La Fira d’Amposta d’aquest any ha trencat tòpics. Sempre es diu que “per fires o plou o fa vent”. Aquest anys ni una cosa ni l’altra.
De la meva època de regidor de l’ajuntament ampostí recordo que una any, el dia de la inauguració, quan va arribar la comitiva al recinte ferial, el vent n’havia fet de les seves i s’havia emportat el sostre d’algunes de les casetes exteriors. Un altre any, quan ja anàvem per l’avinguda de la Ràpita, va començar a ploure amb tanta força que ens tinguérem que aixoplugar sota els balcons. I d’altre vegades, directament, férem el trajecte amb el paraigua obert.
L’edició d’aquest anys ha estat caracteritzada pel bon temps. Segurament ha estat una de les més llargues (del 3 al 8 de desembre) i tots els dies ha fet bo.
Nosaltres la visitarem el dia 6 per la tarda. Jo diria que no hi havia ni massa ni poca gent. Normal seria l’adjectiu quantitatiu? Potser sí. Dies abans d’inaugurar-la vaig llegir a la Revista Amposta que s’havien ocupats tots els estands “malgrat la ciris”. El cert és que amb el sistema que s’usa per a omplir, no és difícil fer-ho. Una part de la fira l’ocupen organismes oficials: Diputació de Tarragona, Consell Comarcal, algun de la Generalitat, etc. El cert és que com anava parlant, no hi vaig parar massa compte. El que sí que vaig veure va ser el de l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament, on per cert, quan hi varem passar no hi havia ningú. També hi havia moltes associacions sense ànim de lucre. Em vaig parar en una d’elles a saludar a Joan Reverté, el pare del Pare Jony (valgui la redundància) Evidentment també vaig parlar amb ell, amb Joan Enric, amb qui no havia parlat mai.
Abans m’havia aturat a parlar amb les dones del Mas de Barberans que hi havia a l’estand del Consell Comarcal. El Mas era el poble convidat en aquesta edició de la fira.
També vaig poder observar alguna absència més que notable: l’estand de Caixa Tarragona i la de una llibreria papereria amb molt de renom a la nostra ciutat i a la que expressament no vull citar-la pel seu nom.
Un company de feina em deia ahir mateix que “les fires ja no són el que eren fa unes dècades”. Què abans, a cada fira hi podies trobar, al menys, una novetat i que ara “sempre s’hi veu el mateix”.
En temps de crisi és molt difícil fer negoci. Normalment la gent compra aquells productes que tenen un cost més econòmic, sobre tot d’alimentació.
Fora del recinte, pel passeig del canal, allà on des de l’any passat s’hi posen les atraccions i la resta de parades, potser hi havia més gent que dintre, la majoria comprant algun dels productes que allí s’hi venien: des de sabates, a perfums, passant per productes alimentaris com xurros, patates, torrons, i també productes de ferreteria i decoració.
La fira d’aquest any ni m’ha sorprès ni m’ha decebut. Una fira normal, per a temps de crisi on si no fos pels cotxes, tractors i animals, que ocupen tot el recinte exterior, encara costaria més d’omplir.
