SANDRO, PRESIDENT PER GOLEJADA

Potser mai s’havien complit els pronòstics com a les eleccions del Barça que es van celebrar ahir.
Si des d’un bon principi Sandro Rosell sortia amb l’etiqueta de favorit i les enquestes li donaven més d’un 50 % del vot, el resultat final va esmicolar les previsions i va guanyar amb un 61,4 %. Molt lluny va quedar Agustí Benedito amb un 14,1 %, Marc Ingla amb un 12,3 % i, finalment, el candidat oficialista Jaume Ferrer amb un 10,8 %.
La primera pregunta què ve al cap és? Va ser Laporta el gran derrotat? Penso que no. Primer perquè ell no es presentava (perquè no podia) I segon, perquè el seu ‘delfí’, a la manera de veure dels votants, estava molt lluny de l’encara president.
Cal recordar també que bona part de la victòria de Laporta l’any 2003 li deu a Sandro Rosell. No Rosell no hagués format part de la candidatura de Laporta, es pot pensar que hauria guanyat Bassat. No ho sabrem ami, però hagués pogut passar.
No insistiré més en la campanya que van fer els uns i els altres, però penso que la victòria de Sandro no es deu a la casualitat. Ni tan sols al carisma que pugui tenir. És una suma de factors la que l’ha portat a ser el president més votat de la història i l’haver quedat molt per davant de qualsevol dels altres candidats. Fins i tot la suma dels altres 3 encara queda molt lluny dels que va assolir el nou i flamant president.
Sense seguir fil-per-randa la nit electoral, hi ha alguns detalls força significatius. Quan encara no s’havia escrutat l’1 % del total, Agustí Benedito, a una entrevista feta per Barça TV, ja va dir que havia felicitat a Sandro Rosell com a guanyador de les eleccions. Va ser el primer en ‘donar la noticia’ de la victòria del president electe. Fins llavors la cadena encara no havia fet públic cap pronòstic.
Més tard, ja a TV3, els espectadors anaven enviat missatges via SMS. La majoria eren de felicitació al nou candidat (com no podia ser d’una altra manera) Però em sobtar algun que ja parlava de fer eleccions en ‘menys de 6 anys’ (recordo que els nous estatuts del club estableixen mandats de 6 anys) Em sembla molt fort que quan Sandro encara no ha començat a exercir de president (de fet encara quedaven 16 dies), ja hi hagués algú que pensés en les properes eleccions (sense cap mena de dubte, no podia pair la victòria de Rosell o la derrota de Beneito –què era el cas-)
Molts missatges també es preguntaven el perquè Laporta encara no havia felicitat el president electe. Laporta, finalment ho va fer (suposo que a desgana) quan finalment la junta electoral va proclamar vencedor a Sandro Rosell.
Aquest matí he escoltat que la cara dels equips d’Ingla i Ferrer eren tot un poema... Mentre que Benedito es mostrava radiant pels resultats obtinguts (la majoria obtinguts de socis de Barcelona capital, segons el resultat de les enquestes a peu d’urna) Suposo que d’haver fet una campanya de promoció de la candidatura per la resta de comarques de Catalunya, els resultat encara haurien pogut ser millors.
Rosell té el seu equip, amb qui confia i, segurament, plegats ho faran força bé, però jo, d’ell, li allargaria la ma a Benedito. Potser junts encara ho podrien fer millor.
Felicitats, Sandro, per molts d’anys i FORÇA BARÇA!!

