Sempre he pensat que la vida política italiana és el més paregut a un guirigall. Des de que me’n puc recorda, no hi hagut mai una estabilitat política que hagi durat més d’un parell d’anys. Itàlia pareix que estigui en campanya electoral permanent. A uns comicis en succeeixen uns altes al pocs mesos.
Aquests diumenge i dilluns, el “novell” Walter” Veltroni, exalcalde de Roma i candidat del centre-esquerra i el veterà Silvio Berlusconi, el “mangante” dels mitjans de comunicació (he dit “mangante”, perdó, volia dir “magnate”, no sé en que estaria pensant) s’enfronten per la presidència de la República Italiana, de la que és president un venerable vellet anomenat Giorgio Napolitano (Nàpols, d’on sinó, 29 de juny de 1925)
El favorit és Berlusconi, el que va succeir a Giuseppe Farina al Milan (que, per cert, té negocis agraris per aquestes contrades i va ser president en l’època que jugava l’actual entrenador del Barça Franck Rijkaard i Mario van Basten) Un personatge acusat de quasi tots els delictes dels que es pot acusar a un: tràfic d’influències, malversació de fons públics, suborn, calumnies, etc. Però aquí està i malgrat tot, surt com a favorit... Al•lucinant!!
Si dilluns surt guanyador, segurament no ho sobrem fins dimarts, sentiré vergonya aliena i donaré gràcies de no haver nascut a un país com aquell. Encara que si em donessin a triar entre Berlusconi i Aznar, en tindria un tip per poder escollir un dels dos i l’elecció no seria per quedar-me’l, sinó més bé per fer tot el contrari.
Sempre s’ha dit que Roma és la ciutat eterna. Itàlia, la de l’etern enrenou!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada