PER A RIURE (PER NO PLORAR)

Avui s’ha fet a Amposta el ple ordinari del mes de maig.
Sobre com ha transcorregut el ple es podrien dir moltes coses, però cap d’elles no té la transcendència necessari per fer-ho. Ni tant sols els punts de l’ordre del dia, tots ells sense gaire interès.
Al final, ja dintre de l’apartat de precs i preguntes, el grup d’Esquerra Republicana ha fet una pregunta a l’alcalde sobre la nova megafonia i la retransmissió dels plens per la ràdio.
Efectivament, el dia que es lliuraven els premis de recerca de batxillerat (dels que ja us en vaig parlar), es va estrenar la nova megafonia del saló de plens del nostra ajuntament. També la férem servir durant l’acte d’inauguració de la Festa del Mercat a la Plaça. Una de les millores tècniques més significatives és un equip de so on els periodistes que hi assisteixen poden endollar els seus aparells de so sense caler apropar el micròfon com es sol fer habitualment. De tant en tant, com reconeixia el propi portaveu de CiU encara hi ha algun acoblament o problemes de connexió, però que s’aniran resolvent en el transcurs del temps.
La pregunta formulada per l’alcaldable d’ERC era sobre “quan l’equip de govern tenia previst retransmetre els plens en directe o en diferit aprofitant les avantatges de la nova megafonia”.
La resposta per part de l’alcalde ens ha deixat del tot sorpresos: “Aquest ple ja es podrà escoltar en diferit”. En aquell moment he mirat cap al director de l’emissora municipal (Amposta Ràdio) i ha fet una “impagable” cara d’estupefacció. Els he cridat l’atenció als meus companys de grup i tots hem pogut veure el gest d’estranyesa del seu rostre.
Una mica més tard, quan el ple ja havia acabat, un company de l’altre equip de l’oposició li ha preguntat al mateix director sobre el dia i l’hora de la retransmissió. La resposta ha estat: “Com voleu que us ho digui si me’n acaba d’assabentar!”
És la manera de fer de l’equip de govern municipal: ja no és que no comuniquen determinades coses als equips de l’oposició, sinó que tampoc ho fan a la seva pròpia gent.

CAMIONS MOLESTOS

De tant en tant (molt de tant en tant) m’he trobat quan me’n vaig a treballar abans de les 8 del matí, algun camió de recollida selectiva fent la seva feina a la zona de contenidors que hi ha on s’acaba el carrer Sant Josep i comença el carrer del Grau.
Normalment, quan arribes, ja el trobes buidant el contingut del contenidor al camió i només cal que t’esperis una estona (una curta estona)
Però aquest matí, a l’hora esmentada amb anterioritat, me trobat un camió de recollida de cartó a l’illa de contenidors de davant de casa Fàbregues. Crec que he estat l’únic que he esperat pacientment a que acabés de buidar el contenidor. Però a l’arribar a la següent illa, quasi que davant de l’hotel, ha repetit l’operació. Menys mal que la que hi ha davant del Banc de Sabadell encara està “segellada”!
Allí jo no m’he esperat, he tingut que baixar pel carrer Jaume I, donar la volta a la plaça de la Pau i pujar pel Carasol. A l’arribar al carrer Sant Josep, el camió encara seguia fent la seva feina. Suposo que després ha buidat la següent.
Pregunto jo: És la millor hora per a fer aquesta zona impedint la normal circulació d’un dels carrers més transitats d’Amposta? Només a carrers importants i de certa llargada et pots trobar en diverses illes de contenidors. Als carrers més curts i estrets, això no passa.
Per això crec que és del tot necessari adequar l’horari de recollida selectiva en funció de les circumstàncies dels ciutadans i no crear-los molèsties com ha estat el cas que us he explicat.

LA MANIFESTACIÓ DE LA PDE DE BARCELONA

Molta menys gent que les 3 vegades anteriors que havíem anat a manifestar-nos a Barcelona (unes 5.000 persones) Molta menys presència de polítics que els altres cops. D’allí i d’aquí. Abans veies com s’agafaven als nusos per a defensar el nostre riu. Ara no se’ls veu en lloc. Molt menys ressò mediàtic que les vegades anteriors. A l’arribar a Amposta els meus pares han dit que al Telenotícies de la tarda no n’havien parlat. A les de la nit, tampoc.

