MÉS CIRERETES

L’altre dia feia menció de les “cireretes del pastís” que aquest any ha obtingut el Barça. Tornar-les a enumerar seria reiteratiu. Per això només us parlaré de les darreres dues.
La primera d’elles la varen fer pública abans d’ahir i es referia al reconeixement oficial del Barça com el “millor equip del món mundial”. El reconeixement venia de la ma de la Federació Internacional d’Història i Estadística del Futbol (IFFHS)
Suposo que tampoc s’han hagut d’esforçar-se gaire per arribar al “veredicte final”. Si el Barça ha guanyat els 6 títols oficials possibles als que podia accedir i els que no ha guanyat és perquè no els ha jugat (Copa Libertadores, lliga i copa de els altres països europeus, sud-americans, africans, etc.) Com tampoc els altres equips poden jugar les competicions d’aquí... Està clar.


Però als tornejos oficials on ha coincidit amb equips dels altres països, n’ha sortit guanyador. I això, l’any 2009, només ho ha fet el Barça!
Finalment, els seu entrenador Josep (Pep) Guardiola ha obtingut el mateix premi. No podia ser d’una altra manera.
Ignoro com es fa la votació. Si només se’n pot votar a un o pots votar-ne a diversos i donar-los a cadascú d’ells un determinat número de punts (com es fa al Festival d’Eurovisió) Si s’hagués fet de la primera manera, el que no podria entendre és com algú pogués haver puntual a un altre equip que no fos el Barça i a un altre entrenador que no fos en Pep Guardiola!

SOPAR D'ANIVERSARI DE VINARÒS NEWS

Ahir per la nit, al conegut restaurant de Vinaròs “el Langostino de Oro” que regenta el cuiner Salvador Alcaraz, va tenir lloc el sopar del 13è aniversari de Vinaròs News, la revista digital de la capital del Baix Maestrat amb la que vinc col•laborant des de fa més de 2 anys.
Per a mi era el tercer sopar, però cada cop que vaig em permet més relacionar-me amb les diverses persones que per uns motius u pels altres hi assisteixen. Hi ha tota mena de col•laboradors: els que fan les cròniques de les notícies que passen a les comarques de l’Alt i Baix Maestrat, però també a la del Montsià, els col•laboradors que signem la nostra columna cada quinze dies passant, els fotògrafs, etc. Sempre encapçalats pel director de la publicació Josep Emili Fonollosa.
Com tots els anys, els sopar va estar deliciós, encara que només sigui el pretext per a trobar-nos un cop a l’any. Però si no ho digués li faria un lleig a l’amfitrió i per això cal remarcar-ho, i si és necessari amb lletres majúscules.
En acabar el sopar, Josep Emili ens va el tradicional discurs d'agraiments als que hi erem presents i als que no hi van pocer assistir.
Ahir vaig poder conèixer per primer cop i gaudir de la seva conversa del meu “homònim”. Em feia goig conèixer-lo i el cert és que no em va defraudar. Em va dir que tenia les seves arrels a Ulldecona i, pel que em va semblar era “cadufero”, es a dir, de Benicarló.
Gràcies per tot, Emili!

SENSE TDT

Ens van “vendre” la TDT com la televisió del futur. El cert és que, fins ara, no l’havia posat gaire i és que a casa tenim el Digital + i, normalment mirem la variada oferta de programes que fan allí. TV3, l’únic canal dels que solem mirar a casa i que no està incorporat al Digital + ho veiem amb l’antic sistema analògic.
De tant en tan, quan posava la TDT veia que fallava, però pensava que quan arribés l’anunciada apagada estarien resolts.
El cert és que no ha esta així. Avui no he pogut veure TV3 perquè per l’analògic ja no funciona i pel digital no puc veure res.
No sé a que serà degut, suposo que a la climatologia. Encara que, avui, només puc exclamar: “Merda de TDT!”

EL PP I LA JUSTÍCIA

Segurament que el titular més contundent sobre el tema és el de la portada del diari Público: “El PP comença l’any als tribunals”.
Certament, i per motius diversos, el PP sé les ha de veure amb la justícia. El primer cas és la citació per part d’un jutge a la seva secretaria general la Maria Dolores de Cospedal per a que aporti probes de l’espionatge que, segons va denunciar l’estiu passat, pateix el seu partit per part del govern. És un tema dels que el PP en fa us sovint i que fins ara encara no ha pogut aportar cap indici de que això fos així. El sistema SITEL, comprat quan el avui líder del PP Mariano Rajoy era el responsable del Ministeri de l’Interior, avui és posat en dubte pel PP perquè, segons aquest partit s’utilitza per a espiar “milers d’espanyols”. Una manera molt poc elegant de voler evitar que s segueixin espiant casos com els Gürtel, el Palma Arena, els espionatges de la “capital i corte”, etc. que esquitxen al PP i dels que pareixia que, darrerament n’estaven pràcticament oblidats. Seria cosa de les festes nadalenques...
El segon cas seria també l’ordre dictada per un jutge de Madrid “obligant” al PP de València per a que li faci arribar la comptabilitat relacionada amb el cas Gürtel d’aquella comunitat autònoma. Tal i com s’ha vist finalment, des de el seu president Francisco Camps, seguit pel que va ser (o encara ho és) el seu secretari general Ricardo Costa, fins al “porter” de la seu del PP, tenen alguna cosa que veure (i també que amagar) sobre la trama corrupta ideada per Francisco Correa (d’aquí el nom de Gürtel -corretja en alemany-)
I per finalitzar un cas d’allò més sorprenent, al menys per a mi: el cas (valgui la redundància) que li ha fet el govern de València, presidit per Francisco Camps (ens el trobem fins a la sopa!) a una sentència del Tribunal Suprem sobre el barri del Cabanyal.
El barri del Cabanyal és un dels barris més popular de la capital valenciana. L’any 1993, l’ajuntament va declarar-lo bé d’interès local perquè, en la seva majoria, les seves cases eren d’estil modernista popular (de poble, no del partit! –m’enteneu?-) Però vet aquí que un dia, a “algú” sé li va ocorre la idea de perllongar l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez fins la mar. I d’aquí ve el problema. Ja que per això calia tirar per terra més de 400 cases! I com s’havien de tirar uns habitatges “protegits” per la llei de patrimoni? Així que el PP va “tirar pel recte” i va ordenar el seu enderroc. Recursos, sentències i més recursos fins que el Tribunal Suprem (el de Madrid) falla a favor dels veïns i diu que “el Cabanyal ni tocar-lo!”. Però el PP encara tenia una carta amagada a la seva màniga: treure-li l’especial qualificació al barri i de ser un barri protegit per la llei de patrimoni local, a deixar-ho de ser i així poder arribar fins la mar sense cap impediment!
Aquesta és la manera d’actuar del principal partit de l’oposició i, avui per avui, única alternativa de govern als socialistes.
Com diria Bernd Shuster. “No hace falta “dessir” nada más”.

LA SAVIESA POPULAR

Aquest matí, mentre estava fent rehabilitació, he tingut l’ocasió de poder escoltar una conserva informal que portaven un senyor i una senyora d’uns 70 anys d’edat. En menys d’un minut, el senyor li ha dit a la senyora dos frases contundents. La primera ha estat: “Quan aconseguim una cosa, aquesta deixa de ser important”. I la segona: “L’important és haver menjat quan ens en anem al llit”. I ha continuat: “N’hi ha que no poden menjar...”. Mentre recordava la cançó "Lucia" d’en Serrat “Aquellas pequeñas cosas” on diu un parell de frases en aquesta línia: “No hay nada más bello que lo que nunca he tenido y nada más amado que lo que perdí...”, pensava en la raó que tenia aquell senyor.

Sovint caldria escoltar més al poble. Als més grans i als que no ho són tant. Els “consells de vells” o els “consells de savis”, estaven instaurats amb moltes cultures i els joves no feien res sense prèvia consulta.
Als nostres temps hi ha persones que pareix que ho saben tot. Que ja han nascut sabent-ho tot! I escolat als altres no és la seva millor virtut.
Desgraciadament això passa a molta gent mentre guanyin posicions a la seva vida. Ja sigui al món professional o polític.
Al primer cas només afecta els seu contorn més immediat, però en el cas dels polítics, la cosa ja s’agreuja.
Un polític que no vol escoltar, que pensa que només ell té la raó i que fa i desfà al seu gust, s’acaba convertint en un dèspota.
Sovint aquests personatges s’envolten d’un grup “d’assessors” que només saben lloar la seva actitud, sense que li aportin el grau necessari de seny a l’hora de prendre les decisions.
No cal dir que de tant “cantar-li” les seves virtuts, el personatge vegi accentuat el seu ego i es veu enfilat a dalt del seu núvol personal.
Però del núvol és molt difícil baixar mentre el poble tampoc hi vegi més enllà del seu nas. Només quan, finalment, poses els peus sobre la terra pots arribar a adonar-te’n de la realitat del dia a dia. No obstant, n’hi ha que ni això...
La saviesa popular, normalment, es reflecteix a les urnes i, de vegades, quan totes les previsions fallen, cal analitzar els fets per adonar-te’n dels errors comesos.

