dijous, 16 d’agost del 2012
DIARI DE L’AGOST. DIA 16 (dijous)
SOBRE EL CONCERT DE BANDES
Tradicionalment el concert que donen les
bandes de música locals, es a dir la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica, és
un dels actes centrals de la festa gran de la nostra ciutat. Any rere any s’ha
fet a la plaça de l’Espanya sense gaires novetats. Encara que és cert que l’anterior
Regidora de Cultura (ara no me’n recordo el nom) va intentar introduir-los: des
de fer l’escenari més menut a voler retallar algunes peces que interpretava la
Lira, ja que al seu parer, eren massa llargues.
Potser per primer cop en molts d’anys,
finalment, s’han introduït novetats. Ara bé, des del meu punt de vista
lamentables. S’ha tret l’escenari on actuaven les bandes i aquest cop han hagut
de fer-ho a peu pla; això ha produït
que canviessin d’ubicació i en lloc de tocar davant mateix de la casa consistorial,
ho han fet davant de l’església arxiprestal. Sembla ser que això va provocar
que els músics es posessin més amples que de costum, reduint així l’aforament
de la plaça. Molta gent va haver de girar cua perquè no s’hi va poder seure.
L’excusa que es va donar per a no instal·lar l’escenari,
va ser la manca de pressupost. No ho entenc, si ja s’han reduït els dies de
festa, perquè encara s’ha d’anar retallant els pressupost d’actes com aquest. Indecorós!!
NINGÚ SE’N RECORDA
Ja ho diuen, ja: la memòria és molt selectiva i només se’n recorda del que vol...
Ahir dinant (i com no podia ser d’una altra
manera) varem parlar de política, sobre tot municipal. Hi havia qui criticava a
l’oposició (en general), però també hi havia (i no era només jo) qui defensava
la seva manera d’actuar. Es va parlar de Toni Espanya i d’ell es va dir que ara que se’n va és quan s’ha posat a
denunciar les irregularitats que es comenten al poble. Hi discrepo
totalment. Vaig estar 8 anys amb ell formant part del grup municipal socialista
i varem denunciar tot allò que creiem que s’estava fent malament. Una cosa ben
diferents és que això arribés allà on havia d’arribar, es a dir, a tots els
ciutadans d’Amposta.
Ara ningú se’n recorda quan l’any 2005, abans
de Pasqua, des del nostre grup es va denunciar la possible irregularitat que el Regidor d’Urbanisme d’aquella època
tingués negocis immobiliaris a la nostra ciutat, que un constructor (per cert,
ara relacionat amb el lloguer del centre de rehabilitació) construís un
magatzem industrial a un lloc on només s’hi podien construir magatzems agrícoles
i que l’actual ancalde, per aquell
temps segon de l’ajuntament es
construís una caseta fora del casc urbà quan això no està permès per la
normativa urbanística.
Aquests fet li van causar a Toni més d’un
maldecap fins al punt que va estar a un tres
i no res d’abandonar la política. O sigui que l’amor de Manolito per Toni ve de lluny.
EL GRUP MUNICIPAL DE CIU SEGUEIX DISCRIMINANT
LA NOSTRA JOTA
Anit, a la plaça del Mercat hi va tenir lloc
la tradicional ballada de sardanes. Amb la calor que feia, devia de pareixes més
a unes “sardines al caliu”.
I la jota? S’ha fet alguna ballada de jota?
Ah! Perdó!! No me’n recordava... La sardana és molt més catalana, on va a
parar!! I més culta... I més elegant... La jota la ballen un grup d’arreplegats
que a sobre no voten ni a CiU... Cóm han de ser catalans aquesta tropa?
Des de la Regidoria de Cultura i Festes és així
com es dóna suport a les nostres tradicions.
LA CRISI EN AFECTA A TOTS (i quan dic a tots vull dir a tots)
A casa nostra es tradicional fer el dinar del
dia gran de la festa major. Compartim tovalles (netes per a l’ocasió) quasi
tots els membres de la família (que tampoc som tants) El dinar el paga la matriarca, es a dir, ma sogra i, mentre
va poder (ara ja té 81 anys) el dinar el feia ella, normalment canalons, estofat
de pollastre, macedònia de fruites, cafè gelat i la resta dels complements es compraven. Però m’ha
sogra ja no està per aquestes coses, així que aquest any el guisat l’he fet jo
i la macedònia la canviarem per un pastís de fuites comprat a una cèntrica
pastisseria.
