dimecres, 9 de desembre del 2009

QUI PAGA LES CRISIS?


Crec que la resposta és força evident: els ciutadans i les ciutadanes. Crec que no cal que ens ho recordi ningú. La consigna “No pagarem les vostres crisis” l’hem pogut llegir en cartells i pintades.
El col•lectiu més afectat són els aturats i d’aquestos els qui no cobren cap tipus de prestació econòmica o estan a punt d’esgotar-les.
Però no són els únics. Aquest llarg cap de setmana del pont ho he pogut comprovar per mi mateix.
Aprofitant “l’aparador” de Fira Amposta ens aproparem als concessionaris dels cotxes per a mirar de canviar el vell que tenim (13 anys) Evidentment ens oferien (dintre de les nostres possibilitats) cotxes que es poguessin acollir al “Plan E” i gaudir així del l’ajut de 2.000 euros que et donen les diverses administracions.
Dels diferents models de les distintes marques que estiguérem veient, n’escollírem els que més ens van agradar. Però encara hi havia un altre obstacle que salvar: el finançament.
En arribar a casa varem entrar en les diferents pàgines dels fabricants per a veure si el preu que ens demanaven els concessionaris era el que recomanava la fàbrica en qüestió. Normalment, els preus dels concessionaris solen anar per damunt del que “marca” la fàbrica. Segons els venedors, és que allí cal sumar-li les despeses de matriculació i gestoria. Però n’hi ha que, la diferència entre els uns i els altres, és de més de 1.000 euros, la qual cosa fa pensar que no només és el producte d’aquestes despeses.
Però com avui en dia per Internet es pot trobar i veure quasi que tot, ens varem “submergir” a la pàgina de l’entitat financera a veure el tipus d’interès.
Incomprensiblement estava molt per sobre del que ens van aplicar cinc anys enrere quan varem finançar l’altre cotxe!
La conclusió que en vaig treure fa ser fàcil: “El que les administracions et donen, les entitats bancàries t’ho treuen”. Potser per això et dóna l’ajut el govern, per a pagar préstecs més elevats als bancs i caixes? Increïble, però cert!!
Per tant, aquella idea generalitzada de que no es supera la crisi per culpa de les entitats financeres és cert.
I a sobre, ahir mateix, un amic “caixero” em deia que la prioritat de la seva entitat (suposo que també de les altres) és acaparar diners, amb domiciliacions de nòmines, plans de pensions, etc. Però és que, a sobre, l’interès que et donen pels teus diners és baixíssim. No fa gaires dies, a la meva dona la van fer passar per una oficina. Els diners que fins ara li rendien un 4 %, de sobte passaran a « donar-li » un 0,10 !
Com veieu, « obrir » un banc no és tan difícil. Només cal pagar uns interessos molt baixos pels diners que dipositin els clients i cobrar-los molts alts quan els deixes a qui te’ls demana. Negoci net i segur!!

dimarts, 8 de desembre del 2009

FIRA AMPOSTA '09. CONCLUSIONS


Avui es clausura l’edició d’aquest any. Oficialment els seus responsables parlaran d’èxit (quasi sense precedents) d’un volum de negoci de milers d’euros, etc.
De fet, abans de començar la Fira ja es van donar les primeres dades. El nombre de visitants que s’esperaven i, sobre tot, la gran participació del món empresarial que, malgrat la crisi, havien aconseguit omplir el recinte firal.
Algunes d’aquestes dades no es poden discutir. Qui sap quans visitants haurà tingut? Qui sap el volum total de negoci generat? Només els responsables tindran dades aproximades i fiables, però, transcendiran al públic? O ens diran allò que els interessa?
Ara bé, algunes coses que ens han dit es poden contrastar. El pavelló firal no estava ple de gom a gom. En un dels carrils s’hi podia veure un estan buit. Al estar al mig vaig pensar que, algú, a darrera hora, havia decidit no acudir. Si hagués avisat en temps, segurament s’hauria dissimulat o posat a lloc prou dissimulat.
Però això no és tot. Mai com aquest any he vist tants estants d’entitats locals. Al parlar-ne amb els expositors, aquests em deien: “I gratis! I als demés perquè han rebaixat el preu...”. A part “exposen” les institucions que ocupen grans espais de l’interior del pavelló.
Durant l’any, al pavelló firal ja s’hi ha fet diverses fires com ara la fira d’entitats, la d’Aromes i Sabors o el mercat de vehicles d’ocasió. Quina necessitat hi ha per a que es tornin a repetir?
A més de les entitats (moltes, a part d’altres estants promocionals que no tindrien raó de ser a una fira de mostres), s’hi poden veure de productes alimentaris i, evidentment, juntament amb els cotxes nous, també vehicles d’ocasió. Un venedor em deia: “I gràcies a natros”.
Si la Fira de Mostres d’Amposta tingués l’empenta suficient per a generar negoci, sobre tot en productes innovadors i de gran demanda, no caldria omplir-la d’altres productes que, si han de ser els motors de la nostra economia, estem apanyats!
Segurament les raons que ens donaran els responsables de l’organització serà la crisi. Cert, en tems de crisi tot costa més. Si un any normal ja és difícil omplir-la, més en època de crisi.
Però la excusa no m’acaba de convèncer. L’equip de govern portava al seu programa per aquesta legislatura la construcció d’un nou pavelló firal que contemplés una sala multiusos per a poder fer els actes més institucionals i els que no ho són tant. Amb aquestes perspectives, es tant necessari? De vegades penso que si CiU d’Amposta no va tenir enveja del pavelló que es va construir a Tortosa en la passada legislatura...