ELS REIS MAGS

Han passat les festes i a les Terres de l’Ebre no ens ha tocat ni la grossa de Nadal ni la rifa del “Niño”... Anava a dir que “ni res de res” quan de sobte me’n he recordat que a “algú” de Tortosa li va tocar la grossa de la Primitiva. Però com diria el poeta “una flor no far maig”. Per a tota la resta d’ebrencs i ebrenques, de nascuts aquí o vinguts de fora, sigui quin sigui el seu origen, res de res. Caldrà esperar-nos un anys més?
Tal com informava avui el diari el Punt, no els Reis Mags, però si els “Reis Maulets”, han deixat carbó a diferents empreses i organismes de les nostres terres. El carbó, com tothom sap, és l’antítesi del premi, encara que avui els pastissers el fan dols per a suavitzar el mal moments.
Suposo que els “Reis maulets” no han pogut passar per totes les empreses i organismes que s’ho mereixien i, molt possiblement, han optat per repartir el carbó entre els més significatius: la constructora FADESA que tenia que fer una gran urbanització al terme de l’Aldea, al costat mateix de l’Ebre; a la LEAR de Roquetes que quan properament tancarà les seves obres i finalitzarà les activitats a les nostres terres hi deixarà 518 treballadors al carrer; a l’Ajuntament de Tortosa, per “privatitzar la gestió de l’aigua” posat en mans privades el 49 % de l’EMSP; i, finalment, a l’Ajuntament d’Amposta per “reprimir qualsevol intent d’expressió crítica amb l’ajuntament” (aquí han tirat cap a casa...)
Però ni hi són tots... Encara que els que estan, per a mi, s’ho mereixen!
És evident que la crisi ha fet estralls a les nostres comarques. Tal com també informa avui el Punt, a Catalunya l’increment sobre l’any anterior va ser d’un 33 % i això significa en xifres absolutes 561.751 desocupats més. Van ser moltes les empreses de les nostres comarques que van tenir que recorre als “expedients de regulació d’ocupació” (ERO) per a mirar de salvar l’empresa. Un cop més, qui paga el cost de la crisi és, un altre cop, el treballador. No sé si totes, però segurament que entre aquestes també en podríem trobar alguna que es mereixia carbó com les que s’han citat.
En quans als ajuntaments, n’hi ha que ho fan més bé i d’altres no tant, però qui marca les línies a seguir en la política municipal, sol ser l’alcalde. Bel i Ferré no han estat bons alcaldes, al menys aquest 2009 que tot just acabem de tancar.
Finalment, els Reis Mags, aquests cop personalitzats amb Montilla, Carod-Rovira i Saura, tampoc no ens portaran la anunciada i desanunciada vegueria de l’Ebre. Per un moment em va donar la sensació de que era com una gran goma elàstica que ara venia i ara marxava. Però el més greu de tot és la poca mostra d’unitat i fermesa que ha fet la classe política de les Terres de l’Ebre. És cert que s’han sentit veus a favor, com la del delgat del govern Lluís Salvadó (que vull pensar que ho va fer representant a tota la resta de directors de serveis) i, sobre tot, la de Josep Bayerri, una ment lúcida que sol ressorgir de tant en tant. Però també veus discrepants, si més no, en un intent de posar “pals a les rodes” i, només per això ja es mereixen el carbó en la seva varietat amargant i indigestiva.
És cert que d’aquestes veus se’n han sentit més enllà del nostre territori i possiblement han ressonat amb més força si cal. El que no sé si allí també els “Reis Maulets” han anat a deixar-los carbó. Sinó ho han fet també s’ho mereixien!
Finalment, esperar que, sinó tot, una bona part dels nostres problemes i mancances es puguin anar solucionat al llarg de l’any. Que sigui cert que des del govern de la Generalitat ens “prioritzaran” a l’hora de fer inversions que creïn llocs de treball i que es puguin complir els desitjos individuals de cadascú de nosaltres. Segurament tots tenis les nostres prioritats...

UN RAPITENC A LA CONTRAPORTADA DEL PERIÓDICO D'AVUI

Emili Rosales: «Tot indica que no hi haurà un quart 'larsson'»
Aquesta nit, novament al tradicional escenari de l’Hotel Palace, l’antic Ritz, l’editorial Destino entrega els premis Nadal i Josep Pla.


Emili Rosales. Foto: FERRAN NADEU. ERNEST ALÓS
Editor i escriptor, Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita, 1968) és director editorial de Destino, el segell que convoca els premis Nadal (des del 1944) i Josep Pla (des del 1968), sempre la nit del 6 de gener. Ha estat darrere dels èxits de Carlos Ruiz Zafón i (amb la seva editora Silvia Sesé) de Stieg Larsson. Va guanyar el Sant Jordi del 2004 amb ‘La ciutat invisible’, però la seva següent novel·la trigarà a arribar. Per al 2010 vaticina més novel·la negra, però no un ‘best-seller’ indiscutible.

–¿No s’han plantejat mai canviar de data l’entrega del Premi Nadal? Tenir compromesa cada any la nit del dia de Reis...
–No, perquè un dels avantatges d’aquest premi és que és a l’agenda de tothom. Forma part de la inauguració de l’any editorial, la mateixa data i al mateix lloc.

–El Nadal ha estat en alguns períodes un guardó que descobria noves veus. En altres, no se sabia ben bé què. ¿Quin perfil té avui?
–L’última dècada ha donat una empenta important a escriptors que consoliden així la seva carrera literària, arriben a un públic més gran i són sotmesos a una crítica més rigorosa.

–¿Quin tipus d’obres aspiren al Premi Nadal?
–Sempre hi ha una gran varietat de gèneres, de l’intimisme a la novel·la històrica, o una certa experimentació formal. Però el que ha augmentat moltíssim aquest any és el gènere negre en un sentit ampli. És la novel·la realista avui, i és lògic que això succeeixi en temps de crisi.

–¿Quines peculiaritats té el funcionament del jurat del Nadal?
–Hi arriben gairebé 300 novel·les. El jurat en llegeix una selecció i arriba a un acord. Formo part del jurat i tinc el deure de no parlar-ne.
–El ritual consisteix que el jurat es reuneix i vota el mateix dia 6. ¿Ens ho podem creure?
–Sí, realment aquest dia el jurat diu l’última paraula.

–A Espanya els premis formen part del llançament al mercat d’una obra inèdita. ¿No està esgotada i desacreditada aquesta fórmula?
–Hi ha altres maneres de promocionar els llibres. Els premis institucionals, com els nacionals, o el Cervantes... I cada vegada hi ha més engranatges de promoció sense premi pel mig. Però la fórmula continua funcionant bé, té una utilitat clara. En el cas del Nadal, amb 66 anys d’història, afegeix valor al llibre i incorpora el premiat en una llarga nissaga històrica de guanyadors.

–¿No troba a faltar premis que consagrin les millors obres que ja estan publicades, com els britànics o els francesos?
–Això s’aconsegueix a partir d’una tradició. I aquí en tenim una de determinada, que aconsegueix el seu propòsit de comunicar amb el lector. Però, és veritat, no tenim un Goncourt.

–Si el nombre de premis és desproporcionat en castellà, encara ho és més en català. ¿Quin sentit té el Josep Pla avui?
–Una mica com el Nadal. Encara que té una dotació econòmica inferior a altres premis en català, té una trajectòria que el fa desitjable. L’any passat, per exemple, amb El silenci, de Gaspar Hernàndez, del qual s’han venut 30.000 exemplars, va ser un èxit notable.
–Com a editor ha viscut l’any perfecte gràcies a Larsson. ¿Ja s’ha esgotat el fenomen?
–Té corda per a estona. Hi ha molta gent que s’hi està incorporant i el boca-orella continua.

–¿Quins motius troba per a un èxit tan massiu?
–No és una obra oportunista; és una història ben explicada; és ambiciosa (els tres llibres són de fet una sola novel·la de 3.000 pàgines); Larsson va crear un personatge extraordinari que s’ha convertit en una heroïna; mostra els nostres pitjors comportaments i recull una cosa que està en l’aire: la gent busca evasió, però també té la sensació que no li expliquen la veritat i la vol saber, encara que sigui terrible.

–¿Hi haurà un quart larsson a partir del manuscrit que conserva la seva companya?
–És una incògnita. No hi ha cap informació que indiqui que aquestes pàgines tinguin entitat per poder ser publicades. En aquests moments, tot indica que no hi haurà un quart larsson.

–Mai com ara les vendes de llibres han estat tan concentrades en pocs llibres. ¿És un perill?
–Aquesta polarització no és un fenomen aïllat: també es produeix en la música i en l’esport. Però succeeix perquè hi ha uns llibres que són capaços d’arribar a dos milions de lectors. Jo crec que autors com Larsson o Zafón creen afició lectora. Els últims anys hi ha hagut un creixement lent però continuat dels índexs de lectura. I no de la lectura de textos en general: em refereixo als llibres.

–¿Quin futur li augura al llibre electrònic?
–Comptar amb una nova modalitat de lectura serà positiu. El repte és si tecnològicament i legalment s’aconseguirà mantenir el respecte a la feina d’algú que ha treballat per produir aquesta obra. Però no crec que hi hagi d’haver una explosió del llibre electrònic fins que ofereixi més coses de les que ofereix el paper.

AMPOSTA DISCRIMINA LA JOTA

Tot hi haver-se aprovat una moció on es demanava un especial reconeixement i protecció de la dansa típica de les Terres de l’Ebre, la jota, l’equip de govern d’Amposta dóna prioritat a la sardana.
La història ve de lluny. A proposta d’una associació sardanista del Baix Penedès, el ple de l’ajuntament aprovava una moció reconeixent la sardana com la “dansa nacional de Catalunya”. Res a dir, crec que el reconeixement és merescut.
Però a les Terres de l’Ebre, el nostre territori, el ball típic que sempre s’ha ballat és la jota.
Desafortunadament la jota va estar durant molt de temps (massa temps) quasi que oblidada. Només es ballava puntualment a determinats llocs con Paüls, la Fatarella, Falset, Xerta, Benifallet, etc. sense oblidar Ulldecona i Alcanar on gràcies al seu famós “ball de mantons”, molt lligats a les festes quinquennals, no s’ha deixat de ballar mai.

