MANIFESTACIONS MULTITUDINÀRIES A BARCELONA

Vaig llegir a la pàgina digital del 3cat24.cat que les manifestacions més multitudinàries hagudes a Barcelona, han estat les següents:

-Any 1977. 11 de setembre “: 1 milió de persones.
-Any 1997. “En protesta contra l’assassinat de Miguel Ángel Blanco”. No dóna xifres.
-Any 2000. “En protesta contra l’assassinat d’Ernest Lluch”. 5 minuts de silenci a la plaça Sant Jaume. No dóna xifres.
-Any 2003, “No a la guerra”, més d’1 milió de persones.
-Any 2004. “Concentració després dels atemptats de l’11-M a Madrid”. Encesa d’espelmes a la plaça de Catalunya. No dóna xifres.
-Any 2007. “Poder decidir sobre les infraestructures” (?) No dóna xifres. (He posat l’interrogant, perquè, encara que la convocatòria va ser per això, de fet va ser per “reclamar el dret de poder decidir” –a seques-)
-Any 2010. “Sobre el dret a l’autodeterminació”. No dóna xifres.

No en trobeu a faltar cap? Penseu...


-25 de febrer de 2001. “Contra el PHN d’Aznar & Cia.”. 300.000 persones.
-10 de març de 2002. “Contra el PHN”. Unes 400.000 persones.
-6 d’abril de 2003. “Contra el PHN”. Més de 100.000 persones.

Com s’han pogut oblidar els serveis informatius de Televisió de Catalunya d’aquestes manifestacions? Personalment he arribat a una conclusió. Si feu memòria TV3 pràcticament ignorava qualsevol acte convocat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Segurament perquè així els ho manava el govern de Pujol de l’època.
La conclusió és la següent: “Potser és que no tenen dades a l’hemeroteca!!”

ELS ASSISTENTS A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE

Quan es publicava la Codorniz (1941-1978), jo encara no havia nascut o era molt jove per a llegir-la sovint. Però de tant en tant (molt de tant en tant) si que vaig comprar-ne alguns exemplars i la vaig llegir amb atenció.
Sempre he recordat com un acudit on un mestre li preguntava a un alumne:

-Pepito, quant sumen dos i dos?
I l’alumne li responia: Cinc!
-Mestre: Segur que sumen cinc?
-Alumne: Segur que són cinc, senyor mestre!
M: Però segur, segur?
A: Tan segur com que estic veient a vostè!
M: Llors estaré equivocat jo...

I per què us dic això? Perquè aquest matí estava escoltant als Matins de TV3 una entrevista que li feia Cuní a Saura i han dit que avui, el diari el Mundo deia que a la manifestació de dissabte a Barcelona hi havia 65.000 persones.
Les informacions segons com es diuen i, encara més, a qui es diuen, poden semblar veritat fins i tot els fets més inversemblants.
Jo he anat a comprovar si, efectivament, el diari el Mundo donava aquesta informació i, sobre tot, d’on treia les dades.
De fet, el titular del diari madrileny és el següent: “Entre 1.500.000 y 56.000 personas más que baile, coreografía de asistentes”. Y després cita l’empresa Lynce com a responsable del càlcul, per encàrrec de l’agència EFE. Després explica en detall com es va fer el càlcul.
També he llegit avui al Periódico que van ser 75.000 els espectadors que van segui la final de la Copa del Món de futbol entre Holanda i Espanya al passeig Maria Cristina de Barcelona. No sé si en aquest cas ha estat avaluat per Lynce o no. Evidentment, deu de ser més fàcil calcular 75.000 que 1.500.000, com és més fàcil contar 5 que 500! De ser cert que hi havia 75.000 persones veient en directe la final de futbol i que els assistents a la manifestació de dissabte van ser, 56.000, resulta que va concentrar més gent la selecció espanyola de futbol que no la protesta contra el TC per la sentència de l’Estatut. Increïble!!
Potser hi haurà qui s’ho creurà, jo no! Què voleu que us digui...
Les reaccions de govern i oposició ens donaran la clau sobre si la manifestació va ser massiva o no. Caldrà esperar que moguin fitxa.

(L'acudit és de nando al Periódico d'avui)

HEM FET HISTÒRIA!!!

Van arribar del Nord, del Sud, de terra en dins, de mar enllà... De la Catalunya Nord, de les Terres de l’Ebre i el País Valencià, de les Terres de Lleida, de Mallorca...
Un milió i mig segons Òmnium Cultural, els convocants de la manifestació. Un milió cent mil segons la guàrdia urbana. Per primer cop en la història de les manifestacions, quasi es posen d’acord! Tant em dóna... Una vegada vaig llegir no sé on que darrera de cada manifestant hi havia 7 persones més que li donaven suport. Segons aquesta teoria ahir hi eren representats quasi la totalitat de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Tret dels del PP i C’s, es clar... D’ells, defensores de la senyera com es van proclamar no fa gaires dies, properament, espero un gest que beneficiï Catalunya. En el cas contrari pensaré que defensen la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra cosa.
Del Nord, del Pertús, poble fronterer entre Catalunya i França, van arribar a Barcelona mon cosí Miquel, fill d’un exiliat republicà de la lleva del biberó nascut a la Galera i d’una exiliada del Port de la Selva (municipi que, recentment, s’ha declarat exclòs “moralment” de la Constitució Espanyola” i el seu fill Olivier. I del Sud mon fill gran Oriol, la seva parella Mireia i d’altres familiars d’aquesta.
Mon cosí Miquel m’havia expressat les ganes d’abraçar-me a mig camí dels nostres pobles d’origen. No va poder ser. D’ell són les fotografies que il•lustren el comentari d’avui.
Ahir, al començar la manifestació, ja ho avançava: “Farem història”, deia. I de veritat que la férem. Ha estat la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya. Espanya ens ha d’escoltar. Ha d’escoltar les nostres reivindicacions, però també les nostres exigències. No poden quedar-se de braços creuats.
Avui he volgut donar un cop d’ull a diversa premsa d’aquí, de l’estat espanyol i també d’altres comunitats properes a Catalunya. Les informacions, en general, són força coincidents. Bona part d’aquesta premsa qualifica de multitudinària la participació a la manifestació d’ahir i donen per bona la participació anunciada. També la hi ha qui “hi passa de puntetes” o,simplement, no li fa cap esment, com si “no hagués existit”.

