Després de l’elecció de Rodríguez Zapatero com a President de l’Estat Espanyol, tal i com era previsible, també, com estava previst, ha anunciat el que serà el seu nou govern. Hi ha hagut de tot, cares noves, cares velles, cares que han canviat de cartera. Una mica com una macedònia de fruites... Entre les cares velles i la notícia que qualifico com a freda, és, sense mena de dubte, el nomenament de l’andalusa Magdalena Álvarez. Un nomenament que no ha estat gens ben rebut des de Catalunya degut a la seva gestió (dolenta) respecte a l’arribada de l’AVE a Barcelona i també en la xarxa de rodalies de RENFE. Així no és d’estranyar que hagi rebut crítiques de tothom! Però també es demostra la força de Manuel Chaves que, de tots, ha estat l’únic que ha sabut influir en Zapatero i aconseguir que Álvarez repetís com a ministra.
La tèbia és el nomenament de Carme Chacón com a nova Ministra de Defensa. Sobta veure una dona i catalana al front d’una institució com és l’Exercit on, fins fa poc era exclusiu dels homes i que la dona no hi juga ni un paper de secundari. Però la defensa d’un estat no passa només per l’exercit. Em ve més al cap la imatge de la nova ministra reunint-se amb els seus homòlegs europeus en una cimera de l’OTAN, que donant ordres als caps militars espanyols. S’havia demanat un nou ministeri per a qui va encapçalar la candidatura socialista de Barcelona. S’havia dit que el de la Vivenda la convertia més en un “florero”, pel poc pes que tenia, que una veritable ministra amb un lloc de responsabilitat i gestió dintre del govern. Però Ministra de Defensa...
I la calenta ha estat el nomenament de Celestino Corbacho com a nou Ministre de Treball (i amb competències en immigració) ens substitució de Jesús Caldera. Corbacho és un home amb molt de pes dintre del PSC i molt proper al President de la Generalitat. Un home que ha pogut demostrar la seva vàlua al davant del govern municipal de l’Hospitalet de Llobregat (el poble més gran d’Espanya sense ser capital de província) i també de la Diputació de Barcelona (l’única que funciona bé al Principat, segons paraules del meu fill gran) Això també ha permès accedir a l’alcaldia, encara no un any després de haver-se celebrat les darreres municipals d’una dona: Núria Marín. Aquest segon ministeri per al PSC és la mostra d’agraïment de Zapatero pel bons resultats a Catalunya. També cal assenyalar que, per primera vegada ens els governs socialistes, hi haurà una cartera ministerial per al Partit Socialista d’Euskadi i va a parar a mans d’una dona: Cristina Garmendia.
De moltes de les cares noves, encara res coneixem, però els hem de desitjar (a tot el govern) encerts en la seva nova o vella tasca i que es compleixin les expectatives que més d’11 milions d’espanyols van posar amb el PSOE el passat 9 de març. Si no defraudessin ningú, jo ja em donaria per satisfet!!
dissabte, 12 d’abril del 2008
divendres, 11 d’abril del 2008
ITÀLIA, L'ETERN ENRENOU
Sempre he pensat que la vida política italiana és el més paregut a un guirigall. Des de que me’n puc recorda, no hi hagut mai una estabilitat política que hagi durat més d’un parell d’anys. Itàlia pareix que estigui en campanya electoral permanent. A uns comicis en succeeixen uns altes al pocs mesos.
Aquests diumenge i dilluns, el “novell” Walter” Veltroni, exalcalde de Roma i candidat del centre-esquerra i el veterà Silvio Berlusconi, el “mangante” dels mitjans de comunicació (he dit “mangante”, perdó, volia dir “magnate”, no sé en que estaria pensant) s’enfronten per la presidència de la República Italiana, de la que és president un venerable vellet anomenat Giorgio Napolitano (Nàpols, d’on sinó, 29 de juny de 1925)
El favorit és Berlusconi, el que va succeir a Giuseppe Farina al Milan (que, per cert, té negocis agraris per aquestes contrades i va ser president en l’època que jugava l’actual entrenador del Barça Franck Rijkaard i Mario van Basten) Un personatge acusat de quasi tots els delictes dels que es pot acusar a un: tràfic d’influències, malversació de fons públics, suborn, calumnies, etc. Però aquí està i malgrat tot, surt com a favorit... Al•lucinant!!
Si dilluns surt guanyador, segurament no ho sobrem fins dimarts, sentiré vergonya aliena i donaré gràcies de no haver nascut a un país com aquell. Encara que si em donessin a triar entre Berlusconi i Aznar, en tindria un tip per poder escollir un dels dos i l’elecció no seria per quedar-me’l, sinó més bé per fer tot el contrari.
