dilluns, 5 d’agost del 2013

Corrupción, mentiras y periodistas de la corte

Tania Sánchez Melero

Max Weber escribió que cuando una decisión está políticamente condicionada,  se quiere significar que la respuesta dada depende, esencialmente, de los intereses relacionados con la distribución, la conservación o el desplazamiento del poder. El que hace política aspira al poder; ya sea al poder como medio al servicio de otros objetivos o bien el poder por el poder mismo. Fin de la cita
 Si analizáramos el caso Bárcenas desde esta concepción de la política, sería impensable que el debate sobre la comparecencia de Rajoy se dirimiera en términos de ganadores y perdedores de una batalla dialéctica que pugna por ganarse la confianza de una ciudadanía “expectante”. Desde esta concepción, diríamos que el presidente no facilitó dato alguno ni de las motivaciones que le llevaron al apoyo incondicional al ex tesorero, ni en lo referido a la información que permita valorar si la contabilidad B del PP es real.
Si creyéramos que el presidente es sincero cuando dice que se equivocó al creer a Bárcenas y que “se le cayó la veda de los ojos” cuando conoció las cuentas en Suiza, concluiríamos que el presidente se ha dejado llevar por un acto de fe. Desde luego es inquietante que el presidente del gobierno tome sus decisiones por actos de fe.
El segundo de los aspectos, es aún más preocupante. Lejos de dar explicaciones y datos que sustenten la veracidad o falsedad de los papeles del tesorero, se limita a reiterar que  todo es falso salvo alguna cosa; que  en el PP se cobran complementos salariales. “Como en todas partes”, concluyó ufano el presidente ante el estupor de los millones de parados, de quienes aún con nómica no ingresan ni mil euros al mes, o de los autónomos que pasan meses hasta cobrar sus trabajos  facturados.
En resumen, el presidente pide disculpas porque erró en su  acto de fe, pero exige al parlamento, a la prensa y a la ciudadanía, que en un nuevo acto de fe crean que el PP no es un partido corrupto.
Seguimos esperando que se nos explique por qué buena parte de  las empresas supuestamente donantes son a menudo adjudicatarias de contratos públicos de grandes infraestructuras cuya realización hoy es claramente cuestionable. Me refiero a los aeropuertos en los que no despegan ni aterrizan aviones, a las paradas del AVE en las que no suben ni bajan viajeros, o a esas ruinosas carreteras de peaje que parece, según declaraciones del presidente de OHL (empresa donante), van a ser rescatadas con dinero público. Esas infraestructuras sin sentido tienen relación directa con la crisis que hoy se trata de resolver apretando los tornillos a la gente común que no participó de la fiesta de las adjudicaciones entre amigos.
Me pregunto, siguiendo a Weber, si es que acaso los sucesivos Consejos de ministros tomaban sus decisiones guiados por la intuición de que mantener contento al poder económico era el camino para mantener su poder político. Si así fuera, se confirmaría la afirmación de Cayo Lara de que la corrupción no es más que el mecanismo para que manden los que no se presentan a las elecciones.
Si esto  ya es grave para una democracia, lo es aún más que el cuarto poder, los grandes medios, hayan participado del debate obviando el análisis político y la labor periodística de explicar los hechos en el contexto en que se producen. Por el contrario, los medios y buena parte de sus tertulianos han preferido participar en los ejercicios de fe; creer o no creer a Rajoy.
Por eso algunos llamamos a esta prensa  periodistas de la corte; no se muestran interesados en descubrir y mostrar la verdad frente a la ciudadanía,  sino que son parte interesada del juego del poder y sus ejercicios de fe. Así las cosas se dividen en dos familias: los que quieren echar a Rajoy acusándole de mentir y los que sirven a Rajoy y dicen creerle. Pero no se engañen; son lo mismo, periodistas de la corte al servicio del mismo poder.

 

diumenge, 4 d’agost del 2013

LES FOTOS DEL DIA 4-08-2013: ACTE PLATAFORMA EN DEFENSA DE L'EBRE
















NO GRINYOLA, MIOLA




Era una calorosa tarda pels voltants de Sant Joan; el tio Joaquín Royo, el carter del poble, es disposava a repartir la correspondència diària. Amb un manoll de cartes en una ma, amb l’altra dominava la bicicleta a la perfecció, fruit de la experiència que donen els anys de professió. Només sortir de casa, el tio Joaquín havia escoltat un grinyol curt, però prou perceptible com per a preocupar-se’n. Immediatament, examinà la bicicleta per assegurar-se que tot anava bé; en principi semblava que sí. Uns moments més tard però, tornà a escoltar el grinyol; i nova comprovació sense que hi detectés cap avaria. I així durant tot el trajecte fins arribar a casa nostra.
Ma mare estava al carrer trinxant les bajoques i pelant les patates que faria per a sopar. Després d’intercanviar salutacions, el tio Joaquín va posar un peu al terra i li va allargar una carta que, mentre li donava, la va prémer de manera inconscient i immediatament, sé la va sentir grinyolar. Finalment havia trobat l’origen de la seva preocupació més immediata.
Davant de la curiositat, ma mare va obrir la carta i al seu interior havia una targeta postal amb un gatet que, en prémer-li la panxa, miolava.

