dijous, 20 de setembre del 2012

RETIRADA ESTRATÈGICA?

Afortunadament no vaig ver la mili i, per tant, poc o res puc explicar-vos de tàctiques militars, però després d’uns dies de la dimissió de la gran lideressa Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid i abans presidenta del Senat i Ministra de Cultura, els motius de la seva dimissió encara no han quedat clars.
Les llàgrimes que ens va oferir durant el comunicat de la seva renúncia, eren sinceres o eren llàgrimes de cocodril?
S’especula que la dimissió va poder ser per motius de salut. El cert és que no sé la veu demacrada per a pensar que sé li hagi pogut reproduir el tumor que la va apartar fa uns anys de la política per uns dies (la veritat és que durant molt pocs)
Què està cansada de la política? Faltaria saber quina és en realitat la forma de cansament. Una persona pot estar cansada físicament, psíquicament o, simplement fastiguejada de com funciona tot.
Una persona que porta 30 anys en política com Dña. Espe no es cansa d’un dia per l’altre. Encara no fa un anys i mig que va tornar a encapçalar la llista del PP a l’Assemblea de Madrid... No podria haver-ho deixat abans?
Normalment les decisions no es prenen un dia per l’altre, al menys que hi hagi un fet concret que faci accelerar-les. No serà això?
Són conegudes les discrepàncies de Dña. Espe amb el seu líder nacional i President del Govern espanyol Mariano Rajoy. La lideressa sempre s’ha mostrat molt més radical davant d’un Rajoy aparentment molt més moderat i conciliador. O més indecís i covard... Es pot veure de diferents maneres.
S’especula que la gota que ha fet vessar el got de la paciència d’Aguirre ha estat la tebiesa amb la que Rajoy ha tractat el tema de la manifestació de la Diada i no ha estat més fer a l’hora d’intentar fer callar els veus que demanen la independència de Catalunya.
Doña Espe és molt espanyola. Quan va sortir a fer la roda de premsa, no sé si us vareu fixar, es va veure un detall que denota una posada en escena molt meditada. Estic parlant de la corretja amb la bandera espanyola del seu rellotge de polsera. No m’imagino a la lideressa lluint aquest mateix rellotge durant una recepció oficial o encara més, una festa de gala. Al seu joier deu tenir tants rellotges com dies té l’any i, per tant, molts per a poder escollir, la majoria, els imagino opulents, d’or i fins i tot amb pedreria preciosa. Però no, va haver de sortir amb el de la bandera espanyola per a demostrar el seu nacionalisme espanyol.
És incomprensible (al menys per a mi) la forma de pensar tan excloent que tenen que tenen els nacionalistes espanyols (també alguns catalans) que no poden veure com les catalans, bascs o gallecs poden mostrar les seves ensenyes nacionals i, en canvi ells, en fant tota mena d’ostentació. Un clar exemple és la gran bandera espanyola que fa ve col·locar Aznar a la plaça de Colom de Madrid i, segons es va dir al seu dia, eren necessàries grans ràfegues de vent per a fer-la onejar, la qual cosa, a Madrid, passa poc.
En conclusió, la dimissió d’Esperanza Aguirre podria tractar-se més d’una retirada estratègica abans de retornar a la vida política amb totes les garanties d’assolir el control del PP i, des d’allí intentar donar els salt a la presidència del govern d’Espanya. Veure’m...  

LA MANIFESTACIÓ DEL MILIÓ I MIG DE PERSONES X
















Stiglitz advierte que pedir el rescate sería «un suicidio» para España


El premio Nobel de Economíacree que si España no ha logrado salirde la crisis es culpa deun error de diagóstico y unas recetas deausteridad equivocadas

Marina Estévez
El premio Nobel de Economía Joseph E. Stiglitz ha advertido de que si
España finalmente opta por solicitar la ayuda del BCE a cambio de unas
condiciones de austeridad como las impuestas en países como Grecia,
el país estaría cometiendo un «suicidio».
En una entrevista con EFE Stiglitz ha dejado claro que la oferta del
Banco Central Europeo de una compra ilimitada de bonos a cambio de
satisfacer condiciones aún no especificadas «suena claramente a
rescate» y a una oferta de ayuda «a cambio del suicidio».
A juicio del estadounidense, que ha promocionado en Madrid el libro El
precio de la desigualdad (Taurus), la cuestión es saber si lo que las
autoridades monetarias pretenden es ayudar a los ciudadanos o a los
bancos que incurrirían en pérdidas en caso de que España no pudiese
refinanciar su deuda.
Muy crítico con las políticas de austeridad a ultranza, el Nobel de
Economía del 2001 tiene claro que Europa debería poner el foco en el
crecimiento y la inversión si quiere reestructurar su economía, y cree
que «el diagnóstico alemán está absolutamente equivocado»
cuando acusa a países como España de gastar demasiado.
De hecho, si España no sólo no ha conseguido salir de la depresión,
sino que cada vez profundiza más en ella, es porque los funcionarios
internacionales han «subestimado» la magnitud de la crisis que
provocarían con sus recetas de austeridad, según Stiglitz.
Aunque intenten achacar la responsabilidad a España por incumplir sus
objetivos fiscales, la culpa es de un error de diagnóstico del problema y
unas recetas equivocadas, añade.
Aconseja a España que trate de buscar una fuerte alianza con
Francia, Italia o Portugal frente a Alemania
Por este motivo aconseja a España que trate de buscar una fuerte
alianza con Francia, Italia o Portugal frente a Alemania con el objetivo
de cambiar el marco europeo. Y si esto no funciona, apunta hacia una
fractura del euro como mal menor frente a una depresión de la que no
se ve la salida.
«Se puede ser miembro de la UE sin compartir una misma moneda. Los
arreglos de divisas a menudo han sido relativamente a corto plazo»,
remacha Stiglitz con el ejemplo de los treinta años que duró el patrón
oro establecido en Bretton Woods (1944-1971). A pesar de que
reconoce que la ruptura fue «dramática» hasta que el mundo se
acostumbró a otro sistema.
En todo caso, el mejor escenario para Stiglitz, que ha ingresado en la
Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras española en acto
celebrado en CaixaForum Madrid, sería que Alemania diese su brazo a
torcer y aceptase mutualizar la deuda europea, ordenar un marco
bancario común «rápidamente» y promover una armonización fiscal.
La cuestión es superar ideas «falaces» -según su definición- como que
la economía de un país es como la de una familia. «Si una familia
recorta en su gasto no tiene ningún efecto en la sociedad. Si un
gobierno recorta, la demanda total caerá y el paro subirá. Y la
capacidad de devolver lo que debe baja, sus ingresos impositivos caen
y su gasto en desempleo y programas sociales sube», enumera Stiglitz.
Para el norteamericano -defensor de movimientos como el 15-M y
Occupy Wall Street- este es «exactamente el razonamiento por el que
Europa está fallando», y los déficit en los presupuestos no han
mejorado como la gente esperaba.
«Las consecuencias han sido distintas de lo que esperaba la gente que
dice que un país debe gobernarse como una economía doméstica»,
afirma el catedrático de Economía en la Universidad de Columbia, para
quien la recesión no es el momento adecuado para recortar el
gasto.
Por esto también se muestra convencido de que una eventual victoria
del republicano Mitt Romney en las elecciones de noviembre en Estados
Unidos debilitaría la economía de aquel país.
«Si hace lo que está prometiendo la economía se debilitará. Estados
Unidos ya ha tenido un proceso de austeridad, hay un millón de
puestos de trabajo público menos que antes de la crisis. Y lo que es
peor: está dispuesto a incrementar la desigualdad. Si ves su programa,
lo único que quiere aumentar es el gasto militar, así que seríamos una
economía incluso más distorsionada e injusta, menos eficiente, y con
más desempleo».

dimecres, 19 de setembre del 2012

DE TANT QUE M’ESTIMES, ME MATES...




