LA FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA. ALGUNES CONSIDERACIONS

Després de l’èxit assolit a la primera edició, les perspectives per aquest any no podien ser més bones. L’interès de la ciutadania en participar a la segona edició era notable.
I la veritat sigui dita, l’èxit d’aquesta segona edició ha superat en escreix l’edició anterior.
Però en el futur el que pot arribar-nos a passar és que podem morir d’èxit (és el tercer cop que ampro aquesta paraula), al menys que anessin introduint poc a poc novetats que atreguin encara més al públic en general, sobre tot, el de fora de la ciutat. També caldrà eliminar aquelles coses que pugui resultar repetitives i d’interès limitat. El cansament de l’espectador pot arribar a fer que la festa pugui decaure en el temps.
Així voldria fer una crítica constructiva d’allò que encara pot fer-se (evidentment pot fer-se moltíssim sempre i quan hi hagi un pressupost suficient)
Per començar aquest any hem perdut l’oportunitat d’allargar la festa a avui dilluns (festa local a Amposta) Potser s’haurien pogut fer el mateix programa d’actes menys atapeït i ocupar bona part del dia d’avui: un dia de festa que no es fa festa, tret de la repetició de la sarsuela que va representar-se ahir amb un enorme èxit (4)
Tampoc és la primera vegada que ho dic: a Amposta donem l’esquena al riu. És cert que a l’Ebre s’hi fan una sèrie d’activitats esportives, però de lúdiques, des de que es va treure el vaixell restaurant Santa Susanna, no sé ni fa cap.
A l’època que es commemora a la Festa del Mercat a la plaça, pel riu hi navegaven els vaporets, com "l'Anita" (si fa o no fa; tampoc existien encara les nostres bandes de música) La construcció del vaporet tal com era resultaria força cara i complicada, però podria mirar de recrear-se d’alguna manera un vaixell recreatiu que pogués portar a la gent a fer un petit viatge pel riu i poder veure Amposta des d’un lloc que, de ben segur, ni ampostins ni visitants l’han vist mai. El mateix podria fer-se amb "lo carrilet". Sé que a Deltebre una escola taller està treballant per “recuperar-ne” un de la manera més fidel possible a l’original. El carrilet, un comboi de “via estreta”, va començar a fer el trajecte de Tortosa a la Cava l’any 1926, al cap de pocs anys d’haver-se construït el pont penjant de la nostra ciutat.
Tant un com l’altre, un per terra i l’altre per aigua, feien recorreguts similars. Al seu dia van significar grans avenços per al territori i, segurament, res hauria estat igual de no haver-se posat en marxa els dos projectes.
A l’acte més institucional de la festa, el que es va fer al saló de plens de la casa consistorial, es va recitar el significat de la mateixa i tot allò que vol homenatjar. Una de les coses que es va dir va ser “la gran quantitat de gent que vinguts de tot arreu arribaven a Amposta per colonitzar el delta, sobre tot gents vinguts de Llevant a l’època de plantar i segar i que, amb les seves famílies, construïen barraques per tot el territori deltaic”. Aquest fet està ben representat? Opino que no i portar la festa al Poble Nou recreant aquesta vinguda de forasters que venien a treballar i que molts es van acabar quedant, seria tot un reconeixement a la colonització de la nostra Ribera (encara que “Villafranco del Delta” va trigar encara molts d’anys en ser construït)
Per acabar permeteu-me donar-ne una de freda i una de calenta. Cal reprotxar al grup municipal de CiU la forma en que van portar la visita del dirigent de CDC “Felip Fuig”. A la darrera comissió de Cultura, la regidora ens va dir que es volia portar a inaugurar la festa al conseller de Cultura de la Generalitat, però que aquest, per problemes d’agenda no podia venir i que llavors s’havia pensat en portar al president de la Diputació. Personalment vaig pensar que seria el tercer cop en menys de dos anys que Josep Poblet visitaria el nostre poble amb la finalitat de inaugurar una festa o una fira. Primer va ser el pregoner de festes majors de 2008 i després va inaugurar la fira de 2009. Finalment (ignoro el motiu) es va decidir que les tres entitats més antigues del poble (la Lira, la Filha i el Casino) fossin presents a l’acte que donava el tret de sortida de la II edició de la festa. La presència de Felip Fuig a la primera fila del saló de plens, encara que cal considerar-la com un acte de partit, no tenia gaire justificació.
I la calenta seria el poc reconeixement que es va tenir de cara a la regidora de cultura Marimar Panisello al final de la representació de la sarsuela d’ahir per la tarda. Van haver-hi diversos rams de flors per a les directores que havien fet possible la representació i també per a la responsable de l’àrea de cultura Maite Subirats. Però és que ningú va pensar en donar-n’hi un a la regidora? De vegades se’n donen i amb menys motiu...

