LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS GUANYADORS DE LA CURSA POPUAR D'AMPOSTA II

NIT DE PUBILLES A ULLDECONA

Sabeu a qui vaig tenir tot el temps al costat durant el pregó i la proclamació de pubilles? Bé, ja us ho diré una mica més avall.

Marta Itarte i Sorlloa, la filla petita del meus amics Paco i Rosa és la pubilla del Patronat de la Passió de la Festa Major d’Ulldecona 2012.

Els nostres amics ens van convidar a l’aperitiu que van donar a casa seva. Allí em vaig trobar o retrobar amb un bon grapat d’amics i coneguts amb qui sempre resulta un plaer parlar i també, perquè no, explicar-nos algun acudit.

Des d’allí, a la Casa Consistorial, al començament del carrer Major. Poc a poc les parelles formades per les pubilles i els seus acompanyants anaven sortint al carrer. Fora, familiars, amics, coneguts i també polítics locals i foraster, estaven esperant el moment de marxar a escoltar el pregó de la festa que es feia a l’auditori del teatre de l’Orfeo, al mateix lloc on es representa la coneguda Passió d’Ulldecona.  

Una vegada allí les anaven presentant, i al so de la música que cada una d’elles havia triat per a l’ocasió, pubilla i acompanyant pujaven a l’escenari i s’acomodaven a la cadira corresponent. Quan ja van ser totes segudes, l’alcalde, Clestino Hervas (que porta de regidor de forma interrompuda des de l’any 1979 o sigui des de  els primers comicis municipals passant pe la UCD, el CDS i després en candidatures independents) va presentar la pregonera. Del seu discurs em vaig quedar amb alguna de les frases:

-“Durant les festes cal oblidar-nos dels problemes i mirar de xalar”.

-“Estic aquí per a presentar a la pregonera, no per a parlar de política”.      

Inconscientment (o potser no), me’n vaig recordar de l’ancalde d’Amposta que, com sabeu, aprofita qualsevol moment per a parlar de les magnificències de la seva figura, que és el mateix que dir de la grandesa de la seva gestió davant l’ajuntament.

A per cert, me’n estava oblidat. Qui hi havia al meu costat, bé només separats pel passadís. L’exancalde, Roig i gualdo, que, segurament no es perdia cap detall de la intervenció d’Hervas. El que no sé, ni puc saber, es si estava pensant el mateix que jo.

Per cert, una pregunta: Què feia allí Roig i gualdo si ara no ostenta cap càrrec públic? Ho es que fan com a Pujol, que el passegen per tot per a veure si encara els guanya alguna batalla. I una qüestió, l’alcalde d’Ulldecona (que no és de CDC, no li va dir bé el nom i el va anomenar Josep maria quan tothom (o quasi tothom) sap que es diu Joan maria. Ah! I a Eros Esquerré, el Regidor de Joventut i representant de l’Ajuntament d’Amposta, no el van presentar. Segur que no el coneixien.

Després li va tocar el torn a la pregonera, la senyora Ivonne Sarió i Grau. Des del meu punt de vista, el seu pregó podria dividir-se en tres parts prou diferenciades: una primera part molt personal (on ens varem quedar amb les ganes de si el seu segon fill va néixer o no a Ulldecona, la segona part molt més generalista i, finalment la cloenda amb la interpretació de l’himne d’Ulldecona amb lletra del poeta Jaume Antich i Domènech i música del mestre Miquel Querol i Gavaldà.

Del ampli currículum de la pregonera, destaca la seva trajectòria musical i educativa i, sobre tot, la interpretació de la guitarra. Per tant (i és cert que així ho esperava) hauria d’haver interpretat l’himne acompanyat de la guitarra. Potser un altre any on, també, acabarà d’explicar-nos si el xiquet va néixer o no a Ulldecona.

Després va venir la col·locació de les bandes a les pubilles i el lliurament d’obsequis a la pubilleta i hereuet de l’Associació de Mestresses de Casa i a la parelleta de xiquets que van ajudar a l’acte així com a la presentadora.

