dilluns, 8 d’octubre del 2012

ESCÈPTICS (Vulgarment descreguts)



Els escèptics són aquells als qual els hi costa creure en alguna cosa o fet, encara que quan es tracta de l’existència d’un ser superior (anomeneu-lo Déu si voleu) es diuen agnòstics.  
Sovint trobem a gent que no creuen, per exemple, que l’home hagi posat mai el peu a la Lluna. I si busquem fets més actuals i propers, també podríem parlar d’escèptics a tots aquells que no creuen que Espanya pugui acabar acceptant la independència de Catalunya o que puguem sortir de la crisi en un termini més o menys breu.
Però l’altre dia em va cridar l’atenció una notícia que vaig llegir al Periódico de Catalunya (concretament dissabte 5  d’octubre) El títol era el següent: Superpoders amb premi.  
I de què anava la notícia? La primera cosa sorprenent és que existeixi una associació d’escèptics europeus (imagino que res que veure en ser euroescèptic, perquè llavors entrarien en contradicció) Aquesta associació gratificarà amb un milió d’euros a aquella persona que demostri que té superpoders; els diners el ha donat un magnat belga i ja estarien dipositats a un banc.
I de què es tracta? De veure si, realment, aquells que diuen que parlen amb els morts o contacten amb els extraterrestres, és cert.
Segurament que sense ser escèptic del tot, som molts els que no ens creiem que aquells visionaris que surten per les televisions, puguin realment endevinar coses d’una persona a la que ni tant sols han vist mai. Sense temor d’equivocar-me, es poden qualificar més de farsants que endevins.
Però no són els únics escèptics. Galicia i el País Basc afronten el proper 21 d’octubre unes noves eleccions autonòmiques, mentre que Catalunya les farà un mes més tard (el 25 de novembre) Seran molts que, de forma voluntària, no exerciran el seu dret a vot simplement perquè estan desencantats amb la classe política, simplement perquè governin uns, governin els altres, la situació en lloc de millorar, empitjora; es classes dominants (incloses les polítiques) cada vegada tenen més poder en detriment del poble ras.
No sé si heu tingut coneixement de l’auto que va dictar el jutge Santiago Pedraz al desestimar una denúncia feta per la policia arran de la manifestació del 25 de setembre a les immediacions del Congrés dels Diputats. Pedraz va qualificar a la classe política de decadent.  
Aquest adjectiu no els hi va agradar gens al del PP que, en boca del portaveu adjunt del Congrés Rafael Hernando,va anomenar al jutge de pijo àcrata.
Certament a la classe política els hi manca una regeneració. No és possible que la majoria de càrrecs es vagin perpetuant fins al punt de convertir la política en la seva professió. Alguns dels actuals membres del govern no han treballat mai a l’empresa privada i sempre han ocupat càrrecs de confiança en governs del seu partit. Des del meu punt de vista això és intolerable i hauria d’estar regulat per llei. Però quin polític promourà una llei que pugui lesionar els seus propis interessos?
A què sou escèptics? Veieu com, finalment, hem arribat a la mateixa conclusió!  

A les notícies de Yahoo, avui mateix es parla d'un frau d'aquest,   

diumenge, 7 d’octubre del 2012

DEL IDEALISME A LA UTOPIA (passant pel pragmatisme)



