dilluns, 16 de juny del 2008

INCIDENT LINGÜISTIC AL PAÍS VALENCIÀ (PERDÓN A LA COMUNIDAD VALENCIANA)

11 de Juny de 2008.


Incident lingüístic a Crevillent

El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre "Nosaltres, els catalans". Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche -posant émfasi en les paraules 'con leche'.
---És el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
---Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase -que és el recurs de la impotència- és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar -que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials 'en sus comunidades'. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert -Crevillente-, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant dintre d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volíem fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de 'café au lait' o 'kaffee mit Milch'. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir -talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

Víctor Alexandre

LA CRISI DESGASTA ZAPATERO

El “Pulsómetro” de la Cadena SER que s’ha fet públic avui anuncia una forta davallada del PSOE degut a l’actual crisi econòmica. Només 100 dies després de les eleccions el president Zapatero suspen en la valoració que li fan els ciutadans. Però tampoc Rajoy surt ben parat, ja que la valoració també la té per sota l’aprovat.
I és que una crisi econòmica és difícil de gestionar per part de qualsevol govern. Encara que bona part de l’actual crisi sigui imputable a la conjuntura mundial, no per això hi ha que “consolar-se” en que a tot el món està passant com aquí.
El primer anàlisi que cal fer són els motius de la crisi. Sense cap mena de dubte un dels principals és la pujada de preus dels productes derivats del petroli. Però immediatament després cal preguntar-se a què és degut la forta pujada de preus del petroli. I la resposta només és una: a l’especulació de les multinacionals. L’altre dia escoltava per la ràdio a una analista econòmic que deia que en època de crisi, els grans capitals, inverteixen en matèries primeres i el petroli ho és i, de totes, és la que té més sortida al mercat i per tant, la que fa diners de forma més fàcil... i eficaç!
Però què ha provocat la crisi? Sóc dels qui pensa que les crisi, per elles totsoles, no es creen, sinó que hi ha algú que eles provoca i només hi ha un sector que té el suficient poder per a provocar-les i aquest és el sector de les multinacionals i els grans capitals que hi ha darrera d’aquestes.
En els darrers anys aquests capitals s’havien refugiat al món especulatiu immobiliari. Per una part feien guanyar molts diners als petits propietaris que venien sense massa escrúpols i fins i tot arribaven a encarir encara més el mercat en demanar més diners que els oferien. Les promotores immobiliàries no posaven massa inconvenients en apujar aquest preus, ja que sabien que els seus beneficis també sofririen un considerable augment. Abans del “bum” immobiliari la relació de costos era un 40 % el sòl i un 60 % la construcció. Al final aquests percentatges es van invertir!
La saturació del mercat immobiliari va ser, com aquell que diu, un dia per l’altre i va agafar a molts per sorpresa. Així, de la nit al dia, van adonar-se que les entitats financeres ja no els donaven més crèdit per a continuar amb les seves construccions i moltes es van tenir que aturar.
La crisi immobiliària, de retruc, afecta a d’altres sectors, com el dels mobles, electrodomèstics, etc.
Si a tot això sé li suma la crisi dels sector alimentari, bona part afectat per la dels carburants i la de l’automòbil, també un dels motors de l’economia, la crisi mundial ja està servida i no precisament amb safata...
Fins ara les solucions que ha donat el govern de Zapatero han estat poques i poc concretes. Només cal parlar de les que ha ofert al sector del transport i que no fa gaires dies n’opinava. També aquest matí escoltava un camioner de l’Aragó que deia que els ajuts oferts pel govern són de 148 euros a l’any! Com aquell que diu, és la diferència que hi ha d’omplir el dipòsit un dia per l’altre!

diumenge, 15 de juny del 2008

QUO VADIS?