Quan la meva dona el va anar a buscar, va
trobar a la dona d’un apotecari local que, en veure el pastís no va poder
reprimir qualificatius sobre la presentació i l’exquisida que devia de ser. Això
sí, va dir que ella no s’ho podia permetre i va encarregar un coc de brossat
(mató, per aquells que no coneguin la paraula) de 40 euros. Com es veu, la
crisi afecta a tots, fins i tot a les farmàcies.
No a la ‘Spain is different’ del reaccionario Ollero (un article d'Enric Sopena)
Al magistrado Pablo Pérez Tremps, la derecha lo ‘fulminó’ en el Tribunal Constitucional para apartarlo así de la sentencia sobre el Estatuto de Cataluña. Le acusaron los conservadores de haber asesorado a la Generalitat en cuestiones relativas al Estatuto, aunque su asesoría la llevara a cabo tres meses antes de incorporarse al Constitucional.
Pero, en todo caso, le obligaron a inhibirse por seis votos contra cinco. El PP se salió con la suya y consiguió reventar en buena medida el Estatuto catalán. De modo que surgió un texto tardío y formalmente infumable.
El Estatuto catalán
Cuando Mariano Rajoy, entonces jefe de la oposición mayoritaria, instó a su gente a ir por las calles de España pidiendo el “no” al Estatuto –que había sido aprobado en el Parlamento catalán, en el Congreso de los Diputados y en el Senado- sabía perfectamente que su recurso ante el Constitucional terminaría marcando el paso al proceso estatuario. Es decir, que el Estatuto acabaría, de hecho, en una especie de vía muerta.
¿Cuál es la equidad de Ollero?
Ahora, todo parece indicar que se ha impuesto en ese Tribunal la ley del embudo. Se aplicó en su momento la inhibición a Pérez Tremps. Pero en la actualidad no se hace lo propio con el magistrado Andrés Ollero. Y además se le nombra nada más ni nada menos que ponente del fallo judicial. ¿Cuál es la equidad o la imparcialidad de Ollero?
PP y Opus Dei
Durante 17 años fue diputado del Partido Popular. Es miembro del Opus Dei y ha propagado urbi et orbe su acérrima condena a la legalidad del aborto. Según publica El Periódico de Catalunya de hoy, Ollero escribió en 1987, en el diario El País, un artículo con contenidos como éste: “Si hay un ser humano, dejar a su madre en paz supone autorizar un acto de guerra contra su hijo, permitiendo que se desembarace de él (…)”.
Pascual Sala
La respuesta social y política a Ollero está siendo muy severa. Y ha de serlo más aún. El Tribunal Constitucional, cuyo prestigio ha sido evidente en numerosas oportunidades -más allá de episodios poco afortunados- puede salir mal parado de esta cuestión. Su presidente, Pascual Sala, debería intervenir, si no lo ha hecho ya, para que la sentencia no la firme un holigang del integrismo católico.
No al nacionalcatolicismo
Regresar al nacionalcatolicismo, como alienta cada vez más el Partido Popular y, por supuesto, la jerarquía oficial de la Iglesia, sería un paso atrás de dimensiones escalofriantes. El PSOE y otros partidos de la izquierda han iniciado una campaña necesaria y urgente. Óscar López, secretario de Organización del PSOE, se ha pronunciado con contundencia y sentido común progresista.
La España demócrata
La España de Felipe González y, más tarde, de José Luis Rodríguez Zapatero fue reformista y fundamentalmente demócrata. Ahora, Rajoy quiere que volvamos a aquella Spain is different que proclamaba con entusiasmo Manuel Fraga Iribarne, ministro de Franco y fundador de AP. O sea, de un partido que nos acerca rápidamente al Tea Party.
Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM
Podeu llegir-lo al Plural.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)