De vegades un sent vergonya de pertànyer a un determinat grup. I el pitjor de tot és que no pot fer res per a “escapar-se”. Els fets que van passar ahir a Amposta va ser un dels casos en que vaig sentir vergonya. I no és el primer cop que em passa. En el passat també s’hi van produir fets prou greus que precisaven una millor resposta dels seus ciutadans... i no va ser així.
Però centrem-nos en els fets d’ahir. Al migdia estava prevista una manifestació contra les festes dels bous tradicionals a les Terres de l’Ebre. L’organitzava el PACMA, el partit anti-tauri que ja havia presentat candidatura a les passades municipals i que, tot sigui dit, van treure una minsa representació que no valoraré, ja que avui, con deia el polític, no toca! A la manifestació hi van acudir unes 200 persones (segons la premsa) vingudes d’arreu de les Terres de l’Ebre, la resta de Catalunya i també del País Valencià (sempre segons la premsa –el diari el Punt per a ser més concrets-) Ignoro si hi van haver assistents d’Amposta. Encara que em vaig assabentar d’algú que hi volia acudir...
L’acció de manifestar-se és un dret legítim tant en un com en l’altre sentit (fa uns tres anys hi va haver una a favor de la tradició dels bous, molt més multitudinària i sense incidents) Però quan un grup d’energúmens increpa els manifestants i fins i tot els llença ous i petards, perden tot tipus de credibilitat (si és que la tenien en anterioritat)
Del que he vist i el que he llegit, el que més m’ha indignat ha estat el que un d’aquest petards impactèssin en un infant de 7 anys i veure com adolescents (als que els hi està prohibit baixar a la plaça en els espectacles tradicionals del bous) formessin part de la comitiva contraria a la manifestació. Sempre he pensat que de la bona educació dels pares depèn molt la forma de ser dels fills (encara que no sigui així sempre) i amb aquesta actitud de la nostra joventut poso en entre dit un bon futur per al dia de demà a la nostra ciutat. Segurament han fet el que tantes vegades han vist fer!
Tot aquest enrenou m’ha fet recordar quan ja fa uns 6 o 7 anys, uns joves també d’Amposta (pareix que vinculats a les JERC) van interrompre a la plaça de bous amb màscares i vestits amb granotes per a protestar contra la festa. Hi van haver insults i fins i tot cops, amb el beneplàcit de molts dels assistents. Els fets van ser tan lamentables que l’oposició municipal va demanar l’equip de govern disculpes públiques. Pot ser pels fets d’ahir també caldria fer-ho!
diumenge, 13 de juliol del 2008
dissabte, 12 de juliol del 2008
PAGAR ELS PLATS TRENCATS
En economia, quan van mal dades, sempre es pensa en retallar pel lloc més feble: els treballadors assalariats. No es té en compte que qui provoca la crisi és el gran capital (la banca i les multinacionals), l’especulació, etc. En canvi qui no hi tenen res a veure son els treballadors mileuristes, els que treballen a precari, els joves que s’acaben d’incorporar al món laboral... Però per als governs pareix que això no els importa gaire. Si no fos així no s’acabarien d’entendre les declaracions del vice-president primer del govern de Zapatero i Ministre d’Economia, Pedro Solbes quan diu que “repudia les clàusules de revisió salarial”. O sigui, quan hi ha bonança econòmica es demana contenció dels salaris per a que no es dispari l’IPC i quan hi ha CRISI (pareix que aquesta paraula costa molt de dir segons per a qui!) i es dispara l’IPC, es segueix demanant contenció salarial. I mentre els assalariats van perdent poder adquisitiu, n’hi ha mots que, com es diu vulgarment “fan l’agost” a costa de tots els demés”.
En el darrer anys l’IPC ha pujat un 5 % (dades d’ahir mateix) mentre que els sous públics i les pensions no han ascendit més enllà del 3,4 %. Els pensionistes (molts dels quals no arriben ni a mileuristes i això que han treballat tota la vida) encara veuran revisada la pensió el proper mes de gener. Però el gran col•lectiu de funcionaris, als que se’ls hi ha negat sistemàticament la clàusula de revisió salarial veuran com els seu poder adquisitiu minva respecte a l’apujada de preus.
