LES ALTRES MIGRACIONS

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Al quadern de diumenge del Periódico de Catalunya del passat 5 d’abril, es podia llegir un petit reportatge amb el títol de “L’invent del monstre” de José María Perceval i que parlava de l’expulsió dels moriscos d’Espanya l’abril de 1609. De fet el que es commemora el 19 d’abril és el 4t centenari de la promulgació del decret del rei Felip III que ordenava l’expulsió dels moriscos no conversos. Segurament serà una evocació sense gaires actes que ho recordin i què, per a la gran majoria de la gent, passarà totalment desapercebuda, però en el seu temps va tenir una importància enorme: 300.000 persones foren arrancades per la força de les seves cases i obligades a marxar a l’altre costat de la Mediterrània (sobre tot a Algèria i Tunísia) i a França, en una mesura que no es tornaria a veure en aquest país fins la guerra civil espanyola (1936-1939)
A l’entrada del port de la Ràpita (també conegut com a port dels Alfacs) s’hi pot trobar un monument de pedra i ferro, amb una placa on s’expliquen els fets, obra de l’artista local Agustí Vizcarro. És tot el que recorda l’expulsió de 41.952 moriscos deportats de tota Catalunya i també de l’Aragó, per aquell lloc entre el 15 de juny i 15 de setembre de 1510.
Els avantpassats dels moriscos expulsats van entrar a la Península Ibèrica durant l’etapa de dominació àrab, la que es coneix als llibres de història com la Reconquesta espanyola, però també hi havia catalans i castellans conversos, tal i com ho recorda Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica catalana en el article “Els moriscos de Catalunya”, també publicat al Periódico del dia 9. Evidentment, els 800 anys de “reconquesta” no va ser un seguit de batalles, sinó que hi va haver èpoques de pau i prosperitat. Els musulmans (magrebins en la seva majoria i també àrabs) ens van aportar valuosos coneixements en camps com la medicina, l’agricultura, l’arquitectura, etc. Potser una de les aportacions de la que més testimonis han quedat (encara que ens els darrers anys s’han anat abandonant progressivament) són les sénies, aquestes rodes metàl•liques que s’acoblaven als pous i gràcies a un sistema de cadubs que anaven voltant degut a la força d’un animal (mul, ase, etc.) pujaven l’aigua per a regar els horts. També és molt conegut l’assut que hi ha a l’Ebre entre Xerta i Tivenys.

Més d’un segle abans, el 1492 (recordat per ser l’any de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics i també pel descobriment d’Amèrica), ho havien estat els jueus. Després d’acabada la reconquesta, la població autòctona mira amb mals ulls aquests dos grups de gent. I l’excusa que tenen per a perseguir-los és que no professen la religió catòlica. Però el rerafons de la qüestió és apropiar-se del seu patrimoni personal, sobre el dels jueus que tenien una posició social i econòmica important. Entre ells, hi havia molts d’artesans, però també hi havia banques, polítics, etc. Al contrari que els moriscos, els jueus van marxar, majoritàriament, a l’Àsia Menor (la majoria Turquia), on van seguir conservant la cultura, els costums, la parla i també la il•lusió de retornar un dia a casa.
A mitjans de la darrera dècada del segle passat, vaig conèixer un jueu sefardita (que era com se’ls coneixia) Pel que vaig saber després, era descendent d’una de les millors famílies jueves. Elías Kohen, després de tenir diversos negocis, es va dedicar a fer de guia turístic pel soc o mercat d’Istanbul, aprofitant que, amb el “seu castellà” s’entenia amb els turistes espanyols. Ens va dir que la seva família encara conservava la clau de la seva casa de Toledo... Malgrat ser turc, Elías, va fer el servei militar a Israel per poder obtenir la doble nacionalitat. Com deia ell, “no és el mateix anar pel món amb un passaport turc que amb un d’Israel”.

Abans de ser expulsats, el jueus vivien en els seus propis barris anomenats calls (en castellà se’ls anomenava juderías) Encara avui en dia es poden trobar calls ens algunes ciutats espanyoles. A Tortosa per exemple l’identifiquem amb el barri de Remolins, una zona de carrers estrets on el sol entrava amb dificultat. Però també a Alcanyís, Barcelona, Girona, Tarragona, Valls, l’Aleixar, Montblanc, etc. A Remolins, a tocar de les muralles i del barranc del Célio i la torre rodona del mateix nom, hi ha una plaça anomenada de Menahem ben Saruq, un poeta jueu nascut a Tortosa al segle X. La remodelació d’aquesta plaça va ser inaugurada per l’ambaixador d’Israel a Espanya.
La companyia teatral catalana Dagoll Dagom va portar als escenaris el musical Mar i Cel (estrenada el 7 de d’octubre de 1988) amb lletra d’Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala i música de Albert Ginovart que, precisament anava sobre l’expulsió dels moriscos de Catalunya.
També el grup folklòric ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries va escriure una cançó sobre el mateix tema: “El fandango dels adéus”, inclosa en el seu disc “Si no fos” (1996) El principi de la cançó, que resumeix molt bé els sentiments d’algú que ha de deixar la casa a la força, diu així: ‘M’han obligat a deixar / la meva pàtria petita, / lo lloc a on me vaig fer gran, / a on vaig començar a estimar. / Sense haver pogut triar, / ho he tingut que abandonar / i anar més enllà del mar / a una terra tan llunyana. / Se’m fa difícil parlar, / començar-ho tot de nou,/ tindre treball i una casa, / sentir-me d’esta ciutat. / Ara torno a ser estranger / a l’altra banda del mar. / A on cantaran les sirenes? / A on estaran los amics’.
Vull acabar adherint-me a la petició que fa Abdennur Prado en nom dels musulmans catalans: demanar al govern de la Generalitat que faci un homenatge a aquells catalans que van tenir que abandonar obligats la seva terra i mai més van poder retornar.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VI)

