Què no estigui d’acord amb el primer
secretari del PSC Pere Navarro en el tema de l’estatus que hauria
de tenir Catalunya, no vol dir que pugui coincidir amb ell en d’altres
coses, també en algunes de les seves opinions sobre el tema.
Això ho dic, perquè el passat dimecres
dia 18 vaig llegir al Periódico el següent titular: Navarro denuncia
l’Estat propi ideal que dibuixa l’independentisme. I subtitula: El
líder del PSC critica que l’ANC doni ‘ordres’ a Mas des del mitjans.
Penso el mateix. Un cop Catalunya sigui
independent, a partir del dia 1, ens trobarem amb una realitat que, potser
molts dels que avui en dia es declaren independentistes convençuts, no
s’han parat a pensar. La crisi econòmica, si és que encara dura (quasi
tot dóna que pensar que serà així i sinó pregunteu-ho als treballadors
de la Generalitat que tornaran a perdre una paga extraordinària el 2014)
no acabarà de la nit al dia. En aquest punt la situació és comparable amb
l’esperança que tenien dipositada alguns amb el triomf del PP a les darreres
generals. Com està ara el país? Molt pitjor que quan el van deixar els
socialistes, sobre tot, respecte a la pèrdua de drets. No vull dir amb
això que a Catalunya les coses també aniran de mal en pitjor, però és evident
que no s’arreglarà de cop i volta i que haurà de passar un temps fins
a que tot es normalitzi. Una dada que s’ha sabut aquest dies. Segons la
oenegé Intermón Oxfam (des del meu punt de vista gens sospitosa
de recolzar posicionaments anticatalans), per a l’any 2025, si l’actual
conjuntura econòmica no canvia, a Catalunya hi haurà sobre un 35 % de pobres,
10 punts més que en l’actualitat.
Molts dels actuals independentistes (antics,
conversos i semiconversos, tal com els denomina Joan Tàpia al
seu article la independència i els contes de fades, de dijous 19
–també al Periódico-) tenen una visió força idealitzada de la Catalunya
del futur. Possiblement algun dia se’n adonaran del seu error.
A la majoria d’aquest independentistes,
aquells que només per sentir-s’hi ja es pensen que són més catalans que
ningú, a casa (no sóc l’únic) els anomenem catalans de la ceba.
Normalment es mostren intransigents amb tot aquell que no segueixi fil
per randa els seus postulats, al més propi estil convergent: si no estàs
amb mi, estàs en contra meva.
A pesar de tot, sabeu que vaig assistir
a la crida que l’ANC va fer per assistir a la Via Catalana de l’11 de
setembre, com també vaig acudir a la manifestació que l’any passat es
va fer a Barcelona per la Diada. Una cosa no treu l’altra. En deia un
amic del meu fill (que milita a les CUP) que un dia així hem d’anar
plegats per a demostrar la nostra força i que quan tinguem la independència
ja ens barallarem... Sóc de la mateixa opinió: junts, però no revolts.
Quan arribi el dia 1 de després de la
independència, a Catalunya hi haurà les mateixes forces polítiques que
dos dies abans. Hi seguirà havent-hi una dreta formada pel PPC Ciutadans
i CiU, uns partits més o menys de centre (ERC i PSC) i uns altres
que situaríem a l’esquerra ICV, EUA, les CUP, etc. I, si fa o no fa, continuaran
els mateixos problemes. Segurament la no dependència de Madrid, a mig termini,
ajudarà a millorar alguns temes com l’econòmic, però no serà la terra
promesa que ens volen fer creure alguns.
Per acabar voldria fer una pregunta per
a veure si algú me la sap respondre? A qui voten persones com la Carme
Forcadell o la Muriel Casals? D’una cosa estic segur: ni a
les CUP ni a ICV-EUA i per suposat tampoc al PSC, al PP o a Ciutadans.