LES MUNICIPALS A MENYS D'UN ANY VISTA

A finals de maig, el diari el Punt publicava una informació periodística sobre els candidats “futuribles” a les properes eleccions municipals a celebrar en menys d’un any.
Donava per segur la continuïtat de l’actual alcalde Manel Ferré encapçalant la candidatura de CiU. La candidatura d’ERC va ser la primera en anunciar el nom del seu cap de llista amb la persona d’Adam Tomàs que substituirà a la històrica militant, exconsellera amb el govern de Pasqual Maragall, exsenadora i actualment diputada al Parlament català Marta Cid. Pel que fa al PSC donava quasi per segura la continuïtat d’Antoni Espanya.
També parlava d’altres llistes de partits o coalicions que, en aquests moments no formen part del consistori municipal: el PP, ICV-EUA i especulava amb una possible candidatura independent.
El cap visible del PP a nivell municipal, després de la darrera reestructuració, és Guillermo Martínez, encara que, personalment, i ja ho he dit en alguna ocasió més, no crec que, finalment, acabi encapçalat la llista municipal.
Per primer cop en molts d’anys, EUA (amb forta presència a Amposta i molts d’ells formant part del partit d’àmbit local Esquerra d’Amposta), pareix que han arribat a un acord amb l’altra branca comunista (ICV) que, tal i com informa avui el Punt, estaria encapçalada per Salvador Queral.
En quan a una hipotètica candidatura independent, és cert que, històricament, a Amposta, s’han anat presentat candidatures a part dels partits polítics, però l’èxit assolit fins el moment ha estat nul. Al menys en els darrers anys no n’hi ha hagut cap que hagi aconseguit una mínima representació. De totes formes, si s’acaba formant aquesta candidatura, ara per ara no sé m’acut un altre cap de llista que Lorenzo Navarro, president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora i també de federació local d’associacions de veïns.
Tal vegada la candidatura que dóna més joc és la de la coalició que actualment governa a Amposta. Encara que intueixo pocs canvis a la propera candidatura de CiU, sí que son més que previsibles algunes variacions, alguna d’elles prou significativa.
Pareix que l’actual primer tinent d’alcalde i responsable de les regidories d’Urbanisme i de Personal, Pere Vidal, està dient que no repetirà. També és previsible que no continuï la regidora de Serveis Socials i Participació Ciutadana i el regidor d’Esports i Joventut.
Els substituts serien l’actual president local de Joventuts Nacionalistes Hadar Aixendri, la gerent de GRUSAM Anabel Marco (previsiblement sortirà elegida diputada al Parlament), el president del Casino Recreatiu i Instructiu Joan Josep Sabaté i Rosita Pertegaz (la segona candidata d’UDC després de Sisco Fosch), suplent a la candidatura del Senat a les passades Generals.
Fins i tot, m’arrisco a donar el nom i l’ordre dels 10 primers llocs:
1. Manel Ferré
2. Isabel Ferré
3. José Manuel Ferré
4. Anabel Marco
5. Sisco Fosch
6. Hadar Aixendri
7. Joan Josep Sabaté
8. Marimar Panisello
9. Josep Garriga
10. Rosita Pertegaz

JORNADA DE REFLEXIÓ A CAN BARÇA

M’imagino que avui a Can Barça hi ha jornada de reflexió davant la jornada electoral de demà.
Al començar la nit, segurament, ja sé sabrà qui és el nou president escollit pel soci entre Sandro Rosell, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla.
Penso que si, efectivament, hi ha jornada de reflexió és una autèntica bajanada. Potser ho diran els estatuts, però no cal “imitar” les campanyes electorals de la política.
A la pregunta de: Qui serà el nou president del Barça? Feta des de la pàgina virtual del Punt, el resultat actual, a punt de tancar (ho fan sobre ¼ de 8 i ja falten molts pocs minuts) és el següent:
Sandro Rosell: 50,3 %
Agustí Benedito: 27,7 %
Jaume Ferrer: 15,4 % i, finalment
Marc Ingla: 9,6 %
Des de l’opinió d’un barcelonista que no pot votar, perquè no és soci (ni ho serà) crec que els resultats són els esperats.
Avui diaris com l’Sport, el Periódico de Catalunya o Plural es fan ressò del debat de candidats que va emetre ahir TV3. Tots coincideixen que Rosell va saber capejar molt bé el temporal i se’n va sortir força bé.
Mentre, Jaume Ferrer, el candidat més “oficialista”, després de que Alfons Godall es retirés de la cursa i Jan Laporta decidís que fos Ferrer qui el “representés”, va voler convertir el debat en un ma a ma entre Rosell i ell.
Marc Ingla intentant sense gaire èxit explicar el seu programa, segurament el més allunyat de l’actual directiva.
Finalment, Marc Ingla continuava amb el seu “erra que erra” per voler treure els “draps bruts” del Sandro pels els seus negocis a Brasil.
Avui, a l’hora de dinar em deia el meu fill gran: “Fa unes setmanes tenia clar que Sandro Rosell hauria de ser el nou president del Barça. Ara ja no ho tinc gens clar. No dic que no ho acabarà sent, però no ho tinc clar”.
Aquest dubte és el que ha buscat durant tota la campanya Marc Ingla. Sembrar dubtes sobre Rosell. Un joc brut que, al menys a ell, pareix que no l’hagi portat cap benefici. Es veurà demà, però segons l’enquesta del diari el Punt, és el que està més allunyat de l’objectiu de la presidència.
A Sandro en canvi, si que pareix que l’ha influït. Ha baixat una mica en intenció de vot, però en aquests moments encara és el candidat amb més opcions.
A Jaume Ferrer l’he vist manca de personalitat i per molt que estigui apadrinat per Laporta, ja sé sap que amb això no n’hi ha prou.
Per finalitzar, Agustí Benedito ha estat la gran sorpresa. Com deia ell mateix, “varen sortir els últims i han arribat segons”. Encara té l’esperança de donar la gran sorpresa.
Encara que per a mi, la gran sorpresa seria que s’unissin en contra de Rosell els altres tres candidats.
Crec que només així podrien evitar la victòria d’una de les figures claus en la victòria per primera vegada del president sortint Jan Laporta.