Després d’aprovar la moció de la sardana, jo mateix vaig suggerir al meu grup a presentar-ne una que reconegués la jota com la “dansa de els terres de l’Ebre” i, dintre del nostre territori tingues les mateixos reconeixements que la sardana. Aquesta moció va ser presentada per molts ajuntaments i consells comarcals pels grups del PSC.
A l’ajuntament d’Amposta es va aprovar per unanimitat (com no podia ser d’una altra manera) No obstant això i com passa amb la majoria de mocions que s’aproven “gràcies” al vot favorable de CiU, després no s’acaben complit. Potser per això, darrerament, les mocions que presentem es rebutgen quasi que sistemàticament.
I que la “jota està discriminada” no ho dic només jo. Si només ho digués jo hom s’ho podria creure o no. Però no, a part de jo ho diu més gent. Sense anar més lluny, ahir al matí vaig parlar amb un component del grup ampostí Paracota i opinava el mateix.

Li vaig explicar que, a la comissió de cultura vaig preguntar el perquè es feien ballades de sardanes l’11 de setembre (es porta molts d’anys fent-ne) i, ara, també a festes majors. La resposta que se’m va donar és que també hi va haver una ballada de jotes... Davant de la residència d’avis !!
Per la seva part, el component de Paracota em va dir que li semblava lamentable que a d’altres pobles com Tortosa se’ls havia contractat 3 dies per les festes de la Cinta i a Amposta, cap. Al final va arribar a la conclusió de que el tracte que reben de l’equip de govern ampostí és perquè, entre els seus components, hi ha socialistes.
I és allò que des de l’oposició municipal hem denunciat tantes vegades: “A Amposta s’està amb els que “manen” o s’està en contra d’ells”. No hi ha terme mig!

DRETS I DEURES DELS CIUTADANS

Les principals lleis (Constitució, estatuts d’autonomia, orgàniques, etc.) de país (de tos els països democràtics) contemplen els drets i deures que han de complir els ciutadans. Drets fonamentals com l’ensenyament, la sanitat, l’accés a un habitatge digne, a poder opinar, a l’honor i a la intimitat personal, etc. I obligacions com acatar les lleis i normes, la de contribuir econòmicament a les arques públiques, etc.
Aquestes coses són bàsiques i elementals a qualsevol estat de dret.
Però que passa quan, per exemple, la seguretat d’un estat es veu amenaçada?
Avui, llegint el Periódico he pogut veure diverses notícies que, al menys, donen que pensar. La primera la trobem a l’apartat d’Internacional a la pàgina 10 i diu així: “la segureta s’anteposa a la sanitat en l’agenda d’Obama”. A la pàgina 12, també del capítol d’Internacional. “L’escàner que despulla” el viatger s’imposa a Europa”. O, segurament la més sorprenent de totes: “Aguirre (Dña. Esperanza) planeja restringir el dret constitucional a la justícia gratuïta”. I finalment (ja no en cal buscar més, a pesar que amb tota probabilitat encara en trobaríem més: “El PP recorda que l’Executiu “investiga a milers d’Espanyols”.
Bé, totes i cada una d’elles mereixerien un anàlisi i una opinió per separat. Segurament, al final, arribarem a la conclusió que no sempre el que nosaltres podem pensar sobre un tema, serà la solució que, finalment, adoptaran les autoritats.
Molt breument, sobre les prioritats d’Obama cal dir que cada país i cada govern tenen les seves pròpies prioritats. Els EUA són un país que s’ha guanyat per mèrits propis l’odi de milions de ciutadans arreu del món. I quan dic arreu, vull dir, pràcticament als cinc continents. O és que no ha obert fronts de guerra a Sudamèrica, Àfrica, Àsia i, fins i tot a Europa? Darrerament els països àrabs són els que més han patit l’opressió dels governs americans. Es per això que es va produir l’atac de les Torres Bessones de NY aquell (ja llunyà) 11 de setembre de 2001. I, darrerament, l’intent d’atemptat a l’avió que anava cap a Detroit. Això ha fet que es prioritzi la seguretat del país abans d’una llei de sanitat pública, més o menys gratuïta. Els més desafavorits, de moment, hi surten perdent.
La notícia de l’escàner, omplirà fulles de diari, penso, que per molt de temps. El Parlament europeu els va rebutjar perquè anàvem en contra del dret a la intimitat dels passatgers. Però també, en aquest cas la seguretat dels ciutadans pareix que s’acabarà imposant a l’altre dret. Encara que tot apunta que es posaran solucions per a protegir les “parts íntimes”.
Esperanza Aguirre (Dña. Esperanza) no sé si es molt valenta o molt inconscient. De sobte vol reduir els casos en que els ciutadans puguin accedir a la justícia gratuïta que, com hem vist, és un dret constitucional. Suposo que el que pretén la senyora és alleugerar els jutjats de tants de casos com entren cada dia. Els més desafavorits (una altra vegada) que no es puguin pagar un advocat, no podran presentar demandes amb el greuge que això suposa. A partir d’ara els agents de l’autoritat que actuïn per la comunitat de Madrid, caldrà que, quan detinguin a un ciutadà i li llegeixin els drets, li facin veure que “si no té diners per a pagar-se un advocat, tindrà que fer-ho ell mateix!”
Finalment, en la darrera qüestió, discreparia bàsicament amb el que diu el PP. L’Executiu no espia ningú! Segurament hi ha molta gent espiada, però vull pensar que ho fa la policia per ordre judicial. I segurament és així perquè des de l’estiu en que la Soraya Saez de Santamaria ho va denunciar, encara no han estat capaços d’aportar una sola prova en que s’espiï a algú sense consentiment d’un jutge. A més a més, els sistema emprat per la policia per escoltar els ciutadans, els famós SITEL, va ser comprat en el temps del “regnat” d’Aznar i quan era ministre l’avui líder del PP Mariano Rajoy.
Jo que no tinc res que amagar, no em preocupa gens ni mica que em puguin estar escoltat. El mateix passa a molts dirigents del PP? Em temo que no!

ELS TEMPS CANVIEN

Algú de vosaltres pensarà... I ara aquest perquè ho diu? Tothom ens hem adonat que els temps canvien... És cert.
Ho dic perquè avui, al sortir de Tortosa i quan ja amenaçava pluja, he vist dos joves fer “autostop” A veure... Quan ha estat la darrera vegada que heu vist fer “autostop”? Cal dir que de tant en tant sempre se’n veu algun o alguns. En aquest cas era una parella. Mentre ell feia aquell gest tant significatiu amb el dit polze, ella donava l’esquena als que s’apropaven.
Als anys 70 i 80 (la meva memòria pràcticament ja no es remunta més enllà) era freqüent veure gent per la carretera fent-ne. De vegades paraves, d’altres, la majoria hi passaves de llarg, com ho he fet jo avui...
No sabria dir-ho segur, però la moda de “l’autostop” va arribar (com d’altres tantes coses) d’Europa. Eren turistes de “motxilla” que buscant el sol i la marxa d’aquest país viatjaven en condicions precàries. Al cap d’uns anys es va posar de moda allò del “rètol”. En un cartró s’escrivia el nom del poble o ciutat de la seva destinació. Així sabies si els podies portar uns quilòmetres (ja que, sovint, ells anaven molt més lluny que tu) o si simplement feies com aquell que no els havia vist.
Fins i tot podria contar diverses anècdotes que vaig veure de la meva experiència personal fent “autostop”. I d’altres que em van contar.
Una vegada a Tortosa, tot venint de Tarragona, un dissabte al dematí, em vaig posar a fer-ne davant de l’estadi. De sobte me sé va aturar un autocar i el seu conductor em va preguntar per anar a Vinaròs. Li vaig dir que “la carretera cap a Ulldecona i Vinaròs no era del tot dolenta, tret del tram de la Creu del Coll”. Ell m’insistia per anar per l’Aldea i la N-340. Finalment va anar per on jo el vaig indicar i em va pujar fins s Santa Bàrbara. Anava a buscar l’equip de futbol del Vinaròs que tenia que portar a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol cap a “ses” Illes. Llavors el Vinaròs jugava a Segona B i tenia un partit, crec recordar que contra el Ciutadella.
Un altre cop em van parar un matrimoni de Godall amb un Land Rover que tenia els seients de la part del darrera al costat, de manera que si et seies allí et donaves la cara amb els altres. Sempre recordaré la música que sonava al seu radio-cassette: “El aldeano tiró la piedra”, amb una tonada molt “pegadissa”. No recordo que mai més l’hagués tornat a escoltar.
I la darrera que us contaré li va passar a un amic meu de Madrid que en aquell temps estava de secretari a l’ajuntament de Santa Bàrbara. Es deia Carlos i un dia va pujar a una parella d’estrangers. Anaven els tres parlant, quan de sobte, els turistes estrangers van començar a parlar malament d’Espanya. Quan ja en va tenir prou, va aturar el cotxe i els va fer baixar. Els turistes van quedar-se amb cara de “tontos”.
Tornant als vells temps, hi havia una norma no escrita que havíem de complir tots els conductors: “Replegar sempre als soldats”. I és eren molts els soldats que feien “autostop” tot anant cap a casa de permís. Ara tampoc no se’n veuen...

650 ANYS DE GENERALITAT

Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News.