Algunes coses em van cridar l’atenció de la vetllada. Primer que res, que es parlés del ball del xim-xim i que s’anomenés als veïns del poble com a falduts i faldudes, la qual cosa, fins el que jo sé, es pretén abolir per part d’una part de la població i dir-se ball de Mantons i ulldeconencs i ulldeconenques.

També em va cridar l’atenció que l’associació taurina es digués “Amics dels Bous”. Tan bé els tracten’

Acabat l’acte, els acompanyants, algunes pubilles van canviar de braç, van abandonar el local per a dirigir-se al Club Joventut on ja els esperava l’orquestra Montesol per a tocar al seu honor dues peces. La primera d’elles per a ballar-la amb el primer acompanyat i, com és lògic, la segona, amb el segon. I aqueles que no van canviar de parella, van ballar tots dos balls amb el mateix.         

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 26-08-2012

De salvatjada es pot qualificar qualsevol agressió a un ser viu. Aquest migdia he fet una passejada pels Ullals de Baltasar i he pogut veure el resultat d'una ma irresponsable. 
No cal fer cap comentari més. 

DIARI DE L’AGOST. DIA 26 (diumenge)

L’ENFRONTAMENT DE DOS EGOS

Johan Cruyff va criticar Mourinho per l’escassa presència de jugadors de la cantera al primer equip del Madrid i el portuguès li va replicar que a l’equip del Barça que entrenava l’astre holandès i que va guanyar la primera Copa d'Europa per al Barçal’any 1992, hi havia uns bons jugadors formats al club: Stochkof, Laudrup, Koeman i Romario. I d’altres afegiria jo. Certament, entre els titular del Barça d’aquella final només hi apareixen dos noms de jugadors formats aquí: Guardiola i Ferrer.

Però l’Únic va cometre una errada i per això serveixen les hemeroteques i Internet. Romario no va aterrar a can Barça fins l’any 1993.

Evidentment les declaracions i contradeclaracions fetes entre Cruyff i Mourinho es un xoc d’egos. Si l’entrenador blanc, diu que és l’Únic, l’actual seleccionador català deus de pensar, segur que està per sobre de l’altre. I hi està, d’això no hi ha cap dubte. No cal comparar-los com a entrenadors (potser aquí les trajectòries no són tan diferents), però els grans herois futbolísticament parlant solen ser els jugadors i mentre el portuguès no va destacar mai, l’holandès va ser considerat el millor jugador de la seva època i un dels millors món de tota la història.

Però deixeu-me dir una altra cosa. Cruyff, sinó recordo malament va arribar al Barça com a entrenador l’any 1989. En 2 anys, difícilment, podia establir les bases de la seva peculiar manera de veure el futbol i, per tant, es va haver d’anar a buscar fora el que no es tenia a casa.

Ningú discuteix que, fruit d’aquella planificació feta per a llarg termini, el Barça ha acabat sent un equip on la majoria de jugadors del seu planter s’han format als equips base del club. Es va trigar uns 15 anys, però l’arbre va acabar donant els seus fruits que els va arreplegar un dels seus deixebles més avantatjats: Guardiola.

CREUAMENT DE DECLARACIONS

De cara a la manifestació de l’11 de setembre, tothom hi vol dir la seva. Es nota que poc a poc s’està tornant a la plena activitat política després d’un ensopit mes d’agost.

Avui per Catalunya Ràdio han entrevistat a la responsable de finances del PSC i diputada al Parlament Rocio Martínez-Sampere. Ha dit la dirigent socialista que “Si Mas va a la manifestació de l’11 de setembre, al dia següent s’ha de posar a treballar per a la Independència”. I raó no li falta. CiU (i sobre tot DCD s’ha caracteritzat sempre per l’ambigüitat. Mentre de portes cap a fora diuen una cosa, què, normalment, és el que els hi va millor per a les seves polítiques, de portes cap endins, tot és molt diferent. El mateix podríem dir sobre les seves actituds a Catalunya i a Espanya. Mentre aquí es solen comportar com autèntics hoolligans, les seves posicions moderades han permès més d’un cop salvar els mobles al partit que governa a Madrid (normalment més al PP que al PSOE)

Comparteixo totalment l’opinió de Sampere. Si Mas acudeix a la manifestació de l’11 de setembre, a partir de l’endemà mateix, cal buscar acords amb els partits més propers ideològicament per a trencar amb Madrid.