Qui sap cap a on camina ERC? Crec que a hores d’ara ningú preveu un final feliç al seu congrés que ha d’acabar avui i menys com acabarà la història. Vist des de fora puc entendre que la setmana passada s’hi presentessin 4 candidatures per ser-ne el president i el secretari general. El que no puc acabar d’entendre és precisament la manca d’entesa entre ells mateixos per a configurar una candidatura amb suficient representació per a donar estabilitat al partit. Molts dels seus líders diuen que dintre dels mateix partit no hi poden haver tantes discrepàncies... que la seva manera de pensar no pot ser tan diferent... Però a l’hora de la veritat no ho demostren.
Joan Puigcercós va sortir-ne guanyador la setmana passada, així com el seu segon, Joan Ridau, però només ho va fer amb un 40 % dels vots emesos pels seus militants, lluny de una àmplia majoria que li podés donar certa tranquil•litat. Precisament degut a aquesta manca d’estabilitat, l’actual president, ja ha sofert la primera derrota política: el rebuig per part del congrés de qui havia proposat per ser-ne el vicesecretari general: Xavier Vendrell. Xavier Vendrell ha estat un home polèmic dintre del parit. Com a secretari d’organització va ser ell qui va idear l’enviament de cartes als seus càrrecs exigint-los una contribució al partit. Però no tothom hi estava afiliat i la cosa va transcendir més enllà del que era previsible. Després ERC el va proposar com a conseller de governació a l’època que Maragall era el President de la Generalitat, no sense les queixes dels altres partits que integraven el govern.
De com acabarà el congrés d’avui no sols depèn el futur d’ERC sinó el futur del govern de la Generalitat. El partit de Macià i Companys pot desmembrar-se en tantes parts com candidatures va tenir i, de retruc, pot retirar-se del govern de Montilla deixant-lo en minoria i abocar-lo a unes eleccions generals anticipades.
El futur? Qui ho sap! Potser la “sociovergència” estigui cada cop més prop. Si un dels dos grans partits (CiU i PSC) no treuen majoria absoluta, cosa que avui per avui pareix bastant difícil, al menys que hi hagi un gran canvi d’opció de vot del que darrerament votaven ERC a CiU, qui se’n refiarà dels republicans. Han demostrat, fins i tot quan era un partit “fort”, que han estat els que sempre han creat discrepàncies al si dels governs. Ells van ser en bona part culpables de la caiguda de Maragall i poden arribar a ser-ne de la de Montilla. Se’n refiarà Mas de posar-los dintre de la seva “casa gran”. Es més que previsible que no serà així.
Potser dintre d’uns anys la historia posarà a Card-Rovira al lloc on es mereix i més de dos trobaran a falta l’ERC de la seva època.

dissabte, 14 de juny del 2008

EL CONGRÉS DE "BONO" REPUBLICÀ PER UN DIA

He pogut llegir a diversos diaris digitals (el Periódico i el Plural) que José Bono, el President del Congrés dels Diputats, va recriminar un exprés de les presons franquistes per treure una bandera republicana al hemicicle del Congrés.
Som molts que en aquest país desitjaríem veure onejar aquesta bandera a totes i cada una de les nostres institucions públiques. Tinc una mic a Madrid que cada 14 d’abril m’he fa arribar la d’Ulldecona, la seva pàtria “xica” i on va passar tota la seva joventut, encara que ell sigui murcià de naixement.
Els ultres consideren la bandera republicana tant il•legal i inconstitucional com és la franquista, aquella que ens feien exaltar sovint a les escoles i que portar per escut l’àguila imperial. Potser si que ho sigui, però hi ha una diferència molt gran. La bandera republicana va ser guanyada per la força del vots i va significar el període de llibertats més gran que havia tingut Espanya fins llavors i, en algunes coses, potser encara ho hem assolit les seves quotes. Mentre que l’altra, la que porta l’àguila (també dit vulgarment gallina o aguilot) ens va ser imposada per la força de les armes, del terror i de la repressió i va significar quaranta anys de dictadura privada de la majoria de les llibertats individuals i col•lectives. Ah! I se’n deia “democràcia” orgànica!