LA GENERACIÓ NI-NI

Acudit de el Faro. 

Mes o menys un cop a la setmana, baixo pel carrer Murillo d’Amposta. Normalment vaig cap a la seu del meu partit situada al carrer Lope de Vega que fa cantonada, precisament, amb el carrer que porta el nom del cèlebre pintor sevillà del segle XVII.
Abans d’arribar-hi, a l’esquerra, on fa uns anys hi havia un taller elèctric per a cotxes, hi ha un local ocupat per joves d’entre 18 i 19 anys. L’aspecte del local no és gaire saludable més aviat lúgubre, diria jo. Quan la porta està oberta s’hi pot veure mobiliari divers, una televisió, brossa amuntegada, etc.
A aquesta mena de locals, a Amposta se’ls denomina “clubs” i n’hi ha diversos escampats per tota la ciutat. Alguns “sobreviuen” més que d’altres. De vegades han de ser tancats per la policia local per ocasionar molèsties al veïnat.
Fa temps, des de les regidories de Governació i Serveis Socials es volia posar cert control i, fins i tot, es van fer algunes activitats destinades a aquests joves, en la seva majoria, nois.
Popularment, a aquesta mena de jovent, se’ls coneix com la “generació ni-ni”: ni estudien ni treballen.
Son joves amb fracàs escolar que difícilment han pogut acabar els estudis obligatoris. Alguns d’ells han intentat fer algun mòdul de formació professional o han integrar alguna escola taller, sense massa èxit. L’adaptació a la nova situació ha estat difícil i, finalment, han acabat abandonant.
Abans se’ls solia “col•locar” com aprenents a qualsevol taller o botiga. Ara, amb els nous temps, on és més necessària que mai l’especialització, és difícil trobar una sortida al mercat laboral. La crisi econòmica tampoc ajuda gens a poder donar-los una sortida digna.
Buscar solucions ideals em sembla, en principi complicat. Passa per fer obligatori l’ensenyament fins els 18? Tal com estan els temps, això crearia encara més deute públic i tampoc seria una garantia d’un òtim resultat. A l’arribar a certa edat, el jove, sovint, es torna esquerp i és difícil de controlar si ell no ho vol ser. Ni pares ni educadors poden fer res al respecte.
Una altra solució passaria per fer un casal de joventut on hi tinguessin cabuda. Però mesclar joves de totes les edats, també podria ser causa de conflictes.
Per tant, només queda l’ús de mesures imaginatives que puguin motivar-los a fer alguna cosa. De vegades per mig de l’esport o d’altres activitats formatives que els poguessin motivar.
L’ajuntament de Santa Coloma de Gramanet (a tocar de Barcelona) i que té un dels barris més marginals i conflictius de Catalunya, el barri de la Mina, està portant a terme a les escoles (on la majoria d’estudiants son d’ètnies minoritàries) un programa de foment de l’esport. El jovent fa classes i competicions de lluita i només se li imposa una condició, l’assistència a classe. A qui no assisteix a l’institut, no se’l deixa participar. La iniciativa ha obtingut uns excel•lents resultats.
Amposta per exemple és un ciutat molt “esportiva”. Tenim un centre de tecnificació que és l’enveja dels pobles de l’entorn i ara “som” candidats a que la Universitat de Lleida ens posi una facultat d’INEF. Però, només els esportistes que destaquen tenen el dret de gaudir d’aquest tipus d’ensenyament?
Caldria fomentar programes de reinserció i aprenentatge lligats a les activitats que puguin resultar més atractives a aquests joves. Ja ho sé, això també costa diners, però a la llarga, no ho acabarem pagant entre tots?