Quan era petit, a l’escola “d’aquella època”, ens ensenyaven la història d’Espanya. De Catalunya se’n parlava molt poc, tret de Jaume I el Conqueridor i la llegenda del tamborer del Bruc, símbol de la resistència “espanyola” a la Guerra del Francès (també coneguda per la Guerra de la Independència Espanyola) La història de casa nostra, pràcticament no existia, tot es mirava amb clau espanyola.
És per això que, en arribar la democràcia (potser caldria parlar millor la mort del dictador), algunes de les coses que sortien per la televisió o els diaris ens sonaven com si fossin noves. Encara recordo quan lluíem “enganxines” reclamant l’Estatut sense tenir massa clar el significat que tenia. Tampoc no havíem sentit parlar mai de la Generalitat, avui, l’òrgan màxim de govern del país.
Però poc a poc anàvem comprenent el seu significat. Per això, l’arribada del President Tarradellas a Barcelona el 23 d’octubre de 1977, va ser un moment esperat per la majoria dels catalans. Passava de ser el President de la Generalitat “a l’exili” de França a ser-ne el President de la Generalitat “provisional” en espera de que es celebressin les primeres eleccions autonòmiques de després de la II República a Catalunya.
Però la Generalitat de Catalunya és una institució força “antiga”. Segurament alguns dels qui em llegiu us estranyarà saber que tot just acaba de complir 650 anys d’història. El Consell Executiu de la Generalitat presidit per José Montilla es va reunir a Cervera el passat 22 de desembre per commemorar l’aniversari de la creació de la Diputació General (embrió de l’actual Generalitat) precisament a la capital de la comarca de la Segarra.
Des del llunyà 1359 fins a l’actualitat, la Generalitat ha tingut fins a 128 presidents. La qual cosa encara pot arribar a sorprendre més! I sobre tot si tenim en compte els períodes de temps en que Catalunya va perdre els seus dretes i les seves llibertats. Però com hem vist, també a l’exili s’anaven succeint els presidents. Tarradellas va succeir a Josep Irla i aquest al darrer president elegit de forma democràtica pel poble català: Lluís Companys. A la vegada, Companys, va succeir a Francesc Macià, que va tornar a ser president de la Generalitat “restablerta” després d’estar dos segles prohibida. Va ser el preu que tingué que pagar Catalunya per oposar-se al pretenent borbó i futur rei Felip V. L’any 1714 pel decret del Duc de Berwick va ser abolida la institució de la Generalitat de Catalunya.
Però si repassem la llista dels personatges que han estat presidents de la Generalitat encara trobarem més sorpreses. Han estat diverses les personalitats originàries de les nostres terres o estretament vinculades que van ocupar (encara que fos per temps reduït) la més alta institució de Catalunya. Entre aquest hi podem trobar “castellans d’Amposta” (Amposta durant molt de temps va ser seu de l’Ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem (*)), com Guillem de Guimerà i d’Abella (1376-4377), Joan d’Aragó (1512-1514) i també bisbes i altres clergues de Tortosa com la nissaga dels Oliver de Boteller (Francesc -1530-1533-, Pere -1575-1578- i el germanastre d’aquest dit també Francesc -1587-1588-) i d’altres com Alfons d’Aragó (1500-1503), Jeroni de Requesens i Roís de Liori (1569-1572), Jaume Cerveró (1572-1575), Rafael de Pinyana i Galvany (1695-1698), etc.
De totes formes caldria deixar clar que, tal com diu la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol, de l’Institut d’Estudis Catalans (autora del llibre Els orígens de la Generalitat de Catalunya -1359-1413-) a l’entrevista que publica el diari el Punt de diumenge 27 de desembre, l’antiga Generalitat i l’actual només tenen en comú el nom.
Certament, amb la “restauració” de la Generalitat de Catalunya com a institució l’any 1931 a l’arribada de la II República, Catalunya no havia gaudit des de feia segles d’autogovern gestionat pels dirigents de partits polítics tal i com els coneixem ara.
Jordi Pujol, va ser, de llarg, el president que més anys va estar-se al cap davant d’un govern amb amplia autonomia respecte al govern de Madrid.
De totes formes, “arrancar” la Generalitat després de 40 anys de dictadura, no va ser tasca fàcil. Com li agrada recordar al sergent dels Mosos d’Esquadra, ja retirat, Josep Montalvo que, durant diversos anys va ser escorta del President Tarradellas, un cop Lluís Prenafeta (secretari general de la Presidència) li va preguntar a Jordi Pujol: “President: què és la Generalitat?” i Pujol li respongué: “Lluís, la Generalitat som tu i jo!”.

(*) L’any 1280, Amposta, va deixar de ser seu dels castellans per a una permuta que va fer el rei Pere III que se’n va quedar el castell a canvi dels de Gallur (comarca de la Ribera Alta de l’Ebre –Saragossa) i Onda (Plana Baixa –Castelló)

UN NADAL SENSE CISTELLES

Segurament és obvi dir que el nom de cistella ve perquè al principi el lot de Nadal s’oferia dintre d’un recipient de vímet com el que es reprodueix a la fotografia.
Encara que el lot de Nadal més conegut és el que conté productes alimentaris, sobre tot els que són típics d’aquestes festes (torrons, massapans, cava, vi, etc.), també hi ha lots d’altres productes com pernils, embotits i també d’altres regals no tan corrents però que representen un bon obsequi per a qui els rep. De vegades també hi ha lots en metàl•lic a part de la corresponent paga “doble”.
És corrent que les empreses “donin” als seus treballadors lots d’aquest tipus. I he posat “donin” entre comentes, perquè la llei diu que s’haurà d’incorporar a la nòmina, per tant, és una retribució més que rep el treballador. És allò que fiscalment se’n diu “retribucions en espècie” i que possiblement molts no sàpiguen que vol dir.
Però aquest any sobre tot (hi ha llocs on l’any passat ja no es van donar) els lots de Nadal s’han reduït dràsticament. Hi ha hagut moltes empreses que, degut a la crisi, han optat en no donar-los.
Però el que pot ser bo per un costat, és dolent per un altre. És comprensible que si una empresa està en crisi, hagi decidit per decisió empresarial o amb mutu acord amb el comitè d’empresa, “eliminar” el lot de Nadal en espera de millors moments.
En canvi, n’hi ha d’altes (sobre tot algunes administracions i sobre tot les institucions de govern) que s’han “solidaritzat” amb les empreses en crisi i també han optat en jo repartir la cistella entre els càrrecs i treballadors.
Però aquesta situació ha desafavorit un sector (l’alimentari) que esperaven que arribessin les festes nadalenques per incrementar les seves vendes i fer “l’agost” el mes de desembre. Em diuen que enormes partides de pernils s’han quedat als magatzems davant la impossibilitat de poder-los vendre per a lots.
El que em fa por és que un “privilegi” que tenien els treballadors, a partir d’ara (i encara que retornin els bons temps, econòmicament parlant) s’acabi per a molts d’ells,
Personalment sempre he pensat que qualsevol tipus de gratificació hauria de figurar als convenis i a les corresponents nòmines. Tot allò que et “dóna” l’empresari a part de que ha estat signat en concepte de productivitat o gratificació extraordinària, és un engany al treballador, ja que igual que t’ho dóna, t’ho pot treure...
A l’administració pública, on jo treballo, no s’han donat mai ni cistelles ni s’han pagat sopars de Nadal. De vegades l’única cosa que es paga és l’aperitiu que es fa uns dies abans de les festes i, quasi sempre, pagat de les despeses de representació que té el cap. És veritat que hi ha hagut anys que hem tingut un petit obsequi. Jo encara guardo una cucafera de ceràmica que vaig rebre ja fa quasi que vint anys.
De tant en tant, sempre hi ha qui et fa arribar un petit obsequi en forma de caixa de bombons o rajola de torro. Però aquest any, la crisi també ha fet que s’hagin reduït, quasi, fins a la més ínfima expressió.
Per unes o d’altres circumstàncies, aquest, ha estat el primer Nadal que no he rebut cap cistella. Ja que ni des de l’ajuntament, ni de l’empresa pública a la que estic des del passat més de juny, han donat lot aquest anys passat. Bé, això no és del tot cert. A casa si que ens ha arribat un lot comprat a una botiga de comerç juts procedent del centre tutelar de Tarragona amb qui venim col•laborant des de ja fa més de 7 anys dintre del programa de “famílies acollidores”.
I això darrer em dóna peu a parlar de tota aquella gent que s’ho està passant, certament, molt malament. Mentre la majoria de nosaltres hem passat unes festes en família i amb la taula plena de menjar més o menys “especial” i més d’una botella de cava, hi ha qui, a dures penes, ha tingut prou pera posar patates al foc. I n’hi ha d’altres que ni això!
Finalment n’hi ha que no ha pogut compartir aquest dies amb la seva família, ja perquè no en té o perquè és un marginat social.
Com es veu, la cistella de Nadal és un privilegi que només rebem (o rebíem) uns quants. Mentre que els col•lectius més desafavorits veuen com passen aquestes dates vivint dels ajuts que els fan arribar d’altres col•lectius (com les ONG’s) que no els importa aportar temps, esforç i, de vegades alguna cosa més, per acompanyar-los.

UN ANUNCI QUE NO ENS REPRESENTA

Una vegada més, des de la Generalitat de Catalunya, s’han oblidat de les Terres de l’Ebre. En aquest cas des del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. A finals de l’any passat (com passa el temps!) TV3 va començar a emetre un espot de foment de la cultura popular i tradicional de Catalunya (l’he buscat per mirar-lo i mostrar-vos-li, però no l’he trobat) Es un espot curt (tot s’ha de dir) i on surten imatges de (possiblement) les festes més tradicionals: correfocs, ball de la sardana, castellers, gegants i capgrossos, etc. (he posat l’etc., però el cert és que no sé si surt res més...)
Cap d’aquestes mostres de cultura popular i tradicional són típicament de la nostra terra. De colles de diables n’hi ha a molts de pobles, però, per exemple a Amposta, ja fa molts d’anys que no se’n organitza un. Els gegants i capgrossos són típics d’allà on vagis, fins i tot n’hi ha colles de més enllà dels Països Catalans. Respecte a la sardana, no diré gran cosa, no sigui que s’empipen els sardanistes del Baix Penedès que en són uns grans defensors, però no és nostra, és un ball “importat” per dir-ho d’alguna manera. En canvi els castellers, ni això. Fins i tot és difícil veure organitzar alguna trobada o exhibició.

