BARÇA: BALANÇ DE ½ LLIGA

Quan acabi la jornada futbolera, amb el Getafe-Granada que es juga avui, s’haurà acabat la jornada 19 de la Primera divisió del futbol espanyol i, per tant, estarem a l’equador de la lliga.

Des de fa moltes algunes jornades el Barça ja era, matemàticament parlant, el campió d’hivern, un títol honorífic que no serveix de res si finalment no acabes emportant-te el trofeu de la lliga a les vitrines.

Ara per ara res fa pensar que això li pugui arribar a passar al Barça. Els 11 punts que li treu ara mateix al segon classificat que, és un sorprenent Atlético de Madrid, fa que, sense relaxar-se gens ni mica, el Barça pugui mirar el futur en optimisme, màxim amb el joc que estan fent en els darrers partits jugats. El tercer classificat és encara un més sorprenent Real Madrid a 18 punts, un diferència que el Barça mai havia tret al seu màxim rival en aquestes alçades de la lliga.

Quan fas balanç, la primera cosa que s’ha de reconèixer és que ens els primers partits jugats, el Barça va tenir força sort. Hi van haver partits on el Barça va guanyar per la mínima i fent un joc molt irregular. Només la classe dels seus jugadors van permetre que anessin sumant els punts de 3 en 3. També es cert que, durant molts de partits, no van poder comptar amb els seus defenses centrals més emblemàtics: Puyol i Piqué.

El Barça suma, en aquest moments 55 punts. Mai cap equip n’havia assolit tants. Això vol dir que dels 19 partits n’ha guanyat 18 i només n’ha empatat un (contra el Real Madrid a casa)

El que voldria veure és que, si ara mateix es repetís aquell partit, el resultat seria o no el mateix (2-2) De totes maneres, el partit al camp de l’etern rival no trigarà molt en arribar i si bé poden donar-se tots els resultats (mai hem de menysprear cap rival i menys al Madrid), el que està clar és que, previsiblement, no sigui transcendental de cara el desenllaç final de la lliga. Ara per ara, a l’única cosa que pot aspirar l’equip blanc és a ajudar al seu rival de la capital guanyat al Barça per a que el Atlético és situï a una distància més curta.

Però si som realistes (que no vol dir del Real Madrid) és fàcil adonar-se’n que mentre el Barça ha seguit una trajectòria ascendent (des d’aquell partit els ha guanyat tots), al Madrid li ha passat tot el contrari. En aquesta darrera setmana, El Barça guanyava a la Rosaleda de Màlaga (4 classificat i jugant la Champions) per un solvent 3-1, mentre que el Madrid, sense Cristiano Ronaldo, només empatava al camp del darrer classificat: l’Osasuna de Pamplona.

Literalment, ahir el Barça va donar un bany de joc al Màlaga. Escoltava aquest matí que el defensa de l’equip malagueny Demichelis escrivia al seu compte de Twitter que va estar a punt de parar-se i de posar-se a aplaudir el joc que estava fent el Barça. Segons els entesos, el partit que van jugar ahir Messi, Xavi, Iniesta, Busquets i companyia, va ser el millor de tota la temporada. El rondo que fan fer diversos jugadors en el transcurs de la segona part, va ser un clar exemple de la superioritat dels blaugranes sobre el albicelestes malaguenys.

En què ha canviat el Barça 2012-2013 al de temporades anteriors. Per a mi hi ha un fet diferencial. Altres anys, quan el rival es tancava al darrere de forma ordenada, el Barça patia molt per a marcar i, en un contraatac li podien fer un gol que, sovint, donava la victòria a l’equip contrari. Aquest any no és així. El Barça, a base de paciència i de toc, acaba per descentrar el rival i marcar-li, no un, sinó més d’un gol. I agafar-los desprevinguts darrere no és una tasca fàcil per als seus contrincants.  

El gol del Màlaga d’ahir es va produir quan el marcador ja reflectia un clar 0-3 i només va venir quan faltaven menys de 2 minuts per acabar el partit i gràcies a una falta directa tirada magistralment pel petit Buonanotte.

Jugant així, i sempre que les lesions respecten les seves màximes estrelles, serà molt difícil que al Barça, aquest any, sé li escapi la lliga.

La copa i la Champions està per veure, però cal ser optimistes. 

EL RONDO, PER SI ENCARA NO L'HEU VIST.

 

LES FOTOS DEL DIA. BALLADA DE JOTES A LA PLAÇA DEL MERCAT II

¿Mea culpa por parte del FMI?

