A finals de la setmana passada es van
publicar dos sondejos d’opinió. La primera, del Centre d’Estudis d’Opinió
(CEO) sobre la intenció de vot dels ciutadans de Catalunya i, la segona,
del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre l’hipotètic guanyador
del debat sobre l’estat de la nació.
La del CEO donava com a resultat que,
per primer cop, ERC guanyava a CiU en intenció directa de vot. No obstant
això, al resultat final apareixia que CiU aconseguiria més vots i, per
tant, un major nombre de diputats. La qual cosa, la veritat, no s’acaba
d’entendre. Els mateixos responsables del CEO van admetre que, mirat d’una
altra forma, podria donar guanyadora a la formació republicana. Les crítiques
a l’estudi no van faltar i més si es té en compte que van errar de molt
els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.
Dels dos sondejos, però, el que més m’interessa
és el que fa fer el CIS. Segons la consultora estatal, el guanyador sense
pal·liatius va ser Rajoy. És increïble...
Però no ho diu només el CIS, també ho
diuen la majoria dels analistes polítics que van seguir atentament el debat.
Segons sembla Rajoy, sense esmentar a Bárcenas (sembla ser que és la paraula
prohibida) va saber portar el debat al seu terreny, allà on, sense dir
res, Rajoy és el mestre. Malgrat tot, cap dels dos líders hauria superat
l’aprovat i això diu molt poc de tots dos líders nacionals.
És difícil d’explicar que Rubalcaba,
amb la majoria de triomfs a la ma, no sabés infringir-li una derrota
severa. La situació econòmica, laboral i social del país no està per a
tirar coets. Encara diria més està passant la pitjor època des de fa moltes
dècades.
L’actual líder socialista sempre s’ha
caracteritzat per la seva loquacitat verbal. A part d’això la seva
experiència política és enorme. Ministre amb Felipe González i Zapatero
ha fet sovint de portaveu parlamentari. Quan Joaquín Almunia va succeir
González varem ser molts els que hauríem preferit a Rubalcaba.
Però a tothom arriba el final y Rubalcaba
ja fa temps que hauria d’haver plegat. Per a guanyar a Rajoy en el debat
de la nació ja no n’hi ha prou amb una verborrea florida, cal una cosa
molt més importat i amb la que la majoria d’experts coincideixen: credibilitat.
I, en aquests moments, la credibilitat del PSOE està sota mínims.
Durant el debat no n’hi va haver prou
en que Rubalcaba digués amb semblant molt trist que, en veure la situació
de la gent que perden els seus habitatges pensi que, quan manaven, haurien
d’haver fet alguna cosa. El cert és que no ho van fer i ara ho estan pagant.
El descens en picat del PP no implica
una millora socialista. Del río revuelto hi estan traient rendiment
electoral quasi tots menys els PSOE. I això alguna cosa vol dir.
Quan com Rubalcaba, un té un gran bagatge,
no pot evitar portar a la maleta moltes coses bones, però també
alguna de dolenta; i ja sé sap, normalment, quan et valoren, solen pesar
molt més les dolentes que les bones i més si ets un líder d’esquerres
a qui sé li suposa una defensa aferrissada de la classe treballadora d’aquest
país, a part d’una honradesa fora de tot dubte.
Durant la darrera etapa de Zapatero es
van cometre massa errors que ara s’està pagant. Tal com diu sovint mon
fill, Zapatero hauria d’haver dimitit abans d’aplicar les primeres mesures
que sé li van demanar des d’Europa. No va ser així i els socialistes es
van guanyar la desconfiança de les classes populars i tribaran molt en
fer net.
Es pot remuntar? Sí, però reestructurant
el partit de dalt a baix i, per tant, no n’hi ha prou en un canvi de nom
tal i com va proposar Rubalcaba. Passar-se a dir Partido de los Socialistas
Europeos (PSOE) no arriba a ser ni una tireta per a taponar una
ferida oberta i sagnant.
Per cert, tampoc vull a la Chacón!!