A l’Ebre, les festes populars i tradicionals més populars i arraigades a la nostra terra són: la jota, la música de banda i els correbous. I no surten per enlloc. Bé a Amposta també són tradicionals les misses (o això al menys és el que se’ns afirma des del grup de govern municipal quan enumerem les mancances de les festes majors!)
Però possiblement, els responsables del departament han cregut que posar els bous podia ferir susceptibilitats, en un moment que el debat està sobre la taula i hi ha certa controvèrsia sobre si s’han de prohibir o no.
Però una cosa semblant passa amb els correfocs. Una directiva marc de la UE també vol prohibir les festes amb foc. Evidentment, des de Catalunya pensem que es tracta d’un disbarat hi s’ha engegat una campanya a favor de seguir fent els tradicionals correfocs pels nostres pobles i ciutats.

Crec que un cop més s’ha demostrat la manca de sensibilitat cap a les nostres terres.

TVE I ELS ANUNCIS

Quan passi aquesta mitjanit i entréssim a l’any 2010, TVE, la primera televisió pública d’Espanya, deixarà d’emetre anuncis.

Els anuncis han format par de la nostra vida. De vegades, quan miro la premiada sèrie que sol emetre la “Primera”, “Cuéntame lo que pasó”, de tant en tant, encara hi surten anuncis d’aquella època. I, evidentment, per uns instants em fan retornar a aquells temps quan encara ho havia complert els 20 anys.
Però la meva memòria va uns quants anys més enllà. Quan a la majoria de cases encara no hi havia televisor. A casa meva, per exemple, el primer el varem comprar l’any 1968 a Comercial Masip de Tortosa i era de la marca “Inter”.
Els Televisors “Inter” (més tard es van convertir en “Inter-Grundig” , per acabar només sent “Grundig”) també s’anunciaven al primer canal de TVE. Una de les anècdotes (la primera que recordaré avui), és que , precisament, quan feien l’anunci dels televisors Inter, acte seguir començava el programa (o es reiniciava si s’havia fet un intermedi)


TVE només disposava de dues cadenes. El nom d’una d’elles ja l’ha dita (la Primera o el primer canal) Al segon canal se’l denominava com UHF, ja que emetia per aquest sistema. Per a poder-lo sintonitzar calia una altra antena, cosa que la majoria de cases no feien. Els bar, sí. Els bars solien tenir els dos canals. Aquests establiments sempre han estat avantguardistes a l’hora d’oferir les últimes novetats: televisió de color, Canal Plus, pantalla panoràmica, etc.)
Els bars era el lloc de reunió per antonomàsia de la gent del poble. Sobre tot als hiverns, molt més freds que ara. Quan es televisava un Barça-Madrid, no hi cabia una agulla. Si t’alçaves un moment per anar al lavabo, l’amic que es seia a la cadira del costat te l’havia de guardar, ja que, de seguida, te la volien ocupar. En un d’aquells Barça-Madrid es va produir la lesió de Bustillo, jugador del Real Zaragoza les temporades anteriors. Es jugava al Santiago Bernabeu i només començar, en cinc minuts, Bustillo va fer 2 gols (0-2) A la següent aproximació a l’àrea, el central del Madrid De Felipe li va trencar la cama per dos llocs. Bustillo mai es va recuperar del tot d’aquella greu lesió. Al cap d’una estona se’n va anar el senyal (cosa que passava sovint i sortia un rètol que deia alguna cosa així. “Rogamos disculpen esta interrupción en nuestro programa. Gracias”. Al retornar la imatge el Madrid guanyava 3 a 2. Finalment el resultat va ser de 3 a 3. Durant les nostres estones al bar, un dels jocs que feiem sovint, era endevinar la marca que s’anunciava només en veure les primeres imatges. A costa de repetir els anuncis, la nostra agilitat augmentava.
Ja devia de ser al menys l’any 1978 quan el canal UHF va poder-se veure sense una antena alternativa. Només calia sintonitzar el canal corresponent amb una rodeta situada al darrera del aparell de televisió. Recordo que en vaig sintonitzar unes quantes...

Tornant als anuncis, els que es feien una nit com aquesta (on l’expectació creixia enormement, sobre tot tal i com s’anava apropant l’hora de transmetre les campanades, tal com també passa ara) eren més cars. Moltes marques competien per ser el primer anunci de l’any. Un bon grapat d’anys el primer que es feia després de les 12 campanades era el de la companyia aèrea Iberia. Per aquell temps es parlava que el cost per passar-lo només en aquell moment era de 20 milions de pessetes! No sé si era veritat o no...

No puc dir que amb la supressió dels anuncis se’n va un trosset de la meva vida, ja que l’oferta de canals és ara molt més àmplia i, normalment, quan arriben aquests canvies de canal ràpidament. Tampoc la “Primera” o la “2” són les cadenes que més miro.
Però e veritat que per a TVE, la supressió dels anuncis marcarà un abans i un després.

MÉS VAL PREVENIR QUE HAVER-SE QUE LAMENTAR

Aquests dies s’ha format un gran enrenou per les declaracions que fa ver el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Alfredo Pérez Rubalcaba. Tret que del Conseller d’Interior del govern Basc, el també socialista Rodolfo Ares, la majoria dels qui han opinat sobre el tema ho han fet de forma negativa, inclosos els sindicats de la policia y, per suposat, Mariano Rajoy y el Partit Popular.
Avui, sobre el tema, el Periódico de Catalunya titula: “ETA va comunicar a les bases un gran atemptat i un segrest imminent”.
Llavors, el toc d’atenció que va fer el ministre era del tot justificat o no? A la meva manera d’entendre, jo diria que sí, ja que en les èpoques de “certa tranquil•litat”, sol haver-hi un cert relaxament tant per part de la població civil com de la pròpia policia.
La prova l’hem tingut només fa uns dies quan el terrorista nigerià que, segons pareix, pertanyia a Al-Qaida, va passar diversos controls de seguretat i va estar a punt de fer esclatar un artefacte en ple vol al territori nordamericà.
I els controls als aeroports existeixen. Sense anar més lluny, a mi, el passat agost, quan vaig volar a París, a l’aeroport de Barcelona vaig tenir que deixar una navalla multiusos que, per error, portava a l’equipatge de ma. I a la tornada, a la novia del meu fill gran li van remenar tota la bossa on portava la roba bruta perquè havien vist encara ara no sé el què...
L’única cosa que se li pot retraure al ministre és que, pot ser, el toc d’atenció l’hauria tingut que fer de forma interna als cossos i forces de seguretat de l’estat en lloc de fer-ho públic als mitjans de comunicació. És cert que aquestes tipus de coses quan es diuen en públic davant de les càmeres de televisió i els micròfons de ràdio, sempre creen cert neguit per part de la població i de vegades cal evitar-ho.
Però també és cert, vistes les publicacions, que l’amenaça és real i que cal estar alerta davant d’una més que hipotètica acció de la banda terrorista ETA.
Suposo que hi ha molta gent que prefereix ser avisada per accentuar les mesures preventives que tenir que lamentar després una desgràcia com és una vida humana o un inhumà segrest per part dels terroristes.

S'ESVAEIX LA POSSIBILITAT DE LA VEGUERIA EN DATES PROPERES

En contra del que s’havia anunciat, to indica que a l’Ebre, els Reis Mags no ens "portaran" la vegueria.
A data d’avui, les disputes entre diferents municipis i també entre partits, tot fa pensar que, finalment, la tant desitjada divisió territorial de Catalunya en vegueries s’aplaçarà sense saber-ne encara fins a quan.
CiU ja demana que es reiniciï el debat sobre les vegueries una vegada s’hagin celebrat les properes eleccions al Parlament de Catalunya que han de ratificar l’actual govern o bé permetre l’accés d’altres formacions a la presidència del govern de Catalunya.
Des del meu punt de vista, ni Arturo Mas ni CiU han de “confeccionar” l’agenda que ha de seguir el govern. Només faltaria!
Les disputes no només són a les Terres de l’Ebre per qüestions de capitalitat, també al Camp de Tarragona hi ha un tira i arronsa entre Tarragona i Reus sobre la denominació. Tarragona vol que porti el nom de la ciutat i Reus prefereix la denominació de Camp de Tarragona. O als Pirineus on la Vall d’Aran no vol sentir a parlar d’integrar-se a cap Vegueria o la Noguera que prefereix integrar-se a la vegueria dels Pirineus abans que a la del Pla de Lleida.
Tot aquest enrenou ve donat per la incapacitat de l’actual conseller de Governació, el republicà Jordi Ausàs. Una vegada més queda demostrat que no es el mateix estar a l’oposició que tenir responsabilitats de govern.
Qualsevol govern ha de ser dialogant amb les altres institucions i partits i procurar arribar a amplis consensos. Però de no fructificar les negociacions, cal prendre decisions de govern costi el que costi.
Si s’ha adquirit el compromís, hi ha que dur-se a terme, del contrari donarem més arguments a l’oposició sobre la ineficàcia del govern. Les Terres de l’Ebre (o deia al dia de la comarca de Fira Amposta el conseller de Política Territorial i OP Joaquim Nadal) és un dels territoris on es donen més condicions per a convertir-se en vegueria i, segons el propi conseller, seria un dels primers territoris en ser-ho.
També crec que és on hi ha un percentatge més alt de ciutadans que saben el que significa i que voldrien poder autogestionar-se sense tenir que dependre dels “centres de govern més allunyats”.
Jo mateix seria un dels partidaris de que la vegueria fos una realitat en dates properes. No cal dir que, si hi ha un cert endarreriment, la meva decepció serà gran.