Sempre s’ha dit que Roma és la ciutat eterna. Itàlia, la de l’etern enrenou!
Aquests diumenge i dilluns, el “novell” Walter” Veltroni, exalcalde de Roma i candidat del centre-esquerra i el veterà Silvio Berlusconi, el “mangante” dels mitjans de comunicació (he dit “mangante”, perdó, volia dir “magnate”, no sé en que estaria pensant) s’enfronten per la presidència de la República Italiana, de la que és president un venerable vellet anomenat Giorgio Napolitano (Nàpols, d’on sinó, 29 de juny de 1925)
El favorit és Berlusconi, el que va succeir a Giuseppe Farina al Milan (que, per cert, té negocis agraris per aquestes contrades i va ser president en l’època que jugava l’actual entrenador del Barça Franck Rijkaard i Mario van Basten) Un personatge acusat de quasi tots els delictes dels que es pot acusar a un: tràfic d’influències, malversació de fons públics, suborn, calumnies, etc. Però aquí està i malgrat tot, surt com a favorit... Al•lucinant!!
Si dilluns surt guanyador, segurament no ho sobrem fins dimarts, sentiré vergonya aliena i donaré gràcies de no haver nascut a un país com aquell. Encara que si em donessin a triar entre Berlusconi i Aznar, en tindria un tip per poder escollir un dels dos i l’elecció no seria per quedar-me’l, sinó més bé per fer tot el contrari.
Sempre s’ha dit que Roma és la ciutat eterna. Itàlia, la de l’etern enrenou!
EL SIGNIFICAT DEL VOT D'INVESTIDURA
Estic convençut que si Zapatero tingués majoria absoluta al Congrés dels Diputats, hauria tingut molts més suports que en aquests dos dies d’investidura. I és que els altres grups parlamentaris, sobre tots el més grans, saben que per aprovar lleis durant la legislatura s’haurà de pactar i el vot d’abstenció d’aquests grups (CiU, PNV, etc.) significa un toc d’atenció i fer-li veure al ja President del Govern que no ho tindrà fàcil. D’haver tret una majoria absoluta, amb tota certesa, alguns d’aquests que s’han abstingut li haurien donat el seu suport com una forma de subordinació cap al PSOE, ja que totes les concessions que els hauria anat fet al llarg dels 4 anys, benvingudes haurien segut...
En canvi, el no és un vot d’oposició frontal, d’aquells grups que des del primer dia volen dir-li a Zapatero que amb molt poc o res podrà comptar amb ells. El PP perquè, evidentment, no pot fer un altra cosa; és l’altre gran partit d’Espanya, el que va disputar la victòria fins a les urnes del 9-M... Encara que a l’hora de la veritat, pareix, estiguin més disposats que la legislatura passada per arribar pactes puntuals ens els grans temes d’Estat. I és que hi ha cops que amb la majoria absoluta (que de ben segur ZP l’obtindrà força vegades), no n’hi ha prou. Per aprovar una llei orgànica (el rang màxim de les lleis) fa falta una majoria còmoda de 2/3 i aquest consens només es pot obtenir amb el suport del primer partit de l’oposició. Esperem del PP que, acceptada la victòria del PSOE en les darreres municipals, no fiqui tants d’entrebancs com la legislatura anterior i permeti modificacions com en el tema de revisar la Constitució o que les llengües oficials de les comunitats autònomes es puguin fer servir amb tota normalitat a les dues cambres.
En canvi el vot negatiu d’ERC és un vot de rabieta, d’aquell que se sap perdedor i que no compta a l’hora d’arribar a acords. Els seus vots per si sols no li donen cap majoria al PSOE. De totes formes, faria bé el partit republicà de no quedar-se aïllat, al menys mentre faci de crossa de Montilla a Catalunya. L’ostracisme polític és un mal company de viatge i ERC caldrà demostrar, amb les seves aportacions, que la política espanyola (encara que a l’hora de la veritat es redueixin a l’àmbit de Catalunya) els interessen més que el que pugui demostrar votant “no” l’investidura de Zapatero.
En canvi, el no és un vot d’oposició frontal, d’aquells grups que des del primer dia volen dir-li a Zapatero que amb molt poc o res podrà comptar amb ells. El PP perquè, evidentment, no pot fer un altra cosa; és l’altre gran partit d’Espanya, el que va disputar la victòria fins a les urnes del 9-M... Encara que a l’hora de la veritat, pareix, estiguin més disposats que la legislatura passada per arribar pactes puntuals ens els grans temes d’Estat. I és que hi ha cops que amb la majoria absoluta (que de ben segur ZP l’obtindrà força vegades), no n’hi ha prou. Per aprovar una llei orgànica (el rang màxim de les lleis) fa falta una majoria còmoda de 2/3 i aquest consens només es pot obtenir amb el suport del primer partit de l’oposició. Esperem del PP que, acceptada la victòria del PSOE en les darreres municipals, no fiqui tants d’entrebancs com la legislatura anterior i permeti modificacions com en el tema de revisar la Constitució o que les llengües oficials de les comunitats autònomes es puguin fer servir amb tota normalitat a les dues cambres.