A veure si ens entenem. Si Espanya no vol ni sentir-ne a parlar de que Catalunya pugui ser un estat independent, és per amor o per interès?  
Com sé que els meus seguidors sou persones intel·ligents, imagino que us haureu adonat que el discurs dels nacionalistes espanyols ha canviat substancialment. Ara ens adverteixen que Catalunya sense Espanya no seria res. L’altre dia, l’economista Mikel Buesa, consultat pel diari ABC, va dir que la renda per càpita catalana seria similar a la de Xipre.
També diuen que on vendran els seus productes els empresaris catalans... Certament ara, per a moltes indústries catalanes, el primer mercat és l’Estat Espanyol, però si hi tornés ha haver-hi un boicot com el del cava de fa uns anys, és evident que caldria obrir nous mercats. Però a Europa i, sobre tot a Llatinoamèrica hi ha grans possibilitats.
Una altra advertència és sobre la moneda. Es diu que Catalunya hauria de sortir de l’Euro. I jo pregunto, per què? És que no hi ha d’altres països de Europa que sense formar part de la Unió Europea estan a la zona Euro i el tenen com a moneda (Andorra, Sant Marí, el Vaticà, Malta...)    
A més, si ens volen fora de l’Euro, potser fins i tot millor. Sempre podríem tornar a la pesseta que reivindicaríem com a nostra, ja que l’origen de la mateixa és català. Pesseta deriva de pes i es va instaurar a Espanya quan el català Laureano Figuerola va ser Ministre d’Hisenda., però a Catalunya ja existia des de molt abans. L’argument té prou força com per a que, en el cas de no deixar-nos estar a la zona Euro, ningú ens discutís el retorn a la pesseta.  
Però quan parlo de nacionalistes espanyols no em refereixo només als del PP. Desgraciadament veus com la de Vicente del Bosque n’hi ha poques a Espanya. La majoria d’espanyols ens estimen molt, però volen que formessin part de la “unitat indivisible”. Però quan esgrimim la bandera del secessionisme, la resposta espanyola (crec que seria millor parlar de castellana) és unànime. Llavors, partits en teoria tan dispars com el PP i el PSOE són capaços de posar-se d’acord i, a sobre, comptarien amb l’estimable col·laboració del partit de Rosa Diaz que, encara que sigui Basca, a espanyola no li guanya ningú.
Rubalcaba ja ho va dir l’altre dia al marc de la festa de la Rosa de Gavà: Si CiU es vol separar d’Espanya, ens tindrà davant enfrontats. Perfecte, no esperava menys d’ell. El que no vaig llegir ni escoltar és que digués que estava per un estat federal tal i com li reclamava el primer secretari dels socialistes catalans Pere Navarro. Si quan comparteixes escenari, Rubalcaba no recolza els teus interessos, algú em pot dir quan ho farà? Quan estigui fent mítings per Andalusia o Extremadura?
Potser per això avui he llegit al Periódico que els socialistes catalans s’estan replantejant la seva estratègia. Exactament diu això: Diversos dirigents afins a Navarro demanen reformular el projecte de partit. I encara més: La cúpula constata la decepció per la falta de compromís federal de Rubalcaba.
Quan de temps fa que ho vinc dient? No heu llegit diversos escrits meus on demano que el PSC maqui el seu propi perfil i que abandoni la idea d’assolir una Espanya federal i que passi a demanar la independència de Catalunya.
Però a partir d’aquí em se plantegen diversos dubtes: Arribarà a temps el PSC? o li passarà com quasi sempre que, davant les indecisions polítiques, després costa que l’electoral se’ls cregui?
Es presentarà Navarro a les primàries per a escollir el cap de cartell electoral de cara les autonòmiques catalanes? No seria millor buscar algú menys contaminat?  

Què no ens enganyi ningú: Espanya ens vol per interès, d’amor no ens en tenen gens (o molt poc)   

Us deixo amb un acudit relacionat (encara que sigui en castellà)


Está el director general de una gran empresa en su despacho, sin nada que
hacer, por supuesto, y se plantea si el hacer el amor con su mujer es
trabajo o placer.

A esto que aparece el subdirector general, y el director le plantea:
¿Hacer el amor con mi mujer es trabajo o placer?

El subdirector responde: Pues no lo sé, tendría que estudiarlo.

El director le dice que tiene 1 hora para responderle.

El subdirector general, también de "panching", le pregunta al responsable
de recursos humanos: ¿Que el director general se haga el amor a su mujer es un
acto de trabajo o de placer?.

A lo que el responsable de recursos humanos, entretenido, sin hacer nada,
le responde que no lo sabe.

El subdirector le dice que tiene 45 minutos para averiguarlo.
El responsable de recursos humanos le hace la misma pregunta al técnico
de formación, que estaba muy ocupado peleándose con la máquina del café, sin
nada que hacer...pero tampoco sabe la respuesta.

A todo esto llega la pregunta al becario, que tiene la mesa llena de
expedientes, listas de asistencias que enviar, valoraciones que
realizar...

Su jefe le dice que tiene 5 minutos para decirle si el hecho de que el
director general haga el amor a su mujer es trabajo o placer.

El becario responde sin levantar la cabeza de la mesa: ¡Es por placer!.

Su jefe, intrigado por la rápida respuesta, le pregunta que cómo ha
llegado tan rápido a esa conclusión.
El becario, cargado de trabajo, ya harto de que le entretuvieran por
cualquier chorrada, le responde: ¡COÑO, PORQUE SI FUERA TRABAJO TAMBIÉN
ME TOCARÍA A MI HACERLE EL AMOR, JODER!.