PERDRE L’ESSÈNCIA

Socialistes ebrencs amb la Montserrat Tura. 

Segons Ernest Maragall, el principi de la fi del PSC va se el 30-09-2005, el dia en que el Parlament de Catalunya va aprovar de forma solemne l’Estatut d’Autonomia que va promoure, precisament, el seu germà Pasqual. Segons Ernest Maragall l direcció del PSC no va rebre amb gens d’alegria aquell text que, recordem-ho, era un acord de màxims molt difícil d’assolir com així va ser finalment.

No sé si la davallada del PSC té els seus orígens en aquella data o es va iniciar posteriorment, el que queda clar (al menys per a mi) és que el deteriorament del PSC és progressiu i irremeiable, al menys, fins que no es produeixi un canvi de rumb des de l’executiva.

El periodista Saül Gordillo va etzibar una d’aquelles frases contundents que es poden llegir a la premsa de tant en tant: La foto espanyolista amb el PP i C’s al Parlament, és letal per al PSC de comarques.

El perfil del votant socialista no és el mateix segons sigui de les àries metropolitanes de Barcelona i Tarragona o, posem pel cas, de les Terres de l’Ebre. Els primers solen ser emigrants que van arribar a Barcelona a treballar a les zones industrials que va crear el franquisme al voltant dels grans nuclis de població, mentre que a les zones rurals són treballadors catalans que estan farts del caciquisme que sempre ha dominat els pobles fins i tot en l’actualitat (encara que els formes de caciquisme hagin canviat)

M’agradaria fer una mica d’història del PSC. El PSC (realment PSC-PSOE), va néixer de la unió de les diferents corrents socialistes que havien aparegut durant els darrers temps de la dictadura. En aquell temps existia el PSC- Congrés (de Joan Reventós), el PSC-Reacrupament de Verde i Aldea i la federació catalana del PSOE a Barcelona.  

Fins no fa tants d’anys, el perfil catalanista dels seus màxims responsables (primers secretari), era inqüestionable: Joan Reventós, Raimon Obiols i Narcís Serra. Amb José Montilla, per primera vegada des de la seva fundació, arriba a la primera secretaria del partit una persona no nascuda a Catalunya. No obstant això, sempre he defensat la catalanitat de Montilla, ja que, per a sentir-se català, no és necessari haver nascut a Catalunya; els sentiments poden anar més enllà.

Però el que és cert és que el sentiment majoritari de les darreres executives, tot i ser catalanista, és el de no trencar amb Espanya. Així ho creu l’actual Primer Secretari Pere Navarro i la majoria del seu secretariat nacional. Per a mi, aquest fet, fa perdre l’essència del PSC.

La direcció socialista no pot pretendre que els militants socialistes que ens sentim catalans i, si m’apureu, fins i tot independentistes, renunciem a les nostres idees i acabem per acceptar l’actual corrent majoritària del partit. Com tampoc, evidentment, jo puc pretendre que l’actual direcció canviï d’estratègia si realment estan convençuts que el que el millor que li pot passar a Catalunya és convertir-se en una nació dintre d’una Espanya federal.

El primer trencament ja es va produir amb la creació per part de l’Ernest Maragall del Partit Català d’Europa, però la ferida podria tornar-se irreversible si la fugida de díscols i dels seus partidaris s’accentua.

Ara bé, el que més greu em sap és que haguéssim de renunciar a unes sigles a les quals ens hem sentit identificats durant moltes dècades en lloc de crear una federació del PSOE que doni cabuda a tots aquells que es sentin espanyols.