En canvi el vot negatiu d’ERC és un vot de rabieta, d’aquell que se sap perdedor i que no compta a l’hora d’arribar a acords. Els seus vots per si sols no li donen cap majoria al PSOE. De totes formes, faria bé el partit republicà de no quedar-se aïllat, al menys mentre faci de crossa de Montilla a Catalunya. L’ostracisme polític és un mal company de viatge i ERC caldrà demostrar, amb les seves aportacions, que la política espanyola (encara que a l’hora de la veritat es redueixin a l’àmbit de Catalunya) els interessen més que el que pugui demostrar votant “no” l’investidura de Zapatero.
dijous, 10 d’abril del 2008
EL TRANSVASAMENT DEL SEGRE, COM L'OTAN, D'ENTRADA NO!
A la contraportada del Periódico d’avui va una entrevista a Narcís Prat i el presenten com a biòleg, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i impulsor de la Fundació per a la Nova Cultura de l’Aigua. Res que no sabéssim els qui fa temps que ens movem pel moviment anti-transvasament. Narcís Prat, no ho dubtem, és un bon amic del moviment i un gran defensor de l’Ebre. Després d’explicar que la sequera que estem patint a Catalunya és la pitjor dels darrers 60 anys i que no hi ha restriccions en l’actualitat perquè ens els darrers anys ja s’han anat prenent mesures d’estalvi, reutilització i recuperació d’aquifers, a la pregunta que li fa Joan Tapia de “Transvasament del Segre?”, Prat respon: “D’entrada, no al transvasament del Segre, però...” “Però?” Si s’ha de triar entre agafar una mica d’aigua del Segre, o deixar sense aigua cinc milions de persones, s’haurà d’estudiar”. La resposta de Narcís Prat, ens agradi o no, és del tot lògica i confirma que no és el mateix l’actual situació de Catalunya com la que hi havia a Espanya a principis d’aquesta dècada quan el PP va redactar el Pla Hidrològic Nacional amb el vist i plau de CiU.
És el que jo ús he estat dient des de fa molts dies. Com també, els que ús deia ahir mateix. Ara, de fer-se una manifestació a Barcelona en contra dels transvasaments, un bon grapat dels que van venir en una o en totes les manifestacions que férem a la Ciutat Comtal, no vindrien. I és que ara hi ha pànic a quedar-se sense aigua de boca només d’aquí a pocs mesos.
I cuita, no pretenc dir que estigui en contra dels transvasaments, que no hi estic, però també ús ho vull tornar a dir: “Del possible transvasament del Segre o de la interconnexió de xarxes, la única cosa que temo, és que després d’aprofitar-se per puntualment per aquesta situació d’emergència, la infrastructura es quedi per a ser utilitzada els cops que faci falta”. Així és que haurem d’anar-nos-ho traïen del cap i ficant-nos-ho als peus, que l’aigua d’algun lloc ha de sortir i a l’hora de fer-ho s’optarà per la solució més fàcil i més barata. I si al final es decideix per la més cara, qui ho acabarà pagant? Catalunya som tots!, con Hisenda, al menys a l'hora de pagar!!
És el que jo ús he estat dient des de fa molts dies. Com també, els que ús deia ahir mateix. Ara, de fer-se una manifestació a Barcelona en contra dels transvasaments, un bon grapat dels que van venir en una o en totes les manifestacions que férem a la Ciutat Comtal, no vindrien. I és que ara hi ha pànic a quedar-se sense aigua de boca només d’aquí a pocs mesos.
I cuita, no pretenc dir que estigui en contra dels transvasaments, que no hi estic, però també ús ho vull tornar a dir: “Del possible transvasament del Segre o de la interconnexió de xarxes, la única cosa que temo, és que després d’aprofitar-se per puntualment per aquesta situació d’emergència, la infrastructura es quedi per a ser utilitzada els cops que faci falta”. Així és que haurem d’anar-nos-ho traïen del cap i ficant-nos-ho als peus, que l’aigua d’algun lloc ha de sortir i a l’hora de fer-ho s’optarà per la solució més fàcil i més barata. I si al final es decideix per la més cara, qui ho acabarà pagant? Catalunya som tots!, con Hisenda, al menys a l'hora de pagar!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)