dijous, 6 de febrer del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA MAR A LA ZONA DE LA MARTINENCA D'ALCANAR PLATJA














ADMINISTRAR JUSTÍCIA AMB EL DICCIONARI



Al poc temps d’entrar a treballar a l’Agència Tributària, un assessor ens va portar un suposat llibre de registre de factures que constava d’unes poques fulles fetes informàticament unides entre si per mig d’una grapa (grapades) El nostre manual deia que els llibres havien d’estar enquadernats. L’administrador (el cap de l’oficina) va voler mirar que posava el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. Allí varem esbrinar que quan es parlava d’enquadernar podia ser només un simple grapat. Tot i tenir transcendència, l’aclariment del concepte tampoc va repercutir dràsticament en la nostra feina diària.
Però una cosa és el que varem fer nosaltres i l’altra que un jutge dicti una sentència atenent la definició que dona el diccionari. Això és el que ha fet el jutge de Barcelona que portava el cas Dexeus sobre el presumpte robatori d’una nadó (detenció il·legal ho anomena la mare de la criatura) al poc de ser concebut.
Segons el jutge, que ha decidit arxivar el cas, -cito textualment el que diu el diari sobre el tema- El nucli d’aquest delicte és expressat per dos verbs (en castellà) encerrar i detener.  Les definicions de les dues entrades és el següent: 
 
Encerrar: Ficar a una persona a un lloc del qual no pugui sortir.
Detener: Interrompre alguna cosa; impedir que segueixi endavant. 
 
Per tant, atenent a les dues definicions, el jutge decideix arxiva el cas i qüestionar la Fiscalia General.
Sense tenir grans coneixements de dret, la decisió del jutge em sembla del tot inadequada. Un jutge s’ha de guiar pel que diu la llei i la jurisprudència i no per les definicions que porta el diccionari.
De totes formes, sense ànim de ser malpensat, cal veure quina família barcelonina va adoptar a la criatura. El cognom de Gispert us diu alguna cosa? I a la clínica Dexeus tampoc hi va tothom. Compreneu per on por anar el tema?

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 6-02-2014

El pedestal aquest matí.
On està el bust de l'escriptor Sebastià Juan i Arbó que dóna nom a la biblioteca d'Amposta.
Sembla ser que uns incívics no van parar de manipular-lo fins que el van fer caure.
Sovint sento vergonya de com està el poble i de comprovar que no es fa res per evitar aquest tipus d'actes vandàlics.
El bust abans dels atacs vandàlics.

Catalunya: certeses i incerteses

Enric Marín
Periodista

Estàvem avisats. S'havia fet l'anunci que els dirigents del PP, amb Rajoy al capdavant, sovintejarien la presència a Catalu-nya amb l'objectiu d'apagar la flama del sobiranisme. Aquest darrer cap de setmana hem assistit a un primer desembarcament massiu. I han fet el que saben fer millor: llançar gasolina al foc. Si algú esperava propostes atractives, es va trobar amb insults, amenaces i una mostra insuperable d'opacitat i funambulisme polític amb el segrest de la publicació de les balances fiscals. Tanta miopia no és atribuïble a manca d'intel·ligència o deficient capacitat tècnica. Potser no sobra, però no és aquesta la qüestió. El problema real és que els dirigents dels PP estan atrapats en la seva pròpia xarxa. En els darrers 20 anys han aconseguit una hegemonia aclaparadora en l'elaboració del sentiment identitari espanyolista, donant forma a un nacionalisme dogmàtic, essencialista i uniformista. Aquest nacionalisme i el projecte faraònic del Gran Madrid han cohesionat l'acció de les elits polítiques, empresarials i mediàtiques espanyoles.
Però la crisi ha desfet el somni, i la criatura s'ha descontrolat. Avui Rajoy està més preocupat per la renovada competència de la dreta més dura i espanyolista que per fer polítiques d'Estat a Catalunya. I no les farà. La dreta neofalangista marca l'agenda política arrossegant un PP, que també arrossega un PSOE tenallat per l'aspre jacobinisme del socialisme castellà i meridional. La situació és de crisi sistèmica. I en aquestes condicions no és imaginable una regeneració política que permeti renovar el model econòmic i reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat. No cal una gran capacitat d'anàlisi per concloure que això ja és una certesa. Per això no ha de sobtar que molts ciutadans catalans ja trobin més atractiva la incertesa de la independència que les certeses de la dependència.