Aquest és un breu resum dels titular dels diversos diaris consultats.

El Periódico: “Catalunya crida prou” i “La resposta del TC desborda Barcelona”.

El Punt: “El poble dicta sentència”.

La Vanguardia: "La Generalitat insta al Gobierno a 'rehacer puentes' en el Debate del estado de la Nación tras la histórica manifestación de Barcelona".

Diari de Tarragona: “Más de 1.100.000 personas colapsan Barcelona en defensa del Estatut”.


Público. “Catalunya proclama que es una nación”.


El País. “Decenas de miles de catalanes se echan a la calle contra el recorte del Estatuto”.


El Plural. "Montilla, Maragall y Pujol, a la cabecera, tras una senyera gigante y el lema: Somos una nación".

ABC. “Montilla lidera una masiva marcha independentista”.

EL MUNDO. “Montilla –que fue increpado en la manifestación-: Es un incidente que no tiene más importancia”.

La Razón. “Los independentistas toman la marcha en defensa del Estatut”. Només du una foto, cap comentari al respecte.

El Heraldo de Aragón. No dóna cap tipus d’informació sobre la manifestació d’ahir.

Las Provincias. “Masiva manifestación en defensa de l’Estatut”.

Levante. “Masiva protesta en Cataluña”.

Diario de Mallorca. “Mas de un millón de personas se manifiestan por el Estatut”.

Una darrer comentari. Personalment crec que ahir van sobrar les “manifestacions partidistes” en forma d’enganxines i d’altres objectes. Es tractava d’una jornada reivindicativa on calia, més que mai, mostrar-se units contra l’enemic comú: el nacionalisme espanyol exasperant.

FAREM HISTÒRIA!!!

De vegades costa posar títol a un article o escrit. Altres, com avui, se’n podien ficar molts. Des del lema de la manifestació: “SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM”, al “ebrenc “SOM VEGUERIA. NOSALTRES DECIDIM o “DE L’11 DE SETEMBRE DE 1977 AL 10 DE JULIOL DE 2010”. Per remenar i triar...
Avui serà un dia històric, es diu que aquell 11 de setembre de 1977 la manifestació de Barcelona va aplegar un milió de persones. Avui, sense cap mena de dubte es superarà aquesta xifra. S’ha de superar! Ha de ser un dia històric de reconeixement, com dia el President Montilla, de “Un acte de catalanitat”, però també de “sobirania nacional”.

Davant les agressions exteriors, els catalans, els que “se’n sentin de cor” (els “altres” no els volem) hem d’estar més unit que mai. No hi ha d’haver fissures. Un país que aspira a ser gran ho ha de demostrar amb la unitat del seu poble!
Avui, 10 de juliol de 2010, ara que són les 6 de la tarda, físicament no puc estar al passeig de Gràcia de Barcelona, però hi estic de cor. Sento els comentaris dels locutors de TV3. Mai com avui he tingut el cap a un lloc, els dits a un altre i les orelles encara a un tercer...
Perquè som una nació ho hem de demostrar. Ara que ja s’ha fet públic la totalitat del text de la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut de Catalunya que fa aprovar en referèndum el pobla de Catalunya, hem d’expressar la nostra disconformitat.
Què ens escoltin els de “la caverna”! Els del PP i els que no són del PP. Els “nacionalistes espanyols” estiguin al sopluig del partit i de les sigles que vulguin. Nosaltres aquí, siguem del partit que siguem, també tenim una sola idea: clamar contra el que considerem una injustícia i un greuge sense precedents!
Diuen el entesos que la sentència “ha estat preventiva i defensiva”. Els “nacionalistes” espanyols no acaben de veure clar alguns aspectes de l’Estatut aprovat pel poble. Interpreten allò que no hi diu i afegeixen allò que no hi hauria de ser i que cap català va votar.
Uns membres del TC (alguns d’ells amb mandat caducat) van voler “reescriure” un text aprovat democràticament pel Congrés dels Diputats i el Senat i votat posteriorment pel poble de Catalunya. Qui són ells per anar en contra de la sobirania popular, la que, segons la Constitució, “emana del poble”.
El futur serà complicat. Caldrà veure ara com s’aplicarà “el que queda de l’Estatut”. Suposo que dependrà molt del govern de torn. Si és el PSOE pot ser una mica més benèvol i donar-nos més contrapartides. Si governa el PP ens caldrà suar la “cansalada” cada vegada que volguéssim incrementar el nostre autogovern.
Al final potser caldrà donar la raó a aquells que consideren que amb l’Estatut no es va en lloc, que el que cal és una Constitució catalana.
El que, finalment, queda clar, és que el pacte entre Catalunya i Espanya s’ha de revisar. No pot ser que cada vegada que aquí decidim (o vulguem decidir) alguna cosa, sigui Madrid qui tingui la darrera paraula. No és just. Ni democràtic.