LA REFORMA LABORAL QUE VE

Com sempre sol passa, en aquest país, quan es parla d’aplicar mesures contundents, es parla més del fet en sí que no del contingut de les mateixes.
Una prova d’això són les mesures aprovades pel govern central per a pal•liar el dèficit públic. El PP, segons ells mateixos, feia temps que advertia al govern de Zapatero sobre aplicar mesures dràstiques per a sortir de la crisi, però va concretar mai res? Ja ho respondré jo: no!
Algú havia sentit parlar de retallar el sou als funcionaris públics? Fins i tot el Ministre de Treball Celestino Corbacho havia desautoritzat a la patronal espanyola quan aquesta ho va arribar a insinuar.
En la reforma laboral que s’ha d’aprovar la setmana que ve passa ben bé el mateix. Ja fa mesos els hi vaig sentir a dir als líders sindicals que una reforma que només contemplés la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i afavorís l’acomiadament, no seria recolzada en cap cas pels principals sindicats.
No anaven massa desencaminats. Ara que, finalment no hi ha hagut acord entre la patronal i el sindicats i el govern ha de legislar-la per decret, la mesura més “contundent2 serà la facilitat que tindran les empreses per a poder acomiadar treballadors. Les causes “procedents” d’acomiadament s’ampliaran i els dies d’indemnització es reduiran. Si que es diu que el treballador, al final, cobrarà els mateixos dies per acomiadament, ja que els que no pagaran els empresaris, sortiran d’un fons establert per aquest casos, però, en definitiva, a l’empresari li sortirà molt més varat.


I el treballador que guanyarà amb tot això? Res o ben bé res. Es diu que volen fomentar l’ocupació indefinida davant l’actual precarietat laboral, però a la pràctica suposarà quasi que el mateix, perquè l’empresari s’acollirà a causes objectives d’acomiadament per a desfer-se dels treballadors que, segons ell, li sobraran a la seva plantilla.
Per tot plegat, les grans centrals sindicals (la UGT i CC.OO.) convocaran, pareix, per al començament de la tardor una vaga general. La intenció de la vaga general és aturar el país en tots els sectors de producció i serveis. O sigui, que ningú treballi aquell dia. Normalment, si s’atura el sector transports, la vaga ja té bona part de la “batalla” guanyada a l’impedir o, simés no, dificultar, el trasllat dels treballadors als seus llocs de treball.
Però hi ha hagut un sector que ja va fer un dia de vaga el passat dia 8: el públic.
A part de que la incidència de la vaga va ser irregular, el que va ser prou evident és que no va ser ni multitudinària ni l’esperada pels sindicats. Malgrat això van ser molts els treballadors i les treballadores dels diferents sectors de l’administració pública (sanitat, educació, seguretat, administració general, etc.) els qui van fer vaga.
Però, secundaran la vaga aquells que ja van aturar-se el passat dimarts? A ores d’ara tot fa semblar que no.
I els motius son diversos. El primer de tots és que la reforma laboral, en principi, no afectarà a una gran part dels treballadors públics: els que són funcionaris i no estan determinats per un contracte laboral amb les diferents administracions. Però sobre tot, el rebuig que han sentit per part de molts col•lectius de la societat que, fins i tot han aplaudit les mesures que s’han aplicat en la seva contra: congelació de sou primer, retallada després, etc.
Fins i tot sindicalistes del sector públic ja m’han anunciat que no faran la vaga general. Un d’ells em deia: “La darrera manifestació a la que vaig assistir va ser pel tancament de la LEAR. Quants extreballadors d’aquesta empresa van donar-nos suport el dia 8?
Davant d’una societat molt dividida, l’èxit d’una vaga general és més que discutible.
I és que quan les coses no es fan bé o s’apliquen tard i malament, es corre el perill de no acontentar ningú.

(Els acudits els ha publicat el diari Público a l'edició d'avui)