QUÈ TEM UN DICTADOR?

Entre les llibertats que prohibeix o restringeix un dictador està la llibertat d’informació. Sap que prohibint l’opinió dels seus “enemics” polítics o reduint-la fins la marginalitat i controlant la resta de la informació, aconseguirà imposar el pensament únic entre els seus subordinats.


Qualsevol informació “no oficial” serà titllada de subversiva i l’atacarà fins l’extrem de fer creure als seus que l’opinió que imposa es la verdadera.

MANCA DE SENSIBILITAT...

O farts de repressió?

Avui, a la pàgina on hi ha les cartes al director del Periódico de Catalunya hi ha una fotografia de Francisco Juárez de Barcelona que respon a una carta publicada a la mateixa secció amb el títol de “Exclusió del castellà” el passat dia 22 i signada per Isac García Alonso.
Isac García Alonso es queixava de la manca de felicitacions en castellà en els llums nadalencs de Barcelona i Francisco Juárez remet una foto amb la felicitació del Nadal en diferents idiomes, també en castellà.
La absència de retolació en diferents idiomes, normalment, als natius de Catalunya, ens pot passar inadvertida, però segur que els que ens visiten si que ho troben a faltar.
Els passat estiu, en el viatge que férem a París, et podies trobar rètols en castellà al metro avisant-te de la presència de carteristes. També ho podies veure a l’entrada de la Tour Eiffel o a d’altres llocs. Evidentment és un gest que el visitant agraeix ja que no tothom coneix l’idioma del país que sovint visita o té dificultats de comprensió.
Jo crec que, a Catalunya, la manca de retolació bilingüe, és més fruit de la repressió que ha sofert històricament el nostre idioma que no una falta de respecte per a qui ens visita.
Està molt bé exigir-li a l’immigrant o al turista que es passa llargues temporades aquí el coneixement del català, al menys, l’oral. Però no tots els estrangers que ens visiten ho fan per temps perllongats.
De vegades, aquestes actituds donen motius als “de la caverna” a que ens critiquen més de “l’estrictament necessari”. Vull dir que tota crítica és sana i, normalment, constructiva, però de vegades es donen arguments innecessaris a “l’enemic” per a carregar-los de munició en contra nostra.
De totes formes penso que és un disbarat que puguin dir coses que no “s’aguanten” en lloc. En aquest cas és sobre l’euskera i un comentari que vaig llegir la setmana passada. Deia alguna cosa així com que “amb el govern actual del País Basc (PSE-PP), l’euskera tindria un retrocés important”. Possiblement amb l’arribada de la democràcia, la parla d’Euskadi es va normalitzar però encara està molt lluny del nivell que té i ha tingut el català. Vaig estudiar a Tarragona i, per casualitat, tinguérem una professora basca. Ja a les acaballes del curs, un dia estàvem a la cafeteria de l’institut i parlàvem en castellà amb Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia (que així es deia) i de sobte, entre nosaltres, posarem a parlar català. Era l’any 1974. de repent ella va dir que ens admirava. Que al País Basc, quan hi havia un castellanoparlant, encara que només en fossa un, tota la conversa es feia sempre en castellà. Avui encara tenim exemples de que no s’usa tant l’Euskera com aquí el català.
Per a finalitzar tornaré una mica al principi. També al Periódico hi ha avui un anunci de Vodafone sobre una botiga “innovadora” que s’ha obert a Barcelona, concretament a l’avinguda Diagonal núm. 601. L’anunci és d’una plana i sobre la meitat i de forma destacada s’hi pot llegir: “Vodafone continua així apostant per Catalunya, que esdevé una de les regions més importants en el panorama nacional per a l’operadora”.
Les regions a Espanya es van acabar en arribar l’estat de les autonomies. Jo entenc que a algú li costi dir nació o nacionalitat, però posats a buscar un terme mig entre “l’antiga” denominació i l’actual, sempre queda el de comunitat autònoma o autonomia.
Potser el rebot, d’anar per aquest camí, encara ens seguirà durant per una llarga (llargíssima) temporada.

57-99

Vint-i-dos punts ha estat la màxima diferència entre el Real Madrid i el Barça quan han jugat a la pista del primer. O sigui, el resultat d’avui, és un d’aquells que es considera històrics. Només he pogut veure els darrers minuts, però quan mancaven encara 7 minuts del 4t període, el Barça ja guanyava per uns 25 punts, la qual cosa ha fet que els minuts de les escombraries (com es sol conèixer als darrers minuts quan ja no es juga res) fossin més del que és normal.
Ha estat la darrera victòria del Barça sobre “l’etern rival”. En aquest cas, és cert, ha estat de bàsquet, però és igual. Una derrota del Madrid sumada a una victòria del Barça és motiu d’alegria per a tots els aficionats al futbol.
Estic segur que demà, el meu amic Joan Antoni, un seguidor de l’esport de la cistella, estarà molt satisfet del Barça. Segur que algú li preguntarà pel partit (potser jo) i ens explicarà amb pèls i senyals algunes coses del joc que jo, que en sóc aficionat, però que no en conec molt d’aquest esport, les desconec.
El que si que sé és que el Barça de basquet, entrenat per un home de la casa, com Guardiola, Xavi Pasqual, només ha perdut un partit des de que va començar la temporada. Un partit a la pista del Gran Canària 2014 el passat octubre i des de llavors presenta un expedient “immaculat”, tant a la lliga espanyola com a l’europea, on hi juguen les millors jugadors d’Europa i només superats pels de l’NBA.
Avui els comentaristes de la “2” estaven eufòrics. Parlaven de que al Barça d’aquest any no té rivals i quasi donaven les copes per guanyades. Potser Xavi Pasqual tindrà que fer de Guardiola i fer-los baixar del núvol. Les competicions són molt llargues i s’ha d’anar pas a pas. Però la victòria d’avui a la pista del Madrid és un pas gran. Molt gran!!

Visca el Barça!!!

(la imatge està treta de la pàgina d’esports de Yahoo)

EL MAGATZEM TEMPORAL DE RESIDUS: UN CARAMEL ENVERINAT

Un altre cop ha sortit el tema del magatzem temporal de residus radioactius. És un caramel enverinat que pot afavorir uns pocs i perjudicar a un bon grapat.
Tal com informa avui mateix el Periódico, el govern de l’Estat tempta als municipis on ja tenen centrals nuclears per poder deixar allí els residus de forma “temporal” a canvia de quantitats, encara que indeterminades, hom preveu “astronòmiques”.
L’enorme “negoci” que representa i ha representat la instal•lació de centrals nuclears, ha fet que els municipis s’hagin acostumat a dues coses: a viure amb el perill que suposa i també rebre una bona compensació econòmica.
A part, molts dels ciutadans d’aquests municipis han trobat feina dintre de la pròpia central o bé en alguns dels llocs de treball que, indirectament, s’han anat creat.


És de suposar que el magatzem no ocuparà tanta ma d’obra, però el municipi que finalment acabi acceptant els residus si que rebrà un bon grapat d’euros.
Fa uns mesos ja va ser l’alcalde d’Ascó que va deixar entendre que el seu poble podria acabar acceptant ser “candidat”.
Però el perill que suposa tenir-los (ja sé sap que la vida dels elements radioactius és molt més llarga que la vida humana), a la meva manera d’entendre no compensa.
I els pobles del costat, no tenen opinió? Evidentment no tenen la darrera paraula, ja que no tenen competència sobre la sobirania del poble del costat, però caldria escoltar-los.
Igual com ha passat amb les centrals nuclears, els pobles veïns també rebrien alguna mena de compensació, però menor que el municipi receptor.
Les promeses de les empreses que gestionen centrals i residus, sempre són temptadores. Però a l’hora de la veritat, de vegades, no s’acaben complint. Vull recordar el pont sobre l’Ebre a Riba-roja que acabava en un camí... No sé di ara ja s’ha fet la carretera per a poder evacuar la població en cas d’emergència. Però em temo que en el cas d’una gran catàstrofe, la població acabaria sent igualment afectada per molt ràpid que s’acabés actuat.
Les Terres de l’Ebre (o la Vegueria de les Terres de l’Ebre si s’acaba fent realitat) caldria oposar-se a qualsevol tipus d’instal•lació d’aquesta mena. No volem més MERDA al nostre territori. El que volem i necessitem és un desenvolupament sostenible que ens ajudi a no perdre el tren del creixement.