Un d’aquests partits, ERC, ja s’ha manifestat en boca del mateix president Oriol Junqueras que cal buscar un ampli acord que passaria per ICV-EUA, però principalment amb CiU per a presentar-se plegat en unes properes eleccions autonòmiques per a configurar una majoria independentista al Parlament i proclamar la independència de Catalunya. Junqueras ha dit també que acceptaria fer el sacrifici de renunciar a ser-ne el número ú de assolir un acord semblant.

En canvi, des de ICV, no ho acaben de veure-ho clar i s’han expressat amb els següents termes: Si ERC s’acaba posicionant al costat de CiU, que es vagi oblidat de formar un bloc catalanista i d’esquerres.  

Com dic des de fa temps, l’actual ERC rés té que veure amb l’ERC presidida per Carod Rovira i que va pactar amb el PSC i ICV-EUA per a formar fins a dos governs catalans deixant a CiU a l’oposició. L’actual partit republicà ha virat a la dreta, ja que, independentisme i dreta, no són accepcions incompatibles, més aviat, amb el nacionalisme, lliguen com  un all i oli ben fet.

ENS HA DEIXAT NEIL ARMSTRONG

La notícia l’he sabut per mig de la meva família. Mon fill ha dit: Però que va fer aquest home? L’única cosa que fa ver va ser protagonitzar una pel·lícula. Quan li hem dit que va ser el primer home en xafar la Lluna, ha dit: Tothom sap que no es cert que s’arribés a la Lluna.  

Non fill podia parlar amb broma o no, però el cert és que encara hi ha gent que dubta que Armstrong, Aldrin i Collins arribessin mai al satèl·lit de la terra i que tot va tractar-se d’un muntatge en un estudi de la televisió de l’època.

Sigui veritat o sigui mentida, a Armstrong se’l recordarà sempre com el primer ser humà en trepitjar la Lluna i, per això va rebre els honors i sempre va ser considerat un heroi al seu país.

GUILLERMO COLLARTE

Qui? Guillermo Collarte. Aquest també va arribar a la Lluna o ha fet alguna proesa de mèrit? No.

Aquest senyor, per dir-ho finament, es un diputat del PP al Congrés que declara que guanya 5.100 euros al mes i diu que sé les passa canutes per arribar a final de mes.

Què passaria si guanyés 4500 euros i no pogués viure amb els seus pares?

He dit sempre que tothom viu al límit de les seves possibilitats i que la casa que et puguis comprar, el cotxe i el nivell de vida que portis, anirà d’acord amb els ingressos que tinguis. Collarte, segurament, paga una hipoteca, un préstec per al cotxe i alguna cosa més. Tal vegada està pagant la carrera universitària del seu fill. I és legítim que així sigui, però el que no és legítim que la resta de ciutadans no pugem aspirar el seu estatus. Jo m’he de conformar amb un cotxe més petit i segur que més vell, amb viure a un pis de protecció oficial que fins i tot per a fer reformes varem d’haver de demanar un préstec hipotecar i, amb força penúries (i privant-nos de moltes coses) estem pagant una carrera universitària al fill petit. I dono gràcies perquè, malgrat tot, disposo d’un sou de 1.200 euros nets al mes (la meva dona una mica més) i podem fer tot això que abans he dit. Però hi ha molts ciutadans que han estat desnonats per no poder fer front a la hipoteca, que han hagut de vendre el cotxe per anar en transport públic i que tenen el seu fill a casa sense poder estudiar ni treballar, perquè no hi ha feina.

És el que deia l’altre dia: la realitat d’uns i la dels altres. Les dues realitats que, desgraciadament tenim al nostre país.