RESTAURANT CONTINENTAL

Als baixos del bloc on visc hi ha una pizzeria-restaurant-bar que es diu Continental. Ahir, en una pissarra al mig del carrer s'anunciava que es podria veure el Madrid-Barça, però per la nit estava tancat.
A la porta hi havia un cartell escrit a ma sobre una fulla de llibreta que hi posava que tancaven per motius particulars.
Però... Voleu saber per què va tancar? Perquè els hi van tallar la llum. No obstant, un veí els hi dona llum per mig d'un cable. Imagino que serà per a evitar que es pugui perdre el menjar susceptible de fer-se malbé més ràpidament. De totes formes, no és legal.
Com podeu veure a les fotos, la companyia elèctrica els hi va treure el comptador i avui encara no s'havia reposat.

ASSAIG CONJUNT ENTRE ELS XICS CALEROS I ELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA II

Esperanza Aguirre y la II República

La talentosa y cazatalentos Esperanza Aguirre ha escrito que la II República fue un auténtico desastre para España y para los españoles. Y le preocupa y entristece el entusiasmo con que se exhibe la bandera republicana, que a su juicio simboliza uno de los periodos más nefastos de la Historia.
Es periodística y políticamente obligatorio recordarle a Aguirre, de modo neutral, el índice de importantísimos avances instaurados durante esa etapa de nuestra historia: 1. La promulgación y puesta en vigor de la primera Constitución democrática en España. 2. La asunción del poder de un Gobierno provisional de primer orden. 3. El sensible aumento del número de escuelas y de maestros y, nótese, maestras. 4. Una reforma agraria lógica y no arbitraria ni demagógica. 5. Luchar por la elevación del nivel cultural de los españoles. 6. Separación absoluta entre el Estado y la Iglesia. 7. Ley de divorcio por primera vez en España. 8. La creación del Cuerpo de la Guardia de Asalto (más tarde Policía Armada) con intención no represiva, como era la Guardia Civil, sino defensiva. 9. Reducción del personal del Ejército sin provocar traumas personales. 10. Plan de Obras Públicas, que posteriormente se apropió el franquismo, como por ejemplo el trasvase Tajo-Segura, Plan de pantanos en las Confederaciones Hidrográficas del Duero y Ebro, la carretera de alta ingeniería de Granada a Sierra Nevada. 11. Establecimiento por primera vez en España del Impuesto de Declaración de la Renta. 12. Intentar la vertebración de España a través de la aprobación de Estatutos de Autonomía (el catalán en su totalidad y puesto en práctica, el vasco ya durante la guerra civil, y el gallego, que no dejó de ser un proyecto a realizarse). Todo un alarde y muestrario de justicia y modernización de España, alejándose de monarquías absolutas, golpes militares, y retraso secular. Negar esto es caer en la ruindad.
Desgraciadamente varias causas entorpecieron y bombardearon la buena marcha del nuevo sistema político: 1. Las graves y egoístas disensiones entre los partidos políticos, todos, la CEDA de Gil Robles, las desavenencias entre las varias tendencias del PSOE, el Partido Comunista y su pretensión de establecer la dictadura del proletariado, Anarquistas al completo, y los demás partidos claramente minoritarios como Falange o los Tradicionalistas. 2. La rotunda y decisiva oposición y contraactividad de la Iglesia Católica. 3. El Gran Capital y su implacable presión económica. 4. La incultura absoluta de una mayoría importante de los españoles. 5. El ambiente totalitario que existía en Europa. Naturalmente todo esto llevó a la desestabilización y preparación del golpe militar.
No existe, en mi criterio, un ansia republicana mayoritaria en la sociedad española, y los intentos bienintencionados en tal sentido son más románticos que prácticos y explicativos de las ventajas políticas de un regreso republicano. Las posibilidades de retorno de la República en la actualidad se reparten, en mi opinión, al 50% con la pervivencia de la Monarquía, pero crecerán notablemente con el transcurso del tiempo, no sé si mucho. La Familia Real no está a la altura exigible de las circunstancias; su conducta debe ser nítida y ejemplar, cosa que no está ocurriendo. Hasta en la sucesión de las mujeres al trono el Rey no está poniendo el empeño necesario para impulsarla, y si no cuida su imagen, inevitablemente llegará la República.
Nunca nada es inocente. Ni siquiera Esperanza Aguirre. Siempre todo es espurio e interesado en mayor o menor medida. Como Esperanza Aguirre también. La II República pecó y la hicieron pecar. Y es que la triste historia de España resulta extraordinariamente difícil de encarrilar. Sobre todo con personajes como Aguirre. Pero es el único intento de que la vida sea una bella probabilidad.

