divendres, 20 de setembre del 2013

CATALUNYA INDEPENDENT. DIA 1

Què no estigui d’acord amb el primer secretari del PSC Pere Navarro en el tema de l’estatus  que hauria de tenir Catalunya, no vol dir que pugui coincidir amb ell en d’altres coses, també en algunes de les seves opinions sobre el tema.
Això ho dic, perquè el passat dimecres dia 18 vaig llegir al Periódico el següent titular: Navarro denuncia l’Estat propi ideal que dibuixa l’independentisme. I subtitula: El líder del PSC critica que l’ANC doni ‘ordres’ a Mas des del mitjans.  
Penso el mateix. Un cop Catalunya sigui independent, a partir del dia 1, ens trobarem amb una realitat que, potser molts dels que avui en dia es declaren independentistes convençuts, no s’han parat a pensar. La crisi econòmica, si és que encara dura (quasi tot dóna que pensar que serà així i sinó pregunteu-ho als treballadors de la Generalitat que tornaran a perdre una paga extraordinària el 2014) no acabarà de la nit al dia. En aquest punt la situació és comparable amb l’esperança que tenien dipositada alguns amb el triomf del PP a les darreres generals. Com està ara el país? Molt pitjor que quan el van deixar els socialistes, sobre tot, respecte a la pèrdua de drets. No vull dir amb això que a Catalunya les coses també aniran de mal en pitjor, però és evident que no s’arreglarà de cop i volta i que haurà de passar un temps fins a que tot es normalitzi. Una dada que s’ha sabut aquest dies. Segons la oenegé Intermón Oxfam (des del meu punt de vista gens sospitosa de recolzar posicionaments anticatalans), per a l’any 2025, si l’actual conjuntura econòmica no canvia, a Catalunya hi haurà sobre un 35 % de pobres, 10 punts més que en l’actualitat.
Molts dels actuals independentistes (antics, conversos i semiconversos, tal com els denomina  Joan Tàpia al seu article la independència i els contes de fades, de dijous 19 –també al Periódico-) tenen una visió força idealitzada de la Catalunya del futur. Possiblement algun dia se’n adonaran del seu error.
A la majoria d’aquest independentistes, aquells que només per sentir-s’hi ja es pensen que són més catalans que ningú, a casa (no sóc l’únic) els anomenem catalans de la ceba. Normalment es mostren intransigents amb tot aquell que no segueixi fil per randa els seus postulats, al més propi estil convergent: si no estàs amb mi, estàs en contra meva.  
A pesar de tot, sabeu que vaig assistir a la crida que l’ANC va fer per assistir a la Via Catalana de l’11 de setembre, com també vaig acudir a la manifestació que l’any passat es va fer a Barcelona per la Diada. Una cosa no treu l’altra. En deia un amic del meu fill (que milita a les CUP) que un dia així hem d’anar plegats per a demostrar la nostra força i que quan tinguem la independència ja ens barallarem... Sóc de la mateixa opinió: junts, però no revolts.
Quan arribi el dia 1 de després de la independència, a Catalunya hi haurà les mateixes forces polítiques que dos dies abans. Hi seguirà havent-hi una dreta formada pel PPC Ciutadans i CiU, uns partits més o menys de centre (ERC i PSC) i uns altres que situaríem a l’esquerra ICV, EUA, les CUP, etc. I, si fa o no fa, continuaran els mateixos problemes. Segurament la no dependència de Madrid, a mig termini, ajudarà a millorar alguns temes com l’econòmic, però no serà la terra promesa que ens volen fer creure alguns.
Per acabar voldria fer una pregunta per a veure si algú me la sap respondre? A qui voten persones com la Carme Forcadell o la Muriel Casals? D’una cosa estic segur: ni a les CUP ni a ICV-EUA i per suposat tampoc al PSC, al PP o a Ciutadans.