DIARI DE L’AGOST. DIA 4 DIUMENGE




Cap de setmana intens. Ha estat un no parar. Des de que formo part de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta et toca anar amunt i avall quasi sense parar.

UN. Divendres (ahir em vaig oblidar d’explicar-ho) A Amposta, per primer cop, es celebrava la Fira del Amor amb la col·laboració de la Federació d’Associacions de Veïns. Com emplaçament es va buscar la zona del Canalet de la Ràpita, entre el col·legi Agustí Barberà i l’auditori de la Fira. Per la tarda, la nova colla castellera del Delta hi va ser present fent un pilar de 4.

DOS. Dissabte es va celebrar a la urbanització Riumar de Deltebre la festa del Turisme. Xiqüelos i Xiqüeles van traslladar l’assaig que, normalment, es fa al pavelló firal d’Amposta fins la plaça Europa de la urbanització deltaica. Després de l’assaig va tenir lloc una petita demostració castellera que va complaure al públic que es va congregar per a veure el repertori que l’ajuntament havia preparat per a l’ocasió. Com a presentador Santi Santiago, un vell conegut que potser alguns el recordareu de quan presentava un programa d’esports al desaparegut canal Visió 3 d’Amposta.

TRES. El plat fort. A l’embarcador d’Amposta ha tingut lloc aquest matí l’arribada del catamarà de l’associació ecologista WWF. Com no podia ser d’una altra manera, la Plataforma en Defensa de l’Ebre havia convocat a la ciutadania per a que anessin a rebre’l donant així suport a la marea blava que una vegada més ha sortit al carrer per a defensar el riu i, de passada, el nostre territori. Aquest cop el detonant ha estat l’aprovació del pla de conca per part del govern de Mariano Rajoy amb el Ministre Árias Cañete com a principal valedor del disbarat ecològic que s’està plantejant fer. He dit plantejar perquè una cosa és la intenció i l’altra ben diferent l’arribar-ho a fer. La gent de les Terres de l’Ebre agrupats en la  Plataforma en Defensa de l’Ebre ja varem parar el Pla Hidrològic Nacional i no ens ve de nou tornar a sortir per aturar l’actual pla de conca que, entre d’altres, compta amb el suport de la Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.  
Una vegada més, els castellers del delta, els que a partir del bateig portarem el mateix blau que les samarretes del moviment antitransvasament i, els que vulguin també podran lluir el nus que identifica el moviment ciutadà, hem tornat a estar presentes a l’acte per a donar la benvinguda al catamarà de l’associació ecologista. I com ho em fet? Amb dos petits pilars de 3, una construcció modesta però del tot simbòlica, ja que s’han desplegat dues banderes: una catalana i l’altra la de la PDE.
M’ha agradat retrobar-me amb els amics que vaig fer fa anys. Segurament que si ho hagués estat per la lluita en defensa del riu, tal vegada mai ens hauríem conegut. Però sabeu què? Encara hi ha hagut una cosa que m’ha agradat més: veure com els nostres fills ens agafen el relleu. He parlat amb dos germans de Tortosa i un d’ells m’ha dit que l’altra vegada encara anava en cadira de nadó. I sense anar més lluny, el meu fill Albert, ara mateix cap de colla de XXDD... Sabeu on estava a la primera i improvisada manifestació que es va fer a Tortosa després de fer l’assemblea per acordar quines accions s’havien de prendre? Just al darrere de la pancarta que va obrir la manifestació (repeteixo, improvisada) Així es pot veure al número de l’Occidental, la revista comarcal que va dirigir Jordi Trilla. L’Albert, amb 9 anys, aixeca els braços ensenyant una cartolina que li vaig fer moments abans de sortir de casa i on es podia llegir: L’Ebre és vida.
Avui us mostraré poques fotos, ja que tinc el meu ordinador a reparar i tinc que fer mans i mànigues per a poder estar amb tots vosaltres. Però alguna cosa us ensenyaré. Fins més tard.