ESCOLTA ESPANYA! (I ESCOLTA CATALUNYA!!)

Una gran estelada al Arc del Triomf ahir 11-09-2012.

Però mol em temo que no ens escoltaran…

Els diferents governs d’Espanya sempre han tingut una carència significativa: no voler escoltar Catalunya.

Quan s’han apropat al nostre territori ha estat per recaptar volts que els hi pugui permetre una majoria parlamentària. Llavors si, llavors es posen la pell de xai i ens diuen tot allò que volem sentir. Però una vegada han accedit al poder, se’n obliden durant un llarg període de temps: el que va entre unes eleccions i les següents.

A part d’això, diferents líders territorials, petits reiets de taifes moderns, mostren clarament les seves diferències amb Catalunya amb la certesa que això els hi donarà vots. D’això sen diu populisme barat. Res de nou i desconegut, ja que aquí, a Catalunya, de populisme barat també n’han fet sempre  (i encara se’n fa) Aquí sé li anomena pujolisme.    

Aquest matí per la ràdio ho han dit molt clar: ara la pilota està al terrat del govern de Catalunya.

Mas hauria de deixar de fer la puta i la ramoneta i, per una vegada, ser el primer en escoltar el clam popular del poble de Catalunya que, ahir, majoritàriament va expressar el seu sentiment independentista. Mai a Catalunya s’havia fet una manifestació tan gran.

Aquest matí he escoltat unes declaracions de la lideressa catalana Alícia Sánchez Camacho on, pràcticament, donava per esgotades les relacions del PP amb CiU. Quan s’explicava ha dit que el PP li ha fet de crossa durant bona part del que va de legislatura, però jo afegiria que també (i cal recordar-ho) en el darrer mandat de Pujol (1999-2003), un període transcendental per al futur del delta de l’Ebre, ja que l’amenaça del PHN planava sobre el nostre territori i el govern català ens va girar l’esquena o dit d’una altra manera: va acceptar que el PP li fes de crossa a canvi de vendre l’Ebre als especuladors espanyols.    

Ara, Arturo diu que anirà pel pacte i si no s’aconsegueix, per la Independència. Fins i tot ha dit que s’han de crear a Catalunya estructures d’estat. Veurem... El procés no serà fàcil. CiU no té majoria al Parlament i, encara que amb ERC (i molt possiblement ICV-EUA) recolzarien qualsevol iniciativa en aquest sentit, el més lògic seria una convocatòria electoral on els ciutadans de Catalunya sabessin per avançat les intencions de CiU i que faria el Parlament entrant. A partir d’aquí que votessin en consciència i que ningú pogués dir que no ho sabia.

El nou govern hauria de convocar un referèndum d’autodeterminació per a veure, no obstant, el recolzament que tindria per part de la població i d’aconseguir més del 50 % dels vots vàlids emesos, ser valent i fer una declaració d’independència en tota regla.

A partir d’aquí ens trobaríem en una oposició frontal de molts governs europeus (la majoria de dretes) i, evidentment l’espanyol que patiria pressions de tota mena per a que entrebanqués tot el procés.

L’article 2 de la Constitució espanyola diu: la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común y indivisible de todos los españoles....

Potser el primer pas seria acudir al Tribunal Constitucional que, vistos el precedents existents, ja intuïm com actuarien.

No descarto però, que els esdeveniments em puguin sobrepassar, la qual cosa, evidentment, em faria molt content.

Per acabar us vull fer una pregunta: No creieu que CiU hauria de deixar de recolzar qualsevol llei estatal al Congrés dels Diputats i al Senat? Si no és així quedarà clar que la veu del poble els importa un rave!

A SACRIFICAR-SE, JA!!!

La cara i el cul de la Merkel.