Encara que el govern prengui mesures per aturar la crisi (jo sóc dels que penso que per moltes mesures que es prenguin, si no es fa de forma conjunta amb la resta de països servirà per a ben poc!), no sap com tallar-la de soca-rel. Potser caldria prendre mesures molt més dràstiques i atacar el fons del problema, que, com he dit, es situa al voltant del gran capital. Però els governs depenent massa d’aquestes empreses per anar-hi en contra i és que a més, aquestes multinacionals (dels sector que sigui), a la vegada tenen massa poder i fan por als propis governs.
O sigui que una vegada més qui pagarà els plats trencats de tot plegat seran els treballadors assalariats i, perquè no dir-ho, també les petites empreses familiars i treballadors autònoms que, per a guanyar-se el sou han de matinar cada dia i treballar les hores que calgui. Encara que a partir d’ara, segons planteja la UE, encara en treballarem moltes més...
Si no ens toca la loteria anem apanyats!!
En el darrer anys l’IPC ha pujat un 5 % (dades d’ahir mateix) mentre que els sous públics i les pensions no han ascendit més enllà del 3,4 %. Els pensionistes (molts dels quals no arriben ni a mileuristes i això que han treballat tota la vida) encara veuran revisada la pensió el proper mes de gener. Però el gran col•lectiu de funcionaris, als que se’ls hi ha negat sistemàticament la clàusula de revisió salarial veuran com els seu poder adquisitiu minva respecte a l’apujada de preus.
Encara que el govern prengui mesures per aturar la crisi (jo sóc dels que penso que per moltes mesures que es prenguin, si no es fa de forma conjunta amb la resta de països servirà per a ben poc!), no sap com tallar-la de soca-rel. Potser caldria prendre mesures molt més dràstiques i atacar el fons del problema, que, com he dit, es situa al voltant del gran capital. Però els governs depenent massa d’aquestes empreses per anar-hi en contra i és que a més, aquestes multinacionals (dels sector que sigui), a la vegada tenen massa poder i fan por als propis governs.
O sigui que una vegada més qui pagarà els plats trencats de tot plegat seran els treballadors assalariats i, perquè no dir-ho, també les petites empreses familiars i treballadors autònoms que, per a guanyar-se el sou han de matinar cada dia i treballar les hores que calgui. Encara que a partir d’ara, segons planteja la UE, encara en treballarem moltes més...
Si no ens toca la loteria anem apanyats!!
divendres, 11 de juliol del 2008
L'AGRICULTURA DEL FUTUR
Els seus companys de professió consideren a Thomas Robert Malthus com un economista negatiu. La raó és que en el seu llibre “El primer assaig de la població” (1798) va elaborar la teoria de que mentre la població creixia en una proporció geomètrica, els aliments mundials ho feien només en progressió aritmètica.
Davant la crisi alimentaria que està patint el món, potser la teoria de Malthus pren més vigència que mai. I és que, quan hi ha un fort increment dels preus, normalment ve donada per que hi ha escassetat, sobre tot als països més pobres del planeta.
Està clar que davant els conreus tradicionals que seguiran sent imprescindibles, però només rendibles quan es conreïn en grans extensions, s’han de buscar noves solucions que domin resposta als pagesos que volen viure de la terra.
A les nostres comarques els conreus que es produeixen de forma més extensiva (si tenim el compte el nombre d’hectàrees de cultiu), són l’olivera, els arrossars i els cítrics. I cap d’ells té una bona salut. L’olivera i l’arròs es mantenen rendibles gràcies als ajuts en forma de subvencions que arriben de la Unió Europea i els cítrics, clau en la nostra economia duran diverses dècades, ha entrat en rescissió per la competència de les taronges i mandarines que arriben del N de l’Àfrica.
Punt i a part seria parlar del vi que, comarques on abans aspiraven a elaborar cava per aconseguir la supervivència dels pagesos, veuen com avui, l’elaboració d’un excel•lent vi, ha aconseguit una òptima sortida al mercat i fa que s’oblidi l’opció de elaborar escumosos que, per una altra banda, no compten amb el beneplàcit de la denominació d’origen del cava català.
En aquests darrers dies han sortit a la premsa els esforços que s’estan fent per a buscar alternatives a l’agricultura tradicional de les nostres comarques. Així en pocs dies s’ha publicat la possibilitat de conrear tòfona negra, la recerca d’una varietat d’olivera que permetés duplicar la producció i, finalment, avui Diari de Tarragona parla de la fabricació d’un repel•lent contra la mosca negra per evitar-ne les picades fet per la cooperativa SOLDEBRE de Roquetes i que té com a base principal l’oli d’oliva. Està clar que aquest darrer producte, per si sol, està molt lluny de donar una bona resposta al sector olivarer, però també, tot depèn de la quantitat fabricada.
