INGENIOSA FORMA DE ELIMINAR EL BURKA EN TURQUIA

El origen del burka

El burka, traje islámico que cubre el rostro y el cuerpo de la mujer, tiene  su origen en el culto a divinidad Astarte, diosa del amor, de la fertilidad y  de la sexualidad, en la antigua Mesopotamia.

En homenaje a la diosa del amor físico, todas las mujeres, sin excepción, tenían que prostituirse una vez al año, en los bosques sagrados alrededor del templo de la diosa.

Para cumplir con el precepto divino sin ser reconocidas, las mujeres de alta sociedad acostumbraban usar un largo velo en protección de su identidad.

Con base en ese origen histórico, Mustapha Kemal Atatürk, fundador de la moderna Turquía (1923 – 1938), en el proceso de las profundas y revolucionarias reformas políticas, económicas y culturales que introdujo en el país, deseando acabar de una vez por todas con el burka, se sirvió de una brillante astucia para callar la boca de los fundamentalistas de la época.

Acabó definitivamente con el uso del burka en Turquía con una simple ley que determinaba lo siguiente:

«Con efecto inmediato, todas las mujeres turcas tienen el derecho de vestirse como quieran, sin embargo todas las prostitutas deben usar el burka».

Al día siguiente, nadie más vio el burka en Turquía.

Esa ley todavía se mantiene en vigor.

Secessió o democràcia

Joaquim Coll

Historiador

La independència és una possibilitat molt complicada i que en tot cas requereix molt temps

«La secessió i la democràcia són dos conceptes difícilment compatibles», ens recorda el professor i polític liberal quebequès Stéphane Dion en una interessant entrevista realitzada per Beatriz Silva per al blog de Federalistes d'Esquerres. Aquesta contraposició entre democràcia i secessió segur que en sorprendrà més d'un i n'indignarà altres, perquè els sobiranistes insisteixen cada dia a reclamar que es posin de seguida les urnes a Catalunya per al famós referèndum, fins al punt de negar la condició de demòcrates a tots aquells que hi plantegem serioses objeccions. I és que les coses no són tan senzilles com es pretén des de la retòrica pueril del «deixeu-nos votar», que curiosament no concedeix cap importància al fet que entre referèndums i eleccions generals, locals, autonòmiques i europees, els catalans hem estat cridats a les urnes 40 vegades des de 1977.
Perquè la veritat és que encara no ha guanyat les eleccions cap partit o coalició que postuli la independència i la celebració d'una consulta clara. És important recordar que en el programa electoral de CiU de fa poc més d'un any la secessió no hi apareixia per enlloc. Es parlava, això sí, d'un escenari del 2020 i d'una hipotètica consulta, però sense especificar el contingut de la pregunta, únicament, es podia llegir, «perquè el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu», un enunciat tan emfàtic com ambigu. Per tant, el «procés» no té legitimitat d'origen, tal com ha explicat el jurista Javier Pérez-Royo, gens sospitós de nacionalista espanyol i que diferencia substancialment el que està succeint aquí del cas d'Escòcia, on el partit d'Alex Salmond va obtenir el 2011 la majoria absoluta amb un programa secessionista clar, que demanava un referèndum per decidir justament això. Al no existir una Constitució escrita al Regne Unit, la negociació entre governs no ha estat subjecta a cap altra limitació que la voluntat política dels actors. En el cas espanyol, fins i tot en l'improbable cas que avui se celebrés un referèndum consultiu per la via de l'article 92, tal com ha suggerit el professor Francisco Rubio Llorente, la Constitució hauria de ser modificada en últim terme.
Tornant a Dion, i al voltant del gran equívoc introduït a Catalunya pel famós dret a decidir, és important subratllar que en democràcia no existeix el dret a la secessió. La immensa majoria de les constitucions del món consideren que l'Estat és indivisible. Per tant, quan Artur Mas invoca el dret a decidir com una cosa consubstancial a la democràcia ignora que «fora de les situacions colonials, les secessions no es veuen facilitades de cap manera pel dret internacional o la pràctica dels estats», ens recorda el politòleg canadenc. A més, molt pocs països desitgen promoure maniobres de desintegració territorial en altres llocs, de manera que la internacionalització del procés sobiranista català es limitarà als mitjans de comunicació. La secessió només és una possibilitat de desenvolupament polític extrem, molt complicada i que requereix en tot cas molt temps. Fins i tot en els estats que no es consideren indivisibles, com el Canadà, exigeix diàleg i acord entre les parts fins al final. La temptació independentista d'agafar dreceres va ser rebutjada de ple per la Cort Suprema d'aquell país, que va declarar inviable una declaració unilateral de secessió, sense fonament en el dret internacional i contrària a l'ordenament intern del Canadà.
Per això mateix, no crec que els escenaris de futur a Catalunya passin per una declaració unilateral d'independència (DUI) després d'unes eleccions pretesament plebiscitàries. Quan alguns invoquen aquesta possibilitat, ho fan com una amenaça que serveix d'estímul per a una part de l'electorat sobiranista. Artur Mas sap, i també el conseller de propaganda Francesc Homs, que després de la famosa DUI el projecte independentista entraria en bancarrota. Al no poder materialitzar-se la secessió (¿que potser els Mossos intentarien ocupar l'Agència Tributària, reemplaçar la Guàrdia Civil a la frontera o expulsar la delegada del Govern espanyol, per exemple?), Catalunya entraria en una situació de caos i desordre. ¿Qui reconeixeria en l'escena internacional aquest nou Estat? La resposta s'acosta bastant a ningú. Sincerament, no se m'acut cap altre escenari probable que aquell en què Mas intenti protagonitzar, capitalitzar, al màxim la tensió gestual i verbal d'aquest 2014 per a quan li interessi convocar noves eleccions amb l'objectiu d'aconseguir aquesta legitimitat d'origen que avui no té. Ara bé, pel camí de tanta tensió, ens alerta Dion, és difícil que la convivència democràtica en surti indemne.

