El debat sobre la independència té un problema. Els independentistes antics com Heribert Barrera -que, al contrari que Jordi Pujol, no va votar la Constitució del 78- o fins i tot Josep-Lluís Carod-Rovira no van dir mai que una Catalunya independent es dirigiria al paradís. En canvi, els neoindependentistes (Oriol Junqueras, Xavier Sala Martin) i els conversos o semiconversos -la saviesa satisfeta de CDC- venen un conte de fades: amb la independència, Catalunya tindria més recursos i menys atur, seríem l'Holanda del sud o el Massachusetts mediterrani... Mort el drac…
I com que el nacionalisme (l'espanyol també) oculta inseguretats amb emocions i amb certa prepotència, qualsevol qüestionament d'alguna premissa feliç és rebutjat amb una manotada. Només pot ser degut a la ignorància, la mala fe, el pecat de ser espanyolista (que la majoria minoritària se senti «tan catalana com espanyola» és una cosa que, com abans el sexe, s'ha d'amagar) o a l'intent de fer por. Fins i tot un simpàtic tuiter em pregunta amb desvergonyiment quant em paga el Govern espanyol pels meus articles (suposo que ignora que molts intel·lectuals nacionalistes estan en nòmina).
Però l'independentisme levita (fins a arribar a Kosovo) i el molesta que algú recordi -com va fer Joaquín Almunia dilluns a Barcelona- que la independència ens apartaria d'Europa. Podem fugir d'Espanya (amb Pérez de los Cobos al capdavant del Tribunal Constitucional en vénen ganes), però no del món global. Molts independentistes qualifiquen de «conte de terror» que Catalunya pogués quedar-se fora de la UE tot i que Jordi Pujol va afirmar, després de la mani de l'Onze de Setembre del 2012, que d'entrada, i per un temps, això seria el que passaria. Però el cor oficialista ignora les paraules de Pujol i recorre a la fe: ¿com ens han de fer fora d'Europa?
I aquesta és la qüestió. No ens expulsaria ningú. La Unió Europea no és una unió de ciutadans, sinó d'Estats (el president Artur Mas, en hores poc diplomàtiques, els menysprea qualificant-los de «vells Estats») i Catalunya està en un d'aquests estats. Si s'independitza, deixa d'estar-hi i hauria de demanar-hi l'ingrés com un nou Estat. I això exigeix canviar els tractats (per exemple, afegir un comissari més). I qualsevol dels «vells Estats» té dret de veto: Espanya, França…, fins i tot Croàcia. Amb tot, a la llarga (fins i tot a mitjà termini), em costa imaginar-me Catalunya fora de la Unió Europea. La Volkswagen té una gran fàbrica a Martorell, i la Renault, una altra a la Zona Franca. Part de les seves vendes anirien fora d'Europa, però ¡quin cop! Segur que farien lobby per arreglar la seva situació. I és probable que, al final, hi hagués un acord. Però, mentrestant, ¿hi hauria ERO? ¿I què passaria amb la relació entre les dues entitats financeres catalanes -Caixabank i el Banc Sabadell- amb el BCE? Són assumptes molt seriosos que tot polític o analista solvent s'hauria de plantejar.
Una solució podria ser un tractat comercial, però tampoc seria cosa de sis mesos i, mentrestant, la inversió (internacional i catalana) es retrauria. Potser el via crucis seria més curt amb una independència pactada que amb la DUI (la declaració unilateral d'independència). És el que Jaume Duch, un dels catalans més informats de Brussel·les, sintetitza dient que no és igual sortir per la porta que per la finestra.
Potser (no ho veig fàcil) pot aparèixer alguna solució imaginativa, però el president d'un país seriós, amb una taxa d'atur del 24%, faria més bé de deixar aparcades les fantasies en els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada