dissabte, 21 de setembre del 2013

El genio de la Botella

David Torres

Me van a perdonar que vuelva una vez más a la historia del fracaso olímpico pero es que todavía estoy echando cuentas. Las estimaciones más optimistas hablan de que el monto total de las tres candidaturas olímpicas le ha salido a Madrid por nueve mil millones de euros (no por nada un estadio emblemático se llama La Peineta). Otras estipulan la factura en torno a los once mil millones de euros. Teniendo en cuenta que Londres gastó aproximadamente doce mil millones de euros en unas Olimpíadas de verdad, Madrid puede darse por satisfecho al estilo de esos dos millonarios rusos que vacilan por un rolex de oro que uno acaba de agenciarse. “¿Cuánto te costó, Ivan Ivanovich?” “Dos millones de euros, Gregor Gregorovitch”. “¿Y dónde lo compraste, Ivan Ivanovich?” “En la tienda Cartier de Londres, Gregor Gregorovitch”. “Qué tonto eres, Ivan Ivanovich. Si lo llegas a comprar en la calle Serrano de Madrid, te habría salido por dos millones y medio”.
Y hoy no tendrías reloj –se podría haber añadido para rematar ya el chiste. La única ventaja de las Olimpíadas de Londres sobre las de Madrid es que las de Londres sí se hicieron. Pero ésa es precisamente una pega, ya que los juegos madrileños viven para siempre en la imaginación, soñados y perfectos. Mientras los londinenses recuerdan para siempre el momento en que Usain Bolt llegó a rozar la velocidad de un cerdo un poco cojo, nosotros recordaremos la panza de los miembros del COI hozando entre comilonas cual gorrinos orondos y satisfechos. De hecho, Madrid puede presumir de haber echado el polvo más caro de la historia sin haberse quitado siquiera los calzoncillos. Un polvo tántrico, como le gustan a Sánchez-Dragó, eyaculando para dentro. En Buenos Aires a la delegación olímpica española (ciento ochenta miembros y miembras) se les quedó cara de pillados con los pantalones abajo sin haberse metido todavía entre las sábanas y sin tener que recurrir aún al armario. Ah, que esta vez tampoco follamos. El Madrid preolímpico se había transfigurado en una reencarnación de Sinuhé el egipcio, verraco perdido por encalomarse a una puta tan cara y tan caprichosa que le pedía hasta las escrituras de las tumbas de sus antepasados. Y que al final lo mandaba a la mierda.
Me van a perdonar las alusiones sexuales, egipcias y escatológicas pero es que no se me ocurre otro lenguaje que pueda servir para embutir en tres párrafos el disparate acojonante de esta catástrofe. Aparte de hacer el ridículo y el gilipollas, hemos cometido un crimen, mejor dicho, nueve mil millones de crímenes. Durante doce años, initerrumpidamente, hemos ido tirando el dinero que nos hacía falta para ayudar a los dependientes, a los comedores sociales, a los enfermos, a los emigrantes, a los niños autistas que van a quedarse sin terapeuta, a los profesores despedidos, a los médicos puestos de patitas en la calle, a los investigadores que ya están solicitando el currículum para servir relaxing cup of café con leche, yeah. Y mientras tanto, Terrence Burns, el genio que nos vendió este rolex, se ha embolsado una cantidad indeterminada que va del millón a los dos millones de euros. Me faltan ocho mil novecientos noventa y ocho millones para ir cuadrando el higo.

divendres, 20 de setembre del 2013

CATALUNYA INDEPENDENT. DIA 1

Què no estigui d’acord amb el primer secretari del PSC Pere Navarro en el tema de l’estatus  que hauria de tenir Catalunya, no vol dir que pugui coincidir amb ell en d’altres coses, també en algunes de les seves opinions sobre el tema.
Això ho dic, perquè el passat dimecres dia 18 vaig llegir al Periódico el següent titular: Navarro denuncia l’Estat propi ideal que dibuixa l’independentisme. I subtitula: El líder del PSC critica que l’ANC doni ‘ordres’ a Mas des del mitjans.  
Penso el mateix. Un cop Catalunya sigui independent, a partir del dia 1, ens trobarem amb una realitat que, potser molts dels que avui en dia es declaren independentistes convençuts, no s’han parat a pensar. La crisi econòmica, si és que encara dura (quasi tot dóna que pensar que serà així i sinó pregunteu-ho als treballadors de la Generalitat que tornaran a perdre una paga extraordinària el 2014) no acabarà de la nit al dia. En aquest punt la situació és comparable amb l’esperança que tenien dipositada alguns amb el triomf del PP a les darreres generals. Com està ara el país? Molt pitjor que quan el van deixar els socialistes, sobre tot, respecte a la pèrdua de drets. No vull dir amb això que a Catalunya les coses també aniran de mal en pitjor, però és evident que no s’arreglarà de cop i volta i que haurà de passar un temps fins a que tot es normalitzi. Una dada que s’ha sabut aquest dies. Segons la oenegé Intermón Oxfam (des del meu punt de vista gens sospitosa de recolzar posicionaments anticatalans), per a l’any 2025, si l’actual conjuntura econòmica no canvia, a Catalunya hi haurà sobre un 35 % de pobres, 10 punts més que en l’actualitat.
Molts dels actuals independentistes (antics, conversos i semiconversos, tal com els denomina  Joan Tàpia al seu article la independència i els contes de fades, de dijous 19 –també al Periódico-) tenen una visió força idealitzada de la Catalunya del futur. Possiblement algun dia se’n adonaran del seu error.
A la majoria d’aquest independentistes, aquells que només per sentir-s’hi ja es pensen que són més catalans que ningú, a casa (no sóc l’únic) els anomenem catalans de la ceba. Normalment es mostren intransigents amb tot aquell que no segueixi fil per randa els seus postulats, al més propi estil convergent: si no estàs amb mi, estàs en contra meva.  
A pesar de tot, sabeu que vaig assistir a la crida que l’ANC va fer per assistir a la Via Catalana de l’11 de setembre, com també vaig acudir a la manifestació que l’any passat es va fer a Barcelona per la Diada. Una cosa no treu l’altra. En deia un amic del meu fill (que milita a les CUP) que un dia així hem d’anar plegats per a demostrar la nostra força i que quan tinguem la independència ja ens barallarem... Sóc de la mateixa opinió: junts, però no revolts.
Quan arribi el dia 1 de després de la independència, a Catalunya hi haurà les mateixes forces polítiques que dos dies abans. Hi seguirà havent-hi una dreta formada pel PPC Ciutadans i CiU, uns partits més o menys de centre (ERC i PSC) i uns altres que situaríem a l’esquerra ICV, EUA, les CUP, etc. I, si fa o no fa, continuaran els mateixos problemes. Segurament la no dependència de Madrid, a mig termini, ajudarà a millorar alguns temes com l’econòmic, però no serà la terra promesa que ens volen fer creure alguns.
Per acabar voldria fer una pregunta per a veure si algú me la sap respondre? A qui voten persones com la Carme Forcadell o la Muriel Casals? D’una cosa estic segur: ni a les CUP ni a ICV-EUA i per suposat tampoc al PSC, al PP o a Ciutadans.

La independència i els contes de fades

Joan Tapia -periodista-

El debat sobre la independència té un problema. Els independentistes antics com Heribert Barrera -que, al contrari que Jordi Pujol, no va votar la Constitució del 78- o fins i tot Josep-Lluís Carod-Rovira no van dir mai que una Catalunya independent es dirigiria al paradís. En canvi, els neoindependentistes (Oriol JunquerasXavier Sala Martin) i els conversos o semiconversos -la saviesa satisfeta de CDC- venen un conte de fades: amb la independència, Catalunya tindria més recursos i menys atur, seríem l'Holanda del sud o el Massachusetts mediterrani... Mort el drac…
I com que el nacionalisme (l'espanyol també) oculta inseguretats amb emocions i amb certa prepotència, qualsevol qüestionament d'alguna premissa feliç és rebutjat amb una manotada. Només pot ser degut a la ignorància, la mala fe, el pecat de ser espanyolista (que la majoria minoritària se senti «tan catalana com espanyola» és una cosa que, com abans el sexe, s'ha d'amagar) o a l'intent de fer por. Fins i tot un simpàtic tuiter em pregunta amb desvergonyiment quant em paga el Govern espanyol pels meus articles (suposo que ignora que molts intel·lectuals nacionalistes estan en nòmina).
Però l'independentisme levita (fins a arribar a Kosovo) i el molesta que algú recordi -com va fer Joaquín Almunia dilluns a Barcelona- que la independència ens apartaria d'Europa. Podem fugir d'Espanya (amb Pérez de los Cobos al capdavant del Tribunal Constitucional en vénen ganes), però no del món global. Molts independentistes qualifiquen de «conte de terror» que Catalunya pogués quedar-se fora de la UE tot i que Jordi Pujol va afirmar, després de la mani de l'Onze de Setembre del 2012, que d'entrada, i per un temps, això seria el que passaria. Però el cor oficialista ignora les paraules de Pujol i recorre a la fe: ¿com ens han de fer fora d'Europa?
I aquesta és la qüestió. No ens expulsaria ningú. La Unió Europea no és una unió de ciutadans, sinó d'Estats (el president Artur Mas, en hores poc diplomàtiques, els menysprea qualificant-los de «vells Estats») i Catalunya està en un d'aquests estats. Si s'independitza, deixa d'estar-hi i hauria de demanar-hi l'ingrés com un nou Estat. I això exigeix canviar els tractats (per exemple, afegir un comissari més). I qualsevol dels «vells Estats» té dret de veto: Espanya, França…, fins i tot Croàcia. Amb tot, a la llarga  (fins i tot a mitjà termini), em costa imaginar-me Catalunya fora de la Unió Europea. La Volkswagen té una gran fàbrica a Martorell, i la Renault, una altra a la Zona Franca. Part de les seves vendes anirien fora d'Europa, però ¡quin cop! Segur que farien lobby per arreglar la seva situació. I és probable que, al final, hi hagués un acord. Però, mentrestant, ¿hi hauria ERO? ¿I què passaria amb la relació entre les dues entitats financeres catalanes -Caixabank i el Banc Sabadell- amb el BCE? Són assumptes molt seriosos que tot polític o analista solvent s'hauria de plantejar.
Una solució podria ser un tractat comercial, però tampoc seria cosa de sis mesos i, mentrestant, la inversió (internacional i catalana) es retrauria. Potser el via crucis seria més curt amb una independència pactada que amb la DUI (la declaració unilateral d'independència). És el que Jaume Duch, un dels catalans més informats de Brussel·les, sintetitza dient que no és igual sortir per la porta que per la finestra.
Potser (no ho veig fàcil) pot aparèixer alguna solució imaginativa, però el president d'un país seriós, amb una taxa d'atur del 24%, faria més bé de deixar aparcades les fantasies en els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia.

LA FOTO DEL DIA 20-09-2013


Arrossar recent segat prop de Vinallop.