HOMS FICA LA POTA... I D’ALTRES EL NAS.

Sembla ser que al portaveu del govern català Francesc Homs li va millor expressar-se en català i davant la seva parròquia que no fer-ho en castellà en un fòrum de periodistes estrangers.

Kiko Homs va dir que s’hauria de fer un referèndum a tot l’estat espanyol per canviar la Constitució per a facilitar el camí a Catalunya.

Què vas dir Kiko? Les teves paraules van poden agradar molt als espanyols, fins i tot a la premsa de la caverna que veurien així la impossibilitat de que Catalunya esdevingués un estat propi, però quan les vas dir, no vas pensar amb els teus socis de projecte?

Els hi ha faltat temps als republicans per a carregar contra el pobre Kiko. Donar vot als ciutadans espanyols per a que opinin sobre una reforma constitucional que permetés obrir una escletxa legal per on pogués sortir Catalunya, es contrari al pensament d’ERC.

Segurament, a Homs, el va trair la poca trajectòria independentista que té. No és el mateix néixer i criar-se al si d’un família independentista que fer-ho dintre d’una família que hagi acabat acceptant la idea per conveniència...

Qui també ha tornar a carregar contra la hipotètica independència de Catalunya ha estat el ministre d’exteriors José Maria Margallo. Com sabeu, Margallo és un dels ministres més bel·ligerants contra l’estat propi. Per mi que ja té coll avall que un dia d’aquest tindrà que departir amb el seu homòleg català d’igual a igual i només de pensar-ho, no pot dormir.

I jo pregunto: És què no té Margallo coses més importants què fer que ficar el nas en el tema català? O és tan incompetent que no sap afrontar els problemes que Espanya té en política exterior i desvia l’atenció cap un altre lloc?  

Si tenim un president d’Espanya que demostra ser tot un incompetent cada vegada que té ocasió de fer-ho (què és quasi sempre que pot), cal pensar que els seus ministres i càrrecs propers estan al seu mateix nivell. Fins i tot els considerats més moderats resulta que han canviat cap a posicions més extremes allunyant-se de la majoria de ciutadans del país i apropant-se a les tesis de la Conferència Episcopal Espanyola que, com tots sabem, si pogués, rescataria a la Santa Inquisició per retornar als escarriats al bon camí.  Em refereixo, segur que tots ho heu endevinat a Alberto Ruiz-Gallardón que de tant conviure amb el seu sogre (l’exministre franquista Utrera Molina) sé li han acabat apegant tots els seus tics més extremistes.

Li reclamava la societat que canviés la llei de l’avortament? Evidentment que no! I ara una polèmica més: reubicar els jutjats a les capitals de província i seguir posant així dificultats als ciutadans a l’hora d’accedir a la justícia, després de l’aplicació de les taxes judicials.  

Amb aquest panorama, cada cop m’agafen més ganes de fer la maleta seguir el camí de molts dels nostres joves. A qualsevol lloc millor que aquí, segur!     

LA FOTO DEL DIA 8-02-2014

Qui no coneix la casa Fàbregues d'Amposta. De totes les d'estil modernista, sense dubte, la millor. A un dels locals dels baixos va estar durant anys la botiga Raïms especialitzada amb vi. Tan hi podies trobar vi de qualitat com articles per a sommeliers con cava i d'altres licors. 
La crisi sé la va emportar per davant i ara hi ha un kebab. 
Sembla ser que per aquests establiments no hi na crisi si atenem els que hi ha oberts per Amposta.