diumenge, 26 d’agost del 2012
DIARI DE L’AGOST. DIA 26 (diumenge)
L’ENFRONTAMENT DE DOS EGOS
Johan Cruyff va criticar Mourinho per
l’escassa presència de jugadors de la cantera al primer equip del Madrid i el
portuguès li va replicar que a l’equip del Barça que entrenava l’astre holandès i que va guanyar la primera Copa d'Europa per al Barçal’any 1992, hi havia uns bons jugadors formats al club: Stochkof,
Laudrup, Koeman i Romario. I d’altres afegiria jo. Certament, entre els titular
del Barça d’aquella final només hi apareixen dos noms de jugadors formats aquí:
Guardiola i Ferrer.
Però l’Únic va cometre una errada i per això
serveixen les hemeroteques i Internet. Romario no va aterrar a can Barça fins
l’any 1993.
Evidentment les declaracions i
contradeclaracions fetes entre Cruyff i Mourinho es un xoc d’egos. Si
l’entrenador blanc, diu que és l’Únic, l’actual seleccionador català deus de
pensar, segur que està per sobre de l’altre. I hi està, d’això no hi ha cap
dubte. No cal comparar-los com a entrenadors (potser aquí les trajectòries no
són tan diferents), però els grans herois futbolísticament parlant solen ser
els jugadors i mentre el portuguès no va destacar mai, l’holandès va ser
considerat el millor jugador de la seva època i un dels millors món de tota la
història.
Però deixeu-me dir una altra cosa. Cruyff,
sinó recordo malament va arribar al Barça com a entrenador l’any 1989. En 2
anys, difícilment, podia establir les bases de la seva peculiar manera de veure
el futbol i, per tant, es va haver d’anar a buscar fora el que no es tenia a
casa.
Ningú discuteix que, fruit d’aquella
planificació feta per a llarg termini, el Barça ha acabat sent un equip on la
majoria de jugadors del seu planter s’han format als equips base del club. Es
va trigar uns 15 anys, però l’arbre va
acabar donant els seus fruits que els va arreplegar un dels seus deixebles
més avantatjats: Guardiola.
CREUAMENT DE DECLARACIONS
De cara a la manifestació de l’11 de setembre,
tothom hi vol dir la seva. Es nota que poc a poc s’està tornant a la plena
activitat política després d’un ensopit mes d’agost.
Avui per Catalunya Ràdio han entrevistat a la
responsable de finances del PSC i diputada al Parlament Rocio Martínez-Sampere.
Ha dit la dirigent socialista que “Si Mas va a la manifestació de l’11 de
setembre, al dia següent s’ha de posar a treballar per a la Independència”. I
raó no li falta. CiU (i sobre tot DCD s’ha caracteritzat sempre per l’ambigüitat.
Mentre de portes cap a fora diuen una cosa, què, normalment, és el que els hi
va millor per a les seves polítiques, de portes cap endins, tot és molt
diferent. El mateix podríem dir sobre les seves actituds a Catalunya i a
Espanya. Mentre aquí es solen comportar com autèntics hoolligans, les seves posicions moderades han permès més d’un cop salvar els mobles al partit que governa
a Madrid (normalment més al PP que al PSOE)
Comparteixo totalment l’opinió de Sampere. Si
Mas acudeix a la manifestació de l’11 de setembre, a partir de l’endemà mateix,
cal buscar acords amb els partits més propers ideològicament per a trencar amb
Madrid.
Un d’aquests partits, ERC, ja s’ha manifestat
en boca del mateix president Oriol Junqueras que cal buscar un ampli acord que passaria per ICV-EUA, però principalment
amb CiU per a presentar-se plegat en unes properes eleccions autonòmiques per a
configurar una majoria independentista al Parlament i proclamar la independència
de Catalunya. Junqueras ha dit també que
acceptaria fer el sacrifici de renunciar a ser-ne el número ú de assolir un
acord semblant.
En canvi, des de ICV, no ho acaben de veure-ho
clar i s’han expressat amb els següents termes: Si ERC s’acaba posicionant al costat de CiU, que es vagi oblidat de
formar un bloc catalanista i d’esquerres.
