demás me cause molestia o disgusto.
Me miraré en él cada vez que necesite asomarme a la inmensidad del Universo.
Me miraré en él cuando me quiera reír y crea no tener con quién.
Me miraré en él cada vez que piense en ti.
Por una Navidad Consciente: que todos los seres de todos los mundos sean felices y vivan en paz.

Por qué la deuda pública no debe pagarse

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

La deuda pública acumulada por los países de la Eurozona es impagable. Ha alcanzado un nivel que los Estados no podrán pagar. Esto aplica prácticamente a todos los países, pero muy en especial a los países antes llamados PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia y Spain), y ahora GIPSI (con el añadido de Italia). En todos ellos la deuda pública está por encima de los niveles permitidos en el Tratado de Maastrich, que estableció las condiciones que los países debían seguir para entrar y permanecer en el euro.
Frente a esta situación deberían hacerse dos preguntas. Una es ¿cuál es la consecuencia de que los Estados no paguen la deuda? Y la otra, ¿debería pagarse tal deuda? En realidad, los Estados no deberían pagar la deuda, incluso en el caso de que pudieran hacerlo, pues esta deuda es exagerada y la cantidad de intereses que se ha forzado a los Estados a pagar para poder conseguir dinero, es decir, para que la banca comprara bonos públicos del Estado, es artificialmente alta e inmoral. Y digo inmoral porque esta exigencia de que los Estados paguen intereses altos se basa en que ha sido la propia banca, a través de su lobby, el Banco Central Europeo, la que ha creado la situación intolerable en la que los Estados no tenían otro remedio para conseguir dinero que pagar tales intereses exageradamente altos, pues el Estado no podía pedir prestado dinero del BCE (mientras que los bancos sí que podían). Es como si una persona robara dinero a otra y luego tuviera la osadía de prestarle el dinero robado (porque no había dinero disponible de ninguna otra fuente) a la persona robada, a unos intereses elevadísimos. El ladrón robaría dos veces a la persona robada. Esto es lo que la banca ha hecho. Ha eliminado el instrumento que los Estados tenían para protegerse de la especulación de sus bancos, y así han conseguido intereses de los bonos altísimos (ver mi artículo “La estafa de la deuda pública” en El Plural, 29.11.12)
Por otra parte, es importante que se informe a la ciudadanía que los Estados pueden conseguir recursos y que pueden conseguirlo sin necesidad de endeudarse. La negación de esta posibilidad justifica las políticas de austeridad y los recortes de gasto público, incluyendo el gasto público social. Ahora bien, los Estados tienen enormes recursos que no se están tocando. Por ejemplo, si analizamos la propiedad pública que cada uno de estos Estados tiene, la cantidad total representa muchas veces el valor de la deuda pública. Y éste es el filón de oro donde los acreedores, es decir, los bancos, quieren meter mano. Tales Estados deberían resistirse a ceder a esta demanda, pues una vez vendida tal propiedad, ya no tienen donde apoyarse en el futuro.
Existe, sin embargo, una enorme propiedad privada que se ha ido incrementando y concentrando durante estos hechos de recesión, cuando las desigualdades de renta y propiedad han crecido exponencialmente, es decir, muy rápidamente. Así, en Italia, el país de los GIPSI que tiene mayor deuda pública (la OCDE calcula que en 2013 será un 122% del PIB) tiene nada menos que en propiedad privada en inversiones y tierra el 377% del PIB, en inversiones financieras el 237% de PIB, y así un largo etcétera. Stefan Bach, en un interesante artículo, “Capital Levies – A Step Towards Improving Public Finances in Europe”, en Social Policy Journal calcula que un incremento de un 5% de los impuestos sobre tal propiedad privada podría conseguir el equivalente al 15% del PIB, medida que, a la vez que contribuir a reducir las desigualdades, disminuiría su enorme deuda pública. No se conocen estudios semejantes en España pero es probable que las cantidades fueran muy semejantes.
Otra área de ingresos son las rentas originadas del capital, invertidas en actividades especulativas a través de la banca. Incluyo en esta categoría la huída de capitales a paraísos fiscales u otros países, distinta a los de los depositarios. Incluso el Banco Mundial, un organismo de clara orientación conservadora, ha documentado en todos los países de elevada deuda los fondos depositados en el extranjero, que en cada uno de estos países representa una cantidad mucho mayor que el tamaño de la deuda pública (ver el libro Debt, the IMF and the World Bank. Monthly Review Press 2010, escrito por Eric Toussaint y Damien Millet).
España, uno de los países con mayores desigualdades de la OCDE puede y debe conseguir fondos de aquellos que se beneficiaron más de los años de bonanza. Dinero lo hay con gran abundancia entre las grandes fortunas, las grandes empresas y la banca (que ha recibido fondos públicos por una cantidad equivalente nada menos que al 10% del PIB). El problema es que el Estado no los recoge. Influenciado por las grandes fortunas, por las grandes empresas y por la banca, el Estado prefiere endeudarse, beneficiando a la banca, a la cual se le paga más adelante los intereses elevadísimos, con dinero público. Un escándalo.

dijous, 20 de desembre del 2012

DE FELIP, FUIG!

