PERQUÈ NO DIMITEIX CAMPS?

Hem escotat nombroses vegades dir-li “Pinotxo” a Zapatero: per incomplir amb l’Estatut, amb el finançament, etc.
Però el darrer Pinotxo de la política és el president de la “Comunitat” Valenciana Francisco Camps. I a més va mentir a una pregunta directa i sense que es pogués malinterpretar de cap manera.
Va ser la setmana passada, en un acte “d’exaltació” de la seva figura fet a la capital de l’imperi espanyol i organitzada per un diari afí al règim dels populars com és l’ABC. Si hi hagués hagut més gent, hauria paregut més un acte dels que s’organitzaven per “glorificar” el cabdill Francisco Franco.
En aquest acte, l’única cosa que va transcendir és quan el director de l’ABC, Ángel Expósito li va preguntar: “Sr. Camps, pagava vostè els seus vestits?” I Camps, sense titubejar ni uns sol instant, li va respondre: “Sí, per suposat que me’ls pagava!”
Però el sastre que li confeccionava els vestits, de nom José Tomás, no diu el mateix. Segons ell, les factures dels vestits de Camps, inclòs el jaqué que va utilitzar per la visita del Papa, li pagava l’empresa Orange Market vinculada al “bigotes” (Álvaro Pérez) i investigada per Garzón per la trama corrupta de Madrid i València i de la que Francisco Correa és el seu principal “cervell”. Aquestes declaracions les va fer el sastre al diari el País i fins i tot va aportar la dada de que “se li pagava en bitllets de 500 euros en ma”. Per aquell que ho desconegui, hi ha que fer-li l’aclariment, que amb aquesta mena de bitllets es solen fer pagaments en efectiu i quan es vol escapar del control del fisc. Fins ara, Espanya ha estat el país de la zona Euro on més han circulat el bitllets de “gamma alta”, també coneguts per “binladens”.
Però el que m’ha sorprès més, ha estat com el PP no “li ha fet callar la boca al sastre”. És que ja no li quedaven diners per a subornar-lo? O no li oferien prou? Vull creure amb l’honradesa del sastre i que, ja sigui per a no complicar-se la vida davant la Justícia o perquè ha estat ben assessorat, va rebutjar qualsevol oferta que sé li va fer de les files populars.
Però ara, al sastre l’han tirat fora de la seva feina. Per a res valen els anys d’experiència al sector ni la destresa a l’hora de confeccionar els vestits (què segur que la té!) L’empresa on treballava (Milano i més tard Forever Young) ha al•legat que el feia fora per què “el considera l’únic vincle del cas Gürtel a l’empresa” (?) Ni tan sols sé li ha respectat el contracte que havia signat en exclusiva fa uns anys!
No obstant, i tornant a la pregunta del principi: Perquè no dimiteix Camps? La meva opino és perquè no saben qui podria ocupar el seu lloc. A la Comunitat de Madrid, la persona que va ser designada per a presidir la comissió d’investigació pel cas de l’espionatge, va haver de dimitir perquè també estava implicat...
Pot passar el mateix a València?

AMB UN ALTRE ACCENT

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

És propi dels territoris fronterers (entre diferents països o comunitats autònomes) tenir parles de transició amb trets i matisos diferenciats de la parla comuna del territori. Així, a les Terres de l’Ebre, tot i parlar català, és evident que hi podem trobar tota una sèrie de paraules, dites i frases fetes, que ens són pròpies i que no tornarem a trobar en lloc. També l’entonació ens delata quan viatgem arreu del Principat.
Però no només és la parla la que ens fa diferents de la resta del territori català, sinó també la nostra manera de ser, les nostres festes i tradicions, els nostres costums, sovint molt més propers als del País València que als de Catalunya.
Històricament caldria anar a buscar els orígens d’aquestes tradicions (després en parlaré) a l’època de la colonització del delta de l’Ebre. Amb la construcció dels canals de rec que van paral•lels a riu (el canal de la dreta, el de la part d’Amposta, va complir 150 anys el 2007, encara que els antecedents més remots són de l’època del rei Carles III amb el canal de navegació, mentre que el de l’esquerra o de la part de Tortosa, el mateix any va celebrar el seu centenari) hi va arribar molta gent procedent de València. A més a més de la ma d’obra, van aportar al territori bona part de les seves costums. Experts amb el cultiu de l’arròs, també van ensenyar a la gent d’aquí l’art de la construcció de barraques, fetes amb canyes, fang i palla d’arròs, una matèria primera que era a l’abast de tothom i sense caler anar-la a buscar a grans distàncies, ja que el delta n’és ple.
Però també ens van aportar la seva cultura en la vessant tal vegada més pròpia de València: les bandes de música. Al principi, les bandes de música les solien formar instruments de vent i percussió (la corda s’ha anat incorporant posteriorment) i el nombre de músics difícilment arribava a passar els vint o trenta. La seva formació musical era més bé escassa i els movia més les ganes de xalar, tot amenitzant les vetllades i els dies de festa, que una altra cosa.
També els valencians van aportar altres tradicions a Catalunya més enllà de les Terres de l’Ebre. El ball de valencians (les muxerangues de la Ribera del Xúquer) es creu que va ser l’origen dels tradicionals castells (veritables torres humanes que poden arribar a tenir 10 pisos d’altura), avui escampats arreu de Catalunya, però que tenen el seu origen a Valls (capital de comarca de l’Alt Camp)
Tornant a les bandes de música, dissabte 28 de febrer, qui va ser president de la Confederació Espanyola de Societats Musicals, l’ampostí Joaquín Urquizú, em deia que al País Valencià hi ha comptabilitzades fins a 516 bandes de música. La comarca del Montsià, la més meridional de Catalunya, té una mitjana que res té que envejar a les dades anteriors: 13 bandes en 12 pobles. Només Freginals, el poble més petit, amb uns 400 habitants no en té, mentre que Alcanar (on per cert, està la més antiga, fundada ja al segle XIX) i Amposta, en tenen dues.
Relacionat directament amb la música, la dansa típica de l’Ebre és la jota. Són molt coneguts els balls de mantons de manila d’Alcanar i Ulldecona, dansats en el marc de les seves festes majors amb el ritme de la jota. Però també seguint el curs del riu la tradició del ball s’ha conservat malgrat el pas del temps. Així pobles com Benifallet, Tivenys, Xerta, Paüls, etc. amb les seves variants i amb vestits no tant festius com els que he citat abans, fan ballades de jota, de vegades de forma improvisada, com és el cas de Paüls durant la celebració de la romeria a l’ermita de Sant Roc, patró del poble. A altres pobles ha estat feliçment recuperada, com és el cas d’Amposta.
Bona part de la recuperació i foment dels nostres sons els hi devem al grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, guanyadors de diversos premis de música popular i tradicional de Catalunya.
Però els actes que reuneixen més aficionats són, sense cap mena de dubte, els bous. La modalitat més tradicional de les Terres de l’Ebre són els bous de plaça, també anomenats vaquetes, encara que podem trobar-hi variants com els bous de carrer. I també el bou capllaçat, que sol obrir les festes patronals de la majoria de pobles. Destaca sobre tot el d’Amposta on, la vigília de festes majors, se’n arriben a fer fins a tres: dos pel matí i un per la tarda. En el primer bou, el de les 7 del matí, la participació és multitudinària. Es barregen les diferents colles, normalment amb camisetes distintives que donen color a la festa, amb el públic en general, fins a congregar a unes tres mil persones. Finalment, la darrera modalitat taurina és el bou embolat. Després de donar la volta he tornat a l’origen, ja que aquesta tradició també ha estat importada des del País Valencià, però que cada cop s’ha anat estenent més i fent-se més popular entre la gent d’aquí.