La independència i els contes de fades

Joan Tapia -periodista-

El debat sobre la independència té un problema. Els independentistes antics com Heribert Barrera -que, al contrari que Jordi Pujol, no va votar la Constitució del 78- o fins i tot Josep-Lluís Carod-Rovira no van dir mai que una Catalunya independent es dirigiria al paradís. En canvi, els neoindependentistes (Oriol JunquerasXavier Sala Martin) i els conversos o semiconversos -la saviesa satisfeta de CDC- venen un conte de fades: amb la independència, Catalunya tindria més recursos i menys atur, seríem l'Holanda del sud o el Massachusetts mediterrani... Mort el drac…
I com que el nacionalisme (l'espanyol també) oculta inseguretats amb emocions i amb certa prepotència, qualsevol qüestionament d'alguna premissa feliç és rebutjat amb una manotada. Només pot ser degut a la ignorància, la mala fe, el pecat de ser espanyolista (que la majoria minoritària se senti «tan catalana com espanyola» és una cosa que, com abans el sexe, s'ha d'amagar) o a l'intent de fer por. Fins i tot un simpàtic tuiter em pregunta amb desvergonyiment quant em paga el Govern espanyol pels meus articles (suposo que ignora que molts intel·lectuals nacionalistes estan en nòmina).
Però l'independentisme levita (fins a arribar a Kosovo) i el molesta que algú recordi -com va fer Joaquín Almunia dilluns a Barcelona- que la independència ens apartaria d'Europa. Podem fugir d'Espanya (amb Pérez de los Cobos al capdavant del Tribunal Constitucional en vénen ganes), però no del món global. Molts independentistes qualifiquen de «conte de terror» que Catalunya pogués quedar-se fora de la UE tot i que Jordi Pujol va afirmar, després de la mani de l'Onze de Setembre del 2012, que d'entrada, i per un temps, això seria el que passaria. Però el cor oficialista ignora les paraules de Pujol i recorre a la fe: ¿com ens han de fer fora d'Europa?
I aquesta és la qüestió. No ens expulsaria ningú. La Unió Europea no és una unió de ciutadans, sinó d'Estats (el president Artur Mas, en hores poc diplomàtiques, els menysprea qualificant-los de «vells Estats») i Catalunya està en un d'aquests estats. Si s'independitza, deixa d'estar-hi i hauria de demanar-hi l'ingrés com un nou Estat. I això exigeix canviar els tractats (per exemple, afegir un comissari més). I qualsevol dels «vells Estats» té dret de veto: Espanya, França…, fins i tot Croàcia. Amb tot, a la llarga  (fins i tot a mitjà termini), em costa imaginar-me Catalunya fora de la Unió Europea. La Volkswagen té una gran fàbrica a Martorell, i la Renault, una altra a la Zona Franca. Part de les seves vendes anirien fora d'Europa, però ¡quin cop! Segur que farien lobby per arreglar la seva situació. I és probable que, al final, hi hagués un acord. Però, mentrestant, ¿hi hauria ERO? ¿I què passaria amb la relació entre les dues entitats financeres catalanes -Caixabank i el Banc Sabadell- amb el BCE? Són assumptes molt seriosos que tot polític o analista solvent s'hauria de plantejar.
Una solució podria ser un tractat comercial, però tampoc seria cosa de sis mesos i, mentrestant, la inversió (internacional i catalana) es retrauria. Potser el via crucis seria més curt amb una independència pactada que amb la DUI (la declaració unilateral d'independència). És el que Jaume Duch, un dels catalans més informats de Brussel·les, sintetitza dient que no és igual sortir per la porta que per la finestra.
Potser (no ho veig fàcil) pot aparèixer alguna solució imaginativa, però el president d'un país seriós, amb una taxa d'atur del 24%, faria més bé de deixar aparcades les fantasies en els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia.

LA FOTO DEL DIA 20-09-2013


Arrossar recent segat prop de Vinallop.