Com dic des de fa temps, l’actual ERC rés té
que veure amb l’ERC presidida per Carod Rovira i que va pactar amb el PSC i
ICV-EUA per a formar fins a dos governs catalans deixant a CiU a l’oposició. L’actual
partit republicà ha virat a la dreta, ja que, independentisme i dreta, no són
accepcions incompatibles, més aviat, amb el nacionalisme, lliguen com un all i oli ben fet.
ENS HA DEIXAT NEIL ARMSTRONG
La notícia l’he sabut per mig de la meva família.
Mon fill ha dit: Però que va fer aquest
home? L’única cosa que fa ver va ser protagonitzar una pel·lícula. Quan li
hem dit que va ser el primer home en xafar la Lluna, ha dit: Tothom sap que no es cert que s’arribés a la
Lluna.
Non fill podia parlar amb broma o no, però el
cert és que encara hi ha gent que dubta que Armstrong, Aldrin i Collins
arribessin mai al satèl·lit de la terra i que tot va tractar-se d’un muntatge
en un estudi de la televisió de l’època.
Sigui veritat o sigui mentida, a Armstrong se’l
recordarà sempre com el primer ser humà en trepitjar la Lluna i, per això va
rebre els honors i sempre va ser considerat un heroi al seu país.
GUILLERMO COLLARTE
Qui? Guillermo Collarte. Aquest també va
arribar a la Lluna o ha fet alguna proesa de mèrit? No.
Aquest senyor,
per dir-ho finament, es un diputat del PP al Congrés que declara que guanya
5.100 euros al mes i diu que sé les passa canutes
per arribar a final de mes.
Què passaria si guanyés 4500 euros i no pogués
viure amb els seus pares?
He dit sempre que tothom viu al límit de les
seves possibilitats i que la casa que et puguis comprar, el cotxe i el nivell
de vida que portis, anirà d’acord amb els ingressos que tinguis. Collarte,
segurament, paga una hipoteca, un préstec per al cotxe i alguna cosa més. Tal
vegada està pagant la carrera universitària del seu fill. I és legítim que així
sigui, però el que no és legítim que la resta de ciutadans no pugem aspirar el
seu estatus. Jo m’he de conformar amb un cotxe més petit i segur que més vell,
amb viure a un pis de protecció oficial que fins i tot per a fer reformes varem
d’haver de demanar un préstec hipotecar i, amb força penúries (i privant-nos de
moltes coses) estem pagant una carrera universitària al fill petit. I dono gràcies
perquè, malgrat tot, disposo d’un sou de 1.200 euros nets al mes (la meva dona
una mica més) i podem fer tot això que abans he dit. Però hi ha molts ciutadans
que han estat desnonats per no poder fer front a la hipoteca, que han hagut de
vendre el cotxe per anar en transport públic i que tenen el seu fill a casa
sense poder estudiar ni treballar, perquè no hi ha feina.
És el que deia l’altre dia: la realitat d’uns
i la dels altres. Les dues realitats que, desgraciadament tenim al nostre país.
Etiquetes:
Barça,
CDC,
CiU,
diada 11 de setembre,
economia,
ERC,
futbol,
ICV,
ICV-EUA,
lluna,
Manifestació,
política,
PP,
PSC
Bromes ampostines (un article de Xavier Bru de Sala publicat al Periódico del 24-08-2012)
A les Terres de l'Ebre encara es recorden i expliquen històries com la del Sagrat Cor dels ullals
Això va passar, perquè va passar, cap a mitjans dels anys seixanta. Un matrimoni d'Amposta, treballadors, republicans, d'esquerres, ell militant del PSUC, aleshores a la clandestinitat, van celebrar la primera comunió de la filla perquè l'època s'ho portava i més valia dissimular que destacar amb actituds públiques mal vistes pel vigent nacionalcatolicismo. Aquesta família gaudia de dues tietes, molt beates, molt valencianes i als ulls dels seus parents ampostins molt riques, que naturalment van ser convidades, no sense l'esperança d'un regalet que fes patxoca, qui sap si una medalla d'or amb cadeneta i tot, un rellotge o, si molta fortuna hi havia, una llibreta d'estalvis a nom de la nena amb una respectable imposició inicial.