dilluns, 7 de desembre del 2009

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "AMPOSTA 1908 CRÒNICA D'UN TEMPS"


El llibre “Amposta 1908 crònica d’un temps, memòria de 100 anys de ciutadania”, (aquest és el seu nom complert) va ser presentant dissabte passat dintre dels actes que s’organitzen en el marc de la 49ena Fira de mostres d’Amposta.
La presentació del llibre va ser seguida amb molta atenció pel nombrós públic assistent. Veia a ser com la cirereta del pastís que culminava els que han estat els actes de la celebració dels “100 anys de ciutat” d’ençà de l’atorgament del títol concedit pel rei Alfons XIII, precisament l’any 1908, l’any passat va fer just un any.
És un llibre recopilatori dels actes que s’han portat a terme en aquest darrer any i pico des d’aquell dia del mes de maig de l’any passat on “l’alcalde Joan Palau” va desembarcar a Amposta per oferir als seus ciutadans la noticia de la concessió del títol de ciutat i, encara millor, la construcció del pont sobre l’Ebre. Aquest pont (el pont penjant) a part de ser el símbol de la ciutat, va significar al seu dia superar la barrera natural que significava l’Ebre i poder-se comunicar amb l’altra llera facilitant el trànsit de persones i mercaderies amb les grans urbs catalanes com eren Barcelona i en menor mesura Reus i Tarragona.
Però tornem al llibre. És un llibre divulgatiu, sense grans pretensions. Consta de 100 pàgines però conté moltes il•lustracions. Fotografies i retrats de principis del segle passat. Està dividit en quatre capítols: Com era la ciutat, com es governava, com treballàvem i com convivíem. Finalment hi ha un plànol de la ciutat on es destaca els barris que composaven l’Amposta de 100 anys enrere.
Però això encara no es tot, ja que el llibre porta inclosa una sorpresa: un DVD que recull els principals moments dels actes de commemoració del centenari, amb fotografies de diversos fotògrafs ampostins i també de fons fotogràfics de diferents institucions, com per exemple l’Ajuntament d’Amposta, el Museu del Montsià, la biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó o l’Institut Ramon Muntaner. També conté diverses filmacions amb muntatge del realitzador ampostí Santi Valldepérez. Una de les coses més interessants són les explicacions que donen un bon nombre de ciutadans i ciutadanes de edat superior als 70 anys que recorden anècdotes i fets de la seva infantesa i joventut. Aquesta projecció ja es va poder veure en una de les exposicions que es va fer al Museu del Montsià. Són la memòria viva (com la resta de la seva generació) de les darreres dècades de la nostra ciutat.
El preu del llibre-DVD és de 12 euros i a partir de demà (avui a Amposta és festa local) podrà trobar-se a les principals llibreries de la ciutat.
Crec que és un llibre que no ha de faltar a cap casa d’Amposta i que tots i totes els qui van participar a la festa com els altres que, simplement, van fer d’espectadors, se’l miraran amb molta atenció.

