Cuando la política afecta de lleno nuestras vidas

Los Chikos del Maiz hacen publico un escrito sobre el accidente de Santiago

"Apostar por la alta velocidad es política. Recortar en lo público es política. Despidos y ERE's en RENFE es política. Insinuar como una rata que detrás del descarrilamiento estaba ETA o Resistencia Galega es política. Que el tramo de la vía en el que el tren ha descarrilado fuera construido por una empresa que ha hecho donaciones en B al Partido Popular y aparece en los papeles de Bárcenas es política. Que se haya reducido en un 70% el gasto en RENFE destinado a mantenimiento es política. Que se penalice económicamente a los conductores de AVE que llegan tarde (o tengan primas por llegar antes que es lo mismo) también es política. Que el presidente del gobierno copie y pegue un comunicado del terremoto en China, mucho me temo que sí, también es política. Que los mismos bomberos en huelga la interrupan para ir al rescate o los mismos médicos en paro despedidos por la Xunta Galega acudan a ayudar, también es política, de la buena además.

Pero vosotros a lo vuestro. Podéis seguir pensando que la política es votar cada cuatro años como robots y una campaña electoral. Y gritar que los rojos judeo-masones politizamos las tragedias. Pero también, el no querer politizar la tragedia y pedir responsabilidades, es hacer política. Guardar silencio ante la injusticia es el mayor ejercicio de política. Pero claro, luego los que lo politizamos todo somos otros.

El hecho de que se trate del mismo gobierno que hablaba de unos 'hilillos de plastilina' cuando el Prestige, que da ruedas de prensa en una tele de plasma o que haya pagado los abogados del caso Yakolev 42 con dinero negro, debería poneros en alerta pero no, creéis en el azar de la misma forma que creéis que los comunistas os van a quitar la casa, aunque luego quien os quita la casa sea el banco capitalista.

Después como gilipollas, os sorprendéis cuando el Évole hace un reportaje sobre el accidente del metro de Valencia y ponéis el grito en el cielo, cosa que algunos llevábamos denunciando años. Tendremos que esperar a que lo diga la tele. De otra manera no os entra en la puta cabeza esa que tenéis de chorlito. Pero mejor hagamos como que nada ocurre y culpemos al azar y a la mala suerte, mejor incluso: culpemos al maquinista como se hizo en el Metro de Valencia y así no tendremos que pedir responsabilidades políticas. Mejor lamentarse que pelear no?, es algo a lo que estamos muy acostumbrados los españolitos verdad? 

DIARI DE L’AGOST. DIA 3 DISSABTE

OR. Finalment ha caigut la primera medalla per Espanya als mundials de natació de Barcelona. Sí ja sé que molts de vosaltres el concepte Espanya us grinyola una mica, però penseu que moltes jugadores eren catalanes i que, repeteixo, el mundial es neda a Barcelona. Les guerreres, com les anomena la premsa o les noies de Miki Oca com també sé els coneix, van guanyar Austràlia amb prou facilitat per 8-6, La semifinal contra Hongria va ser molt més complicada havent de remuntar 3 gols en els darrers instants del partit. Felicitats campiones.

PLATA. El nou Barça va començar el curs futbolístic 2013-2014 amb una pallissa en el seu trofeu, el Gamper, aquell que des de fa quasi 40 anys recorda el fundador del club. El 8-0 al Santos brasiler, l’exequip de la nova estrella blaugrana Neymar jr. No era un partit oficial, era simplement el torneig de casa, aquell que des de fa anys serveix per a presentar l’equip i sobre tot les noves incorporacions davant l’afició que, tot s’ha de dir, n’hi havia molts de fora que, segurament era el primer cop que veien en directe al Barça i que tal vegada o el veuran més. Començar guanyant per 8-0 no està gens malament, però em de ser realistes i pensar que ningú a la lliga ens ho posarà tan fàcil. Recordo que l’any passat es va començar molt bé i es va acabar prou malament. El Barça es va enfonsar en el darrer tram de la temporada i això ho caldria solucionar de dues maneres: o bé amb una plantilla més àmplia o bé dosificant més els jugadors. S’ha començat bé, veurem com s’acaba.

