L'escàndol més gran de l'Església

Juan José Tamayo

Filòsof i teòleg

Si no actua de veritat contra la pederàstia, Francesc fracassarà en la reforma que vol portar a terme

La pederàstia és l'escàndol més gran de l'Església catòlica de tot el segle XX i de principis del segle XXI, el que més descrèdit ha provocat a aquesta institució bimil·lenària i el que ha generat una pèrdua més important de creients. Els que eren considerats experts en educació, abusaven dels nens i nenes que els pares els confiaven. Els que es presentaven com a guies d'ànimes càndides, embrutaven els cossos de nens i adolescents indefensos. I això va succeir durant dècades en no poques de les institucions religioses: parròquies, seminaris, col·legis, noviciats, etcètera.
El Vaticà coneixia perfectament la situació, ja que fins i tot a ell li arribaven informacions i denúncies de tot el món, que arxivava. A les víctimes i als informants se'ls imposava secret per salvar el bon nom de l'Església. Aquesta manera de procedir va generar un clima de permissivitat, una atmosfera d'obscurantisme i un ambient de complicitat amb els abusadors, als quals s'eximia de culpa, mentre que la culpabilitat es traslladava a les víctimes, que es veien bloquejades per anar als tribunals. Fer-ho es considerava una desobediència a les orientacions eclesiàstiques.
No importaven ni la pèrdua de dignitat de les víctimes, ni els danys ni les seqüeles, moltes vegades irreversibles, ni les greus lesions físiques, psíquiques i mentals amb les quals havien de conviure els afectats per a tota la vida. Va faltar compassió amb les víctimes i sensibilitat envers els seus patiments. No hi va haver reparació de danys, ni rehabilitació, ni justícia.
S'ESDEVÉ, a més a més, que la majoria de les vegades els casos de pederàstia es van produir en institucions i centres de formació masculins dirigits per homes: rectors, formadors de seminaris, educadors de col·legis, mestres de novicis, pares espirituals, bisbes, tots cèlibes, en l'exercici del patriarcat en estat pur. Una circumstància que demostra que el patriarcat recorre fins i tot als abusos sexuals amb l'objecte de demostrar el seu poder omnímode en la societat i, en aquest cas que ens ocupa, sobre les persones més vulnerables. És la manera més perversa d'entendre i d'exercir la masculinitat.
El càncer de la pederàstia amb metàstasis, estès per tot el cos eclesial, és la prova més fefaent del fracàs del catolicisme de Joan Pau II i del cardenal Ratzinger, que ho van encobrir, el primer com a Papa i el segon com a totpoderós president de la Congregació per a la Doctrina de la Fe durant un quart de segle. I sent aquest últim Papa, Benet XVI, es va veure obligat a dimitir perquè la brutícia li arribava al coll i no va saber netejar-la a temps.
Encara que amb retard, arriba ara una severa denúncia de l'ONU contra el Vaticà, al qual acusa d'anteposar la seva reputació a la defensa dels drets dels nens, de violar la convenció que protegeix aquests drets, de no reconèixer la magnitud dels crims, d'exercir una prolongada i sistemàtica política d'encobriment de les violacions i, davant la gravetat dels fets, limitar-se a traslladar de parròquia els pederastes.
La reacció immediata del Vaticà a través del seu portaveu, el jesuïta Federico Lombardi, no ha estat precisament la d'oferir col·laboració a l'ONU i als tribunals, ni la de procedir amb urgència a l'aclariment d'uns crims d'aquesta envergadura. El que ha fet ha estat contraatacar i acusar l'ONU d'«atacs ideològics» i d'interferir en les ensenyances de l'Església i en la llibertat religiosa. Em sembla una resposta equivocada, ja que, segons el meu parer, l'ONU no fa atacs ideològics ni s'interfereix en assumptes aliens a la seva competència, sinó que exigeix el compliment de la Convenció dels Drets del Nen.
Si el model d'Església dels papes Joan Pau II i Benet XVI va fracassar, entre altres raons per la seva actitud permissiva en relació amb la pederàstia, el nou model de cristianisme eclesial que sembla que s'està gestant únicament pot veure la llum si el Vaticà canvia d'actitud en aquest tema. El papa Francesc ha de respondre a les greus denúncies i a les legítimes peticions de l'ONU d'una manera immediata: actuar amb contundència contra la pederàstia, posar punt final a la impunitat, condemnar públicament els crims comesos, demanar perdó per aquests mateixos crims, destituir de les seves funcions els responsables, obrir els arxius on es troba la informació acumulada durant dècades i entregar a la justícia els pederastes i els seus encobridors.
Si no actués d'aquesta manera, sospito que la reforma de l'Església fracassarà. Els seus gestos d'obertura es quedaran en gestos per a la galeria, i les seves paraules de solidaritat se les emportarà el vent.
Director de la Càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universitat Carles III de Madrid. Autor de Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica

QUIN TEMPS TAN FELIÇ!