Vicenç Navarro
Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

A primera vista parecería que el Fondo Monetario Internacional (FMI) ha entonado un mea culpa por haber impuesto las políticas de austeridad a los países de la Eurozona (tales como Grecia, Portugal, Irlanda, España e Italia), al haber reconocido que no sólo no han estimulado el crecimiento económico, sino que han deteriorado la economía de aquellos países. Olivier Blanchard, el economista jefe del FMI, ha declarado que “hemos estado equivocados”. Y muchos artículos en rotativos de gran difusión han aplaudido tal declaración, con más de un artículo señalando la validez de tal reconocimiento, poniendo al FMI por las nubes por su supuesta honradez. Sería casi divertido (si no fuera por las terribles consecuencias que tales políticas de austeridad han tenido sobre millones de vidas en los países periféricos de la Eurozona, entre muchos otros) ver que los mismos columnistas y rotativos que hace sólo unos meses estaban exigiendo tales políticas de recortes de gasto público (incluyendo gasto público social) argumentando que eran necesarias (además de ser las únicas posibles) ahora están aplaudiendo el reconocimiento del error de estas políticas promovidas por el FMI. Uno de ellos es, por cierto, The Washington Post que había sido el gran defensor y promotor del FMI y de sus políticas. En España, como era predecible, la lista de rotativos que en sus editoriales o en sus columnas aplauden ahora lo que antes condenaron es larga.
Habiendo sido de los pocos que desde el principio denunció tales políticas de austeridad, no tengo ahora ninguna simpatía por este supuesto mea culpa, pues ha sido excesivamente tímido, tardío e insuficiente. Tímido porque el mea culpa se viste de seda, alegando unos errores meramente metodológicos, indicando que habían calculado erróneamente el impacto multiplicador del déficit fiscal en el crecimiento económico. Por cada euro de gasto recortado, se destruye otro euro y medio, en lugar de sólo medio euro (tal como el FMI había calculado antes). Según el FMI, ahí radicaba su error, reduciendo un problema moral e ideológico a un mero error estadístico. Supónganse que, en un ejercicio militar, una bomba nuclear cayera sobre un centro habitado por millones de personas en lugar de hacerlo en un lugar deshabitado. Y que la explicación que diera el ejército fuera que ello se debió a un error estadístico en el cálculo de donde tenía que haber caído la bomba. Seguro que se armaría un escándalo de primer orden además de exigir responsabilidades con juicios internacionales. Pues esto es lo que ha ocurrido, pues han ido cayendo muchas bombas de destrucción masiva, que han causado muchas muertes sin producir ruido. Y lo que es peor es que era fácil haber detectado que había un error. Era totalmente predecible que caerían en un centro urbano. Varios de nosotros lo predijimos.
En realidad, la evidencia de que tales políticas de  austeridad han estado haciendo un enorme daño es abrumadora. El propio FMI publicó en 2008 un informe sobre el impacto que tales políticas de austeridad habían tenido en 133 casos en varios países durante el periodo 1993-2001. El fracaso de tales políticas quedó ya documentado en aquel informe publicado por la Oficina de Evaluación Independiente del FMI, confirmando la extensa bibliografía existente en la literatura científica que claramente documentaba el error de tales políticas llamadas entonces “programas de ajustamiento” (adjustment programs). Se sabía, además, que tales políticas estaban dañando el bienestar de las clases populares de aquellos países, causándoles un enorme sufrimiento. Uno de los fórums más conocidos en círculos académicos de políticas de salud y bienestar social, el International Journal of Health Services, documentó con evidencia empírica en una serie de artículos en 2011 las consecuencias que dichas políticas tenían para el bienestar y calidad de vida de tales clases sociales, mostrando la muerte, la enfermedad y el desasosiego social que estaban creando. Ello forzó una respuesta del FMI carente de credibilidad. Sólo el dogmatismo neoliberal que predomina en el FMI (impermeable a los datos y a la evidencia científica) explica que la situación haya alcanzado unos niveles tan dramáticos (como estamos viendo en Grecia), que ya era imposible ignorarlo.
Pero la corrección de la postura del FMI, escrita por Blanchard, en su informe Errores en el pronóstico de crecimiento y multiplicadores fiscales, es además de tímida y tardía, dramáticamente insuficiente. En realidad, la lectura de tal corrección por parte de muchos columnistas y editoriales, presentándola como  expresión de mea culpa por parte del FMI es exagerada, pues ni Blanchard ni el FMI han abandonado su apoyo a tales políticas de austeridad, pues continúan subrayando que tales políticas no son indeseables, en contra de toda la evidencia que muestra lo contrario. Su crítica es en la manera como se llevaron a cabo, pero no en su necesidad y urgencia.
Hoy el Fondo Monetario Internacional debería desaparecer. Y muchas voces a nivel internacional lo están exigiendo. Su misión histórica de ayudar a los países con problemas financieros, dejó de existir a partir de la década de los años ochenta, cuando el neoliberalismo pasó a ser su dogma, convirtiéndose en “un instrumento del terrorismo financiero”, defendiendo única y exclusivamente los intereses del capital financiero, tal como Juan Torres y yo hemos documentado en nuestro libro Los amos del mundo. Las armas del terrorismo financiero.
El hecho de que dentro de la troika (el FMI, el Banco Central Europeo, BCE, y la Comisión Europea) el FMI se haya convertido en el menos entusiasta en la promoción de las políticas de austeridad en la Eurozona, no quiere decir que haya cambiado de orientación y apoye ahora las políticas expansivas de creación de empleo y pleno empleo que Europa necesita como el aire que respira. El hecho de que el FMI se haya enfriado en su vocación promotora de tales políticas de recortes se debe a la presión internacional, a la cual no están tan expuestas ni la Comisión Europea ni el BCE, que continúan aferrados a su dogma porque sirven los intereses de las élites gobernantes en aquellos países europeos donde tales políticas se están imponiendo a la población. Así de claro.