 
Amb el dictador enterrat s’obria a Espanya un nou horitzó ple de possibilitats. El camí, que es preveia llarg, era del tot il·lusionant davant la nova fita: la construcció d’un futur millor.
Després de la consulta que es va fer al poble sobre si volia un canvi de rumb, els anomenats pares de la Constitució es van posar a treballar per a confeccionar la Carta Marga des d’on emanarien totes les lleis i normes que havien d’establir les bases per a la nova convivència.
Per aquell temps el dret a vot s’establia a partir dels 21 anys, així que em vaig perdre les dues primeres eleccions: la consulta esmentada amb anterioritat i les primeres eleccions generals que donarien la victòria a la UCD d’Adolfo Suárez.
El dia 6 de novembre de 1978 es va fer un altre referèndum per a que el poble votés la Constitució. No cal ni dir la il·lusió que tenia: em sentia con un xiquet amb sabates noves... Votar per primer cop i, a sobre, la Constitució, la llei de lleis!! El que no sabia llavors és que seria tant hermètica i tan difícil poder-la canviar. En aquell moment tampoc tenia la més mínima importància. L’ideal de fer d’Espanya n model de convivència i respecte entre els diversos pobles que la conformaven era present en la majoria dels joves d’aquella generació.
Amb l’arriba al poder dels socialistes l’any 1982, podríem dir que va quedar superada l’etapa de la transició i es va entrar de ple a la democràcia.
Per aquell temps ningú parlava de federalisme ni molt menys d’independentisme, prou en teníem en intentar sobreposar-nos del sobresalt que va significar l’intent de cop d’estat perpetrat per militars com Jaime Milans del Bosch o guàrdies civils com Antonio Tejero.
Tal com anava avançant el temps sorgien les primeres idees. Esquerra Republicana de Catalunya que l’any 1977 s’havia tingut que presentar a les eleccions com Esquerra de Catalunya (el concepte república no es podia usar) va llençar la idea d’una Catalunya independent allà per la meitat de la dècada dels anys 90. Per aquell temps el partit estava dirigit per l’Àngel Colom arribat del moviment Crida a la Solidaritat i Pilar Rahola. Aviat van abandonar el partit però no la idea independentista i van crear el Partit per a la Independència (PI), avui desaparegut del panorama polític català.
Va ser amb Josep Lluís Carod Rovira que ERC fa el pas definitiu de cara a assolir la independència de la nostra nació fent, a més, un gir cap posicions més d’esquerra.
La intransigència constant dels diferents governs d’Espanya a les peticions de més autonomia que li anaven arribant d’Espanya feia que, dia a dia, el concepte independència anés collant més entre la població catalana. És l’efecte acció reacció. Quant més contrari es mostrava el govern espanyol a l’hora de canviar, més creixia el sentiment independentista entre els catalans.  
Després de diverses dècades hem tingut constància del immobilisme dels dos grans partits: el PSOE i el PP. Quan difícilment són capaços de posar-se d’acord per abordar projectes d’interès comú, tenen una enorme facilitat a l’hora de impedir de forma  mancomunada (amb la complicitat de jutges i tribunals) qualsevol reforma de la Carta Magna i fent quasi sempre una interpretació molt restrictiva que impedeix qualsevol avenç cap a un major autogovern català.
Per molt utòpic que pugis ser, amb aquest precedents, no et queda més remei que pegar ma del pragmatisme i creure només amb allò tangible que tens a l’abast.
Ara bé, la utopia, el voler aconseguir la Lluna, no deixa de ser un somni il·lusionant per a la majoria dels catalans, sobre tot dels més joves que dia a dia veuen com des de la capital d’Espanya se’ns vol seguir intervenint i castrant els nostres drets com a poble mil·lenari. Molt més antic que el concepte interessat d’Espanya.       

PAISATGES DE LA NOSTRA TERRA. LA FOIA DE MASDENVERGE











L’ANTAGONISME DEL BARÇA I EL MADRID



Els següents paràgrafs estan extrets de la pàgina oficial del Madrid (qui m’havia de dir a mi que la visitaria algun dia):


1900-1910
En la primera década del siglo XX se gestan los inicios del fútbol y de sus clubes en España. En Madrid, Julián Palacios funda, en 1900, el embrión de lo que sería el futuro Real Madrid. En 1902, un grupo de aficionados instituye con carácter oficial el Madrid Foot Ball Club, y crea su primera Junta Directiva, presidida por Juan Padrós.
El 6 de marzo de 1902, un grupo de aficionados al fútbol funda, con carácter oficial, el Madrid Foot Ball Club y crea su primera Junta Directiva, compuesta por Juan Padrós Rubio, presidente; Enrique Varela, vicepresidente; Manuel Mendía, secretario; José de Gorostizaga, tesorero; Antonio S. Neyra, Mario Giralt, Carlos Mertens, Álvaro Spottorno y Arturo Meléndez, vocales. Juan Padrós "legalizaba" así un equipo que, dos años antes, había presidido Julián Palacios. La mencionada Junta acuerda también el uniforme del equipo y que, a imitación del famoso Corinthians de Londres, serán pantalón y camisa blancos, medias y gorra azules, y banda morada bordada en colores en el escudo del Madrid.