BONZE. Finalment, el Ministre Wert ha complert una de les seves amenaces: establir amb un 6,5 la nota mitjana per poder accedir a una beca universitària. Sabeu què us dic? Què el meu estat és d’indiferència total. Mon fill, amb quart de carrera acabada i una mitjana de 7,1 mai ha pogut ni demanar una beca. Entre la meva dona i jo guanyem massa... I a dures penes arribem a final de mes i, evidentment no estalviem. Mentre, segur que hi haurà gent que podrà anar-se’n de vacances al xalet de la platja durant tot l’estiu i lluirà el seu parc automobilístic i, a la vegada, tindrà beca tots els cursos.

CARBÓ. Les tarifes elèctriques s’han d’apujar de mitjana del 3% (s'havia parlat d'entre el 20 i el 30) a partit d'avui mateix. Una dificultat més afegida per a la gent que a dures penes té per a subsistir. És una vergonya que aquells qui més guanyen no facin un sacrifici per ajudar als més necessitats. I quan arribi l’1 de gener de l’any que ve, com passa tots els anys, nova pujada de tarifes. Llum, transports, telefonia i ves tu a saber quantes coses més. No hi ha cap país millor on poder emigrar? La solució passar per una Catalunya independent? Està per veure si al capdavant s’hi posen neoliberals com els que ens governen ara.  

MÉS CARBÓ. Els ecos de la compareixença de Rajoy encara perduren. De la seva intervenció no es va poder extreure ni una sola novetat, tret de que va reconèixer que es va equivocar amb Bárcenas. La premsa internacional no s’ho acaba de creure i pensen de nosaltres el que ens hem guanyat a pols: que som un país de corruptes (tan Espanya com Catalunya, aquí no hi ha diferències)

DIRECTAMENT IMPRESENTABLES. Ciutadans o Partit per  la Ciutadania o C’s volen boicotejar la cadena humana de l’11 de setembre. I com ho faran? Conscients que hi ha trams de la demarcació de Tarragona que serà molt difícil completar (entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar hi ha molts de quilòmetres i poca gent i a partir de l’Ametlla fins a l’Aldea tampoc és que hi vagin sobrats), es volen apuntar, però a l’hora de la veritat no acudiran i d’aquesta manera farien fracassar l’acte. Només espero que la idea no arreli entre els simpatitzants de C’s o que no en siguin tants...

Per la meva part, no es mereixen més que el menyspreu total.             

Rajoy, aprenda de Alfonso XIII y váyase de una vez

“Mariano, no puedo consentir que Rosa [mi mujer] haga el paseíllo. He aquí una frase más, muy significativa, bailando entre Luis Bárcenas y Rajoy para aquilatar la historia de una ignominia. O, para ser más exactos, la historia de unos cuatreros que se han creído siempre -desde que surgió Alianza Popular, y luego el PP- que eran los dueños del cortijo.
“No aclarará nada”
Las encuestas del Barómetro de Metroscopia, efectuadas por El País, son implacables. El 90% de los ciudadanos asegura que, este próximo jueves, Rajoy comparecerá en sede parlamentaria forzado por la oposición. La mayoría de los encuestados además da más credibilidad a las palabras de Bárcenas que a las del presidente del Gobierno. El 89% cree que en su intervención “no aclarará nada”.
A lomos de la crisis
Rajoy llegó a la Moncloa a lomos de la crisis. Y arrasó en las urnas porque prometió el oro y el moro frente a la brutal caída económica y, sobre todo, social. Reiteró hasta la náusea que su Gobierno iba a ser una fuente de confianza. Mintió señalando una y otra vez que el culpable era José Luis Rodríguez Zapatero. La confianza se convirtió en una especie de milagro que sólo él podría generar, pero que funcionaría con eficacia.
Chorizos de pasta gansa
Agua de borrajas, desierto sin oasis, embustes sistemáticos, regreso al pasado, democracia recortada, gestión de amigotes, incapacidad para acabar con el hedor de los corruptos, ministros de desastres, chorizos de pasta gansa. Y en la Presidencia del Ejecutivo, un colosal inútil. Rajoy, el peor presidente, desde la transición y el tardofranquismo, contando a Carlos Arias Navarro.
No ha hecho nada
Su balance es espectacular. No ha hecho nada. Y sigue sin hacer nada. Ha confundido el Gobierno con una feria de trileros. Y no citamos al rastro porque merece el respeto y el cariño de los madrileños. Aprenda de Alfonso XIII. Váyase de una vez, en el momento oportuno. Antes o después del 1 de agosto.