AMB L’HORITZÓ DEL 2027

Sovint, Tortosa i Amposta han tingut interessos oposats. 

A principis del passat desembre és va crear a les Terres de l’Ebre un grup d’opinió que es va autoanomenar Col·lectiu 2027 i es fa fixar aquest any com a horitzó per a que es puguin fer efectives les seves propostes.

Es tracta d’un grup heterogeni i format per expolítics, empresaris, intel·lectuals  i ciutadans diversos del nostre territori. Pretenen, amb la seva iniciativa, incidir sobre els polítics de la zona per a que les Terres de l’Ebre deixem de ser un dels territoris més desafavorits de Catalunya.

Aparentment 15 anys són molts d’anys, però quan passen i es dóna un cop d’ull retrospectiu, un se’n adona que el temps ha passat molt més ràpid del que ens podíem pensar.

Al meu parer, aquests anys seran molt importants a l’hora d’assolir la majoria de les reivindicacions històriques (totes és impossible)  i a més a més, tot allò que pugui servir a les generacions futures per a poder estar a l’alçada dels territoris més desenvolupats dels nostre país.

Sempre s’ha dit que les comunicacions són bàsiques a l’hora de fer competitiu un territori i ho seguiran sent en el futur. L’any 1999, mentre enllestíem em pla estratègic territorial que havia de servir a Pasqual Maragall com a document de treball per a presentar-se a la Presidència de la Generalitat, recordo que el meu amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea i exdiputat al Parlament, només reclamava dues coses per a la Terra Alta, la seva comarca: millorar les comunicacions (molt precàries en aquells moments) i poder elaborar cava. Les comunicacions amb la terra alta han millorat considerablement i això ha permès, de retruc, que la comarca aragonesa del Matarranya també hagi vist millorada la connectivitat amb el nostre territori fins arribar al Mediterrani.

L’elaboració de cava no s’ha pogut assolir ja que el Consell Regulador amb seu a Vilafranca del Penedès posa tot tipus d’entrebancs per a que només se’n pugui fer en aquell territori, però en contrapartida, s’ha aconseguit millorar considerablement la qualitat i la distribució del vi amb DO Terra Alta. Tant ha estat així que ara mateix s’estan fent uns vins que fins i tot superen els del Priorat, que estan entre els millors de món.

Continuar millorant les comunicacions tan viàries com ferroviàries ha de seguir sent un dels principals objectius. El Baix Aragó sembla que tindrà una sortida ràpida per Morella cap a Vinaròs, la qual cosa no ens hauria de preocupar a les comarques del Sud de Catalunya, ja que sempre he considerat que el Nord de Castelló són terres germanes i no hauríem de rivalitzar a l’hora d’assolir determinats projectes.

Ara bé, una de les infraestructures més bàsiques per al territori hauria de ser el corredor ferroviari del Mediterrani. Però per a que sigui així, no pot passar de llarg. La gent del territori (ho he dit més d’un cop), hauria de poder deixar enrere les antigues rivalitats entre pobles i partits polítics i apostar decididament per la construcció d’una estació de mercaderies de referència dintre del nostre territori. Això comportaria un valor afegit al extraordinari potencial que ja tenim.

Igual serà que tinc un fill que va per a mariner, però també penso que s’hauria de fer un port amb capacitat per a grans bucs mercants. Desgraciadament, amb el tancament de Cemex, el port de la fàbrica de ciment d’Alcanar té els dies comptats i dintre d’uns anys només serà una figura fantasmagòrica al menys que sé li posi remei a temps. En el futur, el transit de mercaderies a través del mar ha de seguir sent de gran importància i transcendental per al desenvolupament de qualsevol territori. Encara que les meves previsions són que els ports de Barcelona, Tarragona, Castelló i València no ens ho posaran gens fàcil. Però si no es lluita mai ho aconseguirem i les generacions futures, amb raó, renegaran dels polítics actuals del territori.