Segurament, després de l’intent de cop d’Estat que van intentar perpetrar Tejero i companyia el 23 de febrer de 1981, la Monarquia Espanyola va viure el seu gran moment de glòria al presentar-se davant la ciutadania com el salvador i garant de la jove democràcia espanyola.

Per a molts, Joan Carles I era l’hereu de Franco, ja que va ser ell qui el va nomenar príncep  hereu de la Corona Espanyola en detriment del seu pare Joan de Borbó, comte de Barcelona.

Al jove rei el van beneir les Corts franquistes i va començar a regnar abans de d’aprovar la Constitució que ell mateix va sancionar.

Després de transcórrer més de 30 anys d’aquell episodi, encara hi ha moltes ombres. Fa poc va morir el general Armada, preceptor del Rei i el seu home de confiança durant molt de temps. Realment quin paper hi va jugar? I quines ordres obeïa? Molts historiadors opinen que darrere d’aquell entramat colpista estava Joan Carles I.

El cert és que la seva popularitat va guanyar molts d’enters i fins i tot va ser candidat al premi Nobel durant alguns anys. El suport de la societat espanyola va ser molt gran. Al final no li van donar, però la popularitat del Rei es va mantenir, fins el punt que durant anys va ser la institució més ben parada del país.

El passat diumenge 9 de febre, el Periódico de Catalunya va publicar un gràfic de valoració de les principals institucions espanyoles o que tenen relació amb Espanya (com la Unió Europea)

El rànquing l’encapçala les universitats públiques amb un 75,1% de valoració, seguit de les PIMES, les forces de seguretat, la sanitat pública i la ONU. La Casa del Rei ha caigut fins el lloc 14è amb un 49,2% i encara em sembla excessivament valorada.

Però sabeu quines institucions es troben al vagó de cua? Al lloc 15è el sistema judicial, seguit del President del govern amb un 39,8%, després l’Església Catòlica amb un 36,4%, a continuació els sindicats amb un 34,6%, la medalla de bronze és per als bancs amb 24,8% (fixeu-vos amb la brusca davallada), la plata per als partits polítics amb un 21,3 i, guanyador, la SGAE amb un pírric 14,8%.

Com a demòcrata, polític i sindicalista reconegut em dóna pena veure com alguna de les institucions que em representen tenen la valoració més baixa per part de la ciutadania espanyola. Qüestionar els sindicats i els partits, en certa manera és qüestionar l’essència de la pròpia democràcia.    

Quan l’any 1976 es va votar en referèndum la Llei Reforma Política, res ens feia pensar que després 37 anys i escaig, la valoració d’allò que consideràvem els pilars del sistema arribessin a trontollar tal i com està passant. Per això no és d’estranyar que puguin circular correus com el que m’ha arribat aquest matí on es demana l’abolició dels partits polítics ja que, segon la informació que s’adjuntava al correu, una part de les lleis que s’han aprovat durant aquest temps, com les que ens garanteixen la majoria dels drets socials i laborals, ja s’havien aprovat durant la dictadura franquista (al menys lleis similars)

De situacions com la que vivim se’n aprofiten els partits de l’extrema dreta ja que fan del populisme la seva principal arma.

Per tant (i abans de que no sigui massa tard), demanaria a tots els polítics i sindicalistes un esforça col·lectiu que ens retornés la il·lusió d’aquells temps quan érem joves i somiàvem en construir un futur per als nostres fills millor que el que havien tingut els nostres pares. Però si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem de l’enorme mentida en que es basava tot plegat i segurament, també, dels grans errors que hem comès tots plegats.

Del millor futur per als nostres fills, res de res. Però cal tenir esperança i pensar que, finalment, seran els nostres fills els que acabaran construint la societat que nosaltres no hem sabut fer.

Espero que, al menys, hagin aprés dels nostres errors.        