Aquests de la Wikipedia:

Historia del club

Fundación y primeros años

En 1897 un grupo de jóvenes de la Institución Libre de Enseñanza fundó el primer club de fútbol de Madrid, el Foot-Ball Sky,45 que comenzó a entrenar en las cercanías del barrio de Vallecas.46 En 1900, tres años después de su fundación, atravesaba por graves apuros para mantener vivo el club, por lo que parte de los integrantes del Sky se marcharon para fundar otro equipo, al que bautizaron como (Sociedad) Madrid Foot-Ball Club 46 que disputaría varios partidos amistosos por la Comunidad de Madrid para promocionar este nuevo deporte. Así se mantuvo durante un par de años, hasta que por impulso de Julián Palacios, y los hermanos Joan y Carles Padrós -presidente e integrantes de la escisión del Sky- legalizaron oficialmente la nueva asociación el 6 de marzo de 1902.47 En su primera Junta General Extraordinaria se eligió a Joan Padrós como primer presidente oficial y se acordó el uniforme del equipo: pantalón y camisa blancos, con medias y gorra negras,47 ,n 6 colores que perdurarían hasta la actualidad.


Aquest de la pàgina oficial del Futbol Club Barcelona:

1899 -1909 Naixement i supervivència

Gamper, el fundador, i la voluntat de catalans i forans per construir un club esportiu a Barcelona
L’aventura de la creació del FC Barcelona l’any 1899 per un grup de joves, estrangers i catalans, que vivien a Barcelona va ser la conseqüència d’un procés d’expansió de la pràctica del futbol i altres esports d'origen britànic a Europa. Això explica la naturalesa intercultural del Club, la seva vocació poliesportiva i la voluntat d’arrelament a una ciutat i a un país. Gamper, fundador del Club, en va ser l’ànima i l’impulsor durant els primers 25 anys. El seu compromís amb el FC Barcelona va més enllà de les seves facetes com a jugador, directiu i president.


I aquest de la Viquipèdia:

Història

L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per la seva condició de foraster.[59] Llavors Gamper, com a reacció al menyspreu rebut, juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera breu també la de ciclisme).

Els primers anys (1899-1920)

L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper, fou el fundador del club, juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals dels segle XIX, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, recentment creat al Gimnàs Vila. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Com he pogut llegir, els germans catalans Joan i Carles Padrós van tenir un gran protagonisme a l’hora de fundar el Madrid, tant que en van ser els fundadors. No obstant això, a la pàgina oficial del club, el citen al segon paràgraf i ho dissimulen dient:  En la primera década del siglo XX se gestan los inicios del fútbol y de sus clubes en España. En Madrid, Julián Palacios funda, en 1900, el embrión de lo que sería el futuro Real Madrid. Com si el fundador hagués estat Juan Palacios.  

En canvi, a la web oficial del FC Barcelona no s’amaguen gens a l’hora de dir que va ser el suïs i, fins i tot, es parla de la naturalesa intercultural del Club.

Dit això, us he de fer unes reflexions:
Què representa el FC Barcelona per als catalans? Per a mi un catalanisme militant. No podria concebre el Barça sense que representés a Catalunya. Es diu que l’Espanyol es va crear en contraposició del Barcelona i el seu nom ho expressa prou clar.
Voler buscar els tres peus al gat al partit d’avui per a criticar l’ambient de catalanisme i fins i tot independentisme que es viurà aquesta nit, em sona, simplement, a fal·làcia, sobre tot, d’alguns mitjans de Madrid i dels sectors més centralistes.

I Què representa per a vosaltres el Real Madrid? Per a mi, el Madrid, és representa l’antagonisme (o la contraposició) del que representa el nostre Barça. Representa el centralisme i l’anticatalanisme. És per això que defenso des de sempre que ser del Real Madrid i independentista és impossible. És com voler lligar un allioli quan ja està negat.
Per tant, per tot plegat (pel futbol, però també per la independència de Catalunya) que aquesta nit guanyi el Barça.
VISCA EL BARÇA!!