Más de lo que no se habla sobre Siria

En un artículo (“De lo que no se habla sobre Siria”) que escribí hace unos días en Público 10.09.13, intentaba dar una versión diferente de lo que estaba ocurriendo en Siria (referente al ataque casi inminente de las Fuerzas Armadas de EEUU a aquel país). En mi artículo mostraba evidencia de que la explicación que se estaba dando en los mayores medios de información en España para explicar la propuesta realizada por la Administración Obama de bombardear Siria era errónea. Los datos no confirmaban que la motivación principal de dicho bombardeo fuera moral, resultado de la indignación creada por la utilización de armas químicas por el dictador Asad de Siria. Por muy legítima que fuera tal indignación (y lo era), esta no era la motivación real de las propuestas de la Administración Obama. En mi artículo subrayaba y mostraba evidencia de que el deseo de la Administración Obama era debilitar al gobierno Asad en Siria y recuperar la influencia del gobierno federal de EEUU, cuya política exterior tiene poco que ver con la defensa de los derechos humanos en el mundo (como también mostraba en mi artículo) y sí, en cambio, con la defensa de los intereses de los poderes financieros y económicos de lo que en EEUU se llama la Corporate Class, defendidos por el complejo militar-industrial. En el artículo señalaba que tales intereses entraban en conflicto con los de las clases populares de EEUU, que se estaban rebelando de una manera muy notoria en contra de dicha Corporate Class y en contra de las instituciones políticas representativas, cuyas políticas están muy influenciadas por esa clase social.
¿Por qué ahora la vía diplomática y no antes?
Los hechos acaecidos desde entonces prueban la veracidad de este análisis. En cuestión de días, la Administración Obama ha cambiado de estrategia, mostrando mayor receptividad a la solución diplomática y aceptando explorar la posibilidad de eliminar y/o controlar por parte de instituciones internacionales las armas químicas en posesión del gobierno Asad. En contra de lo que han publicado los medios, tal propuesta no es nueva. En realidad, y tal como ha documentado The New York Times “An Unlikely Evolution, From Casual Proposal to Possible Resolution” (11.09.13), dichas negociaciones han estado teniendo lugar desde hace un año entre el gobierno ruso y el estadounidense.
Y el hecho de que ahora aparezcan como posibilidad es primordialmente porque la Administración Obama se ha dado cuenta de la enorme oposición de la gran mayoría de la ciudadanía estadounidense a que ocurriera tal bombardeo de Siria. Ha sido el bombardeo del Congreso y de la Casa Blanca de EEUU con mensajes de la población expresando su clara oposición al bombardeo de Siria lo que ha sido determinante en este giro de la Administración Obama. Es obvio que el Congreso, sometido a tal grado de presión popular, hubiera votado claramente en contra del bombardeo militar, debilitando enormemente a la Administración Obama. De ahí el cambio de esta.
Según la última encuesta del New York Times/CISS, así como otras (citadas en mi artículo “De lo que no se habla sobre Siria”), la gran mayoría de la población está en contra del rol de “policía mundial” que se atribuye el gobierno federal, en contra de su interferencia militar en otros países, en contra del bombardeo a Siria, en contra del considerado excesivo gasto militar y a favor del aumento de los gastos públicos sociales para atender las enormes necesidades humanas existentes en el país (documentado también en mi artículo). También, y por grandes mayorías (según las encuestas de PEW Research Center y Common Cause), la mayoría de la población estadounidense cree que hay una excesiva concentración de poder financiero, económico y político en el país, y también cree que ese poder se traduce en que las ramas ejecutivas y legislativas del Estado están excesivamente influenciadas por intereses fácticos financieros y económicos (solo el 15% de la población expresa confianza en el Congreso de EEUU). Y, nota importante para aquellos que, tanto en las derechas como en las izquierdas en España, niegan que existan clases sociales y que estas estén en conflicto: la mayoría de la población en EEUU cree que hay un conflicto de clases (un 65%), que alcanza un 74% entre los afroamericanos. El incremento del porcentaje de la población que percibe este conflicto ha sido uno de los desarrollos más importantes en EEUU (PEW Survey. Social Trends 12.01.2011) y que tiene a la Corporate Class muy preocupada. Dicho conflicto se percibe como un conflicto entre la mayoría de la población contra la minoría que controla y gobierna el país. Este es el trasfondo del debate que está ocurriendo en EEUU. Y refleja la rebelión de la mayoría frente al rol imperial de la minoría que se ejerce a costa del bienestar de las clases populares.
Dos últimas observaciones. Esta realidad es muy relevante para lo que está ocurriendo en España (y en Catalunya). En realidad, España es uno de los países de la OCDE con mayores desigualdades y mayor concentración de las riquezas, concentración que empobrece la calidad democrática del país como consecuencia de la excesiva influencia de poderes fácticos y económicos en la vida política del país. La crisis de legitimidad del Estado federal en EEUU responde a las mismas pautas que encontramos también en España. Existe en España una necesidad de movilizaciones populares (con bombardeos de mensajes de protesta, siempre no violentos) como está ocurriendo en EEUU para mostrar un “Basta ya”, con el intento de recuperar la democracia.
En España, el Movimiento 15M ha mostrado, como así lo ha mostrado el movimiento Occupy Wall Street en EEUU, el enorme potencial de simpatía, apoyo y movilización popular que tienen sus denuncias de la minoría que gobierna la vida financiera, económica y política del país. De ahí la necesidad de tal movimiento político-social (que no debería convertirse en partido político, pues perdería con ello su capacidad de movilización transversal) que presione y transforme los instrumentos e instituciones llamados democráticos, revolucionando el país.
Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University