DEUDAS Y BURROS

Se solicitó a un prestigioso asesor financiero que explicara esta crisis de una forma sencilla, para que la gente de a pie entienda sus causas.

Este fue su relato:

Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran.

Buena parte de la población le vendió sus animales.

Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.

Y a continuación ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros.

Al ver que no había más animales, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.

Al día siguiente mandó a su ayudante con los burros que compró a la misma aldea para que ofreciera los burros a 400 euros cada uno.

Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron sus burros a 400 euros, y quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.

Como era de esperar, este ayudante desapareció, igual que el señor, y nunca más aparecieron.

Resultado:

La aldea quedó llena de burros y endeudados.

Hasta aquí lo que contó el asesor. Veamos lo que pasó después:

Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.

Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.

Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas. Pero estos, ya cobrada gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado.

El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado.

Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está en la ruina, no podrán cobrar después lo que le presten.

El resultado:

Los listos del principio, forrados.

Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.

Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida.

El Ayuntamiento igualmente arruinado.

ESTRETES RELACIONS

Aquests dies el Periódico de Catalunya ha anat publicant diverses informacions periodístiques que relacionen directament el cas Palau amb el partit liderat per Artur Mas.
Segons aquestes informacions, on hi ha diverses proves documentals de les anotacions fetes per Gemma Montull, la que era la directora financera de l’entitat, del comptes del Palau de la Música s’haurien desviat fons destinats, presumptament, al finançament il•legal de Convergència Democràtica de Catalunya. La major part d’aquests diners haurien arribat primer a l’entitat presidida per Fèlix Millet de la constructora Ferrovial i Millet hauria fet de “repartidora”.
Sé sap que part dels diners que van arribar al CDC es van destinar a pagar “propines” a la policia local de Barcelona. La qual cosa no deixa de sorprendre, ja que, ara mateix, no em ve al cap per quin motiu es poden donar diners als agents de l’ordre si no é per fer “ulls grossos” en temes d’aparcament u altres relacionats amb el trànsit rodat u ocupació de la via pública.
El més sorprenent, però, ha estat la tèbia resposta d’alguns líders de la formació nacionalista. Mentre el “Cid” Pujol va sortir a donar explicacions el mateix dia que es commemorava el 50è aniversari dels coneguts com a “fets del Palau” on ell va ser un dels protagonistes, per part de la direcció actual a qui li va tocar “per torn”, va ser Felip Fuig que, com és evident, tant un com l’altre van negar els fets.
En canvi Arturo Mas ha optat per “donar tot el protagonisme” als seus, es a dir, a amagar el cap baix de l’ala i no dir res...
Si fem memòria retrospectiva, ens recordarem de quan Maragall era el president de la Generalitat i, en un aïrat debat parlamentari, davant l’actitud de Mas, va sentenciar amb aquella famosa frase: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu el 3 %”. Maragall, segons fonts molt fiables es va quedar curt...
Què hi havia uns “estreta” relació entre el antics dirigents del Palau de la Música i la cúpula directiva de CDC? Era més que presumible. Potser per això, alguns membres de Convergència d’Amposta van tenir aquella reacció desmesurada, amb fortes sortides de to, quan els socialistes locals “ens vàrem atrevir” a preguntar sobre el “grau d’execució dels convenis signats entre l’ajuntament i el Palau”...
En quan a les relacions que puguin tenir algunes empreses constructores (com he dit Ferrovial en seria una, però no la única) i CDC, també es fa força evident a la nostra ciutat.
Perquè sinó, en períodes electorals, algunes constructores locals posen propaganda electoral de CiU a les seves tanques? Serà perquè els propietaris d’aquestes empreses tenen el carnet de Convergència?
Segur que només és una coincidència...
Quan el riu sona... I sinó, perquè no han amenaçat el Periódico de posar-los una querella?