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM
@enricsopena

EL PAÍS DEL MOBLE

Benvinguts a la Sénia, el país del moble. Arribant a la Sénia per la carretera de Santa Bàrbara el rètol encara és ben visible; però ara de mobles se’n fabriquen pocs i se’n venen menys. A partir d’alli moltes naus buides. De tant en tant, en alguna d’elles, s’hi pot veure alguns cotxes a l’aparcament, d’altres tenen algun camió o cotxe abandonat. Però poc, molt poc moviment on només fa uns anys era un bullici de cotxes i de gent comprant mobles i, de passada complements i d’altres articles per al parament de la llar. Fins i tot Ferreteria Garcia, l’empresa de Julio Allepuz, qui va ser alcalde del municipi fa una mica més d’una dècada, estava tancada i barrada.

Gracies a aquesta multitud, se’n beneficiaven els restaurants de la zona, l’hotel Nova Sénia, construït fa relativament pocs anys i on s’hostatjaven, entre d’altres els professionals del sector que anaven a comprar, però també a vendre.

Sempre s’ha dit que el problema de la Sénia és la manca de diversitat de la seva indústria i del comerç basat, en gran mesura, en la venda de mobles. Si un sector entra en crisi, sobreviure és molt complicat. Només els més forts i innovadors ho acabaran aconseguit, encara que, a curt termini, costi llocs de treball i inversió en noves tecnologies. Però de vegades ni així. L’exemple el tenim en Naturantaix (que era realment la raó social de la fàbrica de mobles), durant molts d’anys la indústria més potent de la Sénia i que va succeir a Muebles Bellobí, que havia estat capdavantera del sector a la dècada dels anys 70, com Palau a Benicarló o Serret Bonet a Vinaròs.  

Dimarts passat vaig tornar a fer el recorregut d’entrada a la Sénia. A diferència d’altres vegades no hi anava a comprar mobles, tampoc a la Tinença de Benifassà, un dels meus espais favorits; em dirigia a les Cases del Riu, llogaret fronterer entre Catalunya i el País Valencià i que pertany al municipi castellonenc de Rossell per a fer unes fotos a l’antic pont i al riu Sénia. Però aquesta vegada no només vaig reviure una situació que ja coneixia sobradament, sinó que el meu pensament encara va anar molt més lluny.

Parlava anteriorment de les naus buides... Buides de tot: de mobles, de complements, de gent, de cotxes... Però no he dit que a totes hi ha una un cartell on posa “En venda” o “En lloguer” en diverses variants. Quina conclusió en vaig extreure? Què els seus propietaris preveuen que la crisi sigui molt llarga i no pensen retornar al negoci en molt de temps. És la mostra clara de la desmoralització col·lectiva d’un poble que durant molts d’anys va ser el més industrialitzat de Catalunya.

Segur que algun dia hi retornarà l’activitat, però la pregunta  és quan? Segur que els seniencs també s’ho pregunten, però amb més ràbia i nostàlgia que jo.

Un consell els hi vull donar: no haurien de caure en la resignació i desmoralització. Com el fènix poden renéixer de les seves cendres, de vegades només falta una voluntat ferma i, sobre tot, imaginació, molta imaginació.