Segurament es pensa que si se’ns ignora, la nostra causa acabarà morint... Però els ànims de la gent que ha acudit aquest diumenge 30 de maig a Barcelona a manifestar-se per a demanar que s’aprovi d’una vegada el cabal ecològic de l’Ebre i que arribin els sediments suficients per a la supervivència del Delta, estaven com sempre: moltes ganes de festa i xalera.

La manifestació ha estat una mica més curta que les altres vegades. Ha sortit amb una mica de retard (l’hora prevista era a les 12 del migdia) de la plaça Urquinaona i baixant per Via Laietana, s’ha arribat a la plaça de la Catedral (com les altres vegades)

Allí s’han dut a terme els parlaments i com a final de festa, el grup jesusenc Terrer Roig i també Jotes al Carrer ens ha interpretat un repertori de balls tradicionals i, sobre tot, molta jota. Per un diumenge, al pla de la catedral, en lloc de veure’s la tradicional ballada de sardanes, s’ha pogut veure com els manifestants ballaven la jota típica de la nostra terra.

Entre els manifestants molta gent jove. Alguns (com mon fill), tenien 9 anys quan van començar a sortir al carrer per defensar el riu. Ara amb 17 segueixen acudint sempre que creuen necessari per a defensar el riu i el territori. Però encara hi havia molta més canalla. Alguns nascuts fins i tot després d’haver-se derogat el PHN. Un iaio d’Amposta (que ha acabat exhaust), em deia amb orgull: “Estem 3 generacions de casa nostra!”

El qui no han acudit, ells sabran el perquè, però com deia Joan Panisello dimecres a la SER: “Qui no vingui, no el trobarem a faltar”. Encara que jo, com deia, si que n’he trobat a faltar... I molts!!

LA CRISIS

La crisis financiera explicada de manera sencilla

Heidi es la propietaria de un bar en Berlín, que ha comprado con un préstamo bancario. Como es natural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que sus clientes, la mayoría de los cuales son alcohólicos en paro, beban hoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo que consumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otra cualquiera de concederles préstamos.
Nota: Pero en realidad, no le entra en caja ningún dinero físico.

Muy pronto, gracias al boca a boca, el bar de Heidi se empieza a llenar de más clientes.

Como sus clientes no tienen que pagar al instante, Heidi decide aumentar los beneficios subiendo el precio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientes consumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumenta vertiginosamente.
Nota: Pero en realidad, es un margen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacía de ingresos contantes.
Un empleado del banco más cercano, muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicio al cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del bar son activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamo a Heidi. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse, ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución las deudas de los clientes del bar.
Nota: ¿Vais pillando la dimensión del castillo de naipes?
En las oficinas del banco los directivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos", "alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estos bonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercado financiero internacional. Nadie comprende en realidad qué significan los nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantía tienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Pero como los precios siguen subiendo constantemente, el valor de los bonos sube también constantemente.
Nota: El castillo de naipes crece y crece y no para de crecer, pero todo es camelancia; no hay detrás solidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", es decir, papelitos que "representan" tener valor siempre y cuando el castillo de naipes se sostenga.

Sin embargo, aunque los precios siguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabaja en el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causa de su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Heidi el pago de su préstamo bancario; y Heidi, a su vez, exige a sus clientes el pago de las deudas contraídas con el bar.

Pero, claro está, los clientes no pueden pagar las deudas.
Nota: ¡¡¡Porque siguen sin tener ni un céntimo!!! Han podido beber cada día en el bar porque "se comprometían" a pagar sus deudas, pero el dinero físico no existe.

Heidi no puede devolver sus préstamos bancarios y entra en bancarrota.
Nota: Y Heidi pierde el bar.

Los "bebida-bonos" y los "alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los "vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un 80%.

Las compañías que proveen al bar de Heidi, que le dieron largos plazos para los pagos y que también adquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran en una situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, y el proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañía de la competencia.
Nota: Porque los proveedores de vinos y cervezas también le fiaban a Heidi, creyendo que estaban seguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no han podido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Heidi se los ha comido a ellos.
El gobierno interviene para salvar al banco, tras conversaciones entre el presidente del gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.

Para poder financiar el rescate del banco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado que pagarán los abstemios.
Nota: Que es lo que de verdad ha pasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernos han tapado el agujero financiero creado por la estupidez de los bancos.

Nosotros somos los abstemios.....