Continuant en aquest apartat de trobar idees imaginatives per a superar aquests temps tan difícils per a moltes famílies, ahir el Periódico publicava amb el títol de “Venedora de temps) un article sobre una noia xinesa que es guanya la vida atenent encàrrecs que li fan usuaris de la xarxa d’Internet, com per exemple: tràmits administratius, guarda de mascotes, compra de regals, com acompanyant de festes, etc. No em direu que no es una idea del més original?
Fins ara existien les empreses de multiserveis que, com el seu nom indica, donaven tot tipus de serveis als usuaris que ho demandaven: electricitat, lampisteria, pintura, petits treballs de construcció, serralleria, etc. També hi havia empreses especialitzades amb tasques administratives i que feien els tràmits pertinents per obtenir permisos, crear noves empreses, presentar recursos, etc. Fins i tot n’hi ha d’especialitzades amb el ram del dret que, per una quota anual, et presten tot tipus d’assessorament legal. Una altra cosa ja és si s’ha d’acudir a judici. Llavors cal pagar els extres.
Tornant al cas de Chen Xiao, que així es diu la noia, segons afirma, “No admet propostes immorals, il•legals ni violentes”. Però el que no em queda clar és si aquesta activitat l’ha convertit en “legal” o no. Es a dir, s’hi ha fet les altes corresponents per a poder dir que és un negoci. IAE, Seguretat Social, etc.
Per acabar podria dir aquella frase tan coneguda per aquests casos: Igual planxa un ou que fregeix una corbata.

RENOVACIÓ I REFORMISME

Buscar el títol d’un article o escrit, de vegades no és una tasca fàcil. Has de mirar que en poques paraules dir molt. Al menys prou com per a que tingui un cert sentit sempre relacionat amb el que diràs després. Quan he escollit el títol d’avui ja he vist que no acabava d’expressar en la seva totalitat el que jo volia dir. Potser una de les paraules escollides “renovació” no sigui del tot adient. Segurament seria molt més apropiat dir “innovació”. Això per no buscar els “tres peus al gat” i haver-ne posat una altra que, segurament, sorprendrà més el lector “menyspreu”.
Ara ho veureu. S’apropen les eleccions europees i Berlusconi està buscant una sèrie de rostres famosos i també, perquè no dir-ho, bonics! Són gent sense experiència política, potser si, uns bons professionals, però el líder de la dreta extrema italiana el que pretén és donar un cop d’efecte i fer popularisme (allò que tant li encanta fer a qualsevol partit de dreta) de fet a Itàlia, invents així ja se n’han fet d’altres vegades: La Cicciolina per exemple, una actriu porno que sortia ensenyant els pits arreu on anava i també una de les netes del mateix Mussolini, que si no recordo malament, era model.
L’altre invent, bé, potser caldria parlar de reinvent, és el que està fent Arturo Mas amb diversos partits nacionalistes d’arreu de l’estat. De moment s’ha parlat de nacionalistes gallecs, bascos (a les passades havien format Galeuscat) i també mallorquins, andalusos, valencians i canaris.
A que us sona? No recordeu l’operació reformista de Miquel Roca Junyent? Efectivament, a les eleccions generals de l’any 1986, el llavors ma dreta del president Jordi Pujol i el que es perfilava com el seu successor natural, juntament amb Rodríguez Walquer, Sainz de Robles, etc. Tots plegats havien fundat el Partido Reformista Democrático i va ser un intent d’interrompre a les eleccions generals els llavors “disgregats” partits nacionalistes. Volien incidir a la política espanyola en uns anys on la pràctica desaparició de la UCD havia fet que Espanya es quedés sense cap referència d’un partit de centre entre els dos grans partits que, encara avui, més de vint anys després són hegemònics: el PSOE, per l’esquerra i el PP per la dreta.
Sempre s’ha dit que aquella frustrada operació va costar molts milions de pessetes i m’ha s’ha aclarit d’una forma fefaent qui els va pagar i com.

I DÉU VA BAIXAR A LA TERRA I ES VA FER HUMÀ

I va ser senador d’Espanya i alcalde... I es va dignar a respondrem a un "article" que vaig publicar a Vinaròs News i que la Revista Amposta ho va fer com a "carta al director".
Avui he rebut a casa la Revista Amposta (orgue oficiós de CiU) i a l’apartat de “Bústia” (o cartes al director), l’anterior alcalde em dedica un petit comentari. Amb el títol de “Mentirodependència”, diu que sóc un mentider. Bé, no us penso avorrir comentant el seu escrit. Com m’ha dit algú “Sí es rasca, és perquè li pica.”. No ha estat original ni amb el títol, ja que l’ha inspirat el meu. “Tortosadependència”. Per cert, de sobte m’han tornat a fer àrbitre de futbol ja que m’anomena pels meus dos cognoms... A què em recorda? A sí, a un escrit que fa anys em va dedicar la llavors regidora de cultura... Potser el va escriure ell? O llavors tenia qui li feia la feina bruta i ara és ell mateix a qui li toca fer? Perdoneu-me que no us reprodueixi el seu escrit, ja que l’hauria de copiar i no vull perdre més temps, però us asseguro que té molt poc interès.
El motiu de dir-me mentider és perquè nega que sigui un dels propietaris dels terrenys on s’instal•larà un Carrefour al costat del cementiri (de moment pareix que sigui l’única empresa que ha confirmat la seva voluntat d’ocupar una porció del recinte comercial)
Per cert, Francisco Camps va negar que rebés vestits de regal de part del “bigotes” i també ho negava tot...