Em pregunto. Cóm poden ser tan hipòcrites alguns polítics?
Ara, parlaré de la Merkel. Dijous va passar per Madrid amb el mateix vestit que portava dilluns a París i que a Hollande no li va agradar. Segur que la Vanity Fair no l’escolliria con la dona més ben vestida de l’any, ni tan sols estaria entre les 100 primeres.
Però m’interessa més el que va dir que no el seu aspecte físic. Per a que m’entengueu, no és el meu tipus de dona...
Per un costat va quedar impressionada pel ritme i la consistència de les reformes espanyoles i per l’altra va demanar-nos més sacrificis.
Fins on haurem d’aguantar? Val la pena haver de sacrificar-nos tant? On ens portaran tantes retallades i sacrificis? A una situació similar a la de Grècia?
Sembla ser que el que ara es pretén és retallar les pensions. Ja sé, ja sé que Rajoy va dir que no és la seva intenció tocar-les, però no ha dit això mateix de tot allò que ha acabat tocant i retocant? Per tant, quan se’n recorden d’alguna cosa, heu de pensar que cada cop s’està més prop d’alguna intervenció sobre allò.
No fa gaires dies, un conegut que em va dir que tenia a la filla treballant fora d’Espanya, em va dir que es diu que els jornals s’acabaran abaixant un 40 % i les pensions un 30. Ja m’explicareu!
En lloc de manifestar-nos per la independència hauríem de prendre mesures molt més contundents i efectives. No sé si la solució seria avançar les eleccions i que governés un altre partit. Ningú ens garanteix que de passar, les mesures canviarien radicalment.

Davant dels constants incompliments i mentides, potser caldria que abans de prendre possessió del càrrec es comprometessin per escrit a complir un codi ètic un o bé s’aprovés per llei que, en el cas d’incompliment flagrant del programa electoral, automàticament quedessin apartats del càrrec i, si fos necessari, tornar a convocar eleccions en un breu termini de temps.

El que cal és fer una regeneració política i financera que porti a la substitució de tots aquells (i aquelles) que hagin tingut alguna cosa que veure amb la crisi mundial que estem patit.
Sacrificis, sí, però també per als poderosos!!!

LA MANIFESTACIÓ DEL MILIÓ I MIG DE PERSONES II

El desastre del PSOE (un article d'Arturo Gónzalez publicat diumenge passat al diari Público)

El PSOE no recuperará la confianza de los electores con los actuales dirigentes y sin volver a sus posiciones ideológicas. Así de claro. Y ello pese al muy pronunciado desgaste del Partido Popular.
Hoy celebra Comité Federal y no parece que vaya a enmendar ninguna de estas dos cuestiones.
La renovación de los cargos directivos, con el del Secretario General el primero, es evidente que ni les pasa por la cabeza, anclados en todo tipo de justificaciones.
Y el regreso a sus posturas ideológicas tampoco lo aborda, y se limita a manifestar que harán una oposición más dura. Es decir, acuden simplemente a denunciar los defectos del Gobierno, pero no presenta un proyecto nítido, claro, preciso, contundente y breve de actuación que haga volver a los votantes huidos, que preferirán votar a Izquierda Unida o permanecer en la abstención. Ni solventa el gravísimo problema de ofrecer los avales y garantías necesarios que los ciudadanos le exigirían para volver a creer en ellos y en sus promesas.
Ni acepta la petición de referéndum sobre las medidas económicas del Gobierno y la conveniencia o no de solicitar rescate a Europa.
Ni propone soluciones de más calado de reestructuración del Estado, como la reforma de la Constitución en puntos notables, reforma de la Ley Electoral, Ley de Partidos, recuperación de la concordia autonómica, o el fin de los privilegios de la Iglesia Católica. No solo de medidas económicas vive el hombre.
El PSOE permanece así convertido en un viejo vehículo político de motor gripado y conductor acabado. Lo fía todo al fracaso del adversario antes que a sus méritos. Pospone sus planes a retardadísimos Congresos sin tiempo para madurar proposiciones y riesgo de que le pillen a pie cambiado.
Ningún partido que hace lo contrario de lo que quieren sus simpatizantes o no hacen lo que quieren, triunfa. Es una desgracia para España y para quienes añoramos su progreso.
Tiene cegadas las vías de incorporación de nuevos dirigentes con una clamorosa falta de generosidad política, se ha convertido en el sparring del Partido Popular, está abonado a todos los vicios asentados en la democracia española, no tiene fuste ni empuje, es una sorda melodía, no apoya ninguna iniciativa popular, no se reivindica como partido de izquierda, está cerrado a acuerdos con socios naturales si no es por obligación, no hace profesión de fe en la defensa de los débiles sino que juega a las varias barajes del capitalismo rampante y más duro, y llena España de melancolía. Peor, imposible.