Secessió o democràcia

Joaquim Coll

Historiador

La independència és una possibilitat molt complicada i que en tot cas requereix molt temps

«La secessió i la democràcia són dos conceptes difícilment compatibles», ens recorda el professor i polític liberal quebequès Stéphane Dion en una interessant entrevista realitzada per Beatriz Silva per al blog de Federalistes d'Esquerres. Aquesta contraposició entre democràcia i secessió segur que en sorprendrà més d'un i n'indignarà altres, perquè els sobiranistes insisteixen cada dia a reclamar que es posin de seguida les urnes a Catalunya per al famós referèndum, fins al punt de negar la condició de demòcrates a tots aquells que hi plantegem serioses objeccions. I és que les coses no són tan senzilles com es pretén des de la retòrica pueril del «deixeu-nos votar», que curiosament no concedeix cap importància al fet que entre referèndums i eleccions generals, locals, autonòmiques i europees, els catalans hem estat cridats a les urnes 40 vegades des de 1977.
Perquè la veritat és que encara no ha guanyat les eleccions cap partit o coalició que postuli la independència i la celebració d'una consulta clara. És important recordar que en el programa electoral de CiU de fa poc més d'un any la secessió no hi apareixia per enlloc. Es parlava, això sí, d'un escenari del 2020 i d'una hipotètica consulta, però sense especificar el contingut de la pregunta, únicament, es podia llegir, «perquè el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu», un enunciat tan emfàtic com ambigu. Per tant, el «procés» no té legitimitat d'origen, tal com ha explicat el jurista Javier Pérez-Royo, gens sospitós de nacionalista espanyol i que diferencia substancialment el que està succeint aquí del cas d'Escòcia, on el partit d'Alex Salmond va obtenir el 2011 la majoria absoluta amb un programa secessionista clar, que demanava un referèndum per decidir justament això. Al no existir una Constitució escrita al Regne Unit, la negociació entre governs no ha estat subjecta a cap altra limitació que la voluntat política dels actors. En el cas espanyol, fins i tot en l'improbable cas que avui se celebrés un referèndum consultiu per la via de l'article 92, tal com ha suggerit el professor Francisco Rubio Llorente, la Constitució hauria de ser modificada en últim terme.
Tornant a Dion, i al voltant del gran equívoc introduït a Catalunya pel famós dret a decidir, és important subratllar que en democràcia no existeix el dret a la secessió. La immensa majoria de les constitucions del món consideren que l'Estat és indivisible. Per tant, quan Artur Mas invoca el dret a decidir com una cosa consubstancial a la democràcia ignora que «fora de les situacions colonials, les secessions no es veuen facilitades de cap manera pel dret internacional o la pràctica dels estats», ens recorda el politòleg canadenc. A més, molt pocs països desitgen promoure maniobres de desintegració territorial en altres llocs, de manera que la internacionalització del procés sobiranista català es limitarà als mitjans de comunicació. La secessió només és una possibilitat de desenvolupament polític extrem, molt complicada i que requereix en tot cas molt temps. Fins i tot en els estats que no es consideren indivisibles, com el Canadà, exigeix diàleg i acord entre les parts fins al final. La temptació independentista d'agafar dreceres va ser rebutjada de ple per la Cort Suprema d'aquell país, que va declarar inviable una declaració unilateral de secessió, sense fonament en el dret internacional i contrària a l'ordenament intern del Canadà.
Per això mateix, no crec que els escenaris de futur a Catalunya passin per una declaració unilateral d'independència (DUI) després d'unes eleccions pretesament plebiscitàries. Quan alguns invoquen aquesta possibilitat, ho fan com una amenaça que serveix d'estímul per a una part de l'electorat sobiranista. Artur Mas sap, i també el conseller de propaganda Francesc Homs, que després de la famosa DUI el projecte independentista entraria en bancarrota. Al no poder materialitzar-se la secessió (¿que potser els Mossos intentarien ocupar l'Agència Tributària, reemplaçar la Guàrdia Civil a la frontera o expulsar la delegada del Govern espanyol, per exemple?), Catalunya entraria en una situació de caos i desordre. ¿Qui reconeixeria en l'escena internacional aquest nou Estat? La resposta s'acosta bastant a ningú. Sincerament, no se m'acut cap altre escenari probable que aquell en què Mas intenti protagonitzar, capitalitzar, al màxim la tensió gestual i verbal d'aquest 2014 per a quan li interessi convocar noves eleccions amb l'objectiu d'aconseguir aquesta legitimitat d'origen que avui no té. Ara bé, pel camí de tanta tensió, ens alerta Dion, és difícil que la convivència democràtica en surti indemne.