diumenge, 6 de desembre del 2009

LA LEAR / MAI


La Lear de Roquetes, dedicada a la fabricació de circuits elèctrics per a cotxes, irremediablement, tancarà portes dintre de poc temps. Una ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) en té la culpa. Llavors, els 518 treballadors que encara hi queden en plantilla, passaran a forma part de “l’empresa més gran del país”, l’INEM. O dit d’una altra manera: s’estaran a l’atur. El motiu del tancament de la fàbrica per part dels seus propietaris nord-americans, no són les pèrdues, ja que la Lear genera beneficis, és que a Polònia (on pareix que s’instal•larà la nova fàbrica), la ma d’obra és més barata i els beneficis empresarials, per tant, superiors. És el que s’anomena deslocalització.
Els 518 treballadors que es quedaran sense feina de cop, és una xifra molt elevada per a unes comarques que, comparativament parlant, estan molt despoblades respecte a les grans concentracions humanes que representen les zones metropolitanes de Barcelona i, en menor mesura, Tarragona. A més a més, les nostres comarques pateixen un dèficit històric d’indústries que ens haurien de permetre desenvolupar-nos adequadament i reequilibrar el territori català.
Tothom sabia que, tard o d’hora, la Lear de Roquetes acabaria tancant les seves portes (després del tancament de Roquetes només li quedarà la de Valls, comarca de l’Alt Camp) Això ho sabia tothom perquè en els darrers anys només tenia un client: la empresa sueca SAAB. I encara perquè aquesta havia posat la condició de que volia que la fabricació d’uns determinats circuits els fessin, precisament, a la fàbrica de Roquetes.
Dependre només d’un client, sentència a qualsevol empresa. I si a sobre, sé li afegeix que els seus propietaris ja feia temps que volien marxar, s’acaba d’entendre perfectament el motiu del seu tancament.
La implantació de la Lear a les nostres comarques va arribar per la compra de la MAI. La MAI tenia a començament de la dècada dels anys 80 dos centres de producció. El primer estava situat al polígon del Baix Ebre (a tocar de Campredó) i l’altre, al barri de Ferreríes de Tortosa, al costat de l’Ebre i que, en posterioritat, va ser reubicar a la vora de la plaça Corona d’Aragó.
Quan vaig decidir marxar l’any 1984 de l’empresa Juan Chaler SA de Vinaròs, on hi havia treballat els darrers cinc anys, un conegut em va parlar de la possibilitat d’entrar-hi a treballar. Després de fer-ne les proves i passar la revisió mèdica, ja no hi havia cap impediment per a formar part de la plantilla de treballadors d’aquella empresa. Només era qüestió de dies... Però els dies passaven i els directrius de la MAI no es posaven en contacte amb mi per anunciar-me el dia que tenia que incorporar-me al meu nou lloc de treball. Un dia em va arribar una carta. Vaig llegir-la ràpidament i em deia que “hi havia hagut un error i que, en aquells moments, no hi havia treballa per a mi i que si en sis mesos no trobava treball a un altre lloc, podia posar-me en contacte amb ells”. Van passar els sis mesos i com no m’havia sortit treball, vaig anar a les oficines del polígon. Amb un ambient molt gèlid, em van dir que seguien sense poder-me donar la feina.
Va passar un parell d’anys i un dia que vaig apropar-me per Vinaròs, vaig decidir passar a veure als que havien estat els meus companys. Després de anar-los saludant, de sobte un em va cridar i em va fer una pregunta un tant inesperada: Quan vas marxar d’aquí, ja tenies feina en un altre lloc? La meva resposta va ser negativa. I va continuar: Però n’estaves buscant? I jo li vaig contar que sí, que havia passat unes proves per posar-me a treballar a la MAI. La següent pregunta encara va ser molt més desconcertant: Però, no vas arribar a entrar? La meva resposta va tornar a ser negativa. Agustí, que així es deia el meu antic company, me’n explicà els motius. Els responsables de la MAI havien demanat informes a la que havia segut la meva antiga empresa Juan Chaler SA i, en parlar-los de les meves activitats sindicals, van optar per no contractar-me.
Jo, llavors, ja treballava a l’administració pública, on encara continuo després de quasi vint-i-quatre anys.
És evident que els responsables de Juan Chaler SL (si on recordeu, pràcticament absorbida per Hermanos Serret, SL), es van voler revenjar-se de mi i de la meva lluita sindical ens uns moments en que la fàbrica passava per una situació d’incertesa absoluta amb la “destitució” dels seu gerent Javier Bas.
Els que no es pensaven els qui em van voler causar perjudici, és que, amb els anys, m’acabarien fent un gran favor, ja que, amb molta sort, ara seria un dels 518 treballadors que es quedaran sense feina. O tal vegada, ja m’haurien acomiadat faria molts d’anys, com els hi va passar a d’altres amics i companys que conec.