UN MAL EXEMPLE

Com que ja és tard i vol ploure, breument, us escriure un petit comentari del que considero un mal exemple: l’ERO que afecta a tota la plantilla de treballadors de Air Comet, empresa aeronàutica del president de la patronal espanyola CEOE Gerardo Díaz Ferrán.
Penso que de treballadors n’hi de bons i de dolents. No dubto que d’empresaris bons també n’hi ha, però penso millor que n’hi ha que tenen sort i n’hi ha que no...
En època de crisi, un dels sectors més perjudicats, segurament, ha estat el del transport aeri. Ja ha passat més vegades. Però això no és l’excusa per a que el president dels empresaris hagi fet el que ha fet. L’exemple que ha donat no és ni bo ni exemplar. Un senyor de dretes declarat com ell, que va criticar no fa gaires mesos la política econòmica del govern socialista i que, fins i tot, crec recordar que va arribar a demanar eleccions anticipades, hauria tingut que afrontar amb més responsabilitat la crisi d’una de les seves empreses (crec que també està posat dintre del món de les asseguradores)
No només deixa al carrer la totalitat dels treballadors (640), sinó que també ha deixat “a terra” uns 1.500 passatgers diaris que ara se’n tindrà que fer càrrec el Ministeri de foment i “col•locar-los” en altres vols...
Ell pot dir el que vulgui i donar la culpa a la crisi i a la manca de crèdit, però la seva actitud, des del meu punt de vista, ha estat deplorable i detestable.
Davant d’aquesta situació, una persona responsable (demostra un cop més que no ho és), tindria que dimitir. No fa gaires dies va tornar a ser reelegir i fins i tot es va arribar a plantejar dedicar-se de forma exclusiva a l’organització empresarial que presideix. Ara, aquesta mateixa organització s’ha donat un termini de 10 dies per a decidir sobre el futur del seu president. Es veu que la seva junta executiva està dividida. No voldria arribar a pensar que entre els que han rebut favors del president i els que no ho han fet. Cal pensar que actuaran de forma objectiva i no es deixaran portar per motius personals i d’amistat. Però torno a dir, Díaz Ferran no tindria que “passar” aquesta responsabilitat a l’executiva de la CEOE. La responsabilitat ha de ser d’ell i, davant d’una mala gestió de la crisi de la seva empresa i l’exemple que dóna pel càrrec que ocupa, hauria de presentar la dimissió de forma irrevocable i immediata.

I si heu arribat fins aquí, només desitjar-vos unes bones festes de Nadal. Encara que si puc, seguiré donant-vos la tabarra els dies que pugui per molt ocupat que estiui. Gràcies.

LES PRIMERES ESCARAMUSSES ELECTORALS A AMPOSTA

Quan ja només queda un any i mig per a les properes municipals, alguns partit ja han començat a buscar candidat.
A hores d’ara pareix que només CiU i el PSC el tinguin decidit del tot. Si no hi ha novetats repetiran els que van estar els caps de llista en les passades eleccions.
En el cas d’ERC, l’altre partit present al consistori ampostí, es va remorejar el passat estiu que es faria públic el nom de la persona que havia de substituir a l’actual cap de cartell i exconcellera Marta Cid abans de que acabés l’agost. Però els mesos han passat i encara (si es que finalment el hi ha) no s’ha fet públic cap nom. Potser perquè pressuposen una baixada important de vots pel que significa la figura de l’actual cap de l’oposició de l’ajuntament de la capital del Montsià.
Però hi ha d’altres partits, dels considerats “importants” que en els darrers anys no han aconseguit “puntuar” a Amposta. Em refereixo a ICV i, sobre tot, al PP.
Com suposo que tots sabreu, ICV a Amposta té un vot fidel d’uns 250 electors. Aquí no es pot comptar amb el seu soci a Catalunya EUA, ja que, els qui van quedant d’aquesta formació (per desgràcia cada cop menys, ja que solien ser persones grans) es presenten col•ligats amb ERC. En les dues legislatures que ICV va decidir presentar-se de forma separada (s’havien presentat amb el PSC), no va aconseguir cap regidor. Potser que la figura de qui va ser el cap de llista en aquestes dues eleccions va tenir que veure amb el resultat, però tampoc cal donar-li a ell totes les culpes. En els darrers mesos s’han vist dirigents territorials d’ICV diverses vegades per Amposta reunint-se amb certa persona (de moment no donaré noms del possible candidat) És cert que Víctor Gimeno i Jaume Forcadell, de forma conjunta o per separat se’ls ha vist compartit estovalles amb un mestre que donaria el perfil requerit per la formació ecosocialista.
Però de fer-se realitat, la sorpresa la podria donar el PP. A Amposta, el PP, també té un electorat prou fidel que, en arribar les municipals, es sol diluir dintre de CiU. Torbar un candidat en experiència i solvència, podria retornar als populars el regidor (i fins i tot dos) que havien tingut no fa gaires legislatures i, segurament, en detriment de CiU. El remors, en aquest cas, apunten a un exregidor de CiU (tampoc en donaré més detalls) l noticia, ho entenc, es del tot sorprenent, però la política no tindria “salsa” si no hi passessin coses sorprenents.
Tampoc seria d’estranyar el “ressorgiment” d’alguna candidatura independent. Hi ha personatges que la demanen ja fa molt de temps. Però es evident que, com passa amb els altres casos, caldria anar pensant amb un cap de llista amb certes garanties. De no ser així, l’única cosa que aconseguirien seria restar vots als altres partits que estan ara a l’oposició, afavorint l’actual partit al govern a Amposta.

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Vol ser Catalunya un país independent? O dit d’una altra forma: Els ciutadans de Catalunya volen la seva independència?
Avui, el Periódico de Catalunya publica el seu “baròmetre d’hivern” realitzat per l’empresa GESOP. A la pregunta “Si demà sé celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, ¿hi votaria a favor? “El 39 % dels catalans dirien ‘sí” a la independència” (titular de portada del rotatiu) Mentre que el 40,6 % votaria “no”. (En fulles interiors s’hi dóna molts més detalls: Segons el “record de vot” (o sigui, del partit que es vota normalment) i altres preguntes no menys interessants, com per exemple: “Catalunya és una nació?” O “Creu que l’Estatut està dins de la Constitució”.
A part de les moltes conseqüències que hi treu el propi diari, un també pot arribar-se a fer els seus propis criteris si és que ja no se’ls ha fet. És evident que dintre d’un clima d’adversitat on, des de Madrid i, sobre tot, des de les files del Partit Popular no se’ns ho està posant gens fàcil, s’arriba a produir un efecte “d’acció-reacció”. Es a dir, si des de la dreta reaccionaria i espanyolista (cal recordar que hi ha qui diu que és d’esquerres, però una cosa és dir-ho i l’altre sentir-s’hi) se’ns boicotegen normes bàsiques per al bon funcionament del nostre país com per exemple l’Estatut, les lleis de finançament, educació, etc. Acte seguit, la nostra reacció és oposar-nos a tot el que ens arriba d’allí. I el més important, està clar, és la dependència administrativa que té Catalunya.
Avui el nostre Parlament ha rebutjat per segon cop acceptar a tràmit la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació per al 25 d’abril. El motiu és que “no és competent per a convocar-lo”.
I és cert. Mal que ens pesi, la Generalitat de Catalunya i el Parlament són institucions de l’Estat Espanyol. Si tenim autogovern és perquè en el seu dia els parlaments espanyols (Congreso de los Diputados i Senado) van acceptar les lleis que ho permetien.
Ho he dit moltes vegades, les relacions entre Catalunya i l’Estat són com una mena de contracte on l’Estat en té la majoria absoluta!
Podem convocar referèndums, podrem animar a les nostres seleccions con la de futbol que juga avui un partit contra l’Argentina de Messi, podrem elaborar les nostres lleis, però sempre vigilats pel “Gran Hermano” que no ens deixarà passar un pèl de la ratlla.
Sort farem si l’Estatut no surt retallat! I si surt, podrem convocar manifestacions, podrem fer un govern de concentració nacional, podrem prendre les mesures que creiem més adients, però la darrera paraula la tenen ells.
Podrem fer com “l’avi” Masià i proclamar la “República independent de Catalunya”. Però ells també tenen l’exèrcit...
Ah! I exactament Macià va proclamar: “la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. O sigui, que tampoc es va atrevir i això que ell havia estat militar de professió.

UN ANY PERFECTE

Ahir parlava de les cireretes del pastís del Barça i deia que amb tota probabilitat, Messi seria nomenat el millor jugador del món per la FIFA, amb votació feta per entrenadors i capitans de equips de futbol i li lliurarien el FIFA World Player. Així va ser i ara ja podem dir que “oficialment” tenim (i gaudim) del millor futbolista del món mundial!! I a l’igual com va passar amb la Pilota d’Or, amb la diferència de punts respecte al segon (qui va quedar segon?) més gran de la història!
De tots els qualificatius que sé li han donat al “nostre” Barça, em quedo amb un: “Un any perfecte!”
Sóc conscient que la perfecció és difícil d’assolir. Treure un 10 en un examen significa haver estructurat bé el tema, no haver-te deixat res, no haver fet faltes d’ortografia i, finalment, presentar-lo de forma adequada. Però amb un 9,5 també tens un excel•lent. Deixem-ho així, el Barça de la temporada 2008-2009 ha obtingut un “excel•lent”, ja que s’ha pogut fallar en moments puntuals... Ara bé, si el que tenim en compte són els resultats, llavors sí, el resultat ha estat el més òptim possible 6 copes de 6 jugades. Llavors sí que és perfecte!! Però ep!, en realitat han estat 6 de 7. Manca la copa de Catalunya amb semifinals a la Ràpita... Però qui se’n recorda o qui se’n vol recordar d’aquella copa...
Però l’èxit més gran de casa és haver-se assolit amb un entrenador i la majoria de jugadors de la pedrera. A la gal•la d’ahir per la nit, Xavi va quedar tercer per davant del “segon” (és que no me’n puc recordar del nom...) i Iniesta, cinquè! I entre els 11 ideals encara s’hi trobava Álves que, no és de la cantera, però si del Barça. I jo en vaig trobar a faltar uns quants: Puyol, Piqué, etc. Però és evident que la FIFA va considerar que amb quatre blaugranes a l’equip mundial ideal ja n’hi havia prou.
I una pregunta que quedarà a l’aire: Sense Pep Guardiola, també s’haurien assolit aquests 6+1 èxits? (no oblidem el 2-6 al camp del Santiago Bernabeu) No ho sabrem mai, però jo ho poso en dubte. I això que a principi de temporada (ho reconec) era dels qui no confiava amb el Pep.
Avui mateix he parlat amb un forner que s’ha establert fa poc prop de casa. És argentí i aficionat a l’Estudiantes de la Plata. No em pogut d’estar-nos de parlar de la final del Campionat del Món de clubs jugat el passat dissabte i m’ha reconegut que els seu equip havia jugat “amb el millor equip del món”. També hem parlat de Messi i del deute que té amb el Barça i l’agust que s’hi troba... Però també m’ha lloat la pedrera i dels extraordinaris jugadors que hi surten i aquí es troba la diferència amb el Madrid.
Per acabar us diré el que em va dir mon fill a principi de temporada sobre el planter: “Jo ja em conformaria en que cada anys un jugador sortís bo”. L’any passat va ser Busquets i aquest any Pedro. A d’altres ja els veus despuntar... Potser dintre de poc tindrem representació “territorial” amb el faldut Oriol Romeu de qui vaig ser molt amic del seu oncle Jaume. De moment ja ha debutat amb el primer equip i amb Guardiola, que s’hi pugui quedar de forma definitiva, és qüestió de mesos... o setmanes, qui sap?