(Arturo González) 

PERDRE L’ESSÈNCIA

Socialistes ebrencs amb la Montserrat Tura. 

Segons Ernest Maragall, el principi de la fi del PSC va se el 30-09-2005, el dia en que el Parlament de Catalunya va aprovar de forma solemne l’Estatut d’Autonomia que va promoure, precisament, el seu germà Pasqual. Segons Ernest Maragall l direcció del PSC no va rebre amb gens d’alegria aquell text que, recordem-ho, era un acord de màxims molt difícil d’assolir com així va ser finalment.

No sé si la davallada del PSC té els seus orígens en aquella data o es va iniciar posteriorment, el que queda clar (al menys per a mi) és que el deteriorament del PSC és progressiu i irremeiable, al menys, fins que no es produeixi un canvi de rumb des de l’executiva.

El periodista Saül Gordillo va etzibar una d’aquelles frases contundents que es poden llegir a la premsa de tant en tant: La foto espanyolista amb el PP i C’s al Parlament, és letal per al PSC de comarques.

El perfil del votant socialista no és el mateix segons sigui de les àries metropolitanes de Barcelona i Tarragona o, posem pel cas, de les Terres de l’Ebre. Els primers solen ser emigrants que van arribar a Barcelona a treballar a les zones industrials que va crear el franquisme al voltant dels grans nuclis de població, mentre que a les zones rurals són treballadors catalans que estan farts del caciquisme que sempre ha dominat els pobles fins i tot en l’actualitat (encara que els formes de caciquisme hagin canviat)

M’agradaria fer una mica d’història del PSC. El PSC (realment PSC-PSOE), va néixer de la unió de les diferents corrents socialistes que havien aparegut durant els darrers temps de la dictadura. En aquell temps existia el PSC- Congrés (de Joan Reventós), el PSC-Reacrupament de Verde i Aldea i la federació catalana del PSOE a Barcelona.  

Fins no fa tants d’anys, el perfil catalanista dels seus màxims responsables (primers secretari), era inqüestionable: Joan Reventós, Raimon Obiols i Narcís Serra. Amb José Montilla, per primera vegada des de la seva fundació, arriba a la primera secretaria del partit una persona no nascuda a Catalunya. No obstant això, sempre he defensat la catalanitat de Montilla, ja que, per a sentir-se català, no és necessari haver nascut a Catalunya; els sentiments poden anar més enllà.

Però el que és cert és que el sentiment majoritari de les darreres executives, tot i ser catalanista, és el de no trencar amb Espanya. Així ho creu l’actual Primer Secretari Pere Navarro i la majoria del seu secretariat nacional. Per a mi, aquest fet, fa perdre l’essència del PSC.

La direcció socialista no pot pretendre que els militants socialistes que ens sentim catalans i, si m’apureu, fins i tot independentistes, renunciem a les nostres idees i acabem per acceptar l’actual corrent majoritària del partit. Com tampoc, evidentment, jo puc pretendre que l’actual direcció canviï d’estratègia si realment estan convençuts que el que el millor que li pot passar a Catalunya és convertir-se en una nació dintre d’una Espanya federal.

El primer trencament ja es va produir amb la creació per part de l’Ernest Maragall del Partit Català d’Europa, però la ferida podria tornar-se irreversible si la fugida de díscols i dels seus partidaris s’accentua.

Ara bé, el que més greu em sap és que haguéssim de renunciar a unes sigles a les quals ens hem sentit identificats durant moltes dècades en lloc de crear una federació del PSOE que doni cabuda a tots aquells que es sentin espanyols.