Tampoc cal oblidar la idea que es va llençar des d’aquesta mateixa cooperativa l’any passat que seria incrementar més la producció de garrofa i que jo vaig matisar demanant una política agrària des de la Unió Europea que fomentés el consum d’aquest producte a tres bandes: pinso per als animals, en el camp de la medicina i també en l’alimentació humana.
De moment són petis passos. Ara falta el més important: posar a l’abast els mecanismes suficients (llavors, ajuts, compromís de compra dels excedents, etc) per aconseguir que els pagesos (un sector un tant conservador) canviïn la seva manera de pensar i s’atreveixin a produir les noves varietats o les velles en una escala més gran.
Davant la crisi alimentaria que està patint el món, potser la teoria de Malthus pren més vigència que mai. I és que, quan hi ha un fort increment dels preus, normalment ve donada per que hi ha escassetat, sobre tot als països més pobres del planeta.
Està clar que davant els conreus tradicionals que seguiran sent imprescindibles, però només rendibles quan es conreïn en grans extensions, s’han de buscar noves solucions que domin resposta als pagesos que volen viure de la terra.
A les nostres comarques els conreus que es produeixen de forma més extensiva (si tenim el compte el nombre d’hectàrees de cultiu), són l’olivera, els arrossars i els cítrics. I cap d’ells té una bona salut. L’olivera i l’arròs es mantenen rendibles gràcies als ajuts en forma de subvencions que arriben de la Unió Europea i els cítrics, clau en la nostra economia duran diverses dècades, ha entrat en rescissió per la competència de les taronges i mandarines que arriben del N de l’Àfrica.
Punt i a part seria parlar del vi que, comarques on abans aspiraven a elaborar cava per aconseguir la supervivència dels pagesos, veuen com avui, l’elaboració d’un excel•lent vi, ha aconseguit una òptima sortida al mercat i fa que s’oblidi l’opció de elaborar escumosos que, per una altra banda, no compten amb el beneplàcit de la denominació d’origen del cava català.
En aquests darrers dies han sortit a la premsa els esforços que s’estan fent per a buscar alternatives a l’agricultura tradicional de les nostres comarques. Així en pocs dies s’ha publicat la possibilitat de conrear tòfona negra, la recerca d’una varietat d’olivera que permetés duplicar la producció i, finalment, avui Diari de Tarragona parla de la fabricació d’un repel•lent contra la mosca negra per evitar-ne les picades fet per la cooperativa SOLDEBRE de Roquetes i que té com a base principal l’oli d’oliva. Està clar que aquest darrer producte, per si sol, està molt lluny de donar una bona resposta al sector olivarer, però també, tot depèn de la quantitat fabricada.
Tampoc cal oblidar la idea que es va llençar des d’aquesta mateixa cooperativa l’any passat que seria incrementar més la producció de garrofa i que jo vaig matisar demanant una política agrària des de la Unió Europea que fomentés el consum d’aquest producte a tres bandes: pinso per als animals, en el camp de la medicina i també en l’alimentació humana.
De moment són petis passos. Ara falta el més important: posar a l’abast els mecanismes suficients (llavors, ajuts, compromís de compra dels excedents, etc) per aconseguir que els pagesos (un sector un tant conservador) canviïn la seva manera de pensar i s’atreveixin a produir les noves varietats o les velles en una escala més gran.
dijous, 10 de juliol del 2008
RADIOACTIVITAT EBRE AVALL?
Ahir ús parlava de que quan llegeixes i escoltes amb freqüència una cosa, és que és noticia. Però hi ha notícies efímeres que duren uns quants dies i n’hi ha d’altes que les vas escoltant al llarg de les setmanes i fins i tot mesos, amb variacions, amb novetats, amb més dades, però només és una ampliació de la noticia que un dia va sortir als mitjans. Una d’aquestes noticies que fa temps que dura (i preocupa) és, sense cap mena de dubte, la fuita radioactiva de la central nuclear d’Ascó. Així el diari el Punt d’avui parla de que els responsables de la central nuclear no van avisar al CSN (Consell de Seguretat Nuclear) de la troballa d’una partícula radioactiva de la sabata d’un treballador l’endemà mateix d’haver-se produït l’escapament. Si on recordeu, no es va saber res d’aquesta fuita fins passats uns quatre mesos des de que va succeir.