Foto les Altres Veus.


El Conseller de l’Interior en funcions del govern de la Generalitat Felip Puig és un personatge polèmic. Molt abans d’ocupar el càrrec ja ho era i, es de suposar que, sigui quina sigui la seva ocupació a partir de la formació del nou govern, ho seguirà sent.
Felip Puig, també conegut Felip Fuig per la plantada que va fer al plenari de la Comisión Nacional del Agua quan era el conseller de Política Territorial en el darrer govern de papa Pujol per no haver de retratar-se i votar en contra dels interessos de les Terres de l’Ebre en ple debat antitransvasament.
Com a home dur, Mas va pensar en ell a l’hora de formar el seu primer govern per a donar-li una de les conselleries importants: la de l’Interior. El seu antecessor al govern Tripartit Joan Saura havia estat força controvertit i, el nou conseller, anava a acaparar moltes mirades des de dintre i fora del departament.
Puig, entre d’altres escomeses, havia de ser el responsable màxim dels Mossos d’Esquadra i dels Bombers de la Generalitat (el cos de bombers de Barcelona pertany a l’ajuntament)
El desallotjament dels acampats del moviment 15-M de la plaça de Catalunya va ser considerada per molts com a desproporcionada. Alguns agents del cos de la policia autònoma (seguint o no instruccions al peu de la lletra) sembla que es van excedir en les seves funcions.
Les queixes dels moviments alternatius i d’alguns partits polítics van ser contundents i van arribar a demanar la dimissió del conseller.
Aquells fets van significar el començament d’una llarga trajectòria de fets semblants. Cal recordar, per exemple, les detencions del dia de vaga general del 29 de març amb detencions de diverses persones, fins i tot dies després. Entre aquestes cal recordar la del tortosí Andreu Curto del col·lectiu Arran i que va estar a la presó durant uns quans mesos fins que el van posar en llibertat.
L’altra polèmica es va suscitar després de que Ester Quintana perdés un ull, suposadament, com a conseqüència d’una pilota de goma disparada pels Mossos.
Felip Puig va haver de comparèixer davant de els diputats de la mesa permanent del Parlament per a donar explicacions; unes explicacions que només van convèncer als seus. Pugi va dir que el Mossos no havien disparat cap pilota de goma on Ester va ser ferida. Però noves proves gràfiques desmentien el conseller i demostraven que no havia estat així.
Finalment, Puig va fer saber que li havia presentat la dimissió dues vegades a Mas i que aquest no li havia acceptat. La qual cosa em fa pensar que poques ganes de dimitir tenia...
Les dimissions poden ser de caràcter irrevocable i, per tant, ningú pot anar en contra la voluntat del dimissionari. Si Puig continua al seu càrrec és perquè vol. Més clar l’aigua.
L’altra possibilitat és que Mas li hagi demanat a Puig que continuï fins la formació del nou govern que, previsiblement, es produirà durant la propera setmana. De moment Puig no figura entre els noms dels possibles candidats. No obstant, que no es preocupi Puig, ja que el seu partit de ben segur que li agrairà tota la feina feta fins la data i li buscaran una ocupació adient a les seves característiques.

FELIP PUIG DIMISSIÓ IMMEDIATA I IRREVOCABLE, JA!!!  

LES PREGUNTES DEL DIA 20-12-2012

Ben cuinat! 




El pacte entre CiU i ERC, és antinatura, tal com afirma l’Enric Millo, diputat i dirigent del PPC? 


 
I encara una altra: Seria natural un pacte entre CiU i el PPC? 
 
En contra del que pensa Millo, CiU i ERC tenen molt més coses que els uneix que no que els separa (sobre tot amb Convergència): la primera de totes és que, tot dos, són partits nacionalistes. Les dues formacions es van presentar a les eleccions amb un objectiu comú: fer una consulta sobiranista.
Si fem un anàlisi més en profunditat, ens en adonarem que ERC, des de fa molts d’anys, ha apostat molt més fort que CiU per fer una consulta que pugui portar a Catalunya cap a la independència. Per a posar un exemple, aquí teniu un titular del Periódico: ERC obté la consulta per al 2014.  
La línia editorial del Periódico tampoc es mostra d’acord amb la afirmació de Millo, ja que, a l’editorial d’avui titula: CiU i ERC firmen el pacte més natural.
Possiblement, Millo ho veu des del punt de vista que CiU, com el PP, són dos partits de dretes que apliquen polítiques de dretes que van en contra de les classes més populars com per exemple la classe treballadora, pensionistes, petits empresaris (la majoria autònoms), etc.
Quina sort  la de CiU que té on escollir!