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL BARRI CASTELL I SANT JOAN DEL PAS

La resposta a les dues preguntes

Teresa Crespo

Presidenta d'Entitats Catalanes {d'Acció} Social ({ECAS})

Per poder votar en la consulta sobiranista caldria conèixer el marc d'una Catalunya independent

Estic segura que un elevat percentatge de la població catalana s'ha plantejat la seva resposta a les dues preguntes de la consulta sobiranista. Jo també ho he fet, i tinc moltes preguntes que en aquests moments ningú ha respost encara i que em dificulten la resposta a la segona qüestió.
És evident que la relació actual amb el Govern de l'Estat espanyol és insostenible i que és necessari un canvi radical, una relació diferent. El procés dels darrers temps fa impossible el manteniment d'un acord harmònic i equilibrat sense modificar el marc legal que regeix la nostra autonomia. Però quan em pregunto per la independència, em sorgeixen moltes altres qüestions prèvies.
Em pregunto si la independència ens permetrà construir una societat més igualitària, amb una fiscalitat justa que faci pagar més als qui més tenen; si tindrem un Estat del benestar fort, amb la inversió social necessària per garantir els drets individuals i socials de la ciutadania; si desapareixerà la pobresa i l'exclusió; si no hi haurà cap persona dormint al carrer perquè es garantirà el dret a l'habitatge; si no hi haurà famílies sense cap ingrés, ni infants patint privacions o malnutrició; si no faran falta els bancs d'aliments; si les escoles integraran la població immigrant, i si s'acabarà amb el fracàs escolar i el problema d'ensenyar en català.
Em pregunto també si els centres d'internament d'estrangers desapareixeran de casa nostra; si la sanitat serà per a tothom indiferentment del color, la cultura, les creences o el temps que es visqui fora el país; si l'atur baixarà fins a equiparar-se, com a mínim, als nivells europeus i les polítiques actives d'ocupació retornaran amb la capacitat que requereix el moment actual; si els nostres joves se sentiran útils a la nova societat i, tant si marxen com si es queden, desitjaran treballar per al nou país; si tindrem lleis justes que garanteixin una renda mínima a la ciutadania, una llei de l'avortament equilibrada que reconegui els drets de les dones i dels infants, i una llei de l'autonomia personal que cobreixi les necessitats de les persones dependents. I, finalment, en el capítol de les polítiques socials i del benestar, em pregunto si es farà prevenció i es deixarà de banda l'assistencialisme d'avui...
Però també se'm plantegen moltes altres qüestions en relació a la vida ciutadana de l'endemà de la independència. Em pregunto, i no tinc resposta encara, si oblidarem l'argument que la culpa és de Madrid; si deixaran de caler les balances fiscals perquè tots els impostos els recaptarem nosaltres; si haurem d'anar als Mossos d'Esquadra a fer-nos el passaport català; si la llengua castellana perdrà l'oficialitat o es mantindrà com a llengua minoritària; si perdrem els noms de carrers i organitzacions que ens recordin el passat que no volem; si aconseguirem una nova llei de partits i el nou sistema electoral que fa tants anys que reclamem; si tornarà a ser vigent tot l'articulat de l'Estatut que vàrem votar; si Europa ens voldrà o no; si haurem de travessar fronteres per anar a la capital del regne actual; si serem una república o una monarquia; si desapareixeran els partits d'obediència estatal; si l'Administració corregirà la complexitat actual i serà més reduïda, transparent i participativa; si desapareixerà la corrupció dels àmbits econòmic i polític; si la coresponsabilitat en la construcció del nou país serà una realitat viscuda i compartida per la majoria.
Se'm dirà que plantejo una utopia, i és cert, però també ho és pensar que l'endemà de ser independents tot estarà resolt. Estic segura que de problemes en tindrem molts, i no serà fàcil, però superarem millor el repte si comencem a tractar la població com a ciutadans actius i coresponsables del procés. No espero resposta a tots els meus interrogants, però hauríem de concretar un marc que defineixi la societat en què el poble de Catalunya desitja viure en el futur. Com sovint dic, podríem acceptar una nova societat on fóssim més pobres, però no més desiguals, i aquest principi fonamental exigeix explicar avui, abans de votar, quin serà el nostre futur model social i econòmic.
Crec sincerament que la proximitat al poder de decisió és un avantatge i que el pacte d'una majoria de partits per un canvi tan important és una garantia que les coses es poden fer millor, però per poder votar amb responsabilitat és necessari avançar vers la consulta amb un treball dels partits i de la societat per respondre a aquestes i a moltes altres preguntes. Perquè una acció que tindrà conseqüències majors que cap altra votació celebrada durant la nostra jove democràcia no es pot fer sense coneixement del que comportarà.