Però com és una partícula radioactiva? No ús ho heu preguntat mai? Quan alguna cosa desconec sempre m’imagino com serà. Quan hi troben partícules, m’imagino uns senyors vestits de blanc (segur que hi van) amb una espècie de caçapapallones i cada vegada que en localitzen alguna, la taquen dintre d’un pot hermètic de vidre de tapa metàl•lica. Serà així o no, però ara us explicaré el que van contar-me ahir sobre aquest tema.
Pel meu treball, em relaciono amb molta gent, quasi sempre anònima i de tant en tant amb algun personatge destacat de la vida cultural, social, política, etc. (abans d’ahir va ser Andreu Carranza) Ahir va ser un d’aquests personatges anònims i com a tal no faré pública la seva identitat. El senyor venia d’Ascó i vaig aprofitar per preguntar-li sobre la seguretat i si en podíem estar tranquils. La resposta del senyor va ser del tot eloqüent: “No massa!” Em va dir que la seva empresa va estar treballant més d’un anys tot just a l’altre costat de l’Ebre, al mateix indret de la xemeneia de la central. I quan va passar l’accident estaven allí. Quan van anar a buscar “les partícules perdudes” també van fer-ho a l’altre costat de riu i, segons ell, no n’hi van trobar cap. Va continuar dient que a la via del tren que passa entre el riu i la central sí que en van trobar i també al marge dret de l’Ebre, però no més enllà. Segons aquest senyor, a l’arribar al riu, devien de caure i el corrent se les va emportar riu avall! No seria el primer cop que es detecta radioactivitat a l’aigua de l’Ebre!
Per cert, segons ell, les partícules son com a granets de sorra que se t’enganxen al damunt però que només amb l’aigua de la dutxa te’ls pots treure! Serà així de senzill o tal vegada no. Per si de cas prefereixo no tenir cap “trobada” amb una d’aquestes partícules, al menys d’una manera conscient... De forma inconscient, qui sap si les hem tingut tant a prop i no ens hem adonat de la seva presència. I de haver-les vist, les hauríem reconegut? Taxativament, no!
Però com és una partícula radioactiva? No ús ho heu preguntat mai? Quan alguna cosa desconec sempre m’imagino com serà. Quan hi troben partícules, m’imagino uns senyors vestits de blanc (segur que hi van) amb una espècie de caçapapallones i cada vegada que en localitzen alguna, la taquen dintre d’un pot hermètic de vidre de tapa metàl•lica. Serà així o no, però ara us explicaré el que van contar-me ahir sobre aquest tema.
Pel meu treball, em relaciono amb molta gent, quasi sempre anònima i de tant en tant amb algun personatge destacat de la vida cultural, social, política, etc. (abans d’ahir va ser Andreu Carranza) Ahir va ser un d’aquests personatges anònims i com a tal no faré pública la seva identitat. El senyor venia d’Ascó i vaig aprofitar per preguntar-li sobre la seguretat i si en podíem estar tranquils. La resposta del senyor va ser del tot eloqüent: “No massa!” Em va dir que la seva empresa va estar treballant més d’un anys tot just a l’altre costat de l’Ebre, al mateix indret de la xemeneia de la central. I quan va passar l’accident estaven allí. Quan van anar a buscar “les partícules perdudes” també van fer-ho a l’altre costat de riu i, segons ell, no n’hi van trobar cap. Va continuar dient que a la via del tren que passa entre el riu i la central sí que en van trobar i també al marge dret de l’Ebre, però no més enllà. Segons aquest senyor, a l’arribar al riu, devien de caure i el corrent se les va emportar riu avall! No seria el primer cop que es detecta radioactivitat a l’aigua de l’Ebre!
Per cert, segons ell, les partícules son com a granets de sorra que se t’enganxen al damunt però que només amb l’aigua de la dutxa te’ls pots treure! Serà així de senzill o tal vegada no. Per si de cas prefereixo no tenir cap “trobada” amb una d’aquestes partícules, al menys d’una manera conscient... De forma inconscient, qui sap si les hem tingut tant a prop i no ens hem adonat de la seva presència. I de haver-les vist, les hauríem reconegut? Taxativament, no!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)