Manel Ferré es nega definitivament a rescindir el contracte de lloguer del servei de rehabilitació




El lloguer ja ha costat 459.000 euros a l’Hospital i el muntant total arribarà prop de 2 milions d’euros el 2017

Manel Ferré va tancar definitivament la porta a la rescissió del contracte de lloguer del servei de rehabilitació, el passat dilluns en el transcurs d’un Consell d’Administració de l’Hospital. La reunió es produí després de la insistència del PSC i d’haver-ho sol·licitat per escrit. A la reunió a la que s’invità als representants de l’empresa propietària del lloguer, es tractà en dos punts i per separat, la possibilitat de rebaixar el preu del lloguer per tal d’adaptar-lo als preus actuals de mercat per una banda i per l’altra la possibilitat de rescindir el contracte i reubicar el servei en alguna de les plantes lliures de l’Hospital.
A la primera possibilitat els representants de l’empresa es van negar a rebaixar el preu del lloguer al·legant que amb aquests diners paguen la hipoteca del local a una entitat bancària. El que no van concretar es si es referien a la hipoteca dels baixos de 500 metres quadrats o del tot l’edifici on està ubicat el servei de rehabilitació, perquè amb 15.000 euros mensuals es poden pagar capitals hipotecaris molt alts ... Tot i així estaven en el seu dret ates que el contracte està vigent i no inclou cap clàusula de revisió. Volem recordar en aquest punt que Manel Ferré va amagar l’existència de l’esmentat contracte als Consellers de l’oposició com ja hem denunciat en diverses ocasions. Hem de dir que en aquests moments a Amposta hi ha plantes baixes de mil metres quadrats ubicades en carrers principals de la ciutat, disponibles per 3000 euros mensuals, és a dir, 5 vegades menys que el estem pagant.
Tancada aquesta via es discutí, també a petició del PSC, la possibilitat de rescindir el contracte i  reubicar el servei en alguna de les plantes lliures de l’Hospital. Manel Ferré, que disposa de majoria absoluta dintre el Consell d’Administració es negà al·legant si fèiem això perdríem els 459.000 euros que ja portàvem pagats a l’empresa propietària del local. La posició de tots els grups de l’oposició fou unànime: es preferible no recuperar aquest capital a pagar tres vegades més, que és el que queda pendent dins el 2017. Els nostres càlculs ens diuen que amb un cost d’uns 300.000 euros es podria adaptar una de les plantes lliures de l’Hospital per acollir el servei de rehabilitació i alliberar d’aquesta manera un milió llarg d’euros compromesos amb el lloguer i dedicar-los a mantenir el nivell retributiu dels treballadors de l’Hospital o reforçar els serveis i els equipaments existents.
Hem de recordar en aquest punt les hemeroteques on Manel Ferré deia el 2009 que la ubicació del servei de rehabilitació al Carrer Amèrica era provisional, a l’espera de la construcció de la nova residència de gent gran que havia d’alliberar l’actual edifici-residència ubicat al costat mateix de l’Hospital. En aquell moment afirmà que l’actual residència de gent gran seria la seu definitiva del  servei de rehabilitació i on també s’ubicaria la Llar Municipal de Jubilats que s’ha quedat petita.
Des del PSC volem manifestar un cop més la nostra indignació per la manera en que Manel Ferré, president del Consell d’Administració, alcalde de la ciutat i a la vegada treballador del propi Hospital, ha gestionat aquest tema que esta suposant una vergonyosa i immoral sagnia 15 mil euros mensuals. Ocultació d’informació, mala gestió, manca de transparència i abús de la seva majoria absoluta, són els qualificatius que millor defineixen aquesta esperpèntica història.
Mentrestant, estem esperant que el Manel Ferré ens digue qui va autoritzar l’adjudicació d’un contracte de 30.000 euros pel lloguer d’una grua a l’empresa MAGFEN CENTRIC vinculada a un alt responsable de l’Hospital, i no que el justifique dient que era l’oferta més barata o que reconegue a que a l’empresa propietària del local del servei de rehabilitació se li han adjudicat contractes per valor de més 5 milions d’euros, en els darrers anys, entre obres de remodelació de l’Hospital i les obres del futur CAP d’Amposta adjudicades des de l’any passat i anunciades a bombo i plateret en plena campanya per les municipals.

La notícia al Diari de Tarragona.