BLOODY SUNDAY (DIUMENGE SAGNANAT)

De vegades, la casualitat arriba ser molt cruel i inesperada. El passat novembre, a Amposta s’encetava un cicle de documentals que acabarà el mes de juny, amb la programació d’un al mes. Ara fa tot just un mes ja us en parlava del que es va projectar al febrer: Bucarest, d’Albert Soler.
Ahir estava programat “Bloody Sunday” o el que és el mateix: Diumenge Sagnant de Paul Greengrass (2002), sobre uns fets que van passar a Irlanda del Nord diumenge 30 de gener de 1972.
I deia que la casualitat és així de cruel, perquè en aquesta setmana s’han produït dos atemptats mortals a Irlanda del Nord quan feia molts d’anys que això no passava. Amb només quaranta vuit hores de diferència entre diumenge 8 i dimarts 10, hi van morir dos militars i un policia. Els atemptats van ser reivindicats per dos faccions dissidents de l’IRA (l’exercit republicà Irlandès)
El documental, rodat en format de pel•lícula, narra els fets que van passar aquell nefas diumenge a la població de Derry, amb el resultat de 14 morts /6 d’ells menors d’edat i més de 50 ferits.
El cert és que al finalitzar la projecció, vaig comentar amb la meva dona les imatges que acabàvem de veure i li deia que, “sense voler justificar l’exercit, caldria saber-ne una altra opinió de com van succeir els fets i si, des del bàndol dels manifestants es van disparar o no trets en contra dels soldats”. Difícilment, només sentint-ne una versió, pots tenir una idea certa de que ha passat.
Però aquest matí, al documentar-me una mica més per a escriure aquestes línies i buscar la informació per Internet, l’entrada a la Viquipèdia, és pràcticament un calc del que narrava la pel•lícula.
Acabaré dient que al seure a la cadira del Casal municipal (què és el lloc es fan les projeccions) hi vam trobar la fotocòpia d’unes pàgines de la Vanguardia i el País dels dies 30 de gener de 1998, 1 de febrer del mateix any i 29 de juliol de 2005, amb notícies, articles i entrevistes del llarg procés de pau de l’Ulster i que molts el fan servir d’exemple amb el procés que hauria de seguir el País Basc en la seva pacificació que significaria el final de la banda terrorista ETA.

2TEIXIDOR m’ha fet arribat la cançó d’U2 Sunday Bloody Sunday, precisament en memòria de la matança de Derry. Gràcies.

MY SWEED LORD

EN MEMÒRIA DE GEORGE HARRISON.-
Aquest concert va ser en homenatge a George Harrison, dos anys després de la seva mort.
A la guitarra acústica Eric Clapton; a la guitarra elèctrica el mateix fill de George; al piano Paul McCartney; a la primera bateria Ringo Star, a la segona bateria Phill Collins; a la segona guitarra elèctrica Tom Petty; i a l’orgue i interpretant la primera veu, l’increïble Billy Preston.
Entre les veus del cor està Linda Eastman, esposa de Paul McCartney.
També van estar presents al concert: Bob Dylan, Ravi Shankar, Jethro Tull i un nombrós grup d’amics i contemporanis dels Beatles, així com tot el grup ‘The Cream’ de Eric Clapton.
Tots una mica més canosos, pelons, grassets i arrugats, però encara representen el millor del millor. El més representatiu de la música dels ’70.
A Billy Preston se’l va arribar a conèixer com el cinquè ‘beatle’. Ell va ser qui va interpretar sempre el piano o l’orgue en tots i cada un dels enregistraments dels Beatles.
A gaudir-ho!