Molt al contrari però, i no sé si amb tota la bona fe que es podria suposar, les devotes es van presentar amb un enorme embalum que el seu xofer ocasional va dipositar al menjador dels astorats pares de la nena, i un bon espai que hi ocupava. Amb gran pompa i cerimònia es va procedir a desembolicar el misteri, que va resultar ser una figura, que quasi tocava el sostre, del Sagrat Cor de Jesús. Un Corcovado de terracota, amb una mà al cor i l'altra com beneint el món. Van quedar muts, de l'esglai, sobretot la nena.
Aquella mateixa nit, passat i dissimulat l'ensurt, i sense cap més incidència digna de ser reportada, els pares van sondejar la nena sobre el que, en la seva volguda ignorància de les subtilitats de la teologia, amb tota naturalitat i sense la més mínima intenció vexatòria, en deien el Cristo. Com que va resultar que li feia més por que goig, van decidir que el pare el portaria a un lloc on estigués millor, i que més valia no parlar del Cristo amb ningú, i menys a l'escola.
A Amposta i les Terres de l'Ebre encara es conserva, sense que calguin arengues recomanatòries d'herois nacionals al Parlament, el costum de posar-s'hi ben d'hora ben d'hora. Abans que s'alcessin els altres, i per tant negra nit, el pare va carregar el Cristo a la furgoneta i, en compliment del que havien acordat, molt en secret, amb la dona, va conduir cap als ullals del Baltasar amb la intenció de capbussar-l'hi per sempre més. (Per si el lector encara desconeix el Delta —cosa molt mal feta, a la qual ha de mirar de posar remei com més aviat millor—, cal dir que els ullals són minúscules llacunes o estanys de fondària insondable, per on aflora l'aigua dolça, i glaçada, que s'ha filtrat sota terra a les muntanyes dels Ports)
Arribat que fou als ullals, indret a molt pocs quilòmetres de la ciutat on tradicionalment molts ampostins tenien hortets i s'hi construïen casetes, l'home va passar per davant del tros de terra d'un amic molt bromista, també militant del PSUC, que hi havia aixecat quatre parets i un sòlid emparrat per fer-hi ombra. No se sap si el Sagrat Cor tenia por de l'aigua freda i el va il·luminar de sotamà, però el cas és que va tenir la pensada de penjar-lo pel coll de l'emparrat.Quan l'amic va arribar al seu tros aquell mateix vespre, es va aturar en sec a uns quants metres, convençut que hi havia un penjat a la seva parra, i va girar cua, més que res per evitar tenir contactes amb els jutjats i els sempre inconvenients interrogatoris de la Guàrdia Civil. Entre setmana, l'indret era més aviat solitari i l'abundant vegetació mig tapava el penjat, de manera que, després de convence's amb unes quantes anades i vingudes que ningú més que ell el trobaria, es va armar de valor i s'hi va acostar prou per descobrir la facècia, que va adjudicar a l'última víctima de les seves bromes, també company de partit clandestí. De manera que es va carregar el Cristo al coll i, abans de la matinada, el va anar a plantar al bell mig de l'hort d'aquest altre amic, d'esquena i amb una mànega de reg a la mà. Mig venjat però encara no prou recuperat del cangueli, se'n va entornar esperitat.
Quan al cap de poc va arribar l'amo de l'hort es va posar fet una fúria a escridassar d'un tros lluny el descarat regant no autoritzat. De tot que li va dir, i l'altre immòbil, allí plantat, regant el mateix solc sense immutar-se. «No et facis el sord, que te la fotré», s'esgargamellava encara més l'amo de l'hort... Fins que al final també va descobrir l'error de percepció.
De poc li va valer a l'egregi Sagrat Cor penjat, despenjat i convertit en hortolà accidental de per riure haver-se volgut salvar de ser negat a l'ullal, perquè l'ampostí, armat d'ira i sobretot amb ganes de posar fi a la broma, es va emparar de l'estàtua i la va fotre de cap a l'aigua sense fons, on si teniu el valor de submergir-vos, a enorme i gèlida fondària, potser encara l'hi trobareu.
Tant sí com no, un cop vist l'anomenat ullal del Cristo, hauríeu d'arribar-vos fins al Poble Nou del Delta i entrar a Can Paquita on, a més a més de menjar d'una manera increïblement popular i bé per un preu de descregut, podeu, si hi sou assidus, fer-hi coneixences i amistats que us contin unes quantes històries bones, tant o millors que aquesta.
Escriptor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)