LES CIRERETES DEL BARÇA

El cos ja fa dies que em demanava parlar del Barça. Però potser era una mica “precipitat” parlar-ne abans d’haver jugat el campionat del món de clubs a Abu Dabi.
Molts deien que guanyar aquesta sisena copa seria com la cirereta del pastís.
La meva opinió és que cireretes del pastis, aquest any 2009 que acaba la setmana que ve, n’hi ha hagut moltes.
La passada primavera, quan el Barça encara no havia guanyat res, “els” de Crackovia es van inventar una cançó que parlava de guanyar la Copa del Rei, la Lliga i la Champions League... I per aquest ordre. Casualitat o no, el mes de mai de 2009 passarà a la història del Barça per haver guanyat els tres trofeus i a més a més per l’ordre que havia “profetitzat” el popular programa de TV3. Però per si el passat mes de maig, “només” pels tres títols assolits ja va ser important, jo hi sumaria (i molts d’altres també), la victòria per 2 a 6 al camp del Real Madrid, aquell que un dia, amb males argúcies ens va pispar a Alfredo Di Stefano i segurament va impedir que el Barça hagués pogut signar un altre període d’èxits dintre de la seva història. I que hauria passat amb el Madrid? Hauria estat el mateix club que hem tingut que patir tantes vegades? Això no sé sabrà mai.
Però tornem al Barça. Guanyar els tres títols principals que es disputen durant la temporada, ja és un èxit de per si. Quan es guanya el “doblet” (lliga i copa, ja ho és), ja que guanyar-ne al menys un a l’any, hauria de ser habitual a qualsevol equip dels grans.
Al guanyar la copa del Rei i la Champions, el Barça es feia mereixedor de poder disputar les dues supercopes. La d’Espanya que la juguen els vencedors de la Lliga per un costat i la Copa del Rei per un altre, el Barça, com a guanyador de les dues no podia enfrontar-se a ell mateix (potser hauria estat una experiència interessant...) i també, com a vencedor de la Champions League, calia enfrontar-se al guanyador de la Copa de la UEFA (ara anomenada Europa League)
Per ordre cronològic, el primer rival va se l’Athletic Club de Bilbao que havia disputat sense èxit la final de la Copa del Rei al Barça. El primer partit va ser a Sant Mamés i el Barça ja va guanyar per 1-2 el 16 d’agost. El de tornada, a l’estadi del FC Barcelona es va disputar el 23 del mateix mes i el Barça va tornar a guanyar per 3-0.
A la Supercopa d’Europa, el Barça es va enfrontar al Shakhtar Donetsk de Ucraïna a Mónaco. Encara que a la pròrroga el Barça va guanyar per 1 a 0. Era el 28 d’agost.
Dos cireretes més del pastís, ja s’havien aconseguit. Col•lectivament només faltava la Copa del món de clubs que es jugaria el mes de desembre, una trofeu que el Barça no tenia i que només hi dóna dreta a jugar si has guanyat abans la Champions, per tant, és força complicat poder-la jugar.
Dissabte 19 de desembre el Barça va jugar i guanyar aquesta final contra l’equip argentí de Estudiantes de la Plata per 2 a 1. També va caler sofrir i arribar a la prorroga, però el sisè títol de la temporada ja estava al sarró blaugrana. Una altra cirereta.
Però és que a més a més, als títols de l’equip, els més importants, encara se li han d’afegir els individuals: Valdés el porter menys golejat, Guardiola el millor entrenador, Messi el millor jugador de la Champions, també Messi Pilota d’or que l’acredita com a millor futbolista del món, títol atorgat per la revista France Football amb la major diferència de punts de la història. Una Pilota d’or on Xavi va ser el número 3, Iniesta núm. 4, etc. Cal sumar-hi també els jugadors del Barça que van formar part de l’11 ideal de la passada Champions: Puyol, Xavi i Messi. Tot un nou grapat de cireretes!! I segurament me’n deixaré algun.
I aquesta tarda, es donarà el darrer títol individual. La FIFA World Player proclamarà qui ha estat el millor jugador del món de l’any 2009. Tots els números apunten una vegada més al petit argentí Lionel Messi.
De ser així, aquesta seria la darrera cirereta. Un pastís ben carregat on no em sobra cap i on encara se’n haurien pogut guanyar unes quantes més si jugadors com Samuel Eto’o hagués estat el màxim golejador de la Lliga. El trofeu Pichichi com se’n anomena popularment.
I tot això gràcies a un entrenador "novell" Pep Guardiola i la majoria de jugadors de la "pedrera". LES AUTÈNTIQUES CIRERETES DEL BARÇA!! O potser diamants?

DESTINACIÓ: VINARÒS

El Periódico de Catalunya del passat diumenge 22 de novembre portava un titular que deia així: “Milers de catalans afronten a València les proves de nivell C”.
Molts d’aquests catalans, segurament la majoria, van a fer l’examen de català (perdó, de valencià) a Vinaròs que, per alguna cosa, és la ciutat més propera a Catalunya.
A l’hora de buscar-ne els motius, les opinions dels enquestats podrien ser diverses. Entre les diverses raons que hi trobaríem per a justificar el desplaçament estarien: que al País Valencià s’hi fan més dies d’exàmens, que no cal fer un curs previ per a poder-t’hi presentar, que si aproves el valencià podràs optar a llocs de treball on es requereix aquest requisit, etc.
Però sense cap mena de dubte, l’opinió majoritària dels qui van (no sé si s’atreveixen a dir-la en públic) és la creença que “allí és més fàcil aprovar”.
Sí és veritat o no, el tema ja fa anys que se’n parla i no només a la premsa escrita, sinó també a la cadena de televisió pública de Catalunya.
Però el que sí és cert, és que el tracte entre totes dues comunitats, Catalunya i el País Valencia, no és recíproc. Mentre a Catalunya s’accepta que una persona amb el nivell de valencià requerit per a cada cas puguin treballar de professor, d’infermera, etc., a València no passa el mateix. Un persona que visqui al Principat i que tingui els nivells de català pertinents, no pot treballar a València perquè allí li exigiran que tingui els mateix grau de Valencià.
Tan diferent és un “idioma” de l’altre? La resposta és contundent: No!
No crec que hagi cap ciutadà d’un costat o de l’altre del riu Sénia que escolti parlar als seus veïns, del Nord o del Sud, segons sigui el cas, i que no els entengui.
A TV3 (de la que també en tindríem que parlar...) de tant en tant surten actors i actrius valencians a les sèries de producció pròpia. També a Catalunya Informació, el canal de notícies de la ràdio pública, també hi ha al menys una locutora valenciana. Diferent accent, sí... Diferent idioma, no!
L’any passat en va dir el gerent de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, vinaros en c de naixement i faldut d’adopció Jaume Antich: “Tret de tres o quatre paraules, totes dues parles són iguales”. I d’això els membres de la Taula del Sénia en saben molt. La Mancomunitat, que agrupa pobles de les comarques valencianes de l’Alt i del Baix Maestrat, de la terolenca Matarranya i de la catalana Montsià, han sabut deixar de costat qüestions com l’idioma i les idees polítiques de cadascú i s’han posat a treballar en benefici de les seves respectives ciutats i pobles. Només uns pocs pobles que, segons els estatuts de la mancomunitat, tenen dret de ser-hi i als que se’ls a convidat a integrar-se, no ho han fet.
Però mentre al País Valencià segueixi governant el Partit Popular, el restabliment de unes bones relacions entre tots dos governs autònoms, em sembla una tasca difícil d’assolir. Caldria superar aquests aspectes puntuals com és la parla i treballar conjuntament per al bé de tota la ciutadania.
Però tornant a Vinaròs, és cert que “l’èxode” de catalans que van a Vinaròs a examinar-se, no és nou.
Quan jo em vaig treure el carnet de conduir cotxes (classe B), també hi havia que anava a la capital del Baix Maestrat a provar sort després d’haver-ho intentant per enèsima vegada a Tortosa sense aconseguir-ho. També es deia que “a Vinaròs era més fàcil”.
Sovint s’explicava l’anècdota del tio Marcelino (a les nostres terres tots eren tios o ties, encara que no hi hagués cap mena de parentiu pel mig) que després d’anar més de trenta vegades a examinar-se del carnet de conduir a Tortosa i tornar a suspendre, va dir: “Si no aprovo aquí a Tortosa, aniré a Vinaròs i, sinó, a “Castilla la Vieja” (reunia províncies de les actuals comunitats autònomes de Castella i Lleó, Cantabria i la Rioja)
Finalment el tio Marcelino va aprovar el carnet de cotxe i es va comprar un Citroën “dos cavalls furgoneta”, tant típic entre els pagesos de l’època.
El que ignoro és si finalment va aprovar a Tortosa, a Vinaròs o a Logronyo.