Ningú podia preveure, fa quinze o vint mesos, el present que vivim, l'èxit de la Via Catalana i la negativa del Govern espanyol a la consulta. D'aquesta constatació, que sembla difícil de contradir per absència de proves escrites i publicades, cal deduir que tampoc podem preveure ara la situació d'aquí un altre any i mig. ¿Com estarem a mitjans del 2015? No contesten ni les boles de vidre. Així que tot el que puguem dir sobre el futur no són sinó especulacions, desitjos, prediccions basades en tendències del present que tenen moltes possibilitats de canviar si es produeixen fets imprevistos, o fins i tot encara que no es produeixin. Poden passar tantes coses que no sabem què passarà.
Sí que podem descriure els termes de la confrontació, la falta total d'entesa o d'espai de negociació, malgrat la proclamada disponibilitat al diàleg, ben lloable però de la qual no esperem acords de fons. La millor descripció genèrica que recordo és la de Marçal Sintes en aquesta mateix secció. En resum, reprenia la comparació del sobiranisme amb el divorci i la contraposava a la idea que Espanya considera Catalunya com una persona considera el seu braç. No li entra al cap que el braç es vulgui emancipar, perquè és seu, seu, i abans de permetre que es desprengui se'l trencaria i, afegeixo, potser després se l'enguixaria, perquè quedés ben subjecte. A diferència dels països amb més tradició democràtica, Espanya no considera que hi pugui haver dret al divorci, és a dir a la separació, mentre que la immensa majoria de catalans pensa el contrari, que tenen dret de separar-se, encara que no es vulguin separar.
Els punts de partida no poden estar més allunyats. La societat catalana vol fer una cosa que Espanya no permet ni concep com a possibilitat. El model escandinau no funciona. El balcànic és ja impensable. ¿Què hi ha entre aquests dos pols? Incertesa. Cap dels dos elements d'aquesta parella de ball pensa a recular. La tercera via o estació intermèdia, que tants hem defensat, no és a l'escenari ni en cap dels horitzons visibles (tot i que no deixa de comptar com a possibilitat, si bé en comptes d'apropar-se cada cop s'allunya més). El ball, o la pel·lícula, ha començat, però encara li falta un bon tros per arribar a la meitat. Tenim la sensació de viure esdeveniments històrics.
El full de ruta català consisteix a insistir en l'exercici del dret a decidir, ni que sigui, com a últim recurs, a través d'unes eleccions plebiscitàries. S'hi oposa la consideració que l'ordenament jurídic vigent no permet la segregació, ni que figurés als programes vencedors i la proclamés el Parlament català. Mentrestant, els arguments, els escenaris, es confronten en un debat enrarit i tens. És molt probable que la tensió pugi. Explotació de les pors, amenaces, demagògies, inferns, paradisos. Potser en un determinat moment podria començar a afluixar, però encara és lluny.
No vivim el clima més propici perquè la societat catalana pugui debatre pros i contres amb les imprescindibles i desitjables racionalitat i serenitat. Ja és prou complicat mirar d'establir diversos escenaris de futur en un ambient serè com per haver-ho d'intentar en les actuals condicions, que encara compten amb moltes possibilitats d'endurir-se. Tot i això, els partidaris d'un debat civilitzat, i si pogués ser exquisit, haurien d'intentar sobreposar-se a les desfavorables circumstàncies, climatològiques, emocionals, i evitar convertir-se en propagandistes d'una o altra opció encara que la prefereixin.
Mirem de començar per un punt cabdal. ¿Quedaria Catalunya fora d'Europa en cas d'arribar a proclamar la independència i obtenir el prescriptiu reconeixement internacional com a nou estat? El més probable és que, d'entrada, sí. Tot és negociable, és clar. Tot fóra diferent, arribat el cas, si es produís una separació amistosa i cooperadora. Ara bé, si Espanya tingués o mantingués l'actitud del present, cosa que no convindria a cap de les dues parts, Catalunya no tindria accés a les institucions europees per un període indeterminat de temps.
La Unió no pot passar dels actuals vint-i-vuit membres a vint-i-nou amb l'oposició espanyola. Ara bé, això no significaria quedar fora de la zona euro. La decisió de fer servir l'euro com a única moneda estaria tan sols en mans catalanes. Les altres qüestions fonamentals que es desprenen d'una eventual separació no amistosa, la lliure circulació de persones i béns o el manteniment dels ciutadans com a europeus de ple dret encara que l'estat no fos membre d'aquest club, poden ser objecte d'opinió i controvèrsia.
N'anirem parlant, si pot ser escoltant tots els arguments. I fugint de la demagògia.
