No segueixo massa la campanya electoral; possiblement perquè els resultats de diumenge són més que previsibles. Si com es diu en termes futbolístics, “hi hagués partit”, possiblement el meu interès seria més gran.
El què sembla que està clar és que, un cop més, els partits grans, han de treure tota la artilleria per mirar de consolidar-se uns i de millorar resultats el altres.
Al PP no és que treguin molt a Aznar. M’imagino que si poguessin farien participar a Fraga a molts dels seus mítings, però l’home ja no està per aquestes coses. En el cas d’Aznar, no sé sap mai: igual t’aporta vots dels sectors més radicalment situats a la dreta, com te’ls pot fer perdre d’aquells votants més centristes i moderats. Les seves constants sortides de to i el record que es té d’ell com un dèspota autoritari, fa que tingui molts més detractors que afins. De vegades no es tant els vots que et pot fer guanyar com els que et pot arribar a fer perdre.
Rubalcaba ha aconseguit tota una proesa: posar sobre el mateix escenari als companys Felipe i Alfonso, després de més de 15 anys de fredes relacions entre ells. Tot serà poc!
En un dels mítings, Felipe González va respondre als qui l’acusaven de representar el passat del partit, de que, ells mateixos eren el “passat plusquamperfet”. L’afirmació no anava gens encaminada, ja que en més d’un cop el candidat del PP ha dit que vol governar com es va fer entre els anys 1996 i 2004. Malament anem! Van ser els anys on va començar la bombolla immobiliària gràcies a la llei de liberalització del preu del sòl, on hi va haver molta gent que fa ver molts diners i molt apressa i, d’altres en canvi, van quedar ben escolats.
El PSOE a qui “amaga”, és a Zapatero. L’encara president és sinònim de crisi: primer la va negar i després no la va saber gestionar. Qui acabi governant, no ho tindrà molt millor. Al principi, Rajoy s’excusarà en l’herència socialista, com també ho fa CiU a Catalunya, sense voler recordar que quan ells van deixar el govern després de 23 anys, el dèficit que hi havia era molt important (no sé si més o menys, no disposo de números, però també molt important...)
Que el PP d’Espanya i CiU s’hi pareixen cada cop més és un fet contrastable. El PP, primer copia el lema de CiU de la precampanya (comença el canvi) i ara (ho llegia ahir al Periódico), Rajoy vol formar un govern amb independents i “dels millors”. Vaja, un calc!
De totes formes, el futur (de present no n’hi ha) no només d’aquest país, sinó d’Europa, ara per ara segueix molt incert. Ni Mas ha pogut complir totes les seves promeses electorals (de fet, no crec que n’ha complit cap) ni Rajoy ens traurà de la crisi en un “parell de setmanes”. La crisi va per a llarg. Com deia ahir al matí Carles Francino a la SER, “un dia s’haurà d’acabar, però aquest